1

—L’escriptura perfecta no existeix. Tal com no existeix la desesperació perfecta.

Això m’ho va dir un escriptor que vaig conèixer per casualitat quan estudiava a la universitat. No vaig entendre fins molt més endavant el significat veritable d’aquestes paraules, però com a mínim em van oferir una mena de consol. L’escriptura perfecta no existeix.

Tot i així, sempre que em posava a escriure alguna cosa, em desesperava. L’abast de les coses sobre les quals podia escriure era massa limitat. Per exemple, potser podia escriure alguna cosa sobre els elefants, però després ja no sabia què dir dels domadors. Això és el que em passava.

Vaig arrossegar aquest dilema durant vuit anys… Vuit anys. És molt temps.

Evidentment, si estàs disposat a aprendre alguna cosa de tot el que t’envolta, fer-se vell no té per què ser tan dolorós. Això és el que diuen, si més no.

Des dels vint anys, m’he esforçat a viure seguint aquest principi. De resultes d’això, m’han estovat, m’han ensarronat i m’han mal interpretat, però alhora també he pogut viure moltes experiències estranyes. Molta gent ha vingut a explicar-me alguna cosa, ha passat per sobre meu com qui travessa un pont amb gran estrèpit i després ja no ha tornat. Durant tot aquest temps, jo m’he mantingut amb la boca ben tancada, sense explicar res a ningú. I d’aquesta manera he arribat al final de la vintena.

Ara ha arribat l’hora d’explicar la meva història.

Evidentment, això no vol dir que hagi resolt cap problema i, segurament, quan acabi d’explicar el que vull explicar, la situació continuarà sent la mateixa. Al capdavall, escriure no és un mètode d’autocuració, sinó un modest intent d’assolir-la.

Tanmateix, explicar una història amb sinceritat és molt difícil. Com més sincer intento ser, més endins de la foscor s’amaguen les paraules exactes.

Això no és cap excusa. He explicat la meva història tan bé com sóc capaç de fer-ho ara mateix. No vull afegir-hi res. Tot i així, també penso que, si tot va bé, pot ser que un dia, d’aquí a uns quants anys o unes quantes dècades, descobreixi que el meu jo s’ha salvat. I llavors els elefants tornaran a la planúria i jo podré explicar la història del món amb paraules molt més boniques que aquestes.

Moltes de les coses que sé sobre escriure les he après de Derek Hartfield. Potser quasi totes, hauria de dir. Dissortadament, Hartfield era un escriptor estèril en tots els sentits. Només llegint-lo, ja es veu. Tenia un estil enfarfegat, creava unes trames poc lligades i parlava de temes infantils. Tot i així, també era un d’aquells rars escriptors que poden brandar l’estil com si fos una arma. Penso que, pel que fa a l’actitud combativa, està a l’alçada d’escriptors coetanis d’ell com Hemingway o Fitzgerald. El que passa és que, per desgràcia, no va acabar de saber mai exactament contra què lluitava. Al capdavall, ser estèril ja és això.

Hartfield va mantenir aquesta batalla infructuosa durant vuit anys i dos mesos, i llavors es va morir. Un assolellat matí de diumenge del mes de juny de 1938, va saltar des de l’Empire State Building amb un retrat de Hitler a la mà dreta i un paraigua obert a l’esquerra. Igual que la seva vida, la seva mort no va despertar gaire interès.

La primera novel·la de Hartfield, que ja estava descatalogada, em va caure a les mans durant les vacances d’estiu de l’any que feia tercer de secundària, una època en què tenia tinya a l’entrecuix. L’oncle que em va regalar aquell llibre va agafar un càncer de budell al cap de tres anys, i va morir després d’una llarga agonia, operat de tot arreu i amb tubs de plàstic ficats a totes les obertures. L’últim cop que el vaig veure, s’havia encongit i descolorit com un mico vell i murri.

En total tenia tres oncles. Un va morir als afores de Xangai, quan dos dies després que s’acabés la guerra va trepitjar una mina que ell mateix havia enterrat. L’únic dels tres que encara viu fa de mag pels balnearis de tot el Japó.

Hartfield va dir el que segueix sobre el tema d’escriure bé.

La feina d’escriure consisteix a mesurar la distància que hi ha entre tu i les coses que t’envolten. El que necessites no és sensibilitat sinó una regla (Quin mal hi ha a sentir-se bé?, 1936).

Jo vaig començar a mirar tímidament al meu voltant amb un regle a la mà l’any que Kennedy va ser assassinat, ja en fa quinze. Durant aquests quinze anys, m’he anat desempallegant d’una cosa darrere l’altra. Com un avió avariat que ha d’alleugerir el pes i es desfà de l’equipatge, dels seients i, finalment, de les pobres hostesses, al llarg d’aquests quinze anys m’he anat desfent de tot i no m’he posat pràcticament res a sobre.

No sabria dir si ha estat una decisió correcta o no. És cert que em noto més lleuger, però m’espanto de pensar què quedarà quan sigui gran i m’acosti a la mort. Quan m’hagin incinerat, de mi no en quedarà ni un sol os.

La meva àvia difunta sempre deia: Els que tenen una ànima fosca només tenen somnis foscos. Els que tenen una ànima encara més fosca ni tan sols somien.

La nit que va morir, el primer que vaig fer va ser allargar el braç i tancar-li suaument les parpelles. En aquell mateix instant, el somni que havia tingut durant setanta-nou anys va desaparèixer en silenci, com un ruixat d’estiu que mulla el carrer. No en va quedar absolutament res.

Torno a parlar d’escriure. Amb això acabo.

Per a mi, escriure és una tasca d’allò més dolorosa. Puc estar tot un mes sense escriure ni una sola línia, o passar-me tres dies i tres nits seguits escrivint i després veure que tot el que he escrit no diu el que volia dir.

No obstant això, escriure també és una tasca divertida. Trobar sentit a la vida és molt més fàcil que no pas viure-la.

Diria que em vaig adonar d’aquest fet quan era adolescent, i em vaig quedar tan parat que em vaig passar tota una setmana sense parlar. Em semblava que, només que fos una mica espavilat, podia fer que el món anés com jo volia, que tots els valors canviessin i que el pas del temps s’alterés…

Malauradament, vaig tardar molt a adonar-me que allò era un parany. Quan per fi ho vaig entendre, vaig agafar una llibreta i vaig fer una ratlla al mig d’un full blanc. A l’esquerra hi vaig escriure les coses que havia guanyat, i a la dreta les que havia perdut. Em va ser impossible escriure tota la llista de les coses que havia perdut —de les que havia trepitjat, de les que havia abandonat feia temps, de les que havia sacrificat, de les que havia traït—…

Entre les coses que intentem percebre i les que realment percebem hi ha un abís profund. De fet, aquest abís és tan fondo que, per molt llarg que sigui el regle que tenim, és impossible mesurar-lo. L’únic que puc escriure aquí és una llista. No és una novel·la, ni és literatura, ni tampoc és art. És tan sols una llibreta amb una ratlla al mig. Pot ser que hi hagi alguna lliçó per aprendre.

Si el que us interessa és l’art o la literatura, podeu llegir el que van escriure els clàssics grecs. Per crear art de debò és imprescindible l’esclavatge. A l’antiga Grècia, els esclaus conreaven els camps, cuinaven i remaven a les galeres, i, mentrestant, els ciutadans podien dedicar-se a escriure poesia o a resoldre problemes matemàtics sota el sol de la Mediterrània. L’art és això.

Si ets algú que remena la nevera a les tres de la matinada en una cuina silenciosa, només pots escriure d’aquesta manera.

I jo sóc així.