Epíleg

La Melissa no va saber veure mai tot el seu potencial d’expansió. No el va saber veure o no el va voler veure, ves a saber. Pero això sí que ens discutíem de vegades. Per a segons quines coses era molt intel·ligent; tenia moltes ganes de treballar amb mi; va creure en mi quan no hi creia ningú més. Però per a segons quines altres, li faltava perspicàcia.

Les coses ja estaven bé com estaven, deia. Estàvem guanyant diners. ¿Per què calia arriscar-se? Però jo sabia que podíem arribar molt més enllà, i em frustrava molt que ella no ho veiés. ¿No havíem quedat que era una emprenedora?

Li agradava pensar que era la meva mentora, però la veritat és que em necessitava més ella a mi que jo a ella. Sense mi no hauria pogut esborrar mai tan bé les pistes.

La Melissa no era ningú, sense mi.

Allò de jugar al gat i la rata, de muntar una cacera de la Katie per tot Londres, va ser idea meva.

Ni l’una ni l’altra ho deixarien estar, i teníem la policia cada cop més a prop. «Va, l’últim cop que en fem una de grossa», vaig dir a la Melissa. «Fem això, després fots el camp a Rio amb el vuitanta per cent dels beneficis i que et busquin». Havíem sigut bons socis, però havia arribat el moment de canviar d’història, tant ella com jo.

Sí, sí, el vuitanta per cent dels beneficis.

Una negociadora duríssima. I això que jo era el que posava els anuncis, el que piratejava el circuit de càmeres de seguretat i el que abordava els clients (amb la mica d’ajuda de la llista de contactes del Neil)! ¿I què en treia, de tot plegat? Un puto vint per cent.

«Fes aquesta última cosa», li vaig dir a la Melissa. Apunta’t a aquest joc i toca el dos. Fes-ho per mi. Fes-ho perquè jo t’he ajudat a tu i ara et toca a tu ajudar-me a mi.

I ho va fer.

Quan vaig veure que el perfil de la Katie se n’anava, vaig saber que havia començat tot. El cor m’anava a mil mentre em preguntava si la Melissa devia estar tan emocionada com jo. No havíem fet mai una cosa així, però m’agradava. Em sentia bé.

Pel que fa a la Katie, es podia considerar una revenja. No solament per la seva necessitat constant de ser el centre d’atenció, sinó també per ser la preferida. Per no donar mai problemes; per no portar mai la poli a la porta i per no haver estat mai expulsada de l’escola.

I també una revenja contra ella.

Contra la Zoe.

Del teu fill, amb tot l’afecte.

Per haver deixat el papa, quan ell ho havia sacrificat tot per ella. Per haver-me separat dels meus amics. Per tirar-se un paio que amb prou feines coneixia, quan encara no estava ni divorciada, i ficar-lo a casa nostra sense preguntar-se si a mi em semblava bé o no.

Es pensen que han guanyat la partida, ara que la Melissa és morta.

Es pensen que ja ha passat tot.

Però s’equivoquen.

Això només és el principi.

No necessito per a res la Melissa, ni els anuncis al Gazette, ni el web.

Tinc el concepte, la tecnologia i una cartera de clients interessats en els tipus de servei que jo els puc oferir.

I també et tinc a tu, esclar.

A tu i a centenars de milers com tu, que fan el mateix cada dia.

T’estic veient, però tu a mi no.

Fins que jo decideixi que em vegis.