18

Em vaig passar tota la setmana següent en una calma i una tranquil·litat estranyes. El soroll del pinball em ressonava lleument a les orelles, però aquell brunzit embogit, com el d’una abella que ha caigut en un racó assolellat a l’hivern, va desaparèixer. La tardor avançava, i les fulles s’amuntegaven sota els arbres del voltant del camp de golf. Als turons suaus de la ciutat s’encenien fogueres per cremar les fulles seques, i des de la finestra del pis vèiem fines columnes de fum que s’alçaven com si fossin cordes màgiques.

Les bessones estaven menys xerraires i més tristes que de costum. Sortíem a passejar, preníem cafè, escoltàvem discos i dormíem abraçats sota els llençols. Els diumenges caminàvem una hora fins al jardí botànic i menjàvem entrepans de bolets i espinacs entre els roures. A la capçada dels roures hi havia uns ocells de cua negra que emetien uns cants clars i nítids.

Com que cada cop feia més fred, vaig comprar dues samarretes d’esport noves, que vaig donar a les bessones juntament amb dos jerseis vells meus. D’aquesta manera van deixar de ser la 208 i la 209, i es van convertir en la del jersei verd oliva de coll rodó i la de la jaqueta marró. Tot i així, no es van pas queixar. També els vaig comprar mitjons i unes vambes noves. Em vaig sentir com el Pare Cames Llargues.

La pluja d’octubre era preciosa. Queia sobre la gespa del camp de golf mig seca amb unes gotes fines com agulles i suaus com el cotó. L’aigua no s’entollava, sinó que xopava el sòl a poc a poc. Quan parava de ploure, al bosquet hi surava l’aroma que desprenien les fulles seques humides. Al capvespre, els raigs de sol que es filtraven entre les branques feien tot de clapes a terra. Els ocells travessaven rabents els camins del bosquet.

Els dies a l’oficina eren igual de plaents. El pic de feina havia quedat enrere, de manera que m’ho podia prendre amb parsimònia. Treballava escoltant cassets de músics de jazz clàssics com Bix Beiderbecke, Woody Herman o Bunny Berigan, fumant i fent una pausa cada hora per prendre’m un whisky i menjar alguna galeta.

Només la noia estava enfeinada mirant horaris, reservant bitllets d’avió i nits d’hotel, i, per si això no fos prou, sargint-me dos jerseis i canviant els botons metàl·lics del meu blazer. Es va canviar el pentinat, es va posar un pintallavis rosa més suau i va començar a portar jerseis fins que li remarcaven els pits. D’aquesta manera es va fondre amb l’aire tardorenc.

Va ser una setmana meravellosa, que feia pensar que tot continuaria així per sempre.