33

Va sonar el telèfon.

—Ja he tornat —va dir ella.

—Tinc ganes de veure’t.

—Pots sortir ara?

—És clar.

—Doncs quedem a les cinc, a la porta de l’YWCA.

—Què hi fas, a l’YWCA?

—Classes de francès.

—Classes de francès?

—Oui.

Vaig penjar, em vaig dutxar i em vaig prendre una cervesa. Quan estava a punt d’acabar-me-la, va començar a ploure a bots i barrals.

Quan vaig arribar a l’YWCA la pluja ja havia escampat, però les noies que sortien per la porta miraven al cel receloses, i obrien i tancaven el paraigua. Vaig aparcar a l’altra banda del carrer, vaig parar el motor i vaig encendre una cigarreta. Les dues columnes de la porta mullades per la pluja semblaven dues làpides negres enmig d’un erm. Al costat de l’edifici brut i fosc de l’YWCA hi havia un edifici de pisos de lloguer, nou però malairós, amb un enorme anunci de neveres al sostre. A l’anunci s’hi veia una dona d’uns trenta anys amb pinta de patir anèmia que s’acotava tota contenta per obrir una nevera i deixar-ne veure el contingut.

Al congelador hi havia gel, un litre de gelat de vainilla i un paquet de gambes congelades; el segon prestatge contenia un cartró d’ous, un paquet de mantega, formatge camembert i pernil desossat; al tercer prestatge s’hi veia peix i cuixes de pollastre; al compartiment de plàstic de baix de tot hi havia tomàquets, cogombres, espàrrecs, enciam i aranges, i, finalment, a la porta hi havia tres ampolles ben grosses de Coca-Cola i tres de cervesa, i un cartró de llet.

Mentre l’esperava, em vaig quedar repenjat al volant, pensant quin podia ser el millor ordre per consumir aquells productes, però em vaig encallar pensant que un litre de gelat era excessiu i que l’absència de salsa per a l’amanida era fatal.

Ella va sortir per la porta una mica després de les cinc. Anava amb un polo Lacoste de color rosa, una minifaldilla de cotó, els cabells recollits en una cua i ulleres. Era com si en una setmana s’hagués fet tres anys més gran. Potser ho feien els cabells i les ulleres.

—Ostres, quin xàfec! —va exclamar en seure al seient de l’acompanyant, allisant-se la vora de la faldilla tota nerviosa.

—T’has mullat?

—Una mica.

Vaig agafar la tovallola que havia deixat al seient del darrere des de l’última anada a la piscina i l’hi vaig allargar. S’hi va eixugar la suor de la cara, se la va passar pels cabells i me la va tornar.

—Quan ha començat a ploure, estava fent un cafè a prop d’aquí. Semblava un diluvi.

—Per sort ha refrescat una mica.

—Això sí —va fer, assentint amb el cap i traient el braç per la finestreta per comprovar la temperatura. Entre ella i jo hi havia alguna cosa diferent respecte a l’últim cop que ens havíem vist, com un aire dislocat.

—Ha anat bé el viatge? —li vaig preguntar.

—No l’he fet. Et vaig dir una mentida.

—Per què?

—T’ho explico després.