5

No és gaire habitual veure la Katie abans del migdia. Les propines al restaurant són millors de nit que a l’hora de dinar, i no ha sigut mai d’anar-se’n a dormir d’hora, quan té festa. Ahir, però, abans de les deu ja era a dalt, i quan me n’anava a dormir i vaig treure el cap a la seva habitació (costa molt deixar enrere un costum de tants anys), ja dormia. Ara, mentre estic estirada al llit intentant conjurar una mica d’entusiasme davant d’un matí de dilluns plujós, sento que la caldera elèctrica xiula i després fa el mateix soroll sec que ha fet durant el cap de setmana i que tenia l’esperança d’haver sentit només en la meva imaginació.

—Està espatllada.

El Simon deixar anar un gruny que podria ser d’assentiment, allarga el braç per sobre de l’edredó i m’estira cap a ell.

—Arribarem tard a la feina —dic, escapolint-me—. Hauré de buscar algú que vingui a mirar-se aquesta dutxa. Està clar que no va bé.

—Ens fumeran una clatellada… Ja saps com són, els lampistes. Abans d’entrar per la porta ja t’han clavat cent lliures.

—Ja —faig, mirant-lo amb picardia—, però jo no ho sé arreglar, i…

—Ep, que tampoc sóc tan negat! —es queixa burxant-me les costelles amb el dit fins que crido.

La poca traça del Simon amb el bricolatge només té parangó amb la meva. La casa que vam comprar amb el Matt provenia d’un embargament —si no, no ens ho hauríem pogut permetre—. La nostra intenció era arreglar-la entre tots dos, però després de perforar per segona vegada una canonada vaig reconèixer que valia més que no em tornés a acostar a una eina elèctrica, i el bricolatge es va convertir en una tasca masculina, com portar el taxi a la revisió o treure les escombraries. Després, durant els anys en què vaig viure sola amb els nens, em vaig acostumar a fer-ho jo tota sola, però el prestatge del lavabo va caure tres vegades, i l’armari que li vaig muntar a la Katie a l’habitació està visiblement tort. En el fons, descobrir que el Simon era tan negat com jo per al bricolatge va ser un cop bastant dur.

—¿Vols dir que val la pena arreglar la dutxa? —fa el Simon—. Hauríem de reformar tot el bany.

—Sí, però de moment no el reformarem —replico, pensant en els regals de Nadal que compraré d’aquí a poc tirant de la Visa—. Haurem d’arreglar la dutxa i aguantar-nos amb la resta.

M’arrauleixo sota l’edredó i sento el cos calent del Simon que s’acobla perfectament al meu, mentre miro el rellotge de reüll.

—És llençar els diners.

El Simon aparta l’edredó d’una revolada enviant-lo ben lluny d’un cop de peu i una ràfega d’aire fred ens travessa a tots dos. M’assec i me’l quedo mirant.

—¿Des de quan t’amoïnen els diners?

Sóc jo, la que sempre porta els comptes del que gastem. Ho dec dur a la sang. El Simon, en canvi, no s’hi mira gens, amb els diners; una cosa molt pròpia de la gent que no ha tingut mai necessitat de fer-ho.

—Perdó —diu, arronsant-se d’espatlles tot empegueït—. M’he llevat amb el peu esquerre. És que sap greu apedaçar una cosa que s’hauria de reformar de dalt a baix. ¿I si demano pressupost per a una reforma radical?

Em passa davant dels ulls el bany dels meus somnis. Amb les rajoles de color crom i blanques, com aquell hotel de París on em va portar el Simon per al nostre primer aniversari.

—No ens ho podem permetre, Simon, i encara menys ara que ve Nadal.

—Ja ho pagaré jo —diu. Em sembla veure-li alguna cosa als ulls que em fa pensar que es penedeix d’haver parlat tan ràpid, però no retira l’oferiment—. Ja que no em deixes ajudar amb la hipoteca, almenys deixa’m regalar-te un lavabo nou.

