19

—¿Estàs segura que el que has fet era el correcte? —va preguntar la Lexi mentre treia el Fergus de la banyera, l’embolicava amb la tovallola («Eixuga’l bé entre els dits dels peus») i repetia l’operació amb l’Alfie.

—Seguríssima —va respondre la Kelly amb convicció—. La Zoe Walker té dret a saber-ho.

Assegut a la seva falda, el seu nebot va esclatar a riure mentre la Kelly li eixugava vigorosament els cabells amb la tovallola.

—¿Vols dir que no t’estàs ficant en un embolic?

La Kelly no va respondre. No podia deixar de donar-hi voltes des que havia parlat amb la Zoe Walker, fins al punt que havia decidit anar a casa de la Lexi per distreure’s una mica i finalment havia acabat explicant-li tota la història.

—Així, ben net i ben sequet!

Va inclinar el cap per inhalar l’olor de nadó de la pell del Fergus i el perfum de les pólvores de talc.

La Zoe li havia agraït molt que la tingués informada de com anava la investigació, i per a la Kelly això sol ja justificava la seva decisió.

—¿Et vols quedar aquí aquesta nit? Et puc preparar el sofà llit.

A la Kelly li agradava, casa de la Lexi. Era una semiadossada d’obra vista sense especial interès en un veïnat ple de cotxes i contenidors d’ús individual, però per dins era càlida i acollidora, cosa que no es podia dir de l’habitació que l’esperava a ella a Elephant & Castle. L’oferta era temptadora.

—No puc. Demà m’he de trobar amb la Zoe Walker a Covent Garden a les vuit del matí. Hauré d’agafar l’últim tren.

Tenia esperances que el Nick la deixés trobar-se amb la Zoe Walker tota sola. Així no hi hauria tant de perill que l’inspector s’ensumés la trucada. Però el Rampello havia insistit a acompanyar-la. Tant de bo la Zoe no fiqués la pota.

—No ho sé… ¿I no es podria considerar que això és desobeir ordres d’un superior o alguna cosa per l’estil? —va preguntar la Lexi, que encara no havia donat la conversa per acabada.

—Tècnicament, suposo que sí.

—¿Tècnicament? Kelly!

L’Alfie va girar el cap, sorprès del to sever de la seva mare, i la Lexi li va fer un petó per tranquil·litzar-lo. Va abaixar una mica el volum de la veu i va mirar la Kelly.

—¿Tens ganes de suïcidar-te? —va afegir abaixant una mica el to de veu—. Perquè sembla que vulguis que et despatxin!

—He fet el correcte.

—No, has fet el que tu creus que és correcte. I no sempre és el mateix, Kelly.

La Zoe havia quedat amb la Kelly i el Nick en una cafeteria anomenada Melissa’s Too situada en un carrer secundari de prop de Covent Garden. Tot i que era molt d’hora, la cafeteria ja era plena a vessar i hi flotava una oloreta que va fer que la Kelly es delís per un entrepà de bacon. La noia de la barra servia els cafès per emportar amb una eficiència impressionant, i la Zoe estava asseguda a una taula al costat de la finestra. Se la veia cansada, amb els cabells sense rentar recollits en una cua de cavall feta de qualsevol manera que contrastava amb l’elaborada trena francesa de la dona que hi havia asseguda amb ella.

—Ja li sortirà alguna cosa —deia la dona quan van arribar la Kelly i el Nick mentre s’aixecava per deixar la cadira lliure—. No t’hi obsessionis.

—Estàvem parlant de la meva parella —els va explicar la Zoe, tot i que ni la Kelly ni el Nick l’hi havien preguntat—. L’han fet fora de la feina.

—Em sap greu —va dir la Kelly, pensant que allò explicava la cara de cansada.

—La meva amiga Melissa, la mestressa del local.

La Kelly va allargar la mà.

—Agent Kelly Swift.

—Inspector Nick Rampello.

