3

—Que se’n vagin a la merda, els rics! —va cridar en Rata, mirant-me abatut i amb les mans sobre la barra.

Potser ho va cridar al molinet de cafè que hi havia al meu darrere. Estàvem asseguts de costat a la barra, de manera que no tenia cap motiu per aixecar la veu d’aquella manera. Sigui com sigui, quan va acabar de cridar, va assaborir la cervesa com sempre, amb aire satisfet.

Ningú del nostre voltant no va parar atenció als seus crits. De fet, el bar era petit i estava tan ple que tothom parlava tan fort com ell. Semblava l’escena d’un vaixell que està a punt d’enfonsar-se.

—Són com paparres —va dir en Rata, fent que no amb el cap com si li fes angúnia—. Aquesta gent no saben fer res sols. Quan els veig la cara, em vénen arcades.

Jo vaig assentir en silenci, sense apartar els llavis de la vora prima del got de cervesa. Després de dir això, en Rata es va posar a observar els seus dits llargs, que anava tombant sobre la barra, com si els acostés a una foguera. Jo vaig mirar al sostre. La conversa no continuaria fins que no s’hagués inspeccionat tots deu dits. Sempre ho feia així.

En Rata i jo vam passar aquell estiu com posseïts, bevent prou cervesa per omplir una piscina de vint-i-cinc metres i pelant prou cacauets per cobrir el terra del Jay’s Bar amb un gruix de cinc centímetres. Si no ho haguéssim fet, no hauríem pas sobreviscut a l’avorriment d’aquell estiu.

Quan l’avorriment es feia insuportable, jo em passava hores mirant el gravat esgrogueït pel fum del tabac que hi havia penjat darrere la barra del Jay’s Bar. Em semblava que aquell dibuix, que era com una imatge del test de Rorschach, representava un parell de micos verds asseguts l’un davant de l’altre passant-se un parell de pilotes de tenis desinflades.

Quan l’hi vaig dir, en Jay, el cambrer, es va quedar mirant el gravat.

—Ara que ho dius, potser sí —va fer, sense gaire entusiasme.

—Què deu simbolitzar? —li vaig preguntar.

—El mico de l’esquerra ets tu —va dir en Jay— i el de la dreta sóc jo. Jo et passo una cervesa i tu em passes els diners.

Vaig fer un glop de cervesa, admirat.

—Em vénen arcades —va repetir en Rata quan es va haver mirat tots els dits.

No era la primera vegada que en Rata deia penjaments dels rics. Realment no els suportava. A casa seva ho eren força, però, sempre que l’hi recordava, ell deia que no en tenia cap culpa. A vegades (normalment quan havíem begut massa cervesa) li deia que no era veritat, que sí que era culpa seva, però després sempre em sentia malament. I és que en Rata tenia part de raó.

—Saps per què no m’agraden els rics? —va continuar en Rata aquella nit. Era la primera vegada que la conversa arribava tan lluny.

Vaig fer que no amb el cap.

—Parlant clar, perquè no pensen res. Són incapaços de gratar-se el cul si no tenen un regle i un lot.

En Rata tenia la mania de dir sempre parlant clar.

—Ah, sí?

—Sí. Són incapaços de pensar res important. Només fan veure que pensen… Saps per què?

—No. Per què?

—Doncs perquè no els cal. Evidentment, per fer-se ric es necessita una mica de cap, però per continuar sent-ho no es necessita res. De la mateixa manera que un satèl·lit espacial no necessita gasolina. Només cal anar fent voltes al mateix lloc. Però jo no sóc així, i tu tampoc. Per viure hem de continuar pensant. Des de quin temps farà demà, fins a la mida del tap de la banyera. No és així?

—Sí —vaig dir.

—Doncs això.

Quan va acabar de dir el que volia dir, es va treure un mocador de paper de la butxaca i es va mocar amb desgana. Jo no sabia fins a quin punt parlava seriosament.

—Al final, però, tots ens morirem —vaig provar de dir.

—És veritat. Un dia o altre tots ens morirem. Però encara hem de viure cinquanta anys i, parlant clar, viure cinquanta anys havent de pensar tantes coses és molt més cansat que viure’n cinc mil sense haver de pensar res. No és així?

Tenia tota la raó.