Em pregunto si tot plegat no deu venir de resultes dels comentaris del Justin d’ahir a la nit, però quan obro la boca per protestar em fa callar.

—Hi insisteixo. Buscaré alguna empresa de reformes decent, si és que n’hi ha cap! Vinga, som-hi, que faré tard i tu també!

S’aixeca d’un salt mentre jo trec les cames del llit i fico els peus en unes sabatilles de borrissol. Sento la fredor de la bata contra la meva pell nua mentre baixo les escales tremolant per posar el bullidor en marxa. El Biscuit no para de ficar-se’m entre les cames i de fer-me ensopegar fins que li aboco el menjar al bol.

Sento que s’atura el gemec de la dutxa. La porta del lavabo s’obre. Se senten unes passes al replà de l’escala i un murmuri de veus quan es creuen la Katie i el Simon. El grinyol ja torna. Avui la Katy té pressa. Quan s’arregla per sortir de nit s’hi pot passar hores, al lavabo. Però el Simon no es queixa mai. Abans de demanar-li que s’afanyés, marxaria de casa sense dutxar-se.

—Adolescents! —va fer arronsant-se d’espatlles un dia que la vaig renyar per acaparar el lavabo—. Tampoc em cal tanta estona, per rentar-me els cabells —va afegir somrient amb recança mentre es palpava amb la mà la seva franja minvant de cabells grisos.

—Mira que ets de bona pasta —li vaig dir.

Després d’estar amb una persona tan exaltada com el Matt és un descans viure amb algú tan tolerant. No l’he vist mai perdre els nervis, ni tan sols quan van venir els veïns per enèsima vegada per queixar-se que el Justin tenia la música a un volum molt més raonable que el dels esgarips dels seus nens cridaners. No sap el que és enfadar-se.

La Melissa em va mirar amb suspicàcia, el dia que li vaig dir que quan vaig conèixer el Simon feia deu anys que vivia sol.

—¿Quin problema té?

—Cap! Només que encara no ha trobat la persona adequada. Però està molt entrenat, en les coses de casa: cuina, neteja, planxa…

—Doncs així envia-me’l a mi, quan ja en tinguis prou! El Neil et podria fabricar un ordinador amb les seves mans, però el botó de posar en marxa l’aspiradora es veu que no hi ha manera que el trobi.

Em vaig posar a riure. Tot i que encara era molt al principi, ja tenia el pressentiment que no em vindrien ganes d’enviar el Simon enlloc. Encara tenia molt present el calfred d’emoció que vaig sentir amb el primer petó, i l’excitació del primer cop que vam fer l’amor, amb presses i poca traça, al final d’aquella primera cita. I és que allò no feia gens per a mi. El que més m’agradava del Simon era que em feia sentir una persona diferent. No una mare, ni la nòvia o la dona del Matt. Sinó la Zoe Walker. Vaig marxar de casa dels meus pares per anar a viure amb el Matt, i quan em vaig trobar soltera amb trenta anys estava tan amoïnada perquè els nens estiguessin bé que no em semblava important descobrir qui era jo. Però conèixer el Simon ho va canviar tot.

Faig te, pujo cap a dalt amb una safata amb quatre tasses, truco a l’habitació del Justin, hi entro mirant on poso els peus per no trepitjar els detritus que hi ha escampats per terra i li deixo una tassa fumejant al costat del llit.

—Justin, t’he portat una tassa de te.

No es belluga i recullo l’ofrena d’ahir, freda i intacta. Em miro el meu fill —amb una barba de tres dies que amaga uns trets delicats i un clotet a la barbeta—, els cabells llargs que li tapen els ulls i un braç estirat cap al capçal del llit.

—Vida, són gairebé les set en punt.

Deixa anar un gruny. Té el portàtil encès a la tauleta de nit, amb una finestra oberta en un fòrum sobre música. Té el fons negre, amb lletres blanques, i si me’l quedés mirant massa estona em faria venir mal de cap. A la banda esquerra es veu la foto de perfil del Justin: és ell, però amb la cara gairebé tapada per la mà, plantada davant la càmera. Al palmell, amb lletres negres, hi té escrit el seu nom d’usuari: Game8oy_94.