—¿Rampello? —va fer la Melissa com si li sonés—. ¿On he vist aquest nom no fa gaire?

—No ho sé —va respondre el Nick, somrient educadament—. Potser a Clerkenwell, on els meus pares porten un restaurant italià de la família.

—¿Oi que és allà, on tens el local, Melissa? —va dir la Zoe.

—Esclar, d’això em deu sonar. Bé, ¿què voldran prendre?

La Melissa es va treure un bloc de notes de la butxaca superior de la jaqueta blau marí i va prendre nota de la comanda, insistint a atendre’ls ella personalment tot i la cua que s’estenia des del comptador fins a la porta del carrer.

—M’ha passat una cosa —va dir la Zoe després que la Melissa els portés els cafès.

—¿Què vol dir? —va preguntar el Nick fent un glop de cafè que li va escaldar la llengua.

—Em va seguir un home. Dilluns, de camí a la feina. Al principi em vaig pensar que m’estava tornant paranoica, però a la tarda el vaig tornar a veure. Vaig perdre l’equilibri i ell em va agafar perquè no caigués a la via.

—La Kelly i el Nick es van mirar un moment.

—Vaig pensar que era casualitat, però l’endemà me’l vaig tornar a trobar.

—¿I van parlar? —va preguntar la Kelly.

—Em va convidar a prendre una copa —va fer la Zoe assentint amb el cap—. Li vaig dir que no, esclar. Encara em pensava que devia ser casualitat, però jo crec que no ho era. ¿Oi que no? Aquell individu sabia exactament quin trajecte faria, m’estava esperant. Segur que ho havia trobat tot al web.

Es va ruboritzar tot mirant la Kelly, que en aquell moment observava de reüll el Nick desitjant que la Zoe no digués res més. Però la cara de l’inspector era hermètica.

—¿Li va donar algun nom, aquest home? —va preguntar la Kelly.

—Luke Friedland. Els hi puc descriure, si això els pot ajudar.

La Kelly va agafar el maletí i en va treure uns papers.

—M’agradaria prendre-li declaració, si no li sap greu… Vull que em digui tot el que recorda d’aquest home, incloent-hi el trajecte que vostè feia i els horaris, si se’n recorda.

—Li procurarem un dispositiu d’alarma personal —va dir el Nick—. Porti’l sempre a sobre. Si li passa res, només ha de prémer el botó. Des de la sala de control la tindran monitoritzada durant les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de la setmana, i sabran la seva localització exacta en tot moment.

—¿Creuen que estic en perill?

La Kelly es va mirar el Nick, que no va vacil·lar:

—Jo crec que és molt possible.

—L’hi has dit.

Era una afirmació.

Es dirigien cap a Old Gloucester Road, cap a l’adreça que els havien facilitat al London Gazette. L’adreça de la persona que havia fet publicar els anuncis. El Nick conduïa canviant constantment de carril amb una destresa que només podia haver aconseguit a còpia d’anys d’experiència. La Kelly se’l va imaginar amb l’uniforme, recorrent Oxford Street a tota velocitat amb la sirena en marxa.

—Sí.

La Kelly es va sobresaltar quan el Nick va tocar el clàxon amb la mà oberta després que els tallés el pas un ciclista que s’acabava de passar uns quants semàfors en vermell.

—Et vaig dir expressament que no informessis la Zoe Walker de l’evolució del cas. ¿Quina part no vas entendre?

—No m’hi trobava còmoda, amb aquesta decisió.

—M’importa una merda la teva comoditat, Kelly. No ets tu qui decideix! —va exclamar el Nick mentre tombava cap a Shaftesbury Avenue just quan passava una ambulància a tota pastilla en sentit contrari—. Es tracta d’una investigació complexa on hi ha molts fronts oberts, amb més d’un culpable, més d’una víctima i ves a saber quants testimonis. Hi ha coses més importants que les sensacions de la senyora Zoe Walker.

—Per a ella no —va replicar la Kelly fluixet.

