8

El cementiri ocupava una plana força ampla a prop del cim de la muntanya. Els caminets coberts de grava fina es creuaven entre les tombes, amb azalees ben podades escampades com ovelles pasturant. Uns quants fanals de mercuri, alts i corbats com falgueres, projectaven una llum blanca i artificial a tots els racons d’aquell espai tan ampli.

En Rata va aparcar el cotxe al bosc del cantó sud-oest del cementiri, va passar la mà per l’espatlla de la dona i va mirar el paisatge nocturn que s’estenia als seus peus. La ciutat semblava una massa viscosa de llum abocada en un motlle pla. O el rastre d’una pluja de pols d’or escampada per una arna gegant.

La dona va tancar els ulls com si dormís i es va recolzar en en Rata. Ell va notar el pressió del seu cos a l’espatlla i cap al costat. Era un pes estrany. Un pes que contenia l’existència sencera d’una dona: estimar un home, tenir fills, fer-se gran i morir-se. Amb la mà que li quedava lliure, en Rata es va treure el paquet de tabac de la butxaca i va encendre una cigarreta. De tant en tant la brisa marina pujava pel vessant de la muntanya i agitava les agulles dels pins. La dona potser dormia de veritat. En Rata li va posar la mà a la galta i li va passar un dit pels llavis prims. Va notar l’escalfor humida del seu alè.

El cementiri semblava més una ciutat abandonada que no pas un fossar. Més de la meitat de les parcel·les eren buides. La gent que havia d’ocupar-les encara vivia. A vegades venien amb la família un diumenge al migdia per veure el lloc on reposarien. I llavors, contemplant el cementiri des d’un punt més elevat de la muntanya, deien: Sí, la vista és esplèndida, hi ha flors diferents a cada estació, l’aire és net i clar, la gespa està ben cuidada, fins i tot amb aspersors, i no hi ha gossos abandonats que puguin robar les ofrenes. A més, pensaven, és un lloc clar i saludable. Ben satisfets, seien en un banc per menjar l’àpat que havien dut preparat i després se’n tornaven a fer la vida atrafegada de sempre.

L’encarregat del cementiri aplanava els caminets de grava matí i vespre amb un rascle amb un mànec llarg. També s’encarregava de fer fora els nens que festejaven les carpes de l’estany del mig del cementiri. I, finalment, tres cops al dia (a les nou, a les dotze i a les sis), feia sonar pels altaveus una versió de capsa de música d’Old Black Joe. En Rata no sabia quin significat tenia posar música en un lloc com aquell. Ara bé, la imatge del cementiri a les sis de la tarda, quan fosquejava, amb Old Black Joe de fons, era digna de veure.

A dos quarts de set l’encarregat agafava l’autobús per tornar al món de més avall, i el cementiri quedava en un silenci absolut. Llavors arribaven cotxes amb parelles buscant una mica d’intimitat. A l’estiu hi havia sempre una bona colla de cotxes aparcats entre els arbres.

El cementiri havia tingut un significat especial per a en Rata durant l’adolescència. A l’època de l’institut, quan encara no tenia edat per conduir un cotxe, havia anat molts cops amunt i avall per la carretera que seguia el riu amb la seva moto de 250 cc, sempre amb una noia diferent al darrere. Les havia abraçat totes mirant sempre les llums de la ciutat. Havia ensumat moltes aromes dolces que s’havien esvaït. Molts somnis, moltes penes, moltes promeses. I, al final, no n’havia quedat res.

Si et giraves, podies veure com la mort arrelava en cadascuna de les parcel·les d’aquell gran recinte. De tant en tant en Rata agafava la mà de la noia amb qui estava i voltaven plegats pels camins de grava d’aquell cementiri tan ben cuidat. Les làpides amb els noms i les edats dels difunts, tots amb una vida passada al darrere, s’anaven succeint com arbres plantats a intervals regulars en un jardí botànic. Per als morts no existia ni el mormol suau del vent, ni les olors, ni els tentacles que calia estirar per avançar en la foscor. Eren com arbres perduts en el temps. No tenien pensaments ni paraules per transmetre’ls. Els havien llegat als que encara vivien. Ell i la noia tornaven al bosc i s’abraçaven ben fort. L’aflicció del món dels vius omplia tot el que els envoltava: l’olor de la brisa del mar, la fragància de les fulles, el xerric dels grills…

—He dormit gaire estona? —va preguntar la dona.

—No —va respondre en Rata—. No gaire.