24

—¿Estàs nerviosa, cuca?

—Una mica.

És la una del migdia de dissabte i som a la cuina, recollint les restes de la sopa que he preparat. Volia que la Katie mengés alguna cosa calenta abans de l’assaig, però s’ha limitat a rosegar una mica de pa, i la sopa pràcticament no l’ha tocat.

—Jo també —li dic amb un somriure que pretenia ser solidari, però veig que li canvia la cara.

—No creus que sigui capaç de fer-ho, ¿oi?

—No, reina, jo no volia dir això! —ara em voldria estirar els cabells per haver tornat a cagar-la—. No estic nerviosa per tu. Estic emocionada. ¿Saps aquelles papallones a la panxa?

L’abraço, però just en aquest moment sona el timbre de la porta i es deixa anar.

—Deu ser l’Isaac.

La segueixo fins al rebedor mentre m’eixugo les mans amb un drap de cuina. Primer tenen l’assaig tècnic i després, assaig general amb vestuari i tot. Nosaltres només anirem a l’assaig general. Tinc tantes ganes que m’agradi! Sobretot per ella. Quan la Katie aconsegueix alliberar-se de l’abraçada de l’Isaac i ell em diu hola, m’esforço per saludar-lo amb un somriure.

—Gràcies per venir-la a buscar.

L’hi dic de tot cor. L’Isaac Gunn no és la persona que jo hauria triat per a la Katie —massa pilota, massa gran per a ella—, però no es pot negar que la cuida. La meva filla no ha agafat el metro tota sola ni un sol dia després dels assajos, i fins i tot la porta a casa quan plega del restaurant.

L’agent Swift em va prometre que em trucaria tan bon punt localitzessin el Luke Friedland, i l’absència de novetats em comença a posar nerviosa. Avui he entrat un parell de cops al web per mirar-me els altres perfils. M’he descarregat els de les que estaven marcades com a «Disponibles el cap de setmana» i no puc evitar preguntar-me si ara mateix les deu estar seguint algú.

El Justin baixa les escales.

—¿Tot bé, company? —diu per saludar l’Isaac—. Me’n vaig, mama —fa mirant-me a mi—. Potser no vindré a dormir.

—No, tu no vas enlloc. Anem a veure la funció de la Katie.

—Jo no vinc —replica, i llavors es gira a la Katie i l’Isaac i els diu—: No us ho prengueu malament, tios, però aquestes coses no em van gaire.

La Katie es posa a riure.

—No passa res.

—I tant, que passa —dic amb fermesa—. Anem tots en família a veure el debut professional de la Katie. S’ha acabat la discussió.

—Bé, no n’hi ha per tant —intervé l’Isaac—. Si el Justin no vol venir, ho entenem. ¿Oi que sí, Kate? —fa tot passant-li una mà per la cintura mentre ella el mira i fa que sí amb el cap.

¿Ara li diu Kate?

La meva filla només és a uns quants pams de distància, però tinc la sensació que s’ha obert un solc profund entre nosaltres. Fa tot just unes setmanes, hauríem sigut la Katie i jo soles contra el món. Ara són la Katie i l’Isaac. La Kate, més ben dit, i l’Isaac.

—Només és un assaig general —diu ella.

—Doncs raó de més perquè vinguem tots a animar-te de cara a la nit de l’estrena.

Fins i tot el Justin sap detectar quan no penso baixar del burro.

—D’acord, vinc.

L’Isaac estossega.

—Doncs més val que…

—Ens trobarem allà, mama. ¿Saps on és el teatre?

—Sí, tranquils. Au, molta merda! —els desitjo amb un somriure que em fa mal a les galtes.

Em quedo a la porta mirant com se’n van i els faig adéu amb la mà quan la Katie es tomba un moment. Llavors tanco la porta i torno al rebedor, que amb l’aire de fora està gelat.

—A ella se li’n fot, si hi vaig o no, per si no ho sabies.

—Però a mi no.

El Justin es recolza a la barana i se’m queda mirant tot pensatiu.

—¿De debò? ¿O només vols que la Katie vegi que t’estàs prenent seriosament la seva vocació d’actriu?

Em poso vermella.

—És que me la prenc molt seriosament.

El Justin posa un peu al primer esglaó, avorrit de la conversa.

