40

Per acabar, tornaré a parlar de Derek Hartfield.

Hartfield va néixer el 1909 en una petita ciutat de l’estat d’Ohio, on es va fer gran. El seu pare era un home taciturn que treballava d’operador de telègrafs, mentre que la seva mare era una dona rodanxona que feia unes galetes boníssimes i estava aficionada als horòscops. El jove Hartfield era un noi molt malenconiós que no tenia cap amic i es passava totes les estones lliures llegint còmics i revistes i menjant les galetes de la seva mare. En acabar l’institut, va treballar a l’oficina de correus de la ciutat, però no hi va durar gaire, i a partir d’aquell moment va veure clar que el camí que havia de seguir era el de novel·lista.

L’any 1930 va vendre el seu cinquè relat a Weird Tales, que n’hi va pagar vint dòlars. Durant l’any següent, va escriure un manuscrit de setanta mil paraules cada mes, l’altre any va augmentar el ritme a cent mil paraules al mes, i l’any abans de morir n’escrivia cent cinquanta mil. Segons la llegenda, s’havia de renovar la Remington cada sis mesos.

Gairebé tota la seva producció són novel·les d’aventures i històries fantàstiques. La sèrie de Waldo, el Jove Aventurer, que combinava perfectament tots dos gèneres, es va convertir en el seu èxit més important, del qual va publicar un total de quaranta-dues entregues. En aquestes històries, en Waldo moria tres vegades, matava cinc mil enemics i se n’anava al llit amb tres-centes setanta-cinc dones (algunes de les quals, marcianes). Algunes d’aquestes aventures les podem llegir traduïdes al japonès.

Hartfield detestava moltes coses: l’oficina de correus, l’institut, les editorials, les pastanagues, les dones, els gossos… la llista no s’acabaria mai. En canvi, només n’hi agradaven tres: les armes, els gats i les galetes de la seva mare. Exceptuant els estudis de la Paramount i els investigadors de l’FBI, tenia la col·lecció d’armes més extensa dels Estats Units. Les úniques armes que no col·leccionava eren canons antiaeris i canons antitancs. L’arma de la qual estava més orgullós era un revòlver del 38 amb el mànec de perles. Només tenia una bala a la recambra, i li agradava dir: Amb aquest, em puc pelar quan vulgui.

Tot i així, quan la seva mare va morir l’any 1938, ell se’n va anar fins a Nova York, va pujar fins al capdamunt de l’Empire State Building, va saltar i va morir esclafat com una granota.

Seguint la voluntat expressada al seu testament, a la seva làpida hi ha aquesta citació de Nietzsche:

Hartfield, altre cop… (a tall d’epíleg)

No vull dir que si no hagués conegut un escriptor com Derek Hartfield ara segurament no escriuria novel·les. Tot i així, és segur que el camí que hauria seguit hauria estat completament diferent.

Quan encara anava a l’institut, vaig comprar en una llibreria de vell de Kobe unes quantes novel·les de Hartfield en rústica que hi devia haver deixat algun mariner estranger. Valien cinquanta iens cadascuna. Si no hagués estat en una llibreria, no m’haurien semblat ni llibres. A la majoria els faltaven les cobertes llampants, i les pàgines s’havien tornat de color taronja. Devien haver creuat el Pacífic damunt del llit d’un suboficial en un vaixell mercant o un destructor i, remuntant el curs del temps, van fer cap damunt del meu escriptori.

Al cap d’uns quants anys, vaig anar als Estats Units. Va ser un viatge breu, només per visitar la tomba de Hartfield. El lloc on està situada la tomba me’l va fer saber per carta el senyor Thomas McClure, l’entusiasta (i únic) estudiós de Hartfield. És una tomba petita com el taló d’una sabata de taló, em va escriure. Vigili que no passi de llarg.

A Nova York vaig agafar un autobús de la Greyhound que semblava un taüt enorme i vaig arribar a una petita ciutat de l’estat d’Ohio a les set del matí. Vaig ser l’únic passatger que va baixar en aquell lloc. El cementiri era després dels camps que envoltaven la ciutat. Era més gran que la mateixa ciutat. Per damunt del meu cap hi volaven en cercle unes quantes aloses entonant els seus cants.

Vaig passar una hora llarga buscant la tomba de Hartfield. Després de collir unes quantes roses silvestres mig empolsegades d’allà a la vora, vaig ajuntar les mans per resar davant la tomba, i llavors vaig asseure’m a fumar. Sota els suaus raigs del sol del mes de maig, vaig tenir la sensació que la vida i la mort eren igual de tranquil·les. Em vaig estirar de panxa enlaire, vaig tancar els ulls i vaig estar unes quantes hores escoltant el cant de les aloses.

Aquesta novel·la va començar en aquell lloc. I ni jo mateix sé on ha arribat.

Comparat amb la complexitat del cosmos, afirma Hartfield, el nostre món és com el cervell d’un cuc de terra.

Tant de bo sigui així.

Arribem al final, però vull deixar constància que algunes de les citacions dels escrits de Hartfield són extretes de The Legend of the Sterile Stars (1968), de l’esmentat Thomas McClure. Des d’aquí el meu agraïment.