23

A la tercera noia amb qui vaig dormir li agradava dir que el meu penis era la meva raison d’être.

Una vegada vaig intentar escriure una novel·la curta sobre el sentit de la vida. No la vaig acabar, però el fet de passar-me una temporada pensant en la raison d’être de la gent es va convertir en una mania estranya, en una obsessió que m’empenyia a transformar-ho tot en nombres. Aquesta afició va durar uns vuit mesos. Calculava el nombre de passatgers així que entrava en un vagó de tren; comptava els graons de totes les escales que pujava i baixava, i, si tenia temps, fins i tot em prenia el pols. Segons les meves anotacions, entre el 15 d’agost de 1969 i el 3 d’abril de l’any següent, vaig anar 358 cops a classe, vaig fer l’amor 54 vegades i vaig fumar 6.921 cigarretes.

Estava convençut que convertint la meva vida en nombres potser podria transmetre alguna cosa a algú. I que el fet de transmetre alguna cosa a algú era la prova que existia de debò. Naturalment, ningú no tenia cap interès a saber el nombre de cigarretes que fumava, ni el nombre d’escales que pujava, ni la mida del meu penis. Quan me’n vaig adonar, vaig perdre la meva raison d’être i em vaig quedar absolutament sol.

Així, quan em vaig assabentar de la seva mort, estava fumant la cigarreta 6.922.