7

De petit era molt reservat. Els pares estaven tan amoïnats que em van dur a la consulta d’un psiquiatre que coneixien.

La casa d’aquest psiquiatre estava penjada en un turó davant el mar. Vaig seure al sofà d’una sala d’espera molt assolellada, i una elegant dona de mitjana edat em va servir un suc de taronja fred i un parell de dònuts. Em vaig beure el suc i em vaig menjar mig dònut procurant que no em caigués gens de sucre a la falda.

—Vols més suc? —em va demanar el doctor. Jo vaig fer que no amb el cap. Érem ell i jo sols, asseguts davant per davant. A la paret del fons hi havia penjat un retrat de Mozart, que em fitava amb uns ulls acusadors, com un gat vergonyós.

—Hi havia una vegada una cabra que tenia molt bon cor —va dir el doctor. Era un bon començament. Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me una cabra amb molt bon cor.

—Aquella cabra duia sempre un rellotge d’or molt pesant penjat al coll, i voltava pertot arreu esbufegant sense parar. Però és que, a més de pesar tant, aquell rellotge no funcionava. Un dia, el conill, que era amic de la cabra, li va dir: Escolta, cabra, com és que sempre vas amb aquest rellotge espatllat penjat al coll? És molt pesant i no serveix de res, no? Tens raó, pesa molt, va respondre la cabra. Però ja hi estic acostumada. Al pes i al fet que no funcioni.

El doctor va fer un glop de suc de taronja i em va mirar amb un somriure. Jo vaig esperar que continués.

—El dia de l’aniversari de la cabra, el conill li va regalar una capseta amb un llaç molt bonic. A dins hi havia un rellotge nou tot brillant, molt lleuger i que, a més, funcionava. La cabra se’l va penjar al coll tota contenta i va anar a ensenyar-lo a tothom.

La història es va acabar de sobte en aquell punt.

—Tu ets la cabra —va dir el doctor—, jo sóc el conill i el rellotge és el teu cor.

Em vaig sentir enganyat, però no vaig tenir altre remei que assentir amb el cap.

A partir d’aquell dia, cada diumenge a la tarda agafava el tren i l’autobús per anar a casa d’aquell psiquiatre, on seguia el tractament tot menjant braç de gitano de cafè, pastís de poma, creps americanes o croissants untats amb mel. Hi vaig anar un any i de resultes vaig haver de començar a anar al dentista.

—La civilització és comunicació —va dir un dia el doctor—. Allò que no s’expressa no existeix. Em sents? Zero. Imagina’t que tens gana. L’únic que has de fer és dir: Tinc gana. Llavors jo et dono una galeta. Te la pots menjar. [Jo agafava una galeta.] Si no dius res, no hi ha galeta. [El doctor amagava el plat de galetes sota la taula, com si em volgués fer la guitza.] Zero. Ho entens, oi? Ara tu no vols parlar. Però tens gana. Ho vols dir sense fer servir paraules. Com un joc de mímica. Va, prova-ho.

Em vaig posar les mans a la panxa i vaig fer cara de dolor. El doctor va riure.

—Això sembla una indigestió —va dir.

Una indigestió…

Després vam passar a la lliure associació.

—Explica’m alguna cosa dels gats. El que vulguis.

Vaig moure el cap a banda i banda, fent veure que pensava.

—El primer que et vingui al cap.

—Tenen quatre potes.

—Els elefants també.

—Però són molt més petits.

—I què més?

—Viuen a les cases i, quan els ve de gust, cacen ratolins.

—Què mengen?

—Peix.

—I salsitxes?

—Salsitxes també.

I així anàvem fent.

El doctor tenia raó. La civilització és comunicació. Si ens quedéssim sense res per expressar o per comunicar, la civilització s’acabaria. Clic… OFF.

Ja sé que és increïble, però la primavera que vaig fer catorze anys vaig començar a xerrar de cop, com si s’hagués ensorrat un dic. No recordo res del que deia, però em vaig passar tres mesos parlant pels descosits, com si volgués omplir el buit dels catorze anys anteriors. Quan vaig parar, a mitjan de juliol, vaig tenir una febrada que em va fer perdre tres dies d’escola. Quan la febre va remetre, ja era en un noi d’allò més normal, ni massa xerraire ni massa poc.