Vint-i-dos anys, però sembla que estigui a punt de fer-ne dotze. La Katie tenia pressa per créixer —no tenia espera per deixar enrere les Barbies i els My Little Ponies—, però es veu que els homes continuen sent nens fins vés a saber quan.

Ara em ve al cap el que va dir el Simon l’altra nit sobre el Justin, i em pregunto si quan tingui trenta anys encara viurà amb nosaltres. Abans no volia que els meus fills marxessin de casa. M’agradava que visquéssim tots tres junts, que coincidíssim a l’hora de sopar, o simplement coexistíssim. La Katie i jo de tant en tant sortíem juntes, i el Justin rondava per la cuina mentre jo feia el sopar i anava pispant patates abans que tinguessin temps d’arribar als plats i explicant-me no sé quins embolics del Grand Theft Auto que jo no entenia. «Com si fóssim companys de pis», em deia, enganyant-me a mi mateixa. No va ser fins que el Simon es va instal·lar a viure amb nosaltres que em vaig adonar de com havia trobat a faltar poder compartir la meva vida amb algú.

El Justin es tapa el cap amb l’edredó.

—Faràs tard a la feina —li dic.

«I jo també, si no m’espavilo», penso entre mi.

—No em trobo bé —diu una veu esmorteïda.

Li estiro l’edredó sense contemplacions.

—La Melissa se l’ha jugat per tu, Justin. No pots trucar i dir que estàs malalt, ¿em sents?

Finalment, la meva vehemència sembla fer efecte. Sap que si no fos per la Melissa no tindria feina. I que, de fet, si jo no l’hi hagués demanat, tampoc.

—Entesos! No m’atabalis més!

El deixo assegut a l’espona del llit amb calçotets i fregant-se el cap fins que se li posen tots els cabells de punta.

La porta del lavabo és oberta i en surt el baf de l’aigua calenta. Truco a la porta de la Katie i em diu que passi. Està asseguda a l’escriptori, que fa servir com a tocador, pintant-se unes celles fosques en una cara perfectament maquillada, amb els cabells embolicats amb una tovallola.

—Ets el meu ídol. Me’l prendré mentre m’arreglo els cabells. ¿Estaràs llesta per sortir a dos quarts?

—¿Vols una llesca de pa torrat?

—No m’entraria. Ja menjaré alguna cosa després —fa enviant-me un petó i agafant la tassa amb la inscripció que diu «Calm down and watch TOWIE».^[001] Fins i tot en barnús està guapíssima. Té unes cames que no s’acaben mai. No sé pas d’on les ha tret; de mi no, això és evident. I el Matt és més alt que jo, però més aviat corpulent. «Els diners que m’ha costat!», solia dir tot somrient i fregant-se la panxa. Són la nit i el dia, el Simon i ell. El Simon és alt i esprimatxat, amb unes cames llarguíssimes que li llueixen molt quan va amb trajo i li queden simpàtiques quan va amb pantalons curts.

—M’hi jugo el que vulguis que no s’ha embrutat les mans en sa vida —va dir el Matt amb menyspreu després de coneixe’l, en una situació molt tensa, a la porta de casa, un dia que va venir a portar la Katie.

—Potser és que mai no li ha calgut —vaig replicar.

De seguida me’n vaig penedir. El Matt és llest. Potser no és una persona estudiosa, com el Simon, però no té un pèl de tonto. Si no fos per mi, hauria acabat els estudis.

Li porto el seu te al Simon. Ja està vestit: camisa blau cel i pantalons de pinces blau marí. L’americana encara és a l’armari. No es posarà corbata —una concessió al codi de vestir més aviat lax del Telegraph—, però no és d’anar amb pantalons d’esport. Miro l’hora i em tanco al lavabo amb l’esperança que m’hagin deixat una mica d’aigua calenta. Quan comprovo que no, em dutxo en un tres i no res.

