38

El vespre que me’n tornava a Tòquio, vaig passar pel Jay’s Bar amb la maleta. Encara no era obert, però en Jay em va fer passar i em va servir una cervesa.

—Aquesta nit agafo l’autobús.

En Jay va assentir uns quants cops mentre pelava les patates per fregir-les.

—Et trobaré a faltar. El número dels micos s’haurà acabat —va dir, assenyalant el gravat de damunt de la barra—. En Rata també t’enyorarà.

—Sí.

—És divertit, Tòquio?

—Com a tot arreu.

—És clar. Jo no m’he mogut d’aquesta ciutat des dels Jocs Olímpics de Tòquio.

—T’agrada, aquesta ciutat?

—Tu mateix ho has dit. Com a tot arreu.

—Sí.

—D’aquí a uns quants anys, sí que m’agradaria tornar a la Xina, però. Tot i que no hi he estat mai… Quan vaig al port i veig els vaixells, sempre ho penso.

—Jo tinc un oncle que hi va morir, a la Xina.

—Vaja… Hi va morir una gernació. Però tots som germans.

En Jay em va convidar a unes quantes cerveses. A més, em va donar una bossa plena de patates acabades de fregir perquè me les endugués.

—Gràcies.

—De res, home. És el mínim… Tots us feu grans tan de pressa. Quan et vaig conèixer, encara anaves a l’institut.

Vaig assentir amb una rialla.

—Adéu —li vaig dir.

—Que vagi bé —va dir en Jay.

Al full del calendari del dia 26 d’agost hi havia escrit aquest aforisme:

ALLÒ QUE DONIS SENSE RECANÇA, SEMPRE ET SERÀ TORNAT.

Vaig comprar el bitllet de l’autobús, vaig seure en un banc de la sala d’espera i vaig contemplar les llums de la ciutat. A mesura que avançava la nit, les llums es van anar apagant fins que només van quedar els fanals i els rètols de neó. La brisa marina va portar una llunyana sirena de boira.

La porta de l’autobús estava flanquejada per dos revisors que comprovaven el bitllet i el número de seient. Quan vaig donar el meu bitllet a un dels dos, va dir:

—Fila vint-i-u, China.

—China?

—Vol dir el seient 21C. A és Amèrica; B, Brasil; C, China; D, Dinamarca. Si ell no em sent bé, malament rai —va dir, assenyalant el seu company, que anava marcant els seients en un esquema.

Vaig assentir, vaig pujar a l’autobús, vaig seure al seient 21C i em vaig menjar les patates fregides, que encara eren calentes.

Totes les coses passen. Ningú no les pot atrapar.

Així és com vivim.