5

A l’edifici de pisos on vivia quan estudiava ningú no tenia telèfon. Fins i tot dubto que algú tingués una goma d’esborrar. Tot i així, davant de la porteria hi havia un telèfon públic de color rosa posat sobre una taula baixa comprada de segona mà a l’escola del barri. Aquell era l’únic telèfon que hi havia en tot l’edifici. Per això no havíem de pensar en centraletes ni en res de semblant. Era un món pacífic en una època pacífica.

Com que el porter no hi era mai, cada cop que sonava el telèfon havia de sortir algú a agafar-lo i anar a buscar la persona per qui demanaven. Evidentment, quan sonava en hores intempestives (per exemple, a les dues de la matinada), no l’agafava ningú. El telèfon sonava com un elefant embogit que pressent la mort (vaig arribar a comptar fins a trenta-dos tons) i llavors es moria. Es moria literalment. Just quan l’últim to travessava el passadís i es perdia en la foscor de la nit, el silenci s’emparava de l’edifici. Era un silenci funest. Tothom aguantava la respiració dins el llit, pensant en el telèfon que s’acabava de morir.

Les trucades a mitja nit portaven sempre males notícies. Algú despenjava l’auricular i es posava a parlar en veu baixa.

—Podem parar?… No, no és això… Però, ja està fet, no?… No és mentida. Per què dius que ho és?… No, només és cansament… Clar que m’importa… Per això mateix… Sí, ja ho entenc. Necessito temps, d’acord?… No sé explicar-t’ho per telèfon…

Tots teníem una pila de problemes. Ens queien del cel com la pluja, i nosaltres fèiem tot el que podíem per arreplegar-los i omplir-nos-en les butxaques. Encara ara no entenc per què ho fèiem. Potser ens pensàvem que eren una altra cosa.

A vegades també arribaven telegrames. Una moto s’aturava a les quatre de la matinada a la porta de l’edifici i se sentien unes passes apressades al passadís. I llavors ressonaven uns trucs en alguna porta. Aquells cops em feien pensar en l’arribada de la mort. Toc-toc, toc-toc. Hi havia tota mena de desastres: gent que se segava la vida, gent que perdia el cap, gent que enfonsava l’ànima al fangar del temps, gent que es cremava el cos amb obsessions absurdes… Tothom feia tant la guitza com podia. El 1970 va ser un any així. Si l’espècie humana va ser creada per millorar a partir d’un procés dialèctic, aquell any va ser realment un bon exemple.

El meu pis era a la planta baixa, al costat de la porteria, mentre que la noia dels cabells llargs vivia al primer pis, al costat de l’escala. Com que era la que rebia més trucades de tot l’edifici, em va tocar pujar i baixar uns quants milers de vegades els quinze esglaons relliscosos per anar-la a avisar. La gent que li trucava era ben diversa. Hi havia veus educades, veus que anaven per feina, veus tristes i veus arrogants. En tots els casos deien el seu nom. Però l’he oblidat per complet. Només recordo que era un nom dolorosament ordinari.

Ella sempre xiuxiuejava a l’auricular amb un to monòton i cansat, gairebé inaudible. Tenia una fesomia atractiva, però una mica fosca. Tot i que de tant en tant ens creuàvem pel carrer, no ens dèiem mai res. Ella caminava tota fixada, com si avancés a lloms d’un elefant blanc per un sender en una jungla profunda.

Va viure sis mesos en aquell pis. Des del principi de la tardor fins al final de l’hivern.

Jo despenjava el telèfon, pujava les escales, trucava a la seva porta i cridava: Telèfon!; al cap d’un moment, ella responia: Merci! Aquesta és l’única paraula que deia: Merci. Jo, és clar, només li deia telèfon.

Per a mi també va ser una temporada molt solitària. Quan tornava a casa i em treia la roba, era com si els ossos em poguessin esquinçar la pell i sortir volant en qualsevol moment. Tenia la sensació que dins meu hi havia una força desconeguda que m’empenyia en una direcció equivocada i m’arrossegava a un altre món.

Quan sonava el telèfon, sempre pensava el mateix: que algú volia dir alguna cosa a algú altre. A mi no em trucava quasi mai ningú. No hi havia ningú que volgués dir-me res; si més no, ningú que volgués dir-me res que jo volgués sentir.

