16

Quan vaig entrar al Jay’s Bar, en Rata ja hi era, recolzat a la barra i llegint tot concentrat una novel·la de Henry James gruixuda com una guia telefònica.

—Està bé? —li vaig preguntar.

En Rata va aixecar la vista del llibre i va fer que no amb el cap.

—Tot i així —va dir—, he llegit molt, des de l’últim dia que vam parlar. M’estimo més una mentida esplèndida que una realitat escarransida. Saps qui ho va dir?

—No.

—Roger Vadim. Un director francès. I això? Una intel·ligència privilegiada és aquella que és capaç d’abraçar dos conceptes oposats a la vegada i continuar funcionant.

—Qui ho va dir?

—No me’n recordo. Però creus que és veritat?

—És mentida.

—Per què?

—Posem que et despertes a les tres de la matinada, mig mort de gana. Obres la nevera, però no hi ha res. Què fas?

En Rata va pensar-hi un moment i després va esclafir una rialla. Vaig cridar en Jay i li vaig demanar una cervesa i unes patates fregides. Llavors vaig treure un disc i l’hi vaig allargar.

—Es pot saber què és això?

—Un regal d’aniversari.

—Però si no és fins al mes que ve.

—El mes que ve ja no hi seré.

En Rata es va quedar pensarós, amb el disc embolicat a les mans.

—És veritat, em quedaré ben sol, quan marxis —va dir. Llavors va treure el paper i es va quedar mirant el disc.

—Beethoven, Concert per a Piano Número 3, Glenn Gould, Leonard Bernstein. Mmm… No l’he sentit mai. I tu?

—Tampoc.

—Bé, gràcies. Parlant clar, estic molt content.