19

A en Rata li costava molt dir a en Jay que marxava de la ciutat. No sabia per què, però se li feia una muntanya. Va anar al bar tres nits seguides, i totes tres en va marxar sense haver-l’hi dit. Cada cop que estava a punt de treure el tema, se li assecava la gola i havia de beure cervesa. I llavors continuava bevent fins que l’assaltava una insuportable sensació d’impotència. Per més que remi, pensava, no arribaré mai enlloc.

Quan el rellotge s’acostava a les dotze, en Rata ho va deixar córrer, va dir bona nit a en Jay com sempre i va marxar del bar una mica alleujat. A fora bufava una brisa fresca. Va tornar al pis, es va asseure al llit i va engegar el televisor. Llavors va obrir una llauna de cervesa i va encendre una cigarreta. Feien un antic western de Robert Taylor, anuncis, la informació del temps, més anuncis i finalment soroll blanc… En Rata va apagar el televisor i va entrar a la dutxa. Després es va beure una altra lluna de cervesa i va encendre una altra cigarreta.

No sabia on aniria quan marxés d’aquella ciutat. No se li acudia cap destinació.

Per primer cop a la vida tenia por de debò. Era una por negra i lluent, com una massa de cucs sense ulls ni compassió que visquessin a les entranyes de la Terra i volguessin arrossegar-lo amb ells cap al lloc d’on venien. En Rata notava el seu tacte llefiscós per tot el cos. Va obrir una altra llauna de cervesa.

En aquells tres dies, l’àtic d’en Rata va quedar ple de puntes de cigarreta i de llaunes de cervesa buides. Tenia unes ganes boges de veure aquella dona. Volia sentir l’escalfor de la seva pell i quedar-se per sempre dintre d’ella. Tot i així, no podia pas tornar al seu pis. Ets tu qui ha cremat el pont, es va dir. Ets tu qui ha pintat les parets i s’ha quedat tancat a dins, no…?

En Rata va mirar cap al far. El cel començava a aclarir-se i tenyia el mar de gris. Llavors, en el precís moment que la claror del matí va apartar la fosca com qui tiba les estovalles d’una taula, en Rata es va ficar al llit i es va adormir amb aquell dolor que no tenia enlloc on anar.

La decisió d’en Rata de marxar de la ciutat havia semblat inamovible. Havia estat una conclusió a la qual havia arribat després de pensar-hi molt i de mirar-s’ho des de tots els angles possibles. Li havia semblat que no hi havia cap fissura. Havia encès un misto per cremar el pont. D’aquella manera, tot el que tenia al cor havia quedat ben destruït. Podia ser que a la ciutat hi quedés algun rastre d’ell, però ningú no en faria cas. La ciutat continuaria canviant i a la llarga esborraria tots els seus rastres… Tot havia de seguir el curs que estava marcat.

Però després hi havia en Jay…

En Rata no sabia per què l’existència d’en Jay el preocupava tant. Només calia que li digués que marxava i desitjar-li que li anés bé. No era que ho sabessin tot l’un de l’altre, precisament. Només eren dos desconeguts que s’havien trobat i s’havien creuat en el camí. Tot i així, a en Rata li feia mal el cor. Es va estirar al llit mirant amunt i va llançar uns quants cops de puny en l’aire.

En Rata va apujar la persiana del Jay’s Bar del dilluns poc després de les dotze. En Jay havia apagat la meitat dels llums, com sempre feia en tancar, i estava assegut fumant en una taula. En veure entrar en Rata, va somriure i li va fer un gest amb el cap. En la penombra, en Jay es veia molt gran. Una ombra negra li cobria les galtes i la mandíbula, tenia els ulls enfonsats, i els llavis secs i clivellats. Al coll se li marcaven unes quantes venes i tenia les puntes dels dits grogues de nicotina.

—Estàs cansat? —li va preguntar en Rata.

—Sí, una mica —va respondre en Jay, que es va quedar un moment en silenci—. Ja hi ha dies així. Tothom en té.

En Rata va assentir, va estirar una cadira i es va asseure davant d’ell.

—Hi ha una cançó dels Carpenters que diu que els dilluns i els dies de pluja sempre et deprimeixen.

