9
Va trigar tres hores ben bones a despertar-se. Un cop desperta, va trigar cinc minuts a situar-se. Durant aquella estona em vaig estar amb els braços plegats, mirant com els núvols espessos que suraven a l’horitzó canviaven de forma mentre avançaven cap a llevant.
Quan em vaig girar, ella s’havia apujat el cobrellit fins al coll i em mirava amb una cara inexpressiva, com si estigués lluitant amb els efluvis de whisky que devien quedar-li al fons de l’estómac.
—Qui… qui ets, tu?
—No te’n recordes?
Va fer que no amb el cap un sol cop. Jo vaig encendre una cigarreta i n’hi vaig oferir una, però ella ho va ignorar.
—Explica-m’ho.
—Per on començo?
—Pel començament.
Jo no tenia ni idea d’on era el començament, ni tampoc de què havia d’explicar per convèncer-la. Podia ser que me’n sortís, però també podia ser que no. Vaig pensar durant deu segons.
—Feia un dia calorós però agradable —vaig començar—. Vaig estar tota la tarda nedant a la piscina, després vaig tornar a casa, vaig fer una migdiada curta i vaig sopar. Ja eren més de les vuit. Llavors vaig sortir a fer un volt amb el cotxe. Vaig parar a la carretera de la costa i vaig mirar el mar escoltant la ràdio. És un costum que tinc.
»Quan feia mitja hora que hi era, de sobte em van venir ganes de veure algú. Quan veig el mar em vénen ganes de veure gent, i quan veig gent em vénen ganes de veure el mar. És estrany. Sigui com sigui, vaig decidir que aniria al Jay’s Bar. Em venia de gust prendre’m alguna cervesa, i em pensava que hi trobaria un amic meu. Però ahir no hi era. Així que em vaig posar a beure sol. Tres cerveses en una hora.
Em vaig aturar un moment per fer caure la cendra al cendrer.
—Per cert, has llegit mai Gata sobre la teulada de zinc calenta?
Ella no va respondre. Estava tapada fins al coll i amb la mirada clavada al sostre, com una sirena que el mar hagués arrossegat fins a la platja. Jo vaig continuar parlant, sense deixar que m’afectés.
—Ho deia perquè, sempre que bec sol, em recordo d’aquesta obra. És com si hagués de sentir un clinc dins el cap i llavors pogués relaxar-me. Però no funciona mai. No sento mai cap clinc. Sigui com sigui, al cap d’una estona em vaig cansar d’esperar el meu amic i li vaig trucar a casa. Volia dir-li que vingués a beure amb mi. Però s’hi va posar una noia… Vaig al·lucinar. Ell no és així. Encara que hagués convidat cinquanta noies a casa i estigués com una cuba, s’hi hauria posat. Entens què vull dir?
»Vaig fer veure que m’havia equivocat de número i vaig penjar. Tot i així, em vaig sentir malament. No sé ben bé per què. Vaig demanar una altra cervesa. Però no em vaig animar. Ja sé que és ridícul, és clar. Però és com em sentia. Quan em vaig acabar la cervesa, vaig cridar en Jay per pagar el compte. Volia tornar a casa, escoltar els resultats de beisbol i anar a dormir. Però en Jay em va dir que anés a rentar-me la cara. Es pensa que, encara que et prenguis una caixa de cerveses, pots conduir només que et rentis la cara. Així que no em va quedar altre remei que anar al lavabo. Si he de dir la veritat, no pensava rentar-me-la. Només ho faria veure. La pica del lavabo quasi sempre està embussada. No m’agrada anar-hi. Curiosament, però, ahir la pica estava bé. En canvi, tu estaves allà a terra estirada.
Ella va fer un sospir i va tancar els ulls.
—I què més?
—Et vaig ajudar a aixecar-te, et vaig treure del lavabo i vaig preguntar als clients del bar si et coneixien. No et coneixia ningú. Llavors en Jay i jo et vam curar la ferida.
