27

Vaig tenir un malson.

Jo era un gran ocell negre i sobrevolava la jungla cap a l’oest. Estava malferit i tenia grumolls de sang negrosa enganxats a les plomes. El cel de ponent s’anava cobrint d’uns ominosos núvols negres i se sentia una lleu olor de pluja.

Feia molt temps que no somiava. Tant, de fet, que vaig tardar una estona a adonar-me que era un somni.

Vaig sortir del llit, em vaig treure la suor desagradable a la dutxa i vaig esmorzar, torrades i un suc de poma. El tabac i la cervesa m’havien deixat la gola com plena de cotó. Vaig deixar els plats a la pica i vaig agafar uns pantalons i una americana de cotó de color verd oliva, la camisa més ben planxada que vaig trobar i una corbata de punt de color negre. Vaig dur tota la roba a la sala d’estar i vaig seure davant de l’aire condicionat.

El presentador de les notícies de la tele anunciava amb un to triomfal que seria el dia més calorós de l’estiu. Vaig apagar la tele i vaig entrar a l’habitació del meu germà gran, vaig agafar uns quants llibres de l’enorme pila que hi tenia i vaig estirar-me al sofà de la sala per mirar-me’ls.

Dos anys enrere, el meu germà se n’havia anat als Estats Units sense donar cap explicació a ningú, deixant enrere aquella habitació plena de llibres i una xicota. De tant en tant, ella i jo encara quedàvem per dinar. Segons em va dir, el meu germà i jo ens assemblàvem molt.

—En què? —li vaig preguntar, sorprès.

—En tot —va respondre ella.

Potser tenia raó. Al capdavall, ens havíem passat més de deu anys raspallant per torns les mateixes sabates.

Quan el rellotge va marcar les dotze, em vaig posar la corbata i l’americana maleint la calor que m’esperava a fora.

Tenia temps de sobres i vaig decidir fer un volt amb el cotxe. La ciutat ocupava una franja miserablement llarga i estreta que començava al mar i s’enfilava cap al peu de la muntanya. Tot era sempre igual: el riu, la pista de tenis, el camp de golf, una llarga renglera de torres, parets i més parets, uns quants restaurants i botigues petits i endreçats, la vella biblioteca, camps plens de mates d’onagre, el parc amb la gàbia dels micos…

Després de voltar una estona per la carretera sinuosa de la muntanya, vaig baixar seguint el riu fins gairebé a la costa, on vaig aturar el cotxe i em vaig refrescar els peus a l’aigua. A la pista de tenis havia dues noies molt morenes amb gorra blanca i ulleres de sol que s’anaven tirant la pilota d’un cantó a l’altre. Els raigs de sol del migdia eren fortíssims, i a cada cop de raqueta queien gotes de suor a la pista.

Me les vaig mirar cinc minuts i llavors vaig tornar al cotxe, vaig reclinar el seient, vaig tancar els ulls i vaig escoltar el soroll del piloteig barrejat amb la remor de les onades. L’aroma de mar que duia el vent de migjorn i l’olor de l’asfalt calent em van recordar els estius d’abans. Uns estius que eren com un somni dolç que semblava que no s’hagués d’acabar mai: l’escalfor de la pell de les noies, un vell rock and roll, les camises acabades de rentar, l’olor de tabac al vestidor de la piscina, uns pressentiments fugaços… I, llavors, un estiu (quan va ser?), el somni es va esvair i ja no va tornar.

Quan vaig arribar amb el cotxe davant el Jay’s Bar a les dues en punt, en Rata estava assegut a la barrera de seguretat, immers en la lectura d’El Crist de nou crucificat, de Kazantzakis.

—On és la noia? —li vaig preguntar.

En Rata va tancar el llibre en silenci, va pujar al cotxe i es va posar les ulleres de sol.

—Ho hem deixat córrer.

—Que ho deu deixat córrer?

—Sí.

Em vaig afluixar la corbata amb un sospir, vaig llençar l’americana al seient del darrere i vaig encendre una cigarreta.

—Així, on anem?

—Al zoo.

—Bona idea —vaig dir.