22

Va sonar el telèfon.

Jo m’estava refrescant la cara amb loció de calamina. La tenia irritada de tant anar a la piscina. Després del desè to, em vaig treure la mascareta de quadrets, em vaig aixecar de la butaca i vaig despenjar l’auricular.

—Hola. Sóc jo.

—Ei —vaig fer.

—Què feies?

—No res.

Em vaig eixugar la cara amb la tovallola que duia al voltant del coll.

—Ahir m’ho vaig passar molt bé. Feia molt temps que no em divertia tant.

—Me n’alegro.

—Daixò… T’agrada l’estofat de vedella?

—Sí.

—És que n’he fet, però si me l’he de menjar tota sola en tindré per a una setmana. Vols venir a menjar-ne?

—Sona bé.

—Ok, vine d’aquí a una hora. Si fas tard, ho llençaré tot a les escombraries. Ho has entès?

—Escolta…

—No m’agrada esperar. Només és això.

Va penjar sense esperar que digués res.

Em vaig tornar a estirar al sofà i vaig estar deu minuts escoltant el Top Forty a la ràdio i mirant el sostre distretament. Llavors em vaig dutxar, em vaig afaitar i em vaig posar una camisa i unes bermudes que acabaven de tornar de la bugaderia. Feia un vespre agradable. Vaig conduir per la carretera de la costa mirant la posta de sol i, abans d’entrar a l’autopista, vaig parar a comprar dues ampolles de vi ben fresc i un cartró de tabac.

Ella va endreçar la taula i hi va posar uns plats blanquíssims, i jo vaig destapar el vi amb la punta d’un ganivet de tallar fruita. L’habitació estava carregada amb el vapor de l’estofat.

—No em pensava que faria tanta calor —va dir—. Sembla l’infern.

—A l’infern hi fa més calor.

—Ho dius com si hi haguessis estat.

—M’ho va explicar algú. Es veu que ho van escalfant i, quan estàs a punt de parar boig, et posen en un lloc més fresc. Llavors, quan et refàs una mica, et tornen allà on eres.

—O sigui que és com una sauna.

—Més o menys. Però n’hi ha que es tornen bojos i ja no tornen al lloc.

—I què els passa?

—Els envien al cel, on els obliguen a pintar les parets. Les parets del cel han d’estar sempre ben blanques. No pot haver-hi ni una taca. Donaria mala imatge. I, de tant pintar cada dia, els queda el sistema respiratori destrossat.

No va preguntar res més. Vaig treure amb molt de compte els bocinets de suro que havien caigut dins l’ampolla i vaig omplir els dos gots de vi.

—Vi fred, cor calent —va dir ella en brindar.

—Què és això?

—Un anunci de la tele. Vi fred, cor calent. No l’has vist?

—No.

—No mires la tele?

—Molt de tant en tant. Abans la mirava molt. El que m’agradava més era Lassie. L’original, eh?

—És veritat. T’agraden els animals.

—Sí.

—Quan tinc temps, jo la miro tot el dia. M’empasso tot el que fan. Ahir mateix vaig veure un debat entre un químic i un biòleg. Ho vas veure?

—No.

Va beure un glop de vi i va fer lleument que no amb el cap, com si recordés el programa.

—Es veu que Pasteur tenia una gran intuïció científica.

—Intuïció científica?

—Es veu que, normalment, un científic pensa així: A és igual a B, B és igual a C; per tant A és igual a C. Q. E. D. Oi?

Vaig assentir.

—Però Pasteur ho feia diferent. Només pensava A igual a C. No necessitava proves. Però la història ha demostrat que les seves teories eren correctes, i durant la seva vida va fer una pila de descobriments.

—Com la vacuna contra la verola.

Va deixar el got damunt de la taula i em va mirar amb cara de sorpresa.

—El de la vacuna contra la verola va ser Jenner, no? Com vas poder entrar a la universitat?

—… Doncs els anticossos contra la ràbia, la pasteurització…?

—Això sí.

Va fer una rialla satisfeta, sense ensenyar les dents. Llavors es va acabar el vi que li quedava al got i se’n va posar més.

—Al debat deien que aquesta capacitat de Pasteur era intuïció científica. Tu en tens?