Quan ja m’estic eixugant sento que truquen a la porta.

—Ja gairebé estic!

—Sóc jo. Me’n vaig —diu el Simon.

—Ostres! —faig obrint la porta, encara molla i embolicada amb una tovallola—. Em pensava que marxàvem junts.

El Simon em fa un petó.

—Vaig dir que avui arribaria una mica abans.

—En deu minuts estem llestes.

—Ho sento, haig de sortir ja. Et truco després.

Baixa les escales i jo acabo d’eixugar-me, empipada amb mi mateixa perquè m’ha contrariat que no volgués anar caminant fins a l’estació amb mi: com una adolescent a qui el jugador de futbol que li agrada no li vol donar la seva samarreta.

El Simon treballava per torns, abans. Cobria el torn de matinada o el de la nit a la redacció, i de tant en tant el cap de setmana, per rotació. Fa pocs mesos —a principis d’agost— van canviar les coses i li van posar un horari fix de dilluns a divendres. Jo em pensava que se n’alegraria, però en lloc d’estar content perquè podem passar els vespres plegats, arriba a casa de mal humor i desanimat.

—No m’agraden els canvis —em va dir un dia.

—Doncs demana torns un altre cop.

—Les coses no funcionen així —va replicar; la mateixa frustració feia que no tingués ganes de parlar amb mi—. Tu no ho entens.

Tenia raó, no ho entenia. Igual que no entenc per què avui no ha pogut esperar-se deu minuts que la Katie i jo acabéssim d’arreglar-nos.

—Bona sort! —li crida a la Katie tot baixant les escales—. Deixa’ls al·lucinats!

—¿Estàs nerviosa? —li pregunto mentre anem caminant cap a l’estació.

No diu ni ase ni bèstia, cosa que ja és prou eloqüent. Porta el book sota el braç. A dins hi ha una dotzena de fotos de 13 x 18 que valen una petita fortuna. Porta una roba diferent a cada una. I també hi té una expressió diferent. A totes està preciosa. Les hi va pagar el Simon per fer-li una sorpresa quan va fer divuit anys, i jo crec que no l’he vist mai tan feliç.

—No ho sé, si podré encaixar una altra negativa —diu fluixet.

Deixo anar un sospir.

—És un món molt dur, Katie. En rebràs moltes, de negatives, em temo.

—Gràcies. Reconforta saber que la meva pròpia mare té fe en mi.

S’esbulla els cabells amb un gest que fa pensar que si no fos que hem de caminar en la mateixa direcció faria mitja volta i marxaria indignada.

—No siguis així, Katie. Ja saps què vull dir.

Saludo la música de carrer amb rastes que hi ha a l’entrada de l’estació de Crystal Palace i em fico la mà a la butxaca per treure’n una de les monedes que hi porto sempre. Es diu Megan i és una miqueta més gran que la Katie, no gaire. Ho sé perquè un dia l’hi vaig preguntar i em va explicar que els seus pares l’havien fet fora i vivia dormint en cases d’amics, tocant al carrer i fent cua als bancs d’aliments de Norwood i de Brixton.

—Fa fresca, avui —faig llançant-li deu penics sobre la pila que ja té a l’estoig de la guitarra.

Interromp la cançó per donar-me les gràcies i de seguida torna a agafar el fil, com si res, al següent compàs.

—Amb deu penics no crec que arribi gaire lluny, mama.

Els acords de la cançó de la Megan s’esmorteeixen quan entrem a l’estació.

—Deu penics al matí i deu quan torno a casa. Una lliura a la setmana —faig arronsant-me d’espatlles—. Cinquanta-cinc a l’any.

—Home, vist així ets molt generosa. —La Katie es queda un moment callada—. ¿I per què no li deixes una lliura cada divendres? ¿O li dones uns quants bitllets per Nadal?

Validem les targetes de transport, s’obren les portes automàtiques i entrem a l’estació.

