3

La meva línia s’acaba a Crystal Palace. Si no fos per això, potser m’hauria quedat clavada al seient, incapaç de deixar de mirar aquell anunci i intentant entendre alguna cosa. De fet, sóc l’última de baixar.

La pluja ha afluixat. Ja només és un plugim, però poc després de sortir de l’estació el diari ja està xop i tinc els dits tacats de tinta. Tot i que és fosc, els fanals encesos i els rètols de neó del reguitzell de botigues de menjar preparat i de telefonia mòbil que hi ha a Anerley Road fan prou llum perquè m’hi pugui veure perfectament. Els fanals ja tenen penjades les garlandes de llums llampants: tot a punt perquè algun famós de pa sucat amb oli vingui aquest cap de setmana a encendre la lluminària de Nadal. Però encara fa massa bo —i és massa aviat— per començar a pensar en les festes.

Mentre vaig caminant cap a casa continuo mirant l’anunci, aliena a la pluja que m’està deixant el serrell enclastat al front. Potser no sóc jo. Potser tinc una doble. A més, no seria el perfil més adequat per anunciar una línia de xat de tarifa prèmium: el més normal és buscar algú més jove, més atractiu, i no una dona de mitjana edat amb dos fills grans i una mica de flotador a la panxa. Una mica més i em poso a riure sola. Ja sé que hi ha gent per a tot, però deu ser un segment de mercat molt reduït.

Entre el supermercat polonès i la botiga de duplicats de claus hi ha la cafeteria de la Melissa. Una de les cafeteries de la Melissa, més ben dit. L’altra és en un carreró de Covent Garden, on els habituals saben que poden trucar-hi abans per encarregar l’entrepà i així s’estalvien fer cua, i els turistes es pregunten indecisos davant la porta si val la pena esperar tant pel panini que els donaran. Sembla que s’hi hagin de fer d’or, a Covent Garden, però el lloguer és tan car que en els cinc anys que fa que és obert amb prou feines n’han tret algun benefici. En canvi aquest altre, amb la pintura escrostonada i en un veïnat dubtós, és la gallina dels ous d’or. Fa anys que hi és, i quan el va agafar la Melissa i va posar el seu nom damunt la porta, ja donava diners a cabassos. És un d’aquells secrets amagats que apareixen de tant en tant a les guies turístiques. «El millor esmorzar del sud de Londres», proclama un article fotocopiat i enganxat amb cel·lo a la porta.

M’aturo un moment a la vorera del davant per poder mirar a dins sense que em vegin. Les finestres tenen les vores entelades, com una foto amb flou dels anys vuitanta. Al mig, darrere el taulell, un home neteja la part de dins de la vitrina de metacrilat. Porta un davantal plegat per la meitat i lligat a la cintura —a l’estil dels cambrers de París, sense passar-se la baga per darrere del coll—. Amb aquesta samarreta negra i els cabells foscos i esborrifats com si s’acabés de llevar, se’l veu amb massa classe per estar treballant de cambrer. ¿Que si és guapo? No sóc del tot imparcial, però jo crec que sí.

Travesso el carrer vigilant que no vingui cap bici mentre el conductor d’un autobús em fa que passi amb la mà. La campaneta de la porta de la cafeteria dringa i el Justin aixeca el cap.

—Hola, mama!

—Hola, guapo! —miro al meu voltant buscant la Melissa—. ¿Que estàs sol?

—És a Covent Garden. L’encarregada ha agafat la baixa i m’ha deixat a mi aquí de responsable.

Ho diu com si no tingués cap importància i jo intento respondre amb el mateix to, però he sentit una onada d’orgull. Sempre he sabut que el Justin era un bon noi. L’únic que necessitava era trobar algú que no l’atabalés.

—Si em dónes cinc minuts —diu mentre esbandeix la baieta a la pica d’acer inoxidable—, vinc amb tu.

—Pensava comprar menjar preparat, per sopar. Suposo que la fregidora ja deu estar apagada, ¿oi?

—L’acabo d’apagar ara mateix. No trigaria gaire, a fer unes patates. I hi ha unes quantes salsitxes que si no se les menja algú avui, s’hauran de llençar. A la Melissa no li farà res que ens les emportem a casa.

—No, les vull pagar —dic, no fos cas que al Justin li pugés al cap el seu càrrec de responsabilitat provisional.

—Però si no li sabrà gens de greu!