Van continuar el camí en silenci. Al cap d’una estona el Nick va deixar d’agafar el volant com si s’hagués d’enlairar d’un moment a l’altre i el pols que la Kelly li veia bategar a les temples va començar a alentir-se, mentre es preguntava si l’havia convençut de reconsiderar la seva decisió de no informar la Zoe dels avenços que havien fet o només s’estava rumiant de quina manera podia fer-la fora del cas i enviar-la un altre cop a Transport.

Però el Nick es va limitar a canviar de tema.

—¿Com és que te’n vas anar a Transport, en lloc de quedar-te a la Met? —li va preguntar quan ja eren a l’A40.

—A la Met no agafaven gent i jo volia quedar-me a Londres. Hi tinc família.

—Una germana, ¿oi?

—Sí, la meva bessona.

—No fumis que n’hi ha una altra com tu! Que Déu ens agafi confessats!

El Nick se la va mirar un moment i la Kelly li va fer un somriure, més per la branca d’olivera que representava que per ganes de riure-li la broma.

—¿I vostè? ¿És londinenc?

—De soca-rel. Tot i que sóc fill d’italians. Els meus pares són sicilians. Van arribar aquí quan la mare estava embarassada del meu germà gran i van obrir un restaurant a Clerkenwell.

—El Rampello’s —va dir la Kelly, recordant la conversa amb la Melissa.

—Di preciso.

—¿Parla italià?

—No pas més que el típic turista, per a vergonya eterna de ma mare.

El semàfor s’havia posat verd, però el conductor del davant no s’acabava de decidir si havia de girar a dreta o esquerra i el Nick va fer un parell de tocs breus de botzina.

—Els meus germans i jo treballàvem al restaurant els caps de setmana i després de plegar d’escola, i el pare solia cridar-nos les instruccions en italià, però jo em negava en rodó a respondre-li.

—¿Per què?

—Per tossuderia, suposo. A més, jo sabia que un de nosaltres s’hauria de fer càrrec del restaurant quan els pares es retiressin, i no volia fer punts per ser el candidat. Sempre vaig voler entrar a la policia.

—¿Els seus pares no volien?

—El dia que em vaig llicenciar, a la cerimònia, ploraven. I no era precisament d’alegria.

A Old Gloucester Road van tombar i la Kelly va obrir Google Maps al mòbil per veure cap a quina banda havien de buscar el número 27.

—No sembla un barri gaire residencial. Em fa l’efecte que hi ha molt de local reconvertit en apartament.

—Ves que no estiguem fent el paperina —va dir el Nick amb cara de no tenir-les totes mentre aparcava en doble línia groga davant d’un restaurant xinès.

El número 27 estava entatxonat entre una bugaderia d’autoservei i una casa d’apostes tapiada.

—A mi em sembla que les possibilitats de trobar el senyor James Stanford aquí són més aviat escasses.

El Nick va agafar de la guantera el llibre de registre de la policia i el va posar sobre el quadre de comandament perquè es veiés bé. L’escut de la coberta solia ser suficient per dissuadir els guàrdies de trànsit.

La porta del número 27, ennegrida pels gasos dels tubs d’escapament, donava a un vestíbul desert amb les rajoles brutes i esberlades. No hi havia porteria, ni cap altra porta interior ni ascensor; únicament fileres de bústies tancades que cobrien tres de les parets.

—¿Està segur que no ens hem equivocat d’adreça? —va preguntar la Kelly.

—No, no ens hem equivocat —va dir el Nick, seriós—. El que passa és que no hi trobarem cap James Stanford —es va lamentar assenyalant un cartell que hi havia penjat a la porta, que ja s’havia començat a desenganxar per les vores.

¿Cansat de recollir el correu? Si vol, ara l’hi podem portar fins a la porta de casa seva.

—És un servei de domiciliacions postals. Un apartat de correus elegant i para de comptar.

Va treure el mòbil, va fer una foto del cartell i en acabat va escrutar les fileres de bústies, que no semblaven seguir cap ordre discernible.

