18

Va sonar el telèfon.

Jo estava mig adormit a la butaca de vímet, mirant vagament el llibre que tenia obert al davant. Havia caigut una gotellada que havia mullat els arbres del jardí. Després de la pluja havia començat a bufar un vent de migjorn humit que feia olor de mar i que agitava les fulles de les plantes de la galeria i feia voleiar la cortina.

—Hola —va dir una veu de noia. Parlava com si volgués deixar un got molt fràgil sobre una taula inestable—. Te’n recordes de mi?

Vaig fer veure que pensava una mica.

—Com va la venda de discos? —vaig dir.

—No gaire bé… Deu ser que hi ha crisi. La gent no escolta discos.

—Vaja.

Vaig sentir com tamborinava amb els dits a l’auricular.

—M’ha costat molt trobar el teu telèfon.

—Ah, sí?

—Vaig anar al Jay’s Bar. El cambrer ho va preguntar al teu amic. Un noi alt, una mica estrany. Llegia Molière.

—Ja.

Silenci.

—No sabien on t’havies ficat tota la setmana. Van dir que potser estaves malalt.

—No sabia que fos tan famós.

—… Estàs enfadat amb mi?

—Per què?

—Perquè et vaig dir coses terribles. Volia demanar-te perdó.

—Mira, no pateixis. Si estàs preocupada, vés al parc a donar menjar als coloms.

Va sospirar. Vaig sentir que encenia una cigarreta a l’altre cap del fil. De fons sonava Nashville Skyline, de Bob Dylan. Devia trucar des de la botiga.

—El problema no és com et sents tu. Penso que no t’hauria d’haver dit el que et vaig dir —va dir molt de pressa.

—Ets massa estricta amb tu mateixa.

—Ho intento. —Va estar un moment en silenci—. Podríem quedar aquest vespre?

—Sí.

—A les vuit al Jay’s Bar. Et va bé?

—D’acord.

—… Escolta, ho he passat força malament.

—Ja ho sé.

—Gràcies.

Va penjar.