—Així tinc la sensació que no li estic donant tants diners —dic, tot i que no ho faig per això.

La qüestió no és donar-li diners, sinó ser amable. Així tinc un gest amable amb ella cada dia.

A Waterloo ens obrim pas entre la gent per baixar a l’andana i engrossim la multitudinària processó que avança cap a la Northern Line.

—De debò, mama, no sé com pots fer això cada dia.

—Al final t’hi acostumes.

Tot i que, més que acostumar-t’hi, t’hi resignes. Treballar a Londres inclou haver d’anar dreta en un tren pudent i ple a petar.

—Jo no ho suporto. Si ja no m’agrada haver-ho de fer els dimecres i els dissabtes a la nit, imagina’t a l’hora punta! Em moriria!

La Katie fa de cambrera en un restaurant que hi ha prop de Leicester Square. Podria trobar alguna altra cosa més a prop de casa, però li agrada ser al que ella en diu el rovell de l’ou. El que vol dir és que creu que hi ha més probabilitats de conèixer un productor de cine o un representant voltant per Covent Garden i el Soho que no pas a Forest Hill. I segurament té raó, tot i que de moment ja fa divuit mesos que és allà i encara no n’ha conegut cap.

Però avui no va cap al restaurant. Avui va a una audició, on la nova agència de càstings teatrals de torn la veurà actuar i —almenys és el que ella espera— acceptarà representar-la. Tant de bo cregués en ella tant com a ella li agradaria, però sóc realista. És guapa i té talent, i és una gran actriu, però és una noia de dinou anys que acaba de sortir de l’institut de Peckham i té tantes probabilitats d’arribar a la fama com que li toqui la rifa. A més, ni tan sols hi jugo.

—Promet-me que si aquesta vegada no funciona, almenys et plantejaràs fer aquell curs de secretària que et vaig dir.

Es limita a fer-me una mirada despectiva.

—Només per tenir una sortida, per si de cas.

—Gràcies pel teu vot de confiança, mama.

L’estació de Leicester sembla un formiguer. Ens separem un moment per passar les portes automàtiques i, quan ens tornem a trobar, li agafo la mà i l’hi estrenyo.

—Només intento ser pràctica. —Està picada amb mi, i ho entenc. ¿Per què he hagut de triar precisament aquest moment per treure el tema del curs de secretària? Em miro el rellotge—. No t’esperen fins d’aquí a tres quarts d’hora. T’invito a un cafè.

—M’estimo més estar sola.

«M’ho mereixo», penso entre mi, però em veu als ulls que m’ha fet mal.

—Per repassar el text…

—Sí, esclar. Bé, doncs molta sort. T’ho dic de tot cor, Katie. Espero que et vagi de conya.

Mentre miro com s’allunya penso que tant de bo hagués sabut alegrar-me’n per ella; animar-la com havia fet el Simon abans de sortir cap a la feina.

—Et podries haver mostrat una mica més entusiasta, tu també.

La Melissa unta amb margarina tot de llesques de pa i les va amuntegant de dues en dues amb la part untada cap endins, a punt per a l’allau de gent de l’hora de dinar. A la vitrina hi ha contenidors amb maionesa de tonyina, salmó fumat i formatge ratllat. La cafeteria de Covent Garden es diu Melissa’s Too. És més gran que la d’Anerley Road, amb unes cadires altes que miren cap a l’aparador i cinc o sis taules amb cadires metàl·liques que cada nit apilen al racó perquè la senyora de la neteja pugui fregar el terra.

—¿Què vols? ¿Que li digui mentides?

Són tres quarts i cinc de nou i la cafeteria és buida. Només hi ha el Nigel, que porta un abric llarg i gris brut com una mala cosa i que cada cop que es belluga una mica desprèn una bafarada de ferum corporal. Cada matí es pren un te amb tota la parsimònia, assegut en una de les cadires altes de l’aparador, fins que, a les deu, la Melissa el fa fora dient-li que li espanta la clientela de l’hora de dinar. Abans sempre estava assegut a la vorera de davant de la cafeteria, amb una gorra posada al davant, a terra, fins que la Melissa es va apiadar d’ell. Li cobra només cinquanta penics, dues lliures menys del que diu a la pissarra on hi ha els preus, però ell amortitza bé la inversió.