—Esclar. I tots els altres ens hem d’asseure allà i aguantar aquella llauna de Shakespeare perquè tu ho puguis demostrar. Felicitats, mama.

M’he posat d’acord amb el Matt perquè ens vingui a recollir a les tres. Sona el timbre, però quan arribo a la porta i l’obro, veig que el Matt ja està trucant a casa de la Melissa.

—Us espero dins del taxi —diu.

Quan finalment aconsegueixo espavilar el Justin i el Simon i posar-me l’abric, la Melissa i el Neil ja ens esperen dins del taxi. El Neil seu al davant i la Melissa al darrere. Em poso al seu costat, deixant lloc per al Justin, i el Simon s’instal·la al seient plegable, darrere del Matt.

—Que bé, ¿no us sembla? —diu la Melissa—. Ja no recordo quan va ser l’últim cop que vaig anar al teatre.

—És emocionant! —exclamo amb un somriure d’agraïment.

El Simon mira per la finestra. Avanço la cama per tocar-li una miqueta la punta del peu, però l’aparta.

No li ha fet gràcia que el Matt ens vingués a recollir.

—Podem agafar el metro —em va dir quan li vaig comentar que s’hi havia ofert.

—No siguis ridícul. Ha sigut molt amable. Ho hauries de superar, això, Simon.

—¿Com ho veuries tu, si la situació fos a la inversa? Que la meva ex ens anés portant d’aquí cap allà…

—No hi donaria tanta importància.

—Doncs tu ves-hi amb el taxi i ja ens trobarem allà.

—¿Perquè tothom vegi que ridícul que ets? ¿I que ens hem discutit?

Si hi ha una cosa que el Simon no pot suportar és que parlin d’ell.

* * *

—És al carrer Rupert, ¿oi? —em pregunta el Matt girant una mica el cap.

—Això mateix. Al costat d’un pub, es veu.

El Simon es regira al seu seient. La llum del mòbil li il·lumina la cara.

—Pont de Waterloo i, un cop passat Somerset House, a l’esquerra per anar a buscar Drury Lane —diu.

—¿Un dissabte? —fa el Matt, rient—. Deus estar de conya. Millor el pont de Vauxhall, i després tot Millbank fins a Whitehall. I un cop a Charing Cross, ja ho veurem.

—Segons el navegador, per Waterloo guanyem deu minuts.

—No necessito cap navegador, ho tinc tot aquí —diu el Matt tustant-se el front.

Les espatlles del Simon es tensen. Quan es preparava per treure’s la llicència, el Matt es va dedicar a recórrer tota la ciutat amb bici, aprenent-se tots els carrers secundaris i totes les direccions úniques. Encara no s’ha inventat un navegador més fiable per travessar la ciutat que el meu exmarit.

Però aquest no és el problema, ara mateix. Em tombo cap al Simon, que torna a tenir els ulls clavats a la finestra. L’únic senyal extern d’irritació és el tamborineig dels dits a la cuixa.

—Jo també crec que faríem més via per Waterloo, Matt —dic.

Veig que m’observa pel retrovisor i li aguanto la mirada, mentre per dins li suplico que em faci aquest petit favor. Sé que, per més ganes que tingui de passar-li la mà per la cara al Simon, no farà res que em pugui molestar a mi.

—Doncs per Waterloo, vinga. I després, ¿què? ¿Drury Lane, deies?

El Simon torna a mirar al mòbil.

—Això mateix. Avisa si necessites més instruccions.

No ho ha dit amb expressió triomfant; ni tan sols sembla satisfet, però els dits aturen el moviment i veig que el seu cos es relaxa.

El Matt em torna a mirar i moc els llavis per vocalitzar un «gràcies» gairebé imperceptible. Fa que no amb el cap, però no sé si per donar-me a entendre que no calia agrair-l’hi o perquè el desespera que m’hagi semblat que calia. El Simon es gira cap al seient de darrere i noto una cosa contra el peu. Quan miro avall, veig que és la seva sabata.

Quan, un quart d’hora més tard, ens quedem encallats en un embús a Waterloo, ningú obre la boca. Mentre intento trobar alguna cosa per dir, la Melissa se m’avança.

—¿Ja has tingut alguna resposta de la policia?

—No. Cap novetat —dic en veu baixa, sense donar-hi importància.