Qui més qui menys, tothom havia començat a viure seguint un sistema propi. Si el sistema d’algú era massa diferent del meu, m’enfadava; i, si era massa semblant, em deprimia. Això era tot.

L’última trucada que vaig agafar per a ella va ser al final de l’hivern. Era un matí de dissabte de final de març i el cel estava ben ras. Ja eren les deu, i el sol projectava els seus raigs transparents fins a tots els racons del meu pis minúscul. Em vaig adonar que sonava el telèfon mentre mirava el camp de cols que es veia per la finestra del costat del llit. Les clapes de neu que quedaven damunt la terra fosca refulgien com si fossin bassals d’aigua. Era l’última neu que quedava de l’última onada de fred.

El telèfon va sonar deu vegades, però no s’hi va posar ningú. Al cap de cinc minuts va tornar a sonar. Mig a contracor, em vaig tirar una jaqueta sobre el pijama i vaig sortir a agafar-lo.

—Que hi ha la …? —va dir una veu masculina. Era una veu sense cap mena d’entonació, esmunyedissa. Vaig respondre secament, vaig pujar les escales a poc a poc i vaig trucar a la seva porta.

—Telèfon!

—… Merci.

Vaig tornar al meu pis i em vaig estirar al llit de panxa enlaire, mirant el sostre. Vaig sentir que baixava les escales i que es posava a parlar amb el xiuxiueig de sempre. Per ser ella, va ser una trucada molt curta. Potser va durar quinze segons. Vaig sentir que penjava, es va fer el silenci. No es van sentir ni passes ni res.

Al cap d’un moment, vaig sentir unes passes que s’acostaven a poc a poc al meu pis, seguides de dos trucs a la porta. Hi va haver una pausa per respirar profundament i dos trucs més.

Quan vaig obrir la porta, la vaig trobar allà plantada, amb un jersei gruixut de color blanc i uns texans. Per un instant vaig pensar que potser li havia passat la trucada per error, però no va dir res. Es va quedar mirant-me, tremolant una mica i amb els braços plegats davant el pit. Era com algú en un bot salvavides mirant com s’enfonsa el vaixell. O potser a l’inrevés.

—Puc entrar? M’estic morint de fred.

No vaig entendre què passava, però la vaig deixar entrar i vaig tancar la porta. Es va asseure davant de l’estufa i, mentre s’escalfava les mans, va donar un cop d’ull al pis.

—Tens un pis horrorosament buit, no?

Vaig assentir. No hi tenia quasi res. Només el llit al costat de la finestra. Era un llit massa gran per a un i massa petit per a dos. De tota manera, no l’havia comprat jo. Me l’havia donat un noi. No sabia per què ho havia fet, si amb prou feines ens coneixíem. A penes havíem parlat. Era fill d’una família de províncies acabalada, però havia deixat els estudis després que uns paios d’un altre grup polític li haguessin donat puntades de peu a la cara amb unes botes de treball i li haguessin deixat l’ull malament. L’incident havia tingut lloc al pati de la universitat i no havia parat de tenir convulsions fins que no vam arribar a la infermeria. Jo vaig quedar ben trasbalsat. Al cap d’uns quants dies, em va dir que se’n tornava al seu poble. I em va donar el llit.

—No deus tenir res calent per beure —va dir.

—No, no tinc res —vaig respondre, fent que no amb el cap.

No tenia ni cafè, ni te, ni tan sols un bullidor. Només un cassó on escalfava aigua cada matí per afaitar-me. Ella va fer un sospir i es va aixecar. Em va dir que m’esperés un moment, va sortir del pis i va tornar al cap de cinc minuts amb una capsa de cartró a les mans. Dins la capsa hi havia sobres de te i fulles de te verd per a mig any, dues bosses de galetes, sucre granulat, un termos, un joc de plats i tasses i dos gots de l’Snoopy. Va deixar la capsa de cartró damunt del llit i va omplir el termos d’aigua calenta.

—Es pot saber com sobrevius? Sembles en Robinson Crusoe.

—No m’ho passo tan bé com ell.

—Ja m’ho imagino.