—Que no, que les vull pagar —insisteixo amb to decidit mentre trec el moneder.

Miro la pissarra i calculo el preu de quatre salsitxes amb patates. Té raó el Justin, que la Melissa ens les hauria donat, si hagués estat aquí. Però no hi és, i en aquesta família ens paguem les nostres coses.

A mesura que ens allunyem de l’estació, les botigues i els negocis es van fent més escadussers, fins a donar pas a tot de cases adossades arrenglerades de dotze en dotze. N’hi ha més d’una de segellada amb aquelles planxes metàl·liques dels desnonaments, amb tot de grafitis que afegeixen una mica de focs artificials vermell i taronja a la porta. La nostra renglera no és diferent —a la casa que hi ha tres portes més avall li falten rajoles i té unes planxes molt gruixudes clavades a les finestres—, i pots identificar les que estan llogades pels canalons embussats i les taques a l’obra vista. Al final de la renglera hi ha dues cases de propietat: la de la Melissa i el Neil —més ben situada, fent cantonada— i la meva, just al costat.

Mentre el Justin remena la motxilla buscant les claus, jo em quedo un moment dreta a la vorera, al costat del reixat que voreja el que, sent molt generosos, podríem anomenar el nostre jardí del davant. Les males herbes treuen el cap entre la grava i l’únic adorn és un llum solar amb forma de fanalet antic que ho tenyeix tot d’un groc esmorteït. El jardí de la Melissa també és de grava, però no s’hi veu cap mala herba, i la porta principal està flanquejada per dos arbustos de boix perfectament retallats formant una espiral. A sota de la finestra de la sala d’estar hi ha un tros d’obra vista un pèl més clara que la resta perquè el Neil va haver d’esborrar la pintada que hi va deixar algun energumen del sud de Londres que encara rebutja els matrimonis interracials.

Com que ningú s’ha molestat a tancar les cortines de la sala d’estar de casa, veig la Katie pintant-se les ungles a la taula del menjador. Abans insistia molt que els àpats els havíem de fer asseguts a taula. M’encantava aquell moment en què em podia assabentar del que havien fet a l’escola. Al principi de tot, quan vam venir a viure aquí, era l’únic moment del dia que tenia la sensació que estàvem bé sense el Matt. Tots tres junts, una petita unitat familiar, asseguts, sopant plegats a les sis en punt.

A través de la finestra —recoberta de l’eterna capa de brutícia inevitable quan vius en un carrer transitat— veig que ha fet una mica de lloc per als estris de les ungles entre les revistes, la pila de factures i el cistell de la bugada, que ha acabat triant la taula com a hàbitat natural. De tant en tant endreço una mica tot aquest merder perquè puguem dinar tots plegats el diumenge, però al cap de no res una marea invasora de paperassa i bosses de la compra abandonades ens obliga a menjar asseguts al sofà davant de la tele amb el plat a la falda.

El Justin obre la porta i em ve al cap una imatge de quan eren petits i venien corrents a saludar-me quan arribava a casa; semblava que vingués de passar uns quants mesos a fora, i no de Tesco, on m’havia passat vuit hores omplint prestatges. Quan ja eren més grandets trucava a la porta del costat i li donava les gràcies a la Melissa per fer-se càrrec dels nens després de plegar d’escola, tot i les protestes dels nanos, que afirmaven que ja eren massa grans però en el fons n’estaven encantats.

—¿Hola? —dic.

El Simon surt de la cuina amb una copa de vi. Me la dona i em fa un petó als llavis mentre em passa el braç per la cintura per estirar-me cap a ell. Jo li entrego la bossa de plàstic de la cafeteria de la Melissa.

—Ep, que no esteu sols! —fa la Katie sortint de la sala d’estar, amb els dits molt separats i les mans enlaire—. ¿Què hi ha per sopar?

El Simon em deixa anar i s’emporta la bossa cap a la cuina.

—Salsitxes amb patates fregides. —Veig que arrufa el nas i, abans que comenci amb la murga de les calories, m’afanyo a afegir—: A la nevera hi ha una mica d’enciam; menja-te-les amb amanida.

—Els turmells d’elefant no te’ls traurà pas una amanida —salta el Justin.

La Katie és prou ràpida per clavar-li un cop al braç abans que tingui temps d’esquivar-la i començar a pujar els graons de l’escala de dos en dos.

—A veure si creixeu una mica, vosaltres dos.

