2

A la tardor del 1973 hi havia una mena de malícia amagada en algun lloc. En Rata ho notava com una pedra a la sabata.

El breu estiu d’aquell any ja havia estat allunyat pel vent canviant de principi de setembre, però en Rata s’aferrava a les poques restes que en quedaven. Cada dia s’arribava al Jay’s Bar amb una samarreta vella, uns texans tallats i unes sandàlies, i s’asseia a la barra per parlar amb en Jay i beure cervesa una mica massa freda. Tornava a fumar després de cinc anys, i cada quart es mirava el rellotge.

Per a en Rata, era com si el temps s’hagués aturat, com si el corrent s’hagués interromput en algun punt. No tenia ni idea de per què havia passat. Era incapaç de trobar el lloc per on s’havia tallat. Només podia voltar per la foscor de la tardor amb un cap de corda a la mà. Va travessar camps, va creuar rius, va empènyer portes. Però aquell cap de corda no el va dur enlloc. Estava sol i impotent com una mosca d’hivern sense ales, com un estuari davant el mar. En algun lloc s’havia alçat un vent funest que havia empès fins a l’altra banda de la Terra l’aire càlid que l’havia envoltat fins llavors.

Una estació ha obert la porta per marxar, i de seguida entra la següent per una altra porta. Pots anar esverat a la porta i cridar: Ei, un moment! M’he oblidat de dir-te una cosa! Però ja no hi ha ningú. I quan tanques la porta, a dins ja hi ha l’altra estació asseguda en una cadira, encenent una cigarreta. Si t’has oblidat de dir-li una cosa, diu, digues-me-la a mi. Segons com, potser puc fer-li arribar el missatge. No, no cal, respons. No és res gaire important. Al voltant només se sent la remor del vent. No és res gaire important. Només és que s’ha mort una altra estació.

Com cada any, el jove de casa bona que havia deixat la universitat i el solitari cambrer xinès passaven plegats els mesos que duien de la tardor cap a l’hivern, com un matrimoni gran.

La tardor era sempre una estació desagradable. Sense ni tan sols esperar que arribés el setembre, els pocs amics que havien tornat a la ciutat aprofitant les vacances d’estiu s’acomiadaven breument i se’n tornaven als llocs llunyans d’on havien vingut. Just quan la llum de l’estiu començava a canviar, com si hagués superat algun aiguavés invisible, en Rata notava que l’aura que l’havia envoltat temporalment perdia la brillantor i s’esvaïa. I les restes d’aquell somni càlid desapareixien a la sorra de la tardor com un rierol que no deixa ni rastre.

Per a en Jay, la tardor tampoc no era una època gaire alegre. A partir de mig setembre, la clientela queia en picat. Cada any passava el mateix, però aquella tardor la baixada va ser encara més forta. Ni en Jay ni en Rata no sabien per què. A l’hora de tancar, encara quedava mig cubell de patates pelades per fregir.

—En qualsevol moment et vindrà la feina —va dir en Rata per consolar en Jay—. I després et queixaràs que en tens massa.

—No ho sé pas —va fer en Jay, gens convençut. Estava assegut en un tamboret darrere la barra, rascant la mantega que s’havia enganxat a la torradora amb un punxó de gel.

Ningú no sabia què passaria.

En Rata va continuar passant les pàgines del llibre en silenci. En Jay va passar un drap per les ampolles de licor, parant de tant en tant per xuclar la cigarreta sense filtre que aguantava entre els dits rugosos.

Per a en Rata, el pas del temps s’havia desmarxat feia tres anys. La primavera que havia abandonat la universitat.

Evidentment, en Rata tenia diversos motius per deixar els estudis. Els motius es van embolicar i, quan es van escalfar massa, els ploms van saltar amb un bon espetec. Algunes coses van quedar tal com estaven, algunes van sortir volant pels aires i algunes es van morir.

En Rata no explicava mai a ningú per què havia deixat la universitat. Per explicar-ho bé, potser hauria necessitat cinc hores. A més, si ho explicava a una persona, després tothom voldria saber-ho. I, de cop i volta, es trobaria que hauria d’explicar-ho al món sencer. Només de pensar-ho, quedava ben marejat.

—No m’agradava com tallaven la gespa del pati —deia quan no li quedava altre remei que dir alguna cosa.

Una noia fins i tot va anar expressament a veure la gespa.

—No m’ha semblat tan malament —va dir—. Això sí, hi havia algun paper escampat…

—És qüestió de gustos —va respondre en Rata.

Quan estava de bon humor, també deia:

—No ens aveníem gaire, la universitat i jo —i llavors callava, sense afegir res més.

D’això ja en feia tres anys.

Amb el temps havia passat tot. I a una velocitat gairebé increïble. Totes les emocions que en un moment determinat havia tingut tancades a dins, de sobte havien perdut el color i s’havien convertit en un somni antic i absurd.

En Rata havia marxat de casa l’any que havia començat la universitat, i s’havia posat a viure en un pis que el seu pare havia fet servir d’estudi. Els seus pares no s’hi havien oposat. De fet, havien comprat el pis amb la idea que algun dia fos per al seu fill, i pensaven que no li faria cap mal patir una mica vivint sol una temporada.

Amb tot, la vida que feia no semblava que comportés gaire patiment. Igual que un meló no sembla una verdura. Era un àtic amb una cuina menjador i dues habitacions força grans, i hi tenia aire condicionat, telèfon, un televisor en color de disset polzades, banyera, dutxa, un pàrquing soterrani per al Triumph i fins i tot un balcó ben bonic ideal per prendre-hi el sol. La finestra que donava al sud-est oferia una vista esplèndida de la ciutat i del port. Quan obria les finestres dels costats, l’aire portava la piuladissa dels ocells i una frondosa aroma d’arbres.

En Rata passava moltes tardes tranquil·les assegut en una cadira de vímet. Si tancava una mica els ulls, notava com el temps li travessava el cos, com un suau corrent d’aigua. I així va passar hores, dies i setmanes.

De tant en tant, notava unes petites onades d’emoció que li trencaven al cor, com si volguessin recordar-li alguna cosa. Quan això passava, en Rata aclucava els ulls, tancava el cor ben fort i esperava que les onades es calmessin. Era una sensació fugaç, com les ombres just abans del capvespre. Quan les onades remetien, recuperava la calma com si no hagués passat res.