—¿Respostes? —pregunta el Simon inclinant-se cap a mi—. ¿Sobre les fotografies del Gazette, vols dir?

Faig una mirada a la Melissa, que arronsa tímidament les espatlles.

—Em pensava que n’estava al cas.

L’interior de les finestres s’ha entelat. M’estiro la màniga fins que em tapa tota la mà i la passo pel vidre. Els cotxes no avancen. La pluja difumina les llums blanques i vermelles dels fars.

—¿Al cas de què?

El Matt també s’inclina cap endavant i em mira pel retrovisor. Fins i tot el Neil s’ha girat i espera que m’expliqui.

—No res! No té cap importància!

—Sí que en té, Zoe —diu la Melissa.

—D’acord, sí que en té —reconec, amb un sospir—. Aquells anuncis al Gazette són d’un web que es diu trobalaquebusques.com. És com una mena de web de contactes.

—¿I hi surts tu? —fa el Matt amb una rialla d’horror.

Continuo amb la meva explicació, més per mi que per ells. Cada cop que en parlo, em sento més forta. Com més secreta és una cosa, més perillosa. Si tothom sabés que em segueixen —si la gent sabés que la segueixen—, ¿oi que ningú prendria mal?

—El lloc ven informació sobre els trajectes que fan les dones per anar a la feina: quina línia de metro agafen, a quin vagó s’asseuen…, aquesta mena de coses. La policia ja ha trobat vincles del web amb almenys un parell d’assassinats i alguns delictes més.

No els explico res del Luke Friedland. No vull que el Simon s’amoïni encara més.

—¿Per què no me n’havies dit res?

—Hòstia, Zoe!

—Mama, ¿segur que estàs bé?

—¿I la policia ja sap qui hi ha al darrere?

Aixeco les mans i me les poso davant de la cara per defensar-me de les preguntes.

—Esclar que estic bé. I no, no en saben res —faig mirant el Simon—. I no t’ho havia explicat perquè vaig pensar que ja tenies prou maldecaps.

No faig cap al·lusió al seu acomiadament, però ell assenteix amb el cap en un gest de complicitat.

—M’ho hauries d’haver explicat —diu amb suavitat.

—¿I la policia què hi està fent? —torna a preguntar la Melissa.

—Es veu que no hi ha manera de localitzar el web. No sé què em van dir d’un proxy o un…

—Sí, un proxy, un servidor intermediari —aclareix el Neil—. Té sentit. Es connecten a la xarxa a través del servidor d’algú altre. Els de la poli deuen anar de corcoll. Ai, perdona, potser no era la resposta que necessitaves en aquest moment.

No ho és, però és una resposta que estic començant a assumir. Mentre travessem el pont de Waterloo, em limito a mirar per la finestra i els altres continuen parlant-ne com si jo no hi fos, fent-se les mateixes preguntes que jo mateixa he fet ja a la policia o girant en cercle al voltant del mateix que jo. Veig totes les meves pors exposades i examinades; analitzades com si fossin un entreteniment, una trama de Gent del barri.

—¿Com creieu que aconsegueixen informació tan detallada dels trajectes d’aquestes noies?

—Les deuen seguir, suposo.

—Però no poden pas seguir tothom, ¿no?

—Escolteu, ¿us sabria greu canviar de tema? —dic finalment.

Es fa un silenci.

El Simon em mira per comprovar que estic bé, i li faig que sí per tranquil·litzar-lo. El Justin té la vista fixa endavant i els punys tancats amb força sobre la falda. Ara em sap greu haver-ne parlat amb tanta lleugeresa. Hauria d’haver-me assegut amb els nanos en privat i explicar-los què estava passant. Almenys així m’haurien pogut dir com se sentien. Allargo una mà cap al Justin, però veig que es tensa i hi interposa l’espatlla. Hauré de trobar un moment tranquil per parlar-hi més tard, després de la funció. A fora la gent camina en parella, o sola, aguantant el paraigua o la caputxa que el vent tira enrere. Ningú va mirant al seu darrere per assegurar-se que no l’espien ni el persegueixen. Ja ho faig jo per ells.

¿A quantes de vosaltres us segueixen?

¿Us n’adonaríeu?