La Katie té dinou anys i porta una talla 38, sense ni rastre d’aquell greix tovet que tenia quan era més joveneta. I té els turmells perfectes. M’avanço per fer-li una abraçada, però llavors me’n recordo de les ungles i em limito a fer-li un petó a la galta.

—Ho sento, vida, però estic feta pols. No et passarà res per menjar aquestes coses de tant en tant… S’ha de menjar de tot amb moderació, diuen, ¿oi?

—¿Com t’ha anat el dia, nena? —pregunta el Simon mentre em segueix cap a la sala, on em deixo caure al sofà, tanco els ulls un moment, sospiro i deixo que el meu cos es relaxi.

—Psè. Si no tenim en compte que el Graham m’ha posat a arxivar.

—Però això no és feina teva —diu la Katie.

—I netejar el lavabo tampoc, i ¿què et penses que em va fer fer ahir?

—Ecs! Aquest tio és un fill de puta.

—No ho hauries de consentir —fa el Simon mentre s’asseu al meu costat—. Hauries de protestar.

—¿A qui? L’amo és ell.

El Graham Hallow és d’aquella pasta d’homes que per inflar el seu ego necessiten denigrar la gent que hi ha al seu voltant. En sóc conscient i per això no m’afecta. Normalment.

Per canviar de tema agafo el London Gazette de la tauleta de centre, on l’he deixat caure. Encara està humit i hi ha trossos que han quedat borrosos, però el plego per la meitat de manera que es vegin els anuncis de xats i de companyia.

—Mama! ¿Què fas, mirant anuncis de contactes? —fa la Katie, rient.

S’acaba de posar l’última capa d’esmalt d’ungles, torna a tancar el potet enroscant molt bé el tap i se’n va cap a la taula per posar les mans sota el focus de llum ultraviolada i assecar-se les ungles.

—Potser s’està plantejant substituir el Simon per un model més actual —diu el Justin entrant a la sala.

S’ha canviat la samarreta negra i els texans que portava per treballar i s’ha posat uns pantalons de xandall grisos i una dessuadora. Va descalç, porta el telèfon en una mà i una plata plena de salsitxes amb patates a l’altra.

—Molt graciós —replica el Simon mentre m’agafa el diari de les mans—. Ara parlant seriosament, ¿com és que mires els anuncis de xats?

Ha arrufat el front i li ha canviat l’expressió de la cara. Jo fulmino el Justin amb la mirada. El Simon té catorze anys més que jo, tot i que de vegades, quan em miro al mirall, em dic a mi mateixa que l’estic atrapant. Tinc unes arrugues al voltant dels ulls que abans de fer-ne quaranta no hi eren, i la pell del coll ja no és llisa del tot. A mi la diferència d’edat no m’ha amoïnat mai, però el Simon hi fa al·lusió força sovint, així que suposo que a ell sí que l’amoïna. El Justin ho sap i aprofita qualsevol oportunitat per burxar la ferida. El que no sé mai és si ho fa per emprenyar-me a mi o a ell.

—¿No trobeu que se m’assembla? —pregunto assenyalant amb el dit l’anunci de sota de tot, més avall dels serveis «madurs» de l’Angel.

El Justin s’inclina per sobre de l’espatlla del Simon i la Katie aparta les mans del llum de rajos ultraviolats per veure-ho millor. Durant un segon ens mirem tots l’anunci en silenci.

—No —diu el Justin.

Al mateix temps, la Katie fa:

—Una miqueta sí.

—Tu portes ulleres, mama.

—No sempre —replico—. De vegades em poso lentilles.

Tot i que ni tan sols recordo quan va ser l’última vegada que me’n vaig posar. No m’ha sabut mai greu, portar ulleres. I les que tinc ara, amb aquesta muntura gruixuda negra que em fa semblar molt més estudiosa del que era quan anava a escola, m’agraden força.

—Potser algú t’ha volgut fer una broma —diu el Simon—. Troba la que busques punt com… ¿Creus que algú et podria haver apuntat a una agència de contactes per fer-te una broma?

—¿Qui vols que faci una cosa així? —replico fent una llambregada als nanos, a veure si els enxampo intercanviant alguna mirada sospitosa; però la Katie sembla tan desconcertada com jo, i el Justin ja torna a mastegar patates.

—¿Hi has trucat? —pregunta el Simon.

—¿A una lliura amb cinquanta el minut? ¿Estàs de conya?

