12

El dijous d’aquella setmana em vaig posar jersei per primer cop aquella tardor. Era un jersei de llana ben normal, una mica descosit dels costats, però em va agradar posar-me’l. Em vaig afaitar amb més cura que de costum, em vaig posar uns pantalons de cotó gruixuts i vaig treure un parell de botes de pell girada descolorides de l’armari. Un cop als peus, semblaven un parell de cadells ben ensinistrats. Les bessones van remenar tot el pis per portar-me el tabac, l’encenedor, la cartera i l’abonament del tren.

En arribar a l’oficina, vaig seure a l’escriptori i vaig fer punxa als sis llapis mentre em prenia el cafè que havia preparat la noia. L’habitació es va omplir de l’olor del jersei i de les mines dels llapis.

Al migdia vaig sortir a dinar i vaig tornar a jugar amb els gats abissinis. Quan vaig ficar la punta del dit petit per l’escletxa d’un centímetre de l’aparador, tots dos van saltar per mossegar-me’l.

Aquell dia el dependent me’ls va deixar agafar. Tenien un tacte tan suau com el caixmir de bona qualitat, i em van posar el seu nas fred a prop dels llavis.

—Els agrada molt la gent —em va explicar el dependent.

Vaig tornar els gats a la gàbia, li vaig donar les gràcies i vaig comprar un paquet de menjar per a gats que no faria servir. El dependent me’l va embolicar. En sortir de la botiga amb el paquet a la mà, els dos gats se’m van quedar mirant com si fos un fragment dels seus somnis.

En tornar a l’oficina, la noia em va espolsar els pèls de gat que se m’havien enganxat al jersei.

—És que he jugat amb un parell de gatets —vaig dir, com si em justifiqués.

—Aquest jersei està mig descosit dels costats.

—Ja ho sé. Està així des de l’any passat. Em vaig enganxar en un retrovisor quan intentava assaltar una furgoneta blindada.

—Treu-te’l —va dir, com si no li hagués fet gràcia.

Quan me’l vaig treure, ella es va asseure a la punta de la cadira, amb les cames llargues encreuades, i es va posar a sargir els costats del jersei amb fil negre. Mentre ella cosia, jo vaig tornar a l’escriptori, vaig fer punxa als llapis que havia de fer servir a la tarda i vaig reprendre la feina. Era impossible que algú trobés cap motiu de queixa en la meva feina. Sempre acabava els encàrrecs dins el termini previst, i els feia de la manera més honesta possible. Segur que a Auschwitz m’haurien valorat molt. El problema, però, era que tots els llocs en què hauria encaixat estaven passats de moda. No hi podia fer res, però. No hi havia cap necessitat de tornar a l’època d’Auschwitz ni dels torpedes biplaça. Quan era l’últim cop que havia sentit un disc de Jan and Dean o que havia vist una noia amb minifaldilla? O, encara més, amb lligacama?

A les tres, la noia em va portar un te verd ben calent i tres galetes. El jersei havia quedat perfecte.

—Escolta, puc consultar-te una cosa?

—És clar —vaig dir, clavant queixalada a una galeta.

—És sobre el viatge del novembre —va dir ella—. Què et semblaria anar a Hokkaido?

Al novembre sempre fèiem el viatge d’empresa.

—Em sembla bé —vaig respondre.

—Llavors, queda decidit. Hi haurà óssos?

—No ho crec —vaig dir—. Ja deuran estar hibernant.

Va assentir alleujada.

—Per cert —va dir—, pots venir a sopar amb mi, avui? A prop d’aquí hi ha un restaurant on fan unes llagostes boníssimes.

—Va bé —vaig dir.

El restaurant era a cinc minuts en taxi de l’oficina, en una zona residencial molt tranquil·la. Quan vam seure a la taula, un cambrer vestit de negre va lliscar silenciosament per sobre la moqueta de fibra de palma i ens va allargar dues cartes de la mida d’un suro de piscina. De moment vam demanar dues cerveses.

