15

L’endemà al matí em vaig posar la samarreta nova, que picava una mica, i vaig voltar una estona per la zona del port. Vaig veure una petita botiga de discos que em va cridar l’atenció i hi vaig entrar. No hi havia cap client, només una dependenta asseguda al taulell prenent-se una llauna de cola i revisant rebuts amb cara d’avorriment. Quan feia una estona que mirava les prestatgeries, em vaig adonar que em sonava. Era la noia que la setmana anterior havia trobat estirada al lavabo, la que li faltava el dit petit de la mà. La vaig saludar. Ella em va mirar a la cara una mica sorpresa, es va mirar la samarreta i llavors es va acabar la cola que li quedava.

—Com has sabut on treballava? —va fer, amb un to resignat.

—Pura casualitat. He entrat a comprar discos.

—Quins busques?

—L’elapé dels Beach Boys on hi ha California Girls.

Va assentir amb aire escèptic, es va aixecar, va anar tota decidida cap a una prestatgeria i va tornar amb el disc, com un gos ben ensinistrat.

—És aquest, oi?

Vaig fer que sí amb el cap. Sense treure’m les mans de les butxaques, vaig mirar la botiga.

—També voldria el Concert per a Piano Número 3, de Beethoven.

Aquell cop va tornar amb dos discos.

—Quin vols? El de Glenn Gould o el de Backhaus?

—El de Glenn Gould.

Va deixar un disc al taulell i va tornar l’altre al prestatge.

—Alguna cosa més?

—Un de Miles Davis on hi hagi A Gal in Calico.

Aquell cop va tardar una mica més, però també va tornar amb el disc que li havia demanat.

—Què més?

—Ja està. Gràcies.

—Són tots per a tu? —va dir, posant els tres discos al taulell.

—No. Són per regalar.

—Si que ets generós.

—Això sembla.

Es va arronsar d’espatlles com si estigués incòmoda i va fer el compte: cinc mil cinc-cents cinquanta iens. Vaig pagar i vaig agafar els discos embolicats.

—Bé, gràcies a tu hauré venut tres discos abans de migdia.

—Me n’alegro.

Es va asseure amb un sospir a la cadira de darrere el taulell i va tornar al feix de rebuts.

—Sempre estàs sola?

—Hi ha una altra noia. Ara ha sortit a dinar.

—I tu?

—Hi aniré quan ella en torni.

Em vaig treure una cigarreta de la butxaca, la vaig encendre i em vaig quedar un moment mirant com treballava.

—Escolta, vols dinar amb mi?

Va fer que no amb el cap.

—M’agrada menjar sola —va dir, sense aixecar la vista dels rebuts.

—A mi també.

—Ah, sí? —Va deixar els rebuts de costat com si li fes molta mandra, va posar el disc nou de Harpers Bizarre al plat del tocadiscos i va abaixar l’agulla—. Així, per què em convides?

—De tant en tant intento canviar de costums.

—Doncs canvia’ls tot sol. —Va tornar a agafar els rebuts i va continuar la feina—. A mi no m’hi fiquis.

Vaig assentir.

—Em sembla que ja t’ho vaig dir, però no podies caure més baix. —Va arrufar els llavis i va començar a passar els rebuts amb els quatre dits de la mà.