22

Estem atrapats a dins del cotxe del Graham en una retenció de trànsit a Norwood Road. Fa mitja hora que no avancem més d’un pam seguit. El Graham és un conductor impacient. No para de canviar de carril cada cop que veu un forat i de seguida se li’n va la mà al clàxon si el cotxe del davant el fa esperar una centèsima de segon més del compte quan el semàfor es posa verd. És el segon dia seguit que em porta a casa i, després d’esgotar els temes habituals —que si a veure si l’antic videoclub s’acaba venent al preu que en demanen i que si falten despatxos a dos nivells per respondre a la gran demanda que hi ha—, ja se’ns han acabat els temes de conversa i ens limitem a seure en silenci.

De tant en tant em disculpo per obligar-lo a desviar-se tant de la seva ruta, però no en vol ni sentir a parlar.

—¿Com vol que la deixi travessar Londres sabent que hi ha un depravat que l’està seguint?

Per un moment em dic que jo no he sigut mai gaire explícita amb ell sobre la naturalesa d’aquestes agressions, però de seguida m’adono que és el primer que penses quan et diuen que un home assetja una dona.

Sé que podria demanar al Matt que em vingués a recollir i que ell insistiria a portar-me de la feina a casa durant tant de temps com calgués. Però no ho faig perquè el Simon es posaria negre i al Matt li faria massa il·lusió.

El Matt encara m’estima. Ningú ho diu mai en veu alta, però tots tres ho sabem. Salta a la vista quan ens veiem tots dos per parlar dels nanos i el Matt m’aguanta la mirada una centèsima de segon més del que caldria. O quan li esmento el Matt al Simon i detecto una lluïssor de gelosia als seus ulls.

El Simon no em pot portar. Es va vendre el cotxe fa poques setmanes. Aleshores em vaig pensar que s’havia tornat boig: potser entre setmana no el fèiem servir gaire, però els caps de setmana ens els passàvem anant al supermercat o a l’Ikea o fent excursions fora de Londres per anar a veure els amics o la família.

—Hi podem anar en tren —em va dir quan li vaig suggerir que potser trobaríem a faltar el cotxe.

No em va passar mai pel cap que fos un luxe que no ens podíem permetre.

Ara em sap greu no tenir carnet. Vivint a Londres no m’havia semblat mai una necessitat, però en aquests moments donaria el que fos per poder arribar a la feina amb cotxe. Des que vaig descobrir els anuncis, que visc en estat d’alerta permanent, preparada per arrencar a córrer en qualsevol moment. O per defensar-me. Sense abaixar la guàrdia ni un moment, observant tothom.

Aquí dins em sento segura. Al cotxe del Graham sé que ningú em segueix, que puc repenjar el cap tranquil·lament sobre el cuir suau del seient i aclucar els ulls sense preocupar-me per si m’estan vigilant.

Un cop aconseguim travessar el riu, comencem a circular més ràpid. La calefacció està engegada i per primer cop des de fa dies em sento relaxada i a gust. El Graham engega la ràdio i sento que el Greg Burns de Capital FM entrevista l’Art Garfunkel. Mentre les notes de Mrs. Robinson acompanyen el comiat de l’entrevista, em dic a mi mateixa que és curiós que encara recordi tan bé la lletra de la cançó. Però no tinc temps de comprovar si encara me la sé tota sencera, perquè abans que s’acabi ja m’he adormit.

Em passo tot el viatge fluctuant entre el son i la vetlla. Els sorolls del trànsit canvien constantment i em desperten un moment, però em torno a ensopir de seguida. Sento el començament d’una cançó nova a la ràdio. Tanco els ulls durant el que sembla una fracció de segon i, quan els torno a obrir, sento l’última tornada d’una cançó completament diferent.

El meu subconscient confon els sons que penetren en el meu son: els autobusos, la música, els anuncis radiofònics… El motor del cotxe es converteix en l’estrèpit del metro. La veu del locutor, en l’anunci de megafonia que t’avisa que vigilis amb la gran escletxa que separa l’andana del vagó. Vaig dreta al metro, tots apilotonats. L’aroma de loció d’afaitar i la pudor de suor s’han apoderat del vagó. La loció em resulta familiar i intento recordar per què, però no hi ha manera.

Ulls pertot arreu. M’observen. Em segueixen. Coneixen cada pas del meu trajecte. El tren s’atura i provo de baixar, però algú m’empeny i em clava contra la paret del vagó.

Nivell de dificultat: mitjà

És el Luke Friedland. Em pressiona el pit amb força. «T’he salvat la vida», em diu. Intento bellugar el cap, deslliurar-me’n. L’olor de loció d’afaitar és tan ofensiva que se’m fica al nas i no em deixa respirar.

Tinc els ulls tancats.

¿Per què tinc els ulls tancats?

Els obro, però l’home que no em deixa moure no és el Luke Friedland.

No estic en un tren; no estic rodejada de gent que torna de la feina. Estic al cotxe del Graham Hallow.

La cara que tinc a tocar de la meva és la del Graham. El braç que m’empeny contra el seient és el seu. I l’olor és la seva: aquella barreja de fusta i canyella barrejada amb olor corporal i el tuf de ranci de la jaqueta de tweed.

—¿On som? Deixi’m estar!

La pressió al pit desapareix, però encara no m’entra l’aire. El pànic se m’enfila per la gola com si hi tingués dues mans escanyant-me. La foscor que rodeja el cotxe es filtra a través de les finestres mentre busco el mànec de la porta a les palpentes.

La claror em fa parpellejar.

—Li estava descordant el cinturó! —es defensa el Graham, indignat.

¿Per què està indignat?

¿Perquè l’he acusat?

¿O perquè li he parat els peus?

—S’havia quedat adormida!

M’adono que no tinc el cinturó cordat i que la corretja em penja sobre el braç esquerre. Estem aturats al meu carrer: veig la porta de casa meva.

Noto que se m’encén la cara.

—Ostres…, em sap greu…

Encara estic mig atordida.

—Em pensava que… Em pensava que m’estava…

No sé ni com dir-ho, però no cal. El Graham engega el cotxe i el rugit del motor posa punt final a la conversa. Surto del cotxe tremolant: a fora hi ha quinze graus menys.

—Gràcies per portar-me. I perdó per haver-me pensat que…

Em quedo allà palplantada, mirant com s’allunya.