—Mi-te’l —va exclamar la Kelly, que havia començat per l’altre costat del vestíbul—. James Stanford —va llegir, provant d’obrir la bústia—. Tancada.

—La targeta de crèdit utilitzada per pagar els anuncis també està registrada en aquesta adreça —va dir el Nick—. Així que arribem, demana una exempció de la llei de protecció de dades i esbrina qui ha sol·licitat la domiciliació postal. Ens estan fent anar com una baldufa i no m’agrada gens.

La companyia que gestionava la domiciliació postal d’Old Gloucester Road va ser sorprenentment diligent. Delerosos d’evitar una eventual denúncia per mala praxi i conscients —sospitava la Kelly— que no havien sigut gaire curosos en els seus controls interns, li van lliurar tot el que tenien sobre el James Stanford abans i tot de tenir la petició oficial.

L’Stanford havia entregat còpies d’un extracte de la seva targeta de crèdit, de factures de subministrament i del carnet de conduir, segons el qual era un home blanc nascut el 1959. Tots tres documents duien una adreça d’Amersham, una ciutat de Buckinghamshire, al final de la Metropolitan Line.

—No tenen pinta de ser barates, aquí, les cases —va comentar el Nick mentre passaven amb el cotxe per davant de tot de cases unifamiliars envoltades d’uns reixats imponents.

—¿Vol que em posi en contacte amb el departament d’investigació local? —va dir la Kelly mentre agafava el telèfon i buscava el número.

El Nick va brandar el cap.

—No cal, serà una visita de metge. Anem a veure la casa i, si no hi ha ningú, fem un parell d’indagacions discretes amb els veïns i avall.

L’únic que tenia de Tudor aquella casa de Candlin Street eren les falses bigues pintades de color negre que solcaven en ziga-zaga la façana exterior. En realitat era un gran edifici modern construït al mig del que la Kelly va calcular que devien ser uns quatre mil metres quadrats de terreny. El Nick es va aturar davant del cancell i va buscar un intèrfon, però les portes es van obrir automàticament.

—¿Per a què les volen, doncs? —es va preguntar la Kelly en veu alta.

—Per quedar-se amb el personal —va dir el Nick—. Deuen tenir més pasta que senderi.

Mentre avançaven fent cruixir la grava sota les rodes del cotxe, el Nick observava la casa buscant algun senyal que hi havia algú a dins. Quan van aparcar en paral·lel a un lluent Range Rover gris, va deixar anar un xiulet d’admiració:

—Que maco!

El timbre de la porta tenia un mecanisme antic que contrastava amb l’edat de la casa però que presumiblement afegia una nota d’autenticitat al fals Tudor. «Tot sigui per passar-los la mà per la cara als veïns», va pensar la Kelly. Encara no s’havia esmorteït el dring de la campaneta que ja van sentir unes passes que s’acostaven a la portalada. El Nick i la Kelly van fer un pas enrere, posant distància amb la persona que estava a punt d’obrir-los la porta. No saps mai com reaccionarà la gent, ni tan sols en una casa com aquella.

Es va obrir la porta i va aparèixer una dona de poc més de cinquanta anys, atractiva, que els mirava amb un somriure expectant. Portava un xandall de vellut negre i sabatilles. Quan la Kelly li va ensenyar la seva placa, se li va estroncar el somriure de cop.

—¿Què ha passat? —va fer portant-se les mans al coll en una reacció instintiva que la Kelly havia vist centenars de vegades.

Hi ha gent a qui la simple visió d’un uniforme li provoca una por irracional de ser arrestada o descoberta. Però no era el cas d’aquella dona. Per a ella la policia era sinònim d’accident o d’alguna cosa pitjor.

—No, no, no pateixi —va dir la Kelly—. Només venim a fer-li un parell de preguntes. Estem buscant el senyor James Stanford.

—És el meu marit. És a la feina. ¿Que hi ha cap problema?