—Ja és ben veritat —va fer en Jay, mirant-se els dits amb què aguantava la cigarreta.

—Valdrà més que vagis a casa a dormir.

—No, no vull —va respondre en Jay, fent que no amb el cap. El va moure a poc a poc, com si volgués fer fora algun insecte—. Encara que vagi a casa, segur que no puc dormir.

En Rata es va mirar instintivament el rellotge. Eren un quart i cinc d’una. El local estava tan silenciós que semblava que el temps s’hagués mort. Amb la persiana abaixada, al Jay’s Bar no hi quedava ni rastre de la brillantor que hi havia anat a buscar durant tants anys. Tot es veia descolorit i gastat.

—Pots portar-me una cola? —va dir en Jay—. Tu agafa’t una cervesa.

En Rata es va aixecar, va treure una cervesa i una cola de la nevera i les va portar a la taula amb un parell de gots.

—Posem música? —li va demanar en Jay.

—No, avui prefereixo el silenci —va respondre en Rata.

—Sembla un enterrament.

En Rata va riure. Es van beure la cervesa i la cola en silenci. En Rata va deixar el rellotge damunt de la taula, on va començar a fer un soroll estranyament fort. Dos quarts i cinc d’una. Era com si hagués passat una estona llarguíssima. En Jay quasi no es movia. En Rata va observar com la cigarreta del cambrer es consumia al cendrer de vidre.

—Com és que estàs tan cansat? —va preguntar en Rata.

—Vés a saber —va fer en Jay, encreuant les cames com si de sobte es recordés que les tenia—. No hi ha cap motiu concret.

En Rata es va acabar el mig got de cervesa que li quedava, va fer un sospir i va deixar el got a la taula.

—Escolta, Jay, tothom es va podrint, oi?

—Sí.

—I hi ha moltes maneres de podrir-se —va fer en Rata, eixugant-se els llavis amb el dors de la mà—. Però em sembla que cadascú té unes opcions molt limitades. Potser dues… tres a tot estirar.

—Pot ser.

La poca cervesa que quedava era al cul del got, esbravada com un toll d’aigua tèrbola. En Rata es va treure un paquet de tabac aplanat de la butxaca i en va agafar l’última cigarreta que hi quedava.

—Però he començat a pensar que això no té cap importància. La manera com et podreixes, vull dir. No?

En Jay escoltava en Rata en silenci, amb el got de cola una mica inclinat.

—Malgrat tot, la gent va canviant. He estat molt temps sense entendre quin sentit tenia canviar. —En Rata es va mossegar el llavi i es va quedar pensarós, amb la vista clavada a la taula—. I al final he arribat a aquesta conclusió: per més que avancem, per més canvis que fem, tot plegat no són sinó passes en el camí cap a la destrucció. M’equivoco?

—No, no crec que t’equivoquis.

—Per això no sento cap amor ni cap simpatia per tota aquesta gent que es va acostant al no-res… Ni per aquesta ciutat.

En Jay es va quedar en silenci. En Rata també. Va agafar un misto de la capsa de sobre la taula, el va encendre i, després de deixar que la flama cremés el cap, el va acostar a la cigarreta.

—El problema —va dir en Jay— és que estàs a punt de fer un canvi, oi?

—Sí.

Va seguir un breu silenci. Potser deu segons.

—Les persones som éssers imperfectes —va dir en Jay—. Molt més del que et penses.

En Rata va abocar al got la cervesa que quedava a l’ampolla i se la va beure d’un sol glop.

—Estic perdut.

En Jay va assentir uns quants cops.

—No sé cap on tirar.

—Ja m’ho semblava —va dir en Jay, i va fer un somriure com si estigués cansat de parlar.

En Rata es va aixecar a poc a poc i es va embotir l’encenedor i el tabac a la butxaca. El rellotge ja marcava la una.

—Bona nit —va dir en Rata.

—Bona nit —va dir en Jay—. Per cert, una vegada algú va dir: camina a poc a poc i beu molta aigua.

En Rata va somriure a en Jay, va obrir la porta i va pujar les escales. Els fanals il·luminaven el carrer desert. En Rata es va asseure a la barrera de seguretat i va mirar al cel. Quanta aigua havia de beure?