—Quasi gens.

—T’agradaria tenir-ne?

—Potser m’aniria bé. Podria fer-la servir al llit amb una noia.

Va riure i se’n va anar a la cuina. Al cap d’un moment va tornar amb l’olla de l’estofat, un bol d’amanida i uns quants panets. Per la finestra oberta per fi va començar a entrar una mica d’aire fresc.

Vam sopar amb tranquil·litat, escoltant música amb el seu tocadiscos. Em va preguntar moltes coses, bàsicament sobre la meva vida a Tòquio i a la universitat. Res de gaire divertit. Li vaig parlar dels experiments amb gats. (Evidentment, li vaig dir que no els matàvem, que només els fèiem experiments psicològics; la realitat, però, és que en dos mesos jo havia mort trenta-sis gats de totes mides.) També li vaig parlar de les manifestacions i les vagues d’estudiants. Li vaig ensenyar el forat que m’havia quedat a les dents del davant pel cop d’un policia antiavalots.

—No tens ganes de tornar-l’hi?

—Gens —vaig dir.

—Per què no? Si jo fos tu, buscaria el policia i li faria caure unes quantes dents a martellades.

—Però jo sóc jo, i tot això és aigua passada. A més, tots els policies antiavalots fan la mateixa cara. No sabria com trobar-lo.

—O sigui que no té cap significat?

—El què?

—Que et fes caure una dent.

—No —vaig dir.

Va fer un gruny d’avorriment i va menjar un mos d’estofat.

Després de sopar, vam fer un cafè, vam rentar els plats plantats de costat a la cuina, que era molt petita, vam tornar a la taula, vam encendre una cigarreta i vam escoltar un disc dels Modern Jazz Quartet.

Ella duia una camisa tan prima que se li transparentaven els mugrons, i uns pantalons de cotó que li anaven folgats dels malucs. Per acabar-ho d’adobar, ens vam tocar uns quants cops amb les cames per sota la taula. Cada cop que ens tocàvem jo em posava vermell.

—T’ha agradat el sopar?

—Molt.

—Llavors, per què no ho has dit? —va fer, mossegant-se una mica el llavi inferior.

—És un mal costum. Sempre m’oblido de dir les coses importants.

—Puc donar-te un consell?

—Endavant.

—Si no hi poses remei, ho acabaràs pagant.

—Pot ser. Però sóc com un cotxe atrotinat. Si l’arregles d’un cantó, es desgavella de l’altre.

Ella va riure i va posar un disc de Marvin Gaye. El rellotge marcava vora les vuit.

—Avui no has de raspallar sabates?

—Ja les raspallaré a la nit. Quan em raspalli les dents.

Parlava mirant-me als ulls, amb els colzes posats damunt de la taula i la barbeta recolzada a les mans. La seva mirada em posava nerviós. Vaig intentar escapar-me’n uns quants cops encenent una cigarreta o mirant per la finestra, però ella em mirava cada cop més divertida.

—Per cert, sí que m’ho crec —va dir.

—Què?

—Que l’altre dia no em vas fer res.

—Què t’ho fa pensar?

—De debò vols saber-ho?

—No —vaig dir.

—Sabia que diries això —va fer amb una rialleta. Em va omplir el got de vi i va mirar cap a la foscor de la finestra, com si pensés alguna cosa—. A vegades penso que seria fantàstic poder viure sense fer nosa a ningú. Creus que és possible?

—No ho sé.

—Escolta, jo et faig nosa?

—No.

—De moment, oi?

—De moment.

Va allargar la mà suaument des de l’altra banda de la taula, la va posar un moment sobre la meva i llavors la va retirar.

—Demà me’n vaig de viatge —va dir.

—A on?

—Encara no ho sé. Vull anar a algun lloc fresc i tranquil. Una setmana.

Vaig assentir.

—Quan torni, ja et trucaré.

Mentre tornava a casa amb el cotxe, de sobte em vaig recordar de la noia amb qui havia tingut la primera cita. Feia set anys.

Em sembla que durant tota la cita no vaig parar de preguntar-li si no s’avorria.

Vam anar a veure una pel·lícula de l’Elvis Presley. El tema principal de la pel·lícula feia així:

El temps passa massa de pressa.