—¿Podem passar? —va dir la Kelly.

Després d’un moment de dubte la dona es va fer a un costat i els va fer passar a un rebedor clar i espaiós. Mentre la Sra. Stanford els guiava cap a la cuina, la Kelly va fer un cop d’ull al sobre de dalt de tot de la pila de correu que hi havia molt ben endreçada damunt d’una consola.

sr. j. t. stanford

Al contrari de la Kelly, que estava segura que no podia dissimular l’emoció, el Nick tenia una expressió hermètica. ¿I si l’Stanford gestionava el lloc web des d’aquella casa?

—El James és consultor de direcció a Kettering Kline —va dir la senyora Stanford—. Avui ha anat a Londres a trobar-se amb un nou client i em temo que no tornarà fins tard. ¿Els puc ajudar jo? ¿Què ha passat?

—Estem investigant uns crims en sèrie —va dir el Nick.

La Kelly observava l’expressió de la dona atentament. Suposant que el James Stanford fos realment l’home que buscaven, ¿la seva dona devia estar al cas de tot plegat? ¿Estava al corrent dels anuncis i del lloc web? La Kelly es va fixar en les fotos que hi havia al bufet, totes del mateix jove en diferents edats.

—El nostre fill —va aclarir la senyora Stanford quan se’n va adonar—. ¿Quina mena de crims? ¿No deuen pas pensar que el James hi està implicat?

—Necessitem descartar-lo de la llista de sospitosos i per això ens aniria molt bé si ens pogués respondre unes quantes preguntes.

La senyora Stanford va vacil·lar un moment, dubtant de què havia de fer. Finalment es van imposar les bones maneres.

—Millor que seguin, doncs. ¿Voldran una tassa de te?

—No, gràcies. Només serà un moment.

Es van asseure al voltant d’una gran taula de roure.

—Senyora Stanford —va començar el Nick—, diu que el seu marit és consultor de direcció, ¿oi? A part d’això, ¿es dedica a algun altre negoci?

—Bé, porta un parell d’organitzacions benèfiques. Però no, de negoci no en té cap més.

—¿Ha dirigit mai cap agència de contactes?

La senyora Stanford se’l va mirar estranyada.

—¿Què vol dir?

—Números de tarifa especial i aquesta mena de coses —va explicar la Kelly acostant-li un retall de diari des de l’altra banda de la taula amb un dels anuncis del London Gazette.

—No! —va fer la senyora Stanford tornant a tocar-se el coll—. I ara! ¿Per què havia de fer una cosa així? ¿Però què els ho fa pensar? —va fer mirant alternativament el Nick i la Kelly molt esverada.

O era una actriu de primera o no tenia ni idea del que feia realment el seu marit. ¿Potser per això l’Stanford havia utilitzat una domiciliació postal? ¿Més per amagar-se de la seva dona que de la policia?

La Kelly li va entregar la resta de papers que portava.

—Aquests documents es van fer servir per obrir una domiciliació postal a Old Gloucester Road ara fa tres mesos, pagada amb la targeta de crèdit del seu marit. Els mateixos documents, i la mateixa targeta de crèdit, van servir també per pagar per a la inserció de tot un seguit d’anuncis en un diari de Londres.

—Anuncis —va aclarir el Nick, mirant la senyora Stanford de fit a fit— que creiem que són al cor de tot un seguit de crims comesos contra dones.

La senyora Stanford va examinar el document amb l’ansietat pintada al rostre mentre jugava amb el collaret que duia penjat al coll. El Nick va veure com els seus ulls escanejaven els documents i a poc a poc la por cedia el pas a l’alleujament.

—Això no té res a veure amb el meu marit —va dir, deixant anar una rialla a causa de la tensió de feia un moment.

—El James Stanford és el seu marit, però —va dir la Kelly.

—Sí, això sí —va dir la senyora Stanford—. Però el de la foto no és pas ell —va afegir, assenyalant la còpia del carnet de conduir.