—¿Vols dir que no has sigut tu? —fa la Katie tota múrria—. Uns calerons extres no van mai malament, ¿oi? Vinga, mare, a nosaltres ens ho pots dir.

Es comença a dissipar el neguit que m’ha agafat en un primer moment, quan he vist l’anunci, i em poso a riure:

—No crec que ningú volgués pagar una lliura amb cinquanta per parlar un minut amb mi, vida. Però és clavada a mi, ¿sí o no? Déu n’hi do, la impressió que m’ha fet.

El Simon es treu el mòbil de la butxaca i encongeix les espatlles.

—Deu ser algú que et vol fer alguna cosa per al teu aniversari.

Posa el mode altaveu i marca el número. La situació és ridícula: tots quatre amuntegats al voltant del London Gazette, trucant a una línia de sexe.

«Actualment no hi ha cap línia amb aquesta numeració».

M’adono que he estat contenint la respiració.

—Doncs ja som al cap del carrer —diu el Simon tornant-me el diari.

—¿Però què hi fa, aquí, la meva foto? —insisteixo.

Falta molt, per al meu aniversari, i no veig quina gràcia pot tenir apuntar-me a un servei de contactes! De cop i volta se m’acut que pot haver sigut algú a qui no li agradi el Simon; algú que vulgui crear mala maror entre nosaltres. ¿El Matt? Però de seguida ho descarto.

Instintivament, li estrenyo l’espatlla al Simon, tot i que no sembla gens amoïnat per l’anunci.

—Mama, no se t’assembla gens. És una iaia! Si se li veuen les arrels i tot! —diu el Justin.

Em sembla que en realitat m’ho haig de prendre com un compliment.

—Té raó el Jus, mama —fa la Katie tornant-se a mirar l’anunci—. Se t’assembla, però hi ha molta gent que s’assembla a algú altre. A la feina hi ha una noia que és clavada a l’Adele.

—Deu ser això —faig tornant a mirar l’anunci.

La dona de la foto no mira directament a la càmera, i la resolució de la imatge és tan pobra que és estrany que la facin servir per a un anunci. Allargo el diari a la Katie.

—Llença’l a les escombraries de reciclar quan vagis a servir els plats, tresor.

—Les meves ungles! —exclama.

—Els meus peus! —contraataco.

—Ja hi vaig jo —diu el Justin.

I tot seguit llança el plat a la tauleta de centre i es posa dret. El Simon i jo ens mirem estranyats. El Justin se n’adona i posa els ulls en blanc.

—¿Què passa? ¿Que no ajudo mai, o què?

El Simon fa una rialla irònica.

—¿I a tu què t’agafa, ara?

—Vés a la merda, Simon. Porta-te’l tu, el sopar, doncs.

—Prou, vosaltres dos —els tallo—. Caram, tu, de vegades costa de dir qui és el nen i qui és el pare!

—Això mateix dic jo, no és el meu… —fa el Justin, però em veu la cara i no acaba la frase.

Ens posem a sopar amb el menjar a la falda, mirant la tele i discutint-nos pel comandament, i busco el Simon amb la mirada. Em fa l’ullet: un moment d’intimitat enmig del caos que és la vida amb dos fills grans.

Així que als plats ja no hi queda més que una pel·lícula brillant de greix, la Katie es posa l’abric.

—¿No deus pas voler sortir, ara? —faig—. Si ja són les nou!

—És divendres, mama —replica amb una mirada càustica.

—¿I on vas?

—Al centre. —Després em deu veure la cara i afegeix—: Agafarem un taxi a mitges amb la Sophia. No veig quina diferència hi ha entre això i sortir tard de la feina.

Em venen ganes de dir-li que n’hi ha moltes, de diferències. Que la faldilla negra i la brusa blanca que porta per fer de cambrera són molt menys provocatives que el vestit arrapat que llueix en aquest moment. Que quan porta els cabells recollits en una cua de cavall se li veu una expressió fresca i innocent, mentre que avui porta un pentinat tot esbullat i sensual. Em venen ganes de dir-li que va massa maquillada, que porta unes sabates massa altes i les ungles massa vermelles.

Però no dic res, esclar. Perquè jo també he tingut dinou anys i perquè fa prou temps que sóc mare per saber quan haig de callar.

—Passa-t’ho bé! —faig, però no em puc estar d’afegir—: Aneu amb compte. No us separeu. Tapa’t el got amb la mà.

La Katie em fa un petó al front i després es gira cap al Simon:

—Potser que tingueu una conversa! —fa assenyalant-me amb el cap.

