7

Havia fet tres dies de festa per culpa d’un refredat, i en tornar a l’oficina m’esperava una muntanya de feina. Tenia la gola seca i el cos com si me l’haguessin fregat amb paper de vidre. Al voltant de l’escriptori hi havia tot de pamflets, documents, revistes i fullets que formaven unes piles com formiguers. El meu soci va venir al meu lloc, va remugar alguna cosa per demanar com em trobava i se’n va tornar a la seva habitació. La noia va venir a deixar-me un cafè calent i un parell de panets damunt de l’escriptori, com sempre feia, i també va marxar. Com que m’havia oblidat de comprar tabac, vaig agafar un paquet de Seven Stars del meu soci, vaig treure el filtre d’una cigarreta, la vaig girar i la vaig encendre per l’altre cantó. A fora el cel estava emboirat; era impossible de saber on s’acabava l’aire i on començaven els núvols. Tot feia olor de fum, com si algú intentés cremar fulles humides. Potser era culpa de la febre.

Vaig respirar fondo i vaig començar a derruir el formiguer que tenia més a prop. Tots els documents tenien el segell d’URGENT, amb la data d’entrega escrita a sota amb retolador vermell. Per sort, aquell era l’únic formiguer urgent. I, encara per més sort, no hi havia cap document que fos per a l’endemà o l’altre. Tot s’havia d’entregar al cap d’una setmana o dues, de manera que no hi havia problema perquè en donés la meitat a traduir a fora. Vaig agafar els documents un per un i els vaig apilar per l’ordre de prioritat. El resultat va ser un formiguer molt més inestable que el primer. Feia la forma d’una gràfica de diari expressant el suport al govern segons el sexe i l’edat dels enquestats. I no era només la forma que era estranya: la barreja de temes formava una combinació engrescadora.

Era llàstima que no hi hagués el nom dels clients. Qui podia voler traduir aquells documents (i, a sobre, amb urgència)? Per quins motius? Hi havia un ós plantat davant un riu esperant la meva traducció? O una infermera sense saber què dir davant un malalt terminal?

Vaig posar la foto d’un gat passant-se la pota per la cara damunt de l’escriptori, i em vaig prendre el cafè amb un dels dos panets, que tenia gust de cartró pedra. Començava a tenir el cap més clar, però la febre encara m’entumia les extremitats. Vaig treure la navalla de càmping del calaix de l’escriptori, vaig fer punxa a sis llapis HB amb tota la calma del món i m’hi vaig posar.

Vaig treballar escoltant una casset antiga de Stan Getz. Era una formació de luxe: Stan Getz, Al Haig, Jimmy Raney, Teddy Kotick i Tiny Kahn. Després de xiular tot el solo de Stan Getz a Jumping with Symphony Sid em vaig trobar molt millor.

A migdia vaig sortir per anar a menjar peix fregit en un restaurant que hi havia al capdavall de la baixada, a cinc minuts de l’oficina, i ho vaig rematar amb dos sucs de taronja que vaig comprar en una parada d’hamburgueses. Després vaig passar per una botiga d’animals i vaig estar deu minuts jugant amb un parell de gats abissinis, posant-los el dit per una escletxa del vidre de l’aparador. Era el que feia cada migdia.

En tornar a l’oficina, vaig fullejar el diari del matí fins que es va fer la una. Llavors vaig tornar a fer punxa als llapis per a la tarda, vaig treure el filtre de les Seven Stars que em quedaven i les vaig deixar damunt de l’escriptori. La noia em va dur una tassa de te calent.

—Com et trobes?

—Prou bé.

—I com va la feina?

—Vaig avançant.

El cel continuava encapotat. El gris del matí s’havia tornat encara més fosc. Quan vaig treure el cap per la finestra em va semblar que estava a punt de ploure. Uns quants ocells de tardor van travessar el cel. La bonior sorda de la ciutat ho cobria tot (una remor formada per la combinació d’incomptables sorolls com el sotragueig dels vagons del metro, el crepitar de les hamburgueses coent-se al foc, el brunzit del trànsit a l’autopista o l’espetec de les portes dels cotxes obrint-se o tancant-se).

Vaig tancar la finestra, vaig posar la casset de Just Friends, de Charlie Parker, i vaig emprendre la traducció del capítol titulat Quan dormen els ocells migratoris?

Vaig plegar a les quatre, vaig donar el que havia traduït a la noia i vaig marxar. Em vaig posar l’impermeable que tenia sempre a l’oficina per no haver d’anar amb un paraigua amunt i avall. Vaig comprar un diari de tarda a l’estació i em vaig passar quasi una hora dins un vagó de tren ple de gom a gom. Fins i tot dins el vagó se sentia olor de pluja, tot i que encara no havia caigut ni una gota.

Quan vaig acabar de comprar les coses per al sopar al supermercat del davant de l’estació, per fi va començar a ploure. Queien unes gotes tan fines que a penes es veien, però el terra que trepitjava va adquirir un to més fosc de gris. Vaig mirar l’horari dels autobusos i vaig entrar a fer un cafè en una cafeteria plena de gent d’allà a la vora. Ara l’olor de pluja ja era inconfusible a la brusa de la cambrera i fins i tot al cafè.