—Les llagostes són molt bones. Les bullen vives.

Em vaig escurar una mica la gola i vaig fer un glop de cervesa.

Ella es va passar els dits fins pel penjoll en forma d’estel que duia al coll.

—Si vols dir-me alguna cosa, fes-ho abans que portin el menjar —vaig dir, però me’n vaig penedir de seguida. Sempre em passava el mateix.

Ella va somriure lleument i es va quedar amb la boca una mica oberta, com si li fes mandra desfer aquells vint mil·límetres de somriure. El restaurant era tan buit que gairebé se sentia com les llagostes movien les antenes.

—T’agrada la feina que fas? —em va preguntar.

—Doncs no ho sé. No m’ho he plantejat mai d’aquesta manera. Però no en tinc cap queixa.

—Jo tampoc —va dir, i va fer un glop de cervesa—. El sou està bé, vosaltres dos sou simpàtics, tinc força dies de vacances…

La vaig escoltar. Feia temps que no m’explicava res ningú.

—Però només tinc vint anys —va continuar—. No vull acabar així.

La conversa es va interrompre mentre ens posaven els plats a taula.

—Encara ets jove —vaig dir—. Segur que t’enamoraràs i et casaràs. La vida anirà canviant.

—No, no canviarà res —va murmurar, mentre pelava la llagosta amb la forquilla i el ganivet amb molta traça—. Ningú no s’enamorarà de mi. Em passaré la vida sargint jerseis i parant trampes per agafar escarabats.

Vaig deixar anar un sospir, amb la sensació que m’havia fet vell de cop.

—Escolta, ets guapa i atractiva. Tens unes cames llargues i un cap despert. Fins i tot saps pelar llagostes. Segur que tot t’anirà bé.

Ella va continuar menjant la llagosta en silenci. Jo vaig fer el mateix. Mentre menjava, em vaig imaginar la centraleta al fons de l’embassament.

—Què feies tu als vint anys?

—Estava boig per una noia. —1969, l’any de la meva vida.

—I què va passar?

—Ho vam deixar estar.

—Eres feliç?

—Vist des d’ara, suposo que sí —vaig dir, empassant-me un mos de llagosta—. Des de lluny tot es veu més bonic.

Quan ja acabàvem de sopar, el restaurant es va anar omplint i es va animar amb el soroll de forquilles, ganivets i cadires. Jo vaig demanar un cafè i ella un cafè i un suflé de llimona.

—I ara? —em va preguntar—. Tens nòvia?

Després de pensar-hi un moment, vaig descartar les bessones.

—No —vaig respondre.

—I no et sents sol?

—Ja hi estic acostumat. Hi tinc pràctica.

—I com has practicat?

Vaig encendre una cigarreta i vaig exhalar el fum apuntant cinc centímetres damunt del seu cap.

—Vaig néixer sota una estrella estranya. Sempre he tingut el que he volgut. Però sempre que he obtingut alguna cosa, n’he trepitjat una altra. M’entens?

—Una mica.

—No em creu ningú, però és veritat. Me’n vaig adonar fa tres anys. I per això vaig decidir que no volia res més.

Ella va fer que no amb el cap.

—I penses viure així tota la vida?

—Potser sí. Així no faré mal a ningú.

—Doncs si penses això —va dir—, hauries de viure en una capsa de sabates.

Era una bona manera de veure-ho.

Vam caminar plegats fins a l’estació. El jersei era perfecte per a la fresca que feia.

—Ok —va dir—. Ja faré alguna cosa.

—No sé si t’he ajudat gaire.

—Havent-ho explicat, m’he quedat més tranquil·la.

Vam agafar el tren a la mateixa andana, però en sentit contrari.

—De debò que no et sents sol? —em va tornar a preguntar. El tren va arribar mentre encara buscava la resposta.