14

Feia temps que al Jay’s Bar no hi havia tanta animació. La majoria eren cares desconegudes, però com que eren clients igual, en Jay estava ben content. Era una nit que semblava que hagués tornat el millor moment de l’estiu: el soroll del punxó de gel, el repic dels glaçons dins els gots de whisky, les rialles, els Jackson Five sonant al jukebox, el fum blanc surant al sostre formant núvols com globus de còmics…

Per a en Rata, en canvi, alguna cosa havia canviat. Estava assegut en un extrem de la barra amb un llibre al davant, llegint la mateixa pàgina una vegada i una altra fins que se’n va cansar i va tancar el llibre. Si hagués pogut, hauria fet l’últim glop de cervesa i se n’hauria tornat a casa a dormir. Si realment hagués pogut dormir…

Feia una setmana que tot l’havia abandonat, fins i tot la sort. El son entretallat, la cervesa, el tabac i també el temps havien començat a fallar-li. La pluja havia provocat una esllavissada al vessant de la muntanya, la sorra havia arribat fins al riu, i al mar hi havien aparegut tot de clapes marrons i grises. Era un paisatge depriment. Li feia l’efecte que tenia el cap ple de diaris vells i arrugats. Tenia un son breu i lleuger, com si fos a la sala d’espera d’un dentista amb l’aire condicionat massa fort. Cada cop que algú obria la porta, ell es despertava i mirava el rellotge.

A mitja setmana, mentre bevia whisky tot sol, va decidir que congelaria els seus pensaments una temporada. Va segellar una per una totes les escletxes de la consciència amb un gel prou gruixut per suportar el pes d’un ós polar, i es va adormir amb l’esperança que allò li permetria passar la segona part de la setmana. Quan va obrir els ulls, però, tot continuava igual. L’única diferència era que tenia un punt de mal de cap.

En Rata va mirar amb els ulls enterbolits les sis ampolles de cervesa buides que tenia arrenglerades al davant. Entre les ampolles va veure en Jay d’esquena.

Potser és hora de retirar-se, va pensar en Rata. Quan em vaig prendre la primera cervesa en aquest bar tenia divuit anys. Des de llavors hi ha hagut milers de cerveses, milers de patates fregides, milers de discos al jukebox. Tot ha anat i ha marxat, com les onades que trenquen als costats d’una barcassa. No he begut prou cervesa, ja? Quan en tingui trenta o quaranta, podré beure’n tanta com vulgui, és clar, va continuar pensant. Però la que bec aquí és diferent… Els vint-i-cinc no és una mala edat per retirar-se. És una edat en què qualsevol persona amb dos dits de seny ha acabat la universitat i treballa al departament de préstecs d’un banc.

En Rata va afegir una altra ampolla buida a la fila, i d’un glop es va beure mig got, que havia estat a punt de vessar. En un acte reflex, es va eixugar els llavis amb el dors de la mà. I llavors es va eixugar la mà molla al cul dels pantalons de cotó.

A veure, pensa, es va dir en Rata, pensa sense desviar-te del tema. Vint-i-cinc… és una edat que ja pots pensar una mica. És l’edat resultant de sumar dos nens de dotze anys. És això el que vals? No, no en valc ni un. No valc ni el que val un pot de verdures confitades ple de formigues… Prou! Para de fer aquestes metàfores absurdes! No serveixen de res. Pensa. Et vas equivocar en algun lloc. Intenta recordar-ho… Però, com?

En Rata ho va deixar estar i es va acabar la cervesa. Va aixecar la mà per demanar-ne una altra.

—Avui t’estàs passant —li va dir en Jay, que malgrat tot li va posar la vuitena ampolla al davant.

Tenia una mica de mal de cap. El cos li pujava i baixava, com empès per les onades. Notava un pes al fons dels ulls. Vomita, li va dir una veu dins el cap. Vomita i després ja pensaràs. Vinga, aixeca’t i vés al lavabo… Merda. No puc arribar ni a la primera base… Tot i així, en Rata va fer el cor fort i va caminar fins al lavabo, va obrir la porta, va fer fora la noia que estava plantada davant el mirall perfilant-se els ulls i es va ajupir davant la tassa.

Quants anys fa que no vomito? Ni em recordo de com es fa. M’he de treure els pantalons…? Para de fer bromes estúpides. Calla i vomita. Vomita-ho tot.

Quan ja no li quedava res per treure, es va asseure a la tassa i va fumar una cigarreta. Llavors es va rentar la cara i les mans amb sabó, i es va passar les mans molles pels cabells davant el mirall. Estava una mica demacrat, però la fesomia no estava gens malament. A una mestra de secundària potser li hauria agradat.

En sortir del lavabo, va anar de dret al lloc on seia la noia que s’havia quedat amb els ulls a mig perfilar i es va disculpar. Llavors va tornar a la barra, es va prendre mig got de cervesa i es va beure d’un sol glop el got d’aigua freda que li havia deixat en Jay. Va fer que no amb el cap dos o tres cops, va encendre una altra cigarreta i el cervell se li va posar en funcionament.

Vinga, ara sí, va dir en veu alta. La nit és llarga. A pensar s’ha dit.