—No, que li donis suport.

—Ja n’hi dono! Vaig demanar dues hores a la feina per poder fer el trajecte amb ella!

—¿I ella ho sap?

Em quedo callada. Tenia pensat quedar amb la Katie quan hagués acabat per saber com li havia anat el càsting, però m’ha deixat bastant clar que no em vol a prop.

—L’hauries d’animar. Quan sigui la sensació de Hollywood no et farà cap gràcia que expliqui a la revista Hello! que la seva mare li va dir que no servia per a allò.

Em poso a riure.

—¿Tu també? El Simon també està convençut que ho aconseguirà.

—¿Ho veus? —respon, com si allò demostrés alguna cosa.

Se li està afluixant la reixeta del cap i l’hi poso bé perquè no s’hagi de tornar a rentar les mans. La Melissa té una cabellera fosca, llarga i brillant. La porta recollida en un monyo aparentment complicadíssim que jo li he vist fer-se en qüestió de segons. Quan està treballant s’hi clava un llapis, cosa que li dóna un aire enganyosament bohemi. Com la majoria de dies, porta texans i botines i una brusa blanca immaculada amb les mànigues arromangades fins al colze que deixen a la vista una pell d’una pal·lidesa tan extrema com la negror del seu marit.

—Gràcies —fa.

—Esclar que també està convençut que ell serà un autor d’èxit —replico amb un somriure forçat.

Ho he dit de broma, però de seguida he sentit que havia comès una deslleialtat amb ell.

—¿I abans no hauria d’escriure alguna cosa?

—Ja l’està escrivint —faig jo defensant-lo, per redreçar una mica la balança—. Ha hagut de fer molta recerca, i treballant a temps complet li costa trobar el moment.

—¿De què va?

—Em sembla que és una mena de thriller d’espies. Ja saps que no és el meu estil de lectura. A mi dona’m la Maeve Binchy.

No n’he llegit res, de la novel·la del Simon. Vol esperar que estigui acabada per ensenyar-me-la. A mi ja em va bé així, perquè la veritat és que em neguiteja una mica. Em fa patir no saber què dir-li, no estar prou qualificada per saber si és bona o no. Estic segura que ho serà. El Simon escriu molt bé. És un dels redactors més veterans del Telegraph i des que el conec que està treballant en aquest llibre.

S’obre la porta i entra un home amb trajo. Saluda la Melissa pel nom i, mentre ella li prepara el cafè, afegint-hi la llet i el sucre sense necessitat de preguntar-li res, xerren del temps.

Al prestatge de la paret hi ha un exemplar del Metro de divendres i mentre la Melissa cobra la consumició m’hi acosto i l’agafo. La persona que l’ha estat llegint l’ha deixat plegat per una pàgina encapçalada per aquest titular: «Repunt de la criminalitat al metro». Tot i que no tinc ningú a prop, no puc evitar posar el braç sobre la bossa, que porto penjada en bandolera per un costum de fa anys. S’hi veu una foto d’un xaval que deu tenir si fa no fa l’edat del Justin, amb la cara com un mapa, i una dona amb una motxilla oberta a la falda, amb cara d’estar a punt de plorar. Llegeixo l’article per sobre, però no diu res nou: et recomanen que tinguis les teves pertinences controlades i que no viatgis sol si és tard a la nit. Res que jo mateixa no hagi repetit a la Katie mil vegades.

—Diu el Justin que ahir tenies l’encarregada de baixa —comento quan ens tornem a quedar soles.

—Sí, i avui tampoc vindrà… —diu assenyalant-se la xarxa dels cabells—. M’hi jugo el coll que el Richard Branson no tenia aquests problemes, quan estava creant el seu imperi.