Vaig veure com els fanals que envoltaven la terminal s’encenien en el crepuscle mentre anaven i venien uns autobusos enormes, com truites gegants nedant en un riu. Les files d’oficinistes, estudiants i mestresses de casa pujaven als autobusos i desapareixien en la foscor. Una dona de mitjana edat va passar arrossegant un pastor alemany negre per l’altre costat de la finestra, seguida d’uns quants escolars que caminaven fent botar una pilota de goma. Vaig apagar la cinquena cigarreta i vaig fer l’últim glop de cafè, que ja era fred.

Llavors vaig observar el meu reflex al vidre. Tenia els ulls una mica enfonsats per la febre. No passava res. Tenia la cara enfosquida per una barba de dos quarts de sis de la tarda. Tampoc no era res greu. El problema era que aquella cara no semblava la meva. Era la cara de qualsevol noi de vint-i-quatre anys que s’hagués assegut davant meu al tren. La meva cara i la meva ànima no eren més que un cadàver absurd que no importava a ningú. La meva ànima es creua amb la d’algú altre al carrer. Ei, dic jo. Ei, em respon l’altre. Només això. Ningú no aixeca la mà. Ningú no es gira per mirar-me.

Si em posés gardènies a les orelles i aletes entre els dits de les mans, potser algú es giraria. Però ja estaria. Al cap de tres passes, ja se n’hauria oblidat. Els seus ulls no miraven res. I els meus tampoc. Em sentia buit. Potser no em quedava res per donar.

Les bessones m’esperaven.

Vaig donar la bossa de paper marró del súper a una de les dues i em vaig ficar a la dutxa amb una cigarreta encesa als llavis. Vaig deixar caure l’aigua sense ni tan sols ensabonar-me i vaig mirar distretament les rajoles. Alguna cosa va passar per davant de la paret fosca de la sala de bany i va desaparèixer. Era una ombra que no podia tocar ni fer tornar.

Vaig sortir de la dutxa, em vaig eixugar i em vaig estirar al llit. Els llençols, de color blau corall, estaven acabats de rentar i no tenien ni una arruga. Em vaig quedar allà, fumant i mirant el sostre, mentre repassava els esdeveniments d’aquell dia. Mentrestant, les bessones bullien l’arròs, tallaven les verdures i fregien la carn.

—Et ve de gust una cervesa? —em va preguntar una de les dues.

—Sí.

La que duia la dessuadora amb el 208 em va portar un got i una cervesa a l’habitació.

—Música?

—Aniria bé.

Va agafar el disc de les sonates per a flauta de Händel del prestatge, el va posar al plat i va abaixar l’agulla. Era un disc que feia anys m’havia regalat una xicota per Sant Valentí. Entre la música de la flauta, de la viola i del clavicèmbal se sentia la carn crepitant a la paella com un baix continu. La meva xicota i jo sovint fèiem l’amor amb aquell disc de fons. Continuàvem fent-ho sense dir res fins i tot quan el disc s’acabava i només se sentia el frec de l’agulla.

A l’altra banda de la finestra, la pluja continuava caient en silenci sobre la foscor del camp de golf. En el moment que em vaig acabar la cervesa i Hans-Martin Linde feia sonar l’última nota de la sonata en Fa major, el sopar va estar preparat. Cosa estranya, aquell vespre tots tres estàvem callats. Amb el disc acabat, només se sentia el repic de la pluja als ràfecs i el soroll de tots tres mastegant la carn. En acabat de sopar, les bessones van desparar la taula i es van quedar dretes a la cuina preparant el cafè. Quan va estar fet, en vam prendre tots tres. Era un cafè tan aromàtic que semblava que tingués vida pròpia. Una de les dues es va aixecar per posar un disc: Rubber Soul.

—No recordo haver-lo comprat, aquest —vaig exclamar, sorprès.

—L’hem comprat nosaltres.

—Hem anat guardant els diners que ens dónes.

Vaig fer que no amb el cap.

—No t’agraden els Beatles?

Em vaig quedar en silenci.

—Llàstima. Ens pensàvem que et posaries content.

—Perdó.

Una de les dues es va aixecar, va aturar el disc i, després de treure’n la pols amb molta cura, el va desar a la funda. Ens vam tornar a quedar en silenci. Vaig sospirar.

—No era la meva intenció —em vaig excusar—. Només és que estic una mica cansat i nerviós. Torneu a posar-lo.

Es van mirar a la cara i van somriure.

—Si no vols, no cal, eh? Ets a casa teva.

—Per nosaltres no pateixis.

—Sisplau, torneu a posar-lo.

Al final vam escoltar les dues cares de Rubber Soul mentre ens preníem el cafè. Em vaig tranquil·litzar una mica. Les bessones es van posar contentes.

En acabar, les bessones em van prendre la temperatura. Van mirar uns quants cops el termòmetre amb una ganyota. Trenta-set i mig. Mig grau més que al matí. Tenia el cap emboirat.

—Això és perquè t’has dutxat.

—Val més que vagis a dormir.

Tenien raó. Em vaig despullar i em vaig ficar al llit amb La crítica de la raó pura i un paquet de tabac. Els llençols feien olor de sol i Kant era tan bo com sempre, però la cigarreta tenia gust de paper de diari moll encès amb un cremador. Vaig tancar el llibre i, sentint la veu de les bessones de fons, vaig tancar els ulls com si m’arrossegués la foscor.