5

En Rata no llegia mai cap llibre. No el vaig veure passar mai la vista per res que no fossin diaris esportius o correu publicitari. Quan a vegades jo llegia algun llibre per passar l’estona, ell em mirava estranyat, com una mosca observant una pala.

—Com és que llegeixes llibres?

—Com és que beus cervesa? —li vaig respondre sense mirar-lo, mentre anava fent mossos d’amanida i de sorell en vinagre. En Rata es va quedar una bona estona pensant.

—El que té de bo la cervesa —va dir al cap de cinc minuts— és que marxa tota pixant. És com una doble eliminació a l’última base. No en queda res.

Es va quedar mirant com menjava.

—Com és que sempre llegeixes llibres?

Em vaig fer tirar avall l’últim bocí de sorell amb un glop de cervesa i vaig apartar els plats. Llavors vaig agafar L’educació sentimental i en vaig passar unes quantes pàgines.

—Perquè Flaubert ja és mort.

—Així, no llegeixes llibres d’autors vius?

—Els autors vius no valen la pena.

—Per què?

—Perquè em fa l’efecte que als autors morts els ho puc perdonar tot —vaig respondre, tot mirant una reemissió de Route 66 al televisor portàtil que hi havia darrere la barra. En Rata es va tornar a quedar pensarós.

—Escolta, i què passa amb els vius? No els ho pots perdonar tot?

—No ho sé. No ho he pensat mai seriosament. Però, si hagués de dir alguna cosa, segurament seria així. No crec que pugui perdonar-los.

En Jay va venir i ens va deixar dues cerveses més al davant.

—I què faries, si no poguessis perdonar-los?

—M’adormiria abraçat al coixí.

—És estrany —va dir en Rata, fent que no amb el cap—. Jo no en tinc ni idea.

Li vaig omplir el got de cervesa, però ell es va quedar pensant una estona, mig arrupit.

—L’últim llibre que vaig llegir va ser l’estiu passat —va dir finalment—. N’he oblidat el títol i l’autor. Fins i tot he oblidat per què vaig llegir-lo. Sigui com sigui, era una novel·la escrita per una dona. La protagonista era una dissenyadora de moda famosa, d’uns trenta anys, que estava convençuda que tenia una malaltia incurable.

—Quina malaltia?

—No ho sé. Potser càncer. Hi ha cap altra malaltia incurable? Bé… el cas és que la noia va a un lloc d’estiueig a la costa i es passa el dia masturbant-se. Ho fa al bany, al bosc, al llit, dins el mar, a tot arreu.

—Dins el mar?

—Sí… T’ho pots creure? Quina necessitat hi ha d’escriure això en una novel·la? Hi ha moltes coses més per escriure, no?

—Segurament.

—A mi no em van, aquestes novel·les. Em fan vomitar.

Jo vaig assentir.

—Si jo escrivís, ho faria molt diferent.

—Per exemple?

En Rata va pensar mentre passava la punta del dit per la vora del got.

—A veure, què et semblaria això? Vaig amb un vaixell i s’enfonsa al mig de l’oceà Pacífic. Jo m’agafo a un flotador i em quedo allà tot sol, surant al mar i mirant els estels. És una nit clara i tranquil·la. I llavors veig que s’acosta nedant una noia que també va agafada a un flotador.

—Guapa?

—És clar.

Vaig fer un glop de cervesa.

—És una mica ridícul —vaig dir, fent que no amb el cap.

—A veure, que encara no estic. Llavors ens posem a parlar, surant l’un al costat de l’altre al mig del mar. Parlem del passat i del futur, de les nostres aficions, de les noies amb qui he dormit, de programes de la tele, de què vam somiar la nit passada, de coses així. I llavors comencem a beure cervesa.

—Ei, un moment. Es pot saber d’on ha sortit la cervesa?

En Rata va pensar un moment.

—Està surant a l’aigua —va dir—. Són unes llaunes que han sortit de la cuina del vaixell. També hi ha llaunes de sardines. Pot ser?

—Sí.

—Al cap de poc es fa de dia. I ara què fem?, em pregunta la noia. Jo nedaré cap allà. Pot ser que hi hagi una illa, diu. Però també pot ser que no n’hi hagi cap. Quedem-nos aquí bevent cervesa, li dic. Segur que ve un avió a salvar-nos. Però la noia decideix marxar sola.

En Rata va sospirar i va fer un glop de cervesa.

—La noia neda dos dies i dues nits i al final arriba a una illa. Jo em quedo allà ressacós i em salva un avió. I llavors, uns quants anys més tard, ens trobem per casualitat en un petit bar d’un barri de Tòquio.

—I torneu a beure cervesa?

—No és trist?

—Potser sí —vaig dir.