—Jo m’hi jugo el coll que sí. Però no ho sé, si de dues cafeteries… —Veig la mirada amenaçadora de la Melissa—. Si de dues cafeteries fabuloses se’n pot dir un imperi.

—Tres —em corregeix defugint els meus ulls.

Arquejo una cella esperant que s’expliqui.

—Clerkenwell. No em miris així. Per acumular has d’especular.

—Però…

Deixo la frase en suspens per no traspassar una línia de no retorn. A mi em faria pànic, muntar una tercera cafeteria quan la segona fa aigües, però suposo que precisament per això ella ha muntat un negoci i jo no. Quan em vaig mudar a la casa del costat del Neil i la Melissa, jo estava aprenent comptabilitat a través d’un curs de formació per a adults. A escola era negada per a les mates, però l’única tarda que el Matt es quedava els nens era la del dimecres, i per tant era això o tapisseria, i no em veia guanyant-me la vida entapissant cadires. La Melissa va ser el meu primer client.

—Fins ara els he portat jo, els números —em va dir quan li vaig explicar que m’havia apuntat al curs—, però acabo d’agafar un local nou a Covent Garden i m’aniria bé tenir una mica més de temps. Serien nòmines i rebuts, res gaire complicat.

Vaig dir que sí de seguida. I tot i que al cap d’un any un altre client —el Graham Hallow— em va oferir una feina fixa, he continuat portant els llibres del Melissa’s i del Melissa’s Too.

—¿Serà el Melissa’s Three? —li pregunto.

Es posa a riure.

—I quatre i cinc…! Ves a saber on arribarem!

No em tocava entrar a treballar fins a l’hora de dinar, però quan em veu arribar a les onze el Graham es mira el rellotge ostensiblement.

—Quin detall que s’hagi digat a venir avui, Zoe!

Com sempre, porta un tern i un rellotge de butxaca autèntic guardat a l’armilla. «La professionalitat engendra confiança», em va explicar una vegada, potser en un intent d’incitar-me a deixar a casa els meus pantalons Marks and Spencer i posar-me alguna altra cosa igualment passada de moda.

No em molesto a dir res en defensa meva. Ell mateix em va deixar dit per escrit abans de plegar divendres que podia arribar dues hores tard.

—¿Vol que li faci un cafè? —li dic.

Ja fa temps que vaig aprendre que la millor manera de neutralitzar el Graham és sent molt educada amb ell en tot moment.

—M’aniria molt bé, gràcies. ¿Ha tingut un bon cap de setmana?

—Sí, no ha anat pas malament.

No n’hi dono més detalls ni ell me’n demana. Ara em guardo la meva vida personal per a mi mateixa. Quan el Simon i jo ens vam conèixer, el Graham va tenir la gosadia de dir-me que no estava bé que sortís amb algú que havia conegut a través de la feina, tot i que havien passat mesos des del dia que el Simon havia entrat al despatx per preguntar sobre els preus dels locals de lloguer per a un article que estava escrivint.

—¿I, en canvi, sí que estava bé que sortís amb el meu cap? —vaig replicar, plegant-me de braços i mirant-lo directament als ulls.

I és que, sis setmanes després que descobrís que el Matt tenia una aventura, quan més desfeta i desorientada estava jo, el Graham Hallow m’havia dit de quedar i jo li havia dit que no.

—Em feia pena —em va dir, quan el vaig posar en evidència anys després—. Vaig pensar que li aniria bé que algú l’animés.

—Ah, molt bé. Gràcies.

—Potser aquest paio d’ara també ha pensat el mateix.

No vaig caure en la provocació. Jo sabia que el Simon no sentia pena per mi. M’adorava. Em comprava flors, em portava a bons restaurants i em feia uns petons que se’m plegaven les cames i tot. Feia poques setmanes que sortíem, però jo ja ho sabia. Aquestes coses se saben i prou. Potser sí, que li feia pena, al Graham, però no em va perdonar mai que li digués que no. Això sí, es va acabar sortir abans si els nens estaven malalts i la vista grossa quan el metro anava amb retard. A partir d’aleshores es va limitar a aplicar les normes, i a mi em feia massa falta la feina per arriscar-me a trencar-les.