—Una ferida?
—En caure vas picar de cap en algun lloc. Però era un tall petit.
Ella va assentir, va treure la mà de sota el cobrellit i es va passar la punta dels dits pel trau que tenia al front.
—Llavors en Jay i jo vam parlar per decidir què fèiem. Al final vam quedar que jo et duria a casa amb el cotxe. Vam obrir la bossa que duies i en va sortir la cartera, un clauer i una postal amb el teu nom i adreça. Vaig pagar el teu compte amb diners de la cartera, et vaig dur fins aquí seguint l’adreça que hi havia a la postal, vaig obrir la porta i et vaig ficar al llit. I ja està. Tens el rebut a la cartera.
Ella va respirar fondo.
—I per què et vas quedar?
—Eh?
—Per què no vas marxar de seguida després de deixar-me?
—Un amic meu es va morir per una intoxicació etílica. Es va atracar de whisky, ens vam dir adéu, va tornar a casa a peu tot tranquil, es va rentar les dents, es va posar el pijama i es va posar a dormir. L’endemà al matí era mort, fred com el gel. Ara, va tenir un bon enterrament.
—… Vols dir que m’has cuidat tota la nit?
—De fet volia anar-me’n a les quatre. Però m’he adormit. Quan m’he despertat volia marxar. Però m’he estimat més quedar-me.
—Per què?
—M’ha semblat que com a mínim havies de saber el que va passar.
—Estàs fet un cavaller, eh?
Em vaig arronsar d’espatlles per esquivar el verí que contenien les seves paraules. Llavors vaig tornar a mirar els núvols.
—I jo… he parlat?
—Una mica.
—Què he dit?
—Força coses. Però no me’n recordo. Res d’important.
Es va escurar una mica la gola amb els ulls tancats.
—I la postal?
—Dins la bossa.
—L’has llegida?
—Què va.
—Per què?
—No en tenia cap necessitat.
Començava a estar-ne fart. En el seu to hi havia alguna cosa que m’irritava. Tot i així, he de reconèixer que també em despertava una certa nostàlgia. Per alguna cosa que pertanyia a un passat llunyà. Em feia l’efecte que, si haguéssim tingut la sort de conèixer-nos en unes circumstàncies més normals, segurament ens ho hauríem passat millor. En realitat, però, no recordava com era conèixer una noia en circumstàncies normals.
—Quina hora és? —em va preguntar.
Em vaig aixecar del llit una mica alleujat i vaig mirar el rellotge digital que hi havia sobre l’escriptori. Llavors vaig omplir un got d’aigua i l’hi vaig portar.
—Les nou.
Ella va assentir lleument, es va incorporar i es va beure l’aigua d’un sol glop, amb l’esquena repenjada a la paret.
—Vaig beure molt?
—Déu n’hi do. Jo m’hauria mort.
—Jo, és com si m’hagués de morir.
Va agafar el paquet de tabac del costat del llit, va encendre una cigarreta i va exhalar el fum amb un sospir. Va llançar el llumí per la finestra oberta, en direcció al port.
—Acosta’m alguna cosa per posar-me.
—Com ara què?
Va tornar a tancar els ulls, sense treure’s la cigarreta dels llavis.
—Qualsevol cosa. No em preguntis res, sisplau.
Vaig obrir la porta de l’armari que hi havia a l’altra banda del llit i, després de dubtar una mica, vaig triar un vestit blau sense mànigues i l’hi vaig allargar. Se’l va passar pel cap sense preocupar-se de posar-se res a sota, es va cordar la cremallera de l’esquena i va deixar anar un altre sospir.
—He de marxar.
—A on?
—A la feina —va dir, com si escopís les paraules, i llavors va sortir del llit mig tentinejant. Jo em vaig quedar assegut a la vora del llit, mirant distretament com es rentava la cara i es pentinava.