Ens vam prendre el te calent en silenci.

—Et dono tot això.

Em vaig ennuegar amb el te.

—Però, per què?

—Com a agraïment. Per tots els cops que m’has agafat el telèfon.

—Però tu ho necessitaràs, no?

Va fer que no amb el cap.

—Demà marxo. No em farà cap servei.

Vaig pensar en la situació, però vaig ser incapaç d’imaginar-me què li podia haver passat.

—Bones notícies? O dolentes?

—No gaire bones, suposo. Deixo la universitat i torno a casa.

La llum de l’hivern que omplia el pis es va enfosquir un moment i es va tornar a aclarir.

—Però segur que no vols saber-les. Jo no ho voldria. A ningú no li agrada fer servir els plats que li ha donat algú de qui guarda un mal record.

L’endemà al matí va començar a caure una pluja freda. Era una pluja fina que em va travessar l’impermeable i em va mullar el jersei. Tot va quedar ben moll, tant la maleta i la bossa de mà que duia ella com el bagul que traginava jo. El taxista ens va dir malhumorat que no deixéssim res al seient. Dins el taxi l’aire estava carregat per la calefacció i el fum del tabac. Per la ràdio sonava una balada tan antiga que semblava sortida de l’època dels intermitents desplegables. Els arbres esfullats estenien les seves branques humides a banda i banda de la carretera, talment com coralls submarins.

—El primer cop que vaig veure Tòquio no em va agradar —va dir ella—, i encara no m’agrada.

—Ah, no?

—No. La terra és massa negra, els rius estan bruts, no hi ha muntanyes… I a tu?

—No m’he fixat mai en el paisatge.

Va sospirar.

—Estic segura que sobreviuràs —va dir amb una rialla.

Vam deixar l’equipatge a l’andana de l’estació.

—Gràcies per tot —va dir—. Ara ja podré jo sola.

—On vas?

—Molt al nord.

—Deu fer-hi fred.

—No passa res. Ja hi estic acostumada.

Quan el tren va arrencar, em va fer adéu amb la mà per la finestra. Jo vaig aixecar la mà fins a l’alçada de l’orella, però quan el tren va desaparèixer, de sobte no vaig saber què fer-ne i me la vaig ficar a la butxaca de l’impermeable.

Va ploure tot el dia i fins ben entrada la nit. Vaig comprar dues cerveses al celler del barri i me les vaig beure en un dels gots que m’havia regalat. Tenia fred fins al moll dels ossos. Al got hi havia un dibuix de l’Snoopy i en Woodstock jugant damunt de la caseta, amb una frase que deia: LA FELICITAT ÉS UNA CÀLIDA AMISTAT.

Quan em vaig despertar, les bessones dormien profundament. Eren les tres de la matinada. Per la finestra del lavabo es veia una lluna tan clara que no semblava natural. Em vaig asseure al costat de la pica de la cuina, em vaig beure dos gots d’aigua de l’aixeta i vaig encendre una cigarreta al fogó. Al camp de golf, banyat per la llum de la lluna, se sentien els cants superposats dels milers d’insectes de la tardor.

Vaig agafar la centraleta, que havia quedat plantada al costat de la pica, i me la vaig mirar amb atenció. La girés com la girés, no era sinó una placa bruta i absurda. La vaig tornar al lloc d’on l’havia agafada, em vaig espolsar les mans i vaig fer una altra pipada a la cigarreta. Sota la llum de la lluna tot es veia pàl·lid. Res no tenia valor, ni sentit, ni direcció. Fins i tot les ombres eren incertes. Vaig apagar la cigarreta a la pica i en vaig encendre una altra.

Fins on havia d’anar per trobar un lloc que fos realment meu? On era aquell lloc? Hi vaig pensar una bona estona, i l’únic que se’m va acudir va ser el seient d’un torpede biplaça. Però era una bestiesa. Feia més de trenta anys que no se’n veia cap, de torpede biplaça.

Vaig tornar al llit i em vaig ficar entremig de les dues bessones. Totes dues estaven ben arraulides, mirant cap a fora del llit i respirant tranquil·lament. Em vaig apujar el llençol fins al coll i em vaig quedar mirant el sostre.