13
Qualsevol dia, alguna cosa ens pot robar el cor. Pot ser la cosa més senzilla: un capoll de rosa, un barret perdut, un jersei de la infància, un disc antic de Gene Pitney… Un reguitzell de foteses que no tenen on anar. Durant dos o tres dies, aquesta cosa ens volta pel cap fins que se’n torna a la foscor d’on ha sortit. Al cor hi tenim uns pous molt fondos, amb ocells que els sobrevolen.
El que em va robar el cor el vespre d’aquell diumenge de tardor va ser el pinball. Estava assegut al green vuit del camp de golf amb les bessones, contemplant la posta de sol. El forat vuit era un par cinc, sense cap obstacle complicat. Un carrer llarg i recte com el passadís d’una escola de primària. Al forat set hi havia un estudiant del barri practicant la flauta. El sol s’anava amagant darrere els turons, amb el punyent acompanyament musical format per escales de dues octaves. No sé per què el pinball se’m va emparar del cor en aquell precís instant.
I no va ser tan sols llavors: amb el temps, la imatge del pinball no va parar de créixer dins meu. Si tancava els ulls, sentia el soroll de la bola picant als rebotadors o dels números pujant al marcador.
El 1970, quan en Rata i jo passàvem les hores bevent cervesa al Jay’s Bar, jo no estava gaire aficionat al pinball. El que hi havia al Jay’s Bar en aquella època era un model que es deia Spaceship i que tenia la particularitat de tenir tres aletes. El tauler estava dividit en dues parts, amb una aleta a la part de dalt i dues a la de baix. Era un model d’una època pacífica, d’abans que l’electrònica irrompés en el món del pinball. En Rata, en canvi, n’era un fanàtic, i fins i tot em va demanar que li fes una foto el dia que va aconseguir el seu rècord personal (92.500 punts). A la foto sortia repenjat al pinball, amb un somriure d’orella a orella; la màquina també somreia, mostrant amb orgull el marcador. És l’única foto emotiva que vaig fer mai amb la Kodak de butxaca. En Rata semblava un pilot de la Segona Guerra Mundial, i el pinball un antic avió de combat (d’aquells que s’engegaven fent girar l’hèlix a mà i que, un cop a l’aire, el pilot n’havia de tancar la coberta). Els 92.500 punts unien en Rata i el pinball, i creaven un cert clima de complicitat.
Un cop per setmana, al Jay’s Bar apareixia un operari de l’empresa per recollir els diners i fer el manteniment de la màquina. Era un home d’uns trenta anys, inusualment prim, que no deia mai res a ningú. Entrava al bar i, sense ni tan sols mirar en Jay, anava fins al pinball, n’obria la tapa de sota amb una clau i feia caure totes les monedes en una bossa de lona. Llavors tirava una moneda a la màquina per provar-la. Després de tibar l’èmbol dos o tres cops per assegurar-se que la molla anava bé, disparava la bola sense cap mena d’interès. Amb aquella sola bola comprovava tots els imants dels rebotadors, passava per tots els passadissos, feia caure tots els blancs —els blancs abatibles, el forat expulsor, els blancs giratoris—, i finalment, quan ja tenia tots els llums de bonificació encesos, deixava escolar la bola pel desguàs com si ja en tingués ben bé prou. Llavors se n’anava, fent un gest amb el cap a en Jay per dir-li que tot estava en ordre. Tot plegat no durava més que l’estona de fumar mitja cigarreta.
En Rata i jo ens quedàvem bocabadats observant aquell prodigi de tècnica. Jo m’oblidava de fer caure la cendra de la cigarreta, mentre que en Rata parava de beure’s la cervesa que tenia al davant.
—És com un somni —va dir un dia en Rata—. Amb aquesta tècnica, faria cent cinquanta mil punts com si res. No, dos-cents mil i tot.
—No t’hi facis mala sang —el vaig consolar jo—. És un professional. —Però l’orgull del pilot va desaparèixer per sempre.
—Comparat amb ell, és com si tingués el dit petit d’una dona —va dir, i es va quedar en silenci. Tot i així, era evident que somiava en un marcador de sis xifres.
—És la seva feina —vaig intentar convèncer-lo—. Al principi potser era divertit. Però, si no fas altra cosa en tot el dia, qualsevol se’n cansa.
—No —va dir en Rata, fent que no amb el cap—. Jo no me’n cansaria mai.