L’apartament estava endreçat, però només fins a un cert punt, com si ja no valgués la pena esforçar-s’hi més. Hi surava un aire de resignació que em deprimia una mica.
Era una habitació de sis tatamis atapeïda de mobles barats, de manera que amb prou feines hi quedava lloc per estirar-se. Ella es pentinava plantada en aquell espai.
—De què treballes?
—No n’has de fer res.
Tenia raó.
Vaig estar en silenci durant l’estona que tarda a consumir-se una cigarreta. Es mirava al mirall, d’esquena a mi, sense parar de tocar-se les ulleres fosques que tenia sota els ulls.
—Quina hora és? —em va tornar a preguntar.
—Les nou i deu.
—No tinc temps. Vesteix-te ràpid i vés-te’n a casa teva —va dir, mentre es posava desodorant en esprai a les aixelles—. Bé deus tenir casa, no?
—És clar —vaig dir mentre em posava la samarreta. Abans d’aixecar-me del llit, vaig tornar a mirar per la finestra—. On has d’anar?
—A prop del port. Per què?
—T’hi porto amb el cotxe. Així no faràs tard.
Se’m va quedar mirant, amb el raspall a la mà i amb uns ulls que semblava que haguessin de vessar llàgrimes en qualsevol moment. Vaig pensar que si plorava es trobaria millor. Però no ho va fer.
—Escolta, vull que quedi clara una cosa. Vaig beure massa i em vaig emborratxar. Per tant, si va passar alguna cosa és responsabilitat meva.
Es va donar uns quants cops al palmell amb el mànec del raspall, com si estigués complint un deure. Jo em vaig quedar en silenci, esperant que continués.
—Tinc raó?
—Sí.
—Ara, algú que es fica al llit amb una noia que ha perdut el coneixement… no es pot caure més baix.
—Però si no hem fet res.
Ella es va quedar en silenci, intentant controlar la ràbia.
—Llavors, com és que estava despullada?
—Et vas despullar tu.
—No m’ho crec.
Va llançar el raspall sobre el llit i va embotir la cartera, un pintallavis i un paquet d’aspirines a la bossa.
—Escolta, pots demostrar que no vam fer res?
—Comprova-ho tu mateixa.
—Com vols que ho faci?
Semblava enfadada de veritat.
—T’ho prometo.
—No et crec.
—Doncs no tens altre remei que creure’m —vaig dir. Jo també em vaig posar de mal humor.
Al final no va dir res més. Em va fer sortir de l’apartament, ella també va sortir i va tancar la porta al seu darrere.
Vam caminar en silenci pel camí asfaltat que anava paral·lel al riu, fins al solar on tenia el cotxe aparcat.
Mentre jo treia la pols del parabrisa amb un mocador de paper, ella va fer la volta al cotxe a poc a poc, mirant-se’l sospitosament. Al final es va aturar davant el cap de vaca que hi havia pintat al capó. La vaca tenia una anella grossa al nas i una flor blanca a la boca. I feia una rialla vulgar.
—L’has pintat tu?
—No, l’antic propietari.
—I per què una vaca?
—Vés a saber.
Va fer dues passes enrere per tornar a mirar la vaca, i llavors va pujar al cotxe sense dir res, com si es penedís d’haver parlat massa.
Dins el cotxe feia una calor horrorosa. Es va passar el trajecte fumant en silenci i eixugant-se la suor amb una tovallola de mà. Encenia una cigarreta, hi feia tres pipades i es mirava amb atenció el filtre tacat de pintallavis abans d’apagar-la al cendrer i encendre’n una altra.
—Escolta, ahir a la nit… què vaig dir? —em va preguntar de sobte, quan estava a punt de baixar.
—Moltes coses.
—Digues-me’n una, va.
—Vas parlar de Kennedy.
—De Kennedy?
—Sí, de John F. Kennedy.
Ella va fer que no amb el cap i va sospirar.
—No recordo res.
En el moment de baixar, va posar un bitllet de mil iens darrere el retrovisor.