37
Uei, com anem? Esteu escoltant Ràdio N-E-B, i això és Pop’s Telephone Request. Ja torna a ser dissabte al vespre. I tenim dues hores per endavant per escoltar un munt de bona música. Per cert, ja s’acaba l’estiu, eh? Què me’n dieu? Heu tingut un bon estiu?
Avui, abans de posar el primer disc, vull llegir-vos la carta que una oient ens ha enviat aquesta setmana. Diu així:
Hola,
M’agrada molt escoltar el vostre programa cada setmana. Tot passa molt de pressa, i aquesta tardor ja farà tres anys que estic ingressada en aquest hospital. El temps passa que ni el veus. Evidentment, per a mi, que visc en una habitació amb aire condicionat i només puc mirar el paisatge que veig per la finestra, el pas de les estacions no té gaire sentit, però el meu cor també nota quan una estació s’acaba i comença la següent.
Tinc disset anys, i m’he passat aquests últims tres sense poder llegir cap llibre, sense poder mirar la televisió, sense poder sortir a passejar… I no tan sols això: no puc aixecar-me del llit ni girar-me quan dormo. De fet, aquesta carta l’escriu la meva germana, que sempre em fa companyia. Ha deixat la universitat per poder-me cuidar. No cal dir que li estic molt agraïda. El que he après aquests tres anys que m’he passat prostrada al llit és que les persones tenim la capacitat d’aprendre fins i tot de les situacions més difícils, i que justament per això podem continuar vivint, encara que sigui de mica en mica.
Sembla que la malaltia que tinc afecta la medul·la espinal. És una malaltia greu, però hi ha alguna possibilitat de recuperació. Potser un 3%… Aquesta és la xifra de recuperació per a malalties semblants a la meva que em va donar el metge (que és una persona fantàstica). Segons em va explicar, hi ha més possibilitats que no pas que un llançador principiant de qualsevol equip aconsegueixi un no hit no run contra els Giants, però menys que el mateix llançador no aconsegueixi cap cursa.
A vegades, quan penso que potser no me’n sortiré, tinc molta por. Tanta que em vénen ganes de cridar. Quan penso que em passaré tota la vida aquí al llit, mirant el sostre com una pedra, sense poder llegir cap llibre, sense poder caminar sentint el vent, sense que ningú m’estimi, que passaran anys i anys i em faré vella i em moriré en silenci, em poso tan trista que no ho puc suportar. A vegades, quan em desperto a les tres de la matinada, em fa l’efecte que puc sentir com els ossos de la columna se’m van desfent a poc a poc. I en realitat potser és així.
Bé, ja paro de parlar de coses desagradables. Com em diu la meva germana centenars de vegades al dia, procuraré pensar només coses positives. I intentaré dormir bé a la nit. Perquè les coses desagradables normalment em vénen al cap a mitja nit.
Per la finestra de l’habitació veig el port. Cada matí m’imagino que m’aixeco del llit, camino fins al port i m’omplo els pulmons amb l’aroma del mar. Només que pogués fer-ho una vegada, potser entendria per què el món és com és. És la sensació que tinc. I, si pogués entendre-ho, només que fos una mica, potser podria suportar passar-me el que em queda de vida en aquest llit.
Adéu. Que vagi molt bé.
No hi ha el nom.
Vaig rebre la teva carta ahir a quarts de quatre. La vaig llegir mentre em prenia un cafè al bar de l’emissora, i quan vaig acabar de treballar al vespre vaig anar a peu fins al port i vaig mirar cap a la muntanya. Escolta, amiga, si dius que des de la teva habitació es veu el port, des del port també es deu veure la teva habitació. Quan vaig mirar cap a la muntanya, vaig veure-hi moltíssimes llums. Evidentment, no vaig saber quina era la de la teva habitació. Algunes llums eren de cases humils, i algunes de mansions luxoses. Algunes eren d’hotels, i altres d’escoles i d’oficines. Vaig pensar que en cadascuna d’aquelles llums hi vivien persones diferents. No ho havia pensat mai abans. I de sobte em van venir llàgrimes als ulls. Feia segles que no plorava. Però, em sents, amiga?, no vaig plorar perquè em compadís de tu. El que vull dir és això. Escolteu-ho bé, perquè només ho diré una vegada:
Us-estimo-a-tots.
D’aquí a deu anys, si encara us recordeu d’aquest programa o dels discos que poso, si encara us recordeu de mi, recordeu-vos del que acabo de dir-vos.
És l’hora de posar la cançó que ens demanava la nostra oient. Good Luck Charm, d’Elvis Presely. Després d’aquesta, ens quedarà una hora i cinquanta minuts del manzai caní de sempre.
Gràcies per escoltar-nos.