L’edifici del carrer Rupert no sembla un teatre, vist des de fora. El pub del costat és sorollós i ple de gent jove, però l’edifici on anem nosaltres, d’obra vista pintada de color negre, no té cap finestra que doni al carrer. A la porta hi ha penjat un cartell on s’indiquen les dates de les funcions de La nit de Reis.

—Katherine Walker! —crida la Melissa assenyalant el seu nom, escrit en un cos diminut a sota de tot.

—La nostra Katie, una actriu professional! —exclama el Matt amb un somriure.

Per un instant tinc la sensació que està a punt d’abraçar-me, però per sort es limita a fer-me una palmada a l’espatlla, com si saludés un altre taxista.

—Ho ha fet bé, ¿oi? —dic.

Perquè, encara que no paguin i que el teatre del carrer Rupert no sigui més que un vell magatzem amb cadires de plàstic posades en filera i una bastida, la Katie ha aconseguit complir el seu somni. L’envejo. No per la seva joventut, ni pel seu aspecte —que és el que molta gent creu que les mares envegem de les nostres filles—, sinó per la seva passió. Intento pensar en el que feia jo, en quina gran passió tenia.

—¿Tenia alguna passió així, jo, a la seva edat? —pregunto al Matt molt baixet.

—¿Com?

Ja estem baixant tots cap al soterrani, però necessito saber-ho. Tinc la sensació que la meva identitat se m’escapa de les mans, reduïda a un trajecte en un lloc web que qualsevol pot comprar. Estiro el braç del Matt per separar-lo del grup i ens quedem aturats en un racó poc il·luminat de l’escala mentre intento explicar-me.

—Alguna cosa equivalent al teatre per a la Katie, vull dir. Vibra d’una manera, quan en parla, amb tanta il·lusió… ¿Hi havia alguna cosa que em fes vibrar així, a mi?

El Matt s’arronsa d’espatlles, com si no acabés d’entendre a què ve la pregunta.

—T’agradava anar al cinema. Vam veure moltíssimes pel·lis, quan estaves prenyada del Jus.

—No em referia a això… Això seria una afició, com a molt.

Estic convençuda que me n’he oblidat, senzillament. Que en algun lloc dins meu es mou alguna passió que em defineix.

—¿Recordes que a tu t’encantava el motocròs? Et passaves els caps de setmana als circuits, o reparant motos. T’encantava. ¿Jo tenia alguna cosa així? ¿Que m’agradés més que cap altra cosa al món?

El Matt se m’acosta i sento aquella olor tranquil·litzadora i familiar de cigarret i caramel mentolat extrafort.

—Jo —respon com qui no vol la cosa—. M’estimaves a mi.

—¿Veniu o què? —ens diu la Melissa mentre puja corrents les escales.

—Perdó —diu el Matt—. Estàvem recordant els vells temps. A tu tampoc no et ve de nou, la passió de la nostra Katie pels focus.

Mentre baixen tots dos, el Matt li explica aquell dia que la Katie, amb cinc anys, va pujar a l’escenari d’un càmping Haven per cantar Somewhere over the Rainbow. Jo els segueixo a certa distància, esperant que se’m normalitzi el pols.

Un cop a baix, l’Isaac ens vol acompanyar fins als nostres respectius seients tant sí com no. Estem rodejats de canalla de disset anys amb còpies ben grapades de l’obra plenes de Post-it que treuen el cap entre les pàgines.

—Sempre enviem invitacions als instituts locals, per a l’assaig general —m’explica l’Isaac quan veu que me’ls miro—. Als actors els convé tenir públic de debò i sempre hi ha algú que té La nit de Reis al programa del curs.

—¿Com és que has trigat tant? —em pregunta el Simon quan m’assec al seu costat.

—Buscava el bany.

M’assenyala una porta a un costat de l’auditori on diu «Serveis» molt clar.

—Ja hi aniré després. Estan a punt de començar.

Veig que el Matt s’asseu al meu costat, irradiant una escalfor que puc notar sense necessitat de contacte. M’inclino cap al Simon i li agafo la mà.

—¿I què passa si no entenc res? —xiuxiuejo—. Jo no vaig fer Shakespeare, a l’escola. A mi, tot això que dieu tu i la Katie em sona com si parléssiu xinès.

—Tu gaudeix de la funció —diu estrenyent-me la mà—. La Katie no et farà un examen sobre què has entès i què no. L’únic que vol és que trobis que ho ha fet genial.

