36

Vam caminar mitja hora fins a arribar al seu pis.

Feia una nit molt agradable i després de plorar ella estava sorprenentment animada. En tornar vam entrar en unes quantes botigues i vam comprar uns quants articles inútils: pasta de dents amb gust de maduixa, una tovallola de platja llampant, uns quants trencaclosques fabricats a Dinamarca i un bolígraf de sis colors. Vam anar pujant la costa carregats amb aquelles galindaines, girant-nos de tant en tant per mirar el port.

—Has deixat el cotxe allà, oi?

—Ja aniré a buscar-lo.

—T’anirà bé demà al matí?

—Cap problema —vaig dir.

Vam fer la resta del camí caminant a poc a poc.

—Aquesta nit no vull estar sola —va dir, mirant l’empedrat del carrer.

Vaig assentir.

—Però no podràs raspallar les sabates del teu pare.

—De tant en tant ja pot fer-ho ell.

—Ho farà?

—És clar. És un home com cal.

Era una nit silenciosa.

Es va girar a poc a poc dins el llit i va posar la punta del nas a la meva espatlla dreta.

—Tinc fred.

—Fred? Si estem a trenta.

—És igual. Tinc fred.

Vaig agafar el cobrellit de ris que teníem als peus, el vaig tirar ben amunt i la vaig abraçar. Estava tota tremolosa.

—No et trobés bé?

Va fer que no lleument amb el cap.

—Tinc por.

—De què?

—De tot. Tu no tens por?

—No especialment.

No va dir res. Era com si amb aquell silenci estigués sospesant la meva resposta al palmell.

—Vols fer l’amor amb mi?

—Sí.

—Em sap greu. Avui no pot ser.

Vaig assentir en silenci, encara abraçant-la.

—He anat a una clínica.

—Per avortar?

—Sí.

Va afluixar la força dels braços, que m’havia passat per l’esquena, i va començar a traçar petits cercles amb la punta del dit a l’espatlla.

—És estrany. No en recordo res.

—De què?

—Del noi. L’he oblidat per complet. No recordo ni la cara que feia.

Li vaig passar la mà pels cabells.

—Em va semblar que podria enamorar-me’n. Només un instant… T’has enamorat mai?

—Sí.

—I recordes la cara que feia ella?

Vaig intentar recordar la cara de les tres noies amb qui havia estat, però curiosament no vaig poder recordar clarament la cara de cap de les tres.

—No —vaig dir.

—Que estrany, oi? Com deu ser?

—Potser així és més fàcil.

Va assentir uns quants cops sense dir res, amb la galta premuda al meu pit descobert.

—Escolta, si no pots aguantar-te, podem fer-ho d’alguna altra manera…

—No, no et preocupis.

—De debò?

—Sí.

Va tornar a estrènyer-me amb força. Vaig notar els seus pits a la panxa. Em moria de ganes de beure cervesa.

—Fa uns quants anys que tot em va malament.

—Quants?

—Dotze o tretze… Des que el pare es va posar malalt. No recordo res d’abans. Només coses desagradables. És com si damunt del meu cap sempre hi bufés un vent funest.

—El vent pot canviar de direcció.

—Ho creus de debò?

—Tard o d’hora, canvia.

No va dir res. Era un silenci desèrtic, que es va empassar a l’instant les meves paraules i em va deixar un mal regust de boca.

—Jo he intentat creure-m’ho uns quants cops —va dir—, però no ha funcionat mai. He intentat enamorar-me, he intentat ser més pacient. Però tot i així…

Ens vam abraçar sense dir res més. Va posar el cap sobre el meu pit i, amb els llavis fregant-me lleument un mugró, es va quedar molta estona immòbil, com si dormís.

Va estar molta, molta estona en silenci. Jo vaig mirar el sostre fosc, mig endormiscat.

—Mare… —va mormolar, com si somiés. Dormia.