17

Vaig estar tres dies buscant el seu número de telèfon. El número de la noia que m’havia deixat el disc dels Beach Boys, vull dir.

El primer dia vaig anar a la secretaria de l’institut i el vaig trobar al registre de graduats. Quan hi vaig trucar, però, va sortir un missatge gravat dient que aquell número estava fora de servei. Vaig trucar a informació i vaig donar el seu nom, però, després de cinc minuts de buscar, l’operadora em va dir que a la llista no li constava cap persona amb aquell nom. Em va fer gràcia que digués que no li constava cap persona. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar.

El segon dia vaig trucar a uns quants excompanys de classe per preguntar-los si sabien on parava, però ningú no en tenia ni idea i la majoria fins i tot havien oblidat que hagués existit. No sé per què, l’última persona a qui vaig trucar em va dir que no volia parlar amb mi i va penjar de mala manera.

El tercer dia vaig tornar a l’institut i vaig demanar si em podien dir la universitat on havia anat. Va resultar que s’havia matriculat al departament d’anglès d’una universitat femenina de segona fila en un barri del centre de Tòquio. Vaig trucar a la secretaria de la universitat fent-me passar pel responsable del control de qualitat de les salses McCormick, i vaig dir que necessitava la seva adreça i el seu número de telèfon actuals per posar-me en contacte amb ella per una qüestió relacionada amb una enquesta. Vaig afegir educadament que em sabia greu, però que era una tema molt important. El noi de secretaria em va dir que ho buscaria, i em va demanar que tornés a trucar al cap d’un quart. Mentre m’esperava em vaig prendre una cervesa, i, quan vaig tornar a trucar, el noi em va explicar que la noia que buscava s’havia donat de baixa de la facultat al mes de març. El motiu, em va dir, era que havia de recuperar-se d’una malaltia, però no sabia quina malaltia era, ni si ja s’havia recuperat prou per menjar amanida, ni per què s’havia donat de baixa en lloc de demanar una absència temporal.

Li vaig demanar si tenia les dades d’on havia viscut i me les va buscar. Em va donar el número d’una pensió de prop de la universitat. Quan hi vaig trucar, una dona que devia ser la mestressa em va dir que la noia havia marxat a la primavera i que no n’havia sabut res més. Llavors va penjar, com donant a entendre que tampoc no volia saber-ho.

Allà es va tallar el fil que ens unia.

Vaig tornar a casa, vaig obrir una cervesa i vaig escoltar California Girls tot sol.