11

Dijous al matí em van despertar les bessones. Era un quart més d’hora que de costum, però no em va fer res. Em vaig afaitar, em vaig prendre el cafè i vaig llegir el diari del matí, amb la tinta tan fresca que semblava que m’hagués d’empastifar els dits.

—Volem demanar-te un favor —va dir una de les bessones.

—Algú podria deixar-te un cotxe per diumenge? —va dir l’altra.

—Suposo que sí —vaig respondre—. On voleu anar?

—A un embassament.

—A un embassament?

Totes dues van assentir.

—I què voleu fer-hi, en un embassament?

—Un funeral.

—Per qui?

—Per la centraleta.

—Ah, és clar —vaig dir. I vaig continuar llegint el diari.

Malauradament, diumenge al matí queia una pluja fina. Jo no sabia quin temps era el més adequat per celebrar el funeral d’una centraleta, però com que les bessones no van fer cap comentari sobre la pluja, jo tampoc no en vaig dir res.

Dissabte a la nit havia anat a buscar el Volkswagen de color blau cel del meu soci. No em diguis que has trobat nòvia, em va dir. Mmm, li vaig respondre. El seu fill havia abocat xocolata amb llet al seient del darrere del cotxe i hi havia deixat el que semblaven les taques de sang d’un tiroteig. Com que no tenia cap casset decent, vam fer el trajecte d’una hora i mitja fins a l’embassament en silenci. Mentre avançàvem, la pluja va anar refermant-se o amainant a intervals regulars. Era una pluja que feia venir ganes de badallar. L’únic soroll constant era la remor que feien els cotxes que circulaven en sentit contrari sobre l’asfalt mullat.

Una de les bessones seia amb mi al davant. L’altra seia al darrere, amb un termos i una bossa amb la centraleta a dins. Estaven molt serioses, tal com s’esqueia al dia d’un funeral. Jo em vaig adaptar al seu estat d’ànim. Vam estar seriosos fins i tot quan ens vam aturar a mig camí per fer una pausa i menjar blat de moro a la brasa. L’únic que trencava el silenci era el lleu plop que feien els grans en desprendre’s de la panotxa. Quan vam tenir les tres panotxes ben pelades, sense ni un sol gra, les vam llençar i vam reprendre la marxa.

En ser a prop de l’embassament vam començar a trobar molts gossos que voltaven sense rumb sota la pluja, com un banc de sorells en un aquari. Per això havia de tocar el clàxon cada dos per tres. Els gossos no semblava que tinguessin cap interès ni per la pluja ni pel cotxe. De fet, quan sentien el clàxon, fins i tot feien cara de menyspreu, si bé tots s’acabaven apartant. No cal dir que els era impossible evitar la pluja. Tots anaven xops fins al moll de l’os. N’hi havia que semblaven la llúdriga de la novel·la de Balzac, i n’hi havia que recordaven la figura d’un monjo pensarós.

La bessona que seia al meu costat em va posar una cigarreta als llavis i me la va encendre. Llavors em va posar la seva mà petita a l’entrecuix, per sobre els pantalons de cotó, i la va moure uns quants cops amunt i avall. Era més un gest per tranquil·litzar que per estimular.

Semblava que no hagués de parar mai de ploure. La pluja d’octubre sempre és així. No s’atura fins que no ho ha deixat tot ben xop. La terra estava entollada. El món era un lloc fred i implacable: els arbres, la carretera, els camps, els cotxes, les cases, els gossos… tot estava amarat.

Vam pujar una estona per un camí de muntanya, vam travessar un tram de bosc espès i vam arribar a l’embassament. Com que plovia d’aquella manera, no hi havia ningú. La pluja queia a la superfície de l’aigua fins allà on arribava la vista. La imatge de l’embassament sota la pluja era més trista del que m’havia imaginat. Vam parar al costat de l’aigua i ens vam quedar al cotxe, bevent el cafè del termos i menjant les galetes que havien comprat les bessones. N’hi havia de tres classes (de crema de cafè, de crema de mantega i de xarop d’erable), i les vam dividir en tres parts iguals, perquè a tothom li toqués el mateix.

Mentrestant la pluja va continuar caient. Feia molt poc soroll, més o menys el que fan els bocinets d’un full de diari en caure sobre una catifa gruixuda. Era la mena de pluja que surt a les pel·lícules de Claude Lelouch.

Després de menjar-nos les galetes i de prendre dues tasses de cafè, tots tres ens vam espolsar la falda a la vegada, com si ens haguéssim posat d’acord. Ningú no va dir res.

—Què? Som-hi? —va dir per fi una de les bessones.

L’altra va assentir.

Jo vaig apagar la cigarreta.

Vam caminar sense paraigües fins a l’extrem de la passarel·la que s’endinsava a l’aigua. Era un embassament artificial construït aturant el curs d’un riu. La superfície de l’aigua feia una corba poc natural allà on tocava els vessants de la muntanya. El color de la superfície suggeria una fondària esgarrifosa. Les gotes de pluja queien arrissant la superfície.

Una de les bessones va treure la centraleta de la bossa i me la va allargar. Sota la pluja, semblava encara més patètica.

—Digues alguna pregària.

—Una pregària? —vaig exclamar, sorprès.

—És un funeral. S’ha de fer alguna pregària.

—No hi havia pensat —vaig dir—. De fet, no en conec cap.

—Qualsevol farà —va dir una.

—Només és una formalitat —va reblar l’altra.

Em vaig quedar allà dret, amarat de cap a peus, buscant alguna cosa adequada per dir. Les bessones, preocupades, m’anaven mirant a mi i la centraleta.

—L’obligació de la filosofia —vaig dir, citant Kant— és eliminar les il·lusions que neixen dels malentesos… Descansa en pau, centraleta, al fons d’aquest embassament.

—Ara llança-la.

—Eh?

—La centraleta.

Vaig tirar el braç dret tan enrere com vaig poder i vaig llançar la centraleta amb totes les forces, amb un angle de quaranta-cinc graus. La centraleta va descriure un arc perfecte enmig de la pluja i va caure a l’aigua. Les onades es van anar expandint fins que van arribar als nostres peus.

—Ha estat una pregària preciosa.

—Te l’has inventada tu?

—És clar —vaig dir.

Ens vam arrambar una mica i, xops com gossos, ens vam quedar allà mirant l’embassament.

—És gaire fondo? —va preguntar una.

—Moltíssim —vaig respondre.

—I hi ha peixos? —va demanar l’altra.

—Als estanys sempre n’hi ha.

Vistos de lluny, devíem semblar un monument la mar de digne.