Això és fàcil. Sé que ho farà genial. Quan estic a punt de dir-l’hi, s’apaguen els llums i s’alça un murmuri entre el públic.

«Si amb música es nodreix l’amor, toqueu!».^[005]

A l’escenari només hi ha un actor. Jo m’havia preparat per veure gorgeres isabelines i punys plens de volants, però porta texans negres ajustats, una samarreta grisa i unes Converse blanques i vermelles. Deixo que se m’emporti la musicalitat del text. Potser no entenc cada paraula, però em deixo imbuir pel seu so. Quan la Katie apareix en escena acompanyada de dos mariners, gairebé se m’escapa un crit d’emoció. Se la veu sensacional, amb els cabells recollits en una elaborada trena que li penja sobre una espatlla i un top platejat molt ajustat. Porta la faldilla esquinçada per culpa del naufragi que hem vist fa un moment en forma d’esclafits i llampeguejos.

«¿I què hi faig, a Il·líria, si el meu germà és al cel? Però potser ha tingut la sort de no ofegar-se: ¿què en penseu, mariners?».

M’he de recordar a cada moment que és la Katie, qui actua. Diu el text sense la més mínima vacil·lació i la seva presència omple l’auditori fins i tot quan no parla. Tenia la intenció de mirar-la només a ella, però no puc evitar que la història m’arrossegui i em deixo captivar també pels altres actors, que es disparen frases entre si com si fos un combat on guanya qui diu l’última paraula. Tan aviat ric com estic a punt de plorar.

«Construir una cabana amb branques de desmai davant la porta».

La veu de la Katie sura per damunt de l’audiència silenciosa i m’adono que estic contenint la respiració. He vist la Katie en funcions escolars, assajant per a algun càsting, cantant en concursos de talent als campaments d’estiu… Però això és diferent. Està impressionant.

«… i no podríeu descansar entre l’aire i la terra fins a apiadar-vos de mi».

Li estrenyo la mà al Simon i miro a la meva esquerra. El Matt està somrient d’orella a orella, a punt de rebentar d’orgull. Em pregunto si deu veure la Katie igual com la veig jo. «És gairebé una persona adulta», dic sempre que explico coses de la meva filla, però ara m’adono que el gairebé hi sobra. És una dona de cap a peus. Les decisions que prengui d’ara endavant, tant si són bones com si són dolentes, seran les seves decisions, seves i només seves.

Aplaudim amb totes les nostres forces quan l’Isaac puja a l’escenari per anunciar l’entreacte, riem quan toca i ens solidaritzem en silenci amb el noi de la il·luminació quan es fa un embolic amb els peus d’entrada i deixa l’Olivia i el Sebastian a les fosques. Quan cau el teló, em moro de ganes de saltar de la cadira i anar a trobar la Katie, desitjant que l’Isaac ens faci passar entre bastidors. Però de cop i volta veig que la meva filla torna a sortir a l’escenari i salta cap a on som nosaltres. Fem tots una pinya al seu voltant i fins i tot el Justin diu que «no ha estat tan malament».

—Has estat increïble! —exclamo agafant-li les mans mentre parpellejo per dissimular les llàgrimes, plorant i rient al mateix temps—. Has estat increïble!

Quan m’abraça inspiro l’olor de maquillatge i pólvores.

—¿Ja no em tornaràs a dir que faci un curs de secretariat? —em pregunta.

Ho diu per provocar-me, però li deixo anar les mans i li agafo la cara per sota la barbeta. Té una lluïssor que no li havia vist mai als ulls i està preciosa. Li eixugo amb el polze una taca de maquillatge.

—No, si no és el que tu vols fer.

Veig perfectament la seva expressió de sorpresa, però ara no és el moment de parlar-ne. Faig un pas a un costat i dono als altres l’oportunitat de dir-li que ha estat brillant perquè pugui assaborir la glòria. De cua d’ull veig com se la mira l’Isaac. Els nostres ulls es troben i ve cap a nosaltres.

—¿Oi que ha estat increïble? —li pregunto.

L’Isaac assenteix lentament just en el moment en què la Katie, potser notant els ulls d’ell, aixeca la vista i somriu.

—L’estrella de l’obra —respon l’Isaac.