El Graham es pren el seu cafè, es posa l’abric i desapareix. A l’agenda no hi té res, però entre dents mussita alguna cosa sobre una cita amb un home per no sé què d’un gos, i jo m’alegro de quedar-me sola. El despatx està inusualment tranquil, tractant-se d’un dilluns, de manera que em poso a fer neteja, que ja feia temps que tocava, fent passar papers per la trituradora i bellugant els testos de cintes que hi ha des de fa mitja vida per treure la pols del darrere.

El meu mòbil emet un senyal i veig que hi ha un missatge del Matt.

Bé, la KT?

Sempre escurça els noms. La Katie és KT; el Justin, Jus, i a mi només em diu Zoe quan ens discutim.

Suposo que el Simon seria Si, si tinguessin aquesta mena de relació.

Li responc:

Rumio un moment:

He vist perfectament el petó, però decideixo ignorar-lo, deixar la conversa en suspens i continuar traient la pols. Al cap de poca estona em truca:

—Ho has tornat a fer, ¿oi?

—¿El què? —faig, tot i que sé perfectament a què es refereix.

—L’has desanimat abans de l’audició —diu amb les consonants esmorteïdes.

De seguida sé que s’ha posat un cigarret als llavis. Efectivament, sento el clic metàl·lic de l’encenedor, seguit d’una llarga pipada. Fa gairebé vint anys que no fumo, però quan el Matt aspira el cigarret, em ve una necessitat gairebé física de fer-ho.

—No és veritat —faig, però el Matt em coneix massa—. Bé, ha sigut sense voler.

—¿Què li has dit?

—Només li he esmentat aquell curset de secretària del qual et vaig parlar.

—Zo…!

—¿Què passa? Tu mateix vas dir que li aniria molt bé.

Sento el soroll del trànsit de fons i sé que està fent cua en una parada, repenjat al taxi.

—Has de tenir més mà esquerra, amb la Katie. Si tibes massa cap a una banda, l’únic que aconseguiràs serà que arrenqui a córrer més ràpid en la direcció oposada.

—Fer d’actriu no és una feina ni és res —replico, perquè portar la contrària al Matt ja és un hàbit i costa treure-se’l de sobre—. Necessita alguna alternativa per si de cas.

—Ja ho descobrirà ella soleta aviat. I quan ho faci, ens tindrà al seu costat.

Acabo de treure la pols de l’habitació principal i me’n vaig cap al despatx del Graham. La seva taula en fa dues com la meva, però la té gairebé tan buida com jo. És una de les poques coses que tenim en comú. En paral·lel a la vora de la taula hi ha un calendari, amb una frase motivadora que em commina a fer alguna cosa avui que el meu propi futur m’agrairà. A l’altre extrem hi ha tres safates per a paper, una a sobre de l’altra, etiquetades com a «entrant», «pendent» i «correus». Al davant hi ha una pila de diaris, amb el London Gazette d’avui dalt de tot.

Això no té res d’extraordinari. Costaria trobar un despatx a Londres on no hi hagi cap exemplar del Gazette. Agafo el primer, dient-me a mi mateixa que encara estic endreçant, i veig que el de sota també és un London Gazette. I el de més avall també. I l’altre. Una dotzena d’exemplars, com a mínim, ben endreçats fent una pila. Miro cap a la porta un moment per si de cas, m’assec a la cadira de pell del Graham i agafo l’exemplar de dalt de tot. Faig un cop d’ull a les dues primeres pàgines, però no puc evitar buscar els anuncis classificats.

De cop i volta se’m glaça el cor i em comencen a suar les mans. A l’última pàgina del diari que tinc a la mà —amb data de fa uns quants dies— hi surt una dona que he vist abans.