Però ho diu amb un somriure, i abans de sortir tota eixerida per la porta de la sala d’estar em fa l’ullet.

—Feu bondat, parelleta! —crida—. I si no, almenys aneu amb compte!

—No ho puc evitar! —dic quan la Katie ja no hi és—. Em fa patir.

—Ja ho sé, però aquesta té el cap ben posat —fa el Simon estrenyent-me una mica el genoll—. S’assembla a sa mare. —Llavors es mira el Justin, que està escarxofat al sofà, amb el mòbil a dos dits de la cara, i li pregunta—: ¿Que no surts, tu?

—Estic pelat —respon el Justin sense apartar els ulls de la pantalleta.

Des d’on estic asseguda no veig prou bé les caselles blaves i blanques de la conversa per poder llegir-hi el que hi diu. Entre els pantalons de xandall i la dessuadora amb caputxa, que porta posada també a dins de casa, se li veu la goma vermella dels calçotets.

—¿Que no et paga els divendres, la Melissa?

—Diu que passarà per aquí a portar-me els diners en un moment o altre durant el cap de setmana.

El Justin treballa a la cafeteria des de principis d’estiu, quan jo ja pràcticament havia perdut tota esperança que trobés feina. Havia fet un parell d’entrevistes —una en una botiga de discos i una altra a Boots—, però així que van saber que tenia antecedents penals per haver robat en una botiga, no se’n va saber res més.

—És comprensible —va comentar el Simon—. No hi ha cap empresari que vulgui córrer el risc d’agafar algú que li podria posar la mà a la caixa.

—Però tenia catorze anys! —vaig protestar, a la defensiva.

Els seus pares s’acabaven de divorciar i el nano acabava de canviar d’escola. No es pot dir que fos un criminal de carrera.

—Ja, però tot i així…

Vaig preferir deixar-ho estar. No em volia barallar amb el Simon. Sobre el paper, el Justin no era un candidat idoni, però si el coneixies… Vaig anar a suplicar a la Melissa.

—De noi dels encàrrecs —li vaig proposar—. Per repartir fulls volants, el que sigui…

No va ser mai un nen estudiós. No li agradava llegir, com als altres nens d’infantil, i no es va aprendre l’abecedari fins als vuit anys. De més grandet fins i tot costava que anés a escola. El pas soterrani del centre comercial el cridava més que una aula. Quan va acabar el mòdul d’informàtica ja tenia una amonestació per furt en una botiga. Aleshores els mestres ja havien descobert que era dislèctic, però ja no hi érem a temps.

La Melissa em va mirar atentament. En aquell moment se’m va acudir que potser havia abusat de la seva amistat; que potser l’havia posat en un compromís.

—Pot treballar a la cafeteria.

Jo no sabia què dir. Gràcies era massa poca cosa.

—Salari mínim —va afegir la Melissa ràpidament—, i en període de proves. De dilluns a divendres, combinant el primer torn i l’últim. I de tant en tant algun cap de setmana.

—Te’n dec una —li vaig dir.

La Melissa hi va voler treure importància:

—¿Per què hi són, les amigues?

—Potser podries començar a pagar-li alguna cosa de lloguer a la teva mare, ara que tens feina —diu el Simon.

Me’l miro molt seriosa. El Simon no s’hi fica mai, entre els meus fills i jo. Ni tan sols ha calgut tenir-la mai, aquesta conversa. Els nois tenien divuit i catorze anys, quan el vaig conèixer. Gairebé eren adults amb els seus propis drets, encara que de vegades no ho demostressin amb el seu comportament. Ni a ells els calia un nou pare, ni per sort el Simon va intentar fer mai aquest paper.

—A la Katie no li demanes que pagui lloguer.

—És més petita que tu. Tu tens vint-i-dos anys, Justin, ja tens edat de mantenir-te tu sol.

El Justin canvia les cames de cantó i es posa dret en un moviment agilíssim.

—Quina barra que arribes a tenir. ¿I si tu també paguessis alguna cosa de lloguer, abans de començar a dir-me a mi el que haig de fer?

No ho suporto, que dues persones que estimo se les tinguin d’aquesta manera.

—Justin, fes el favor de no parlar-li així al Simon.

No ho he fet conscientment, de triar bàndol, però així que ho acabo de dir veig que al Justin li canvia la cara, com si se sentís traït.

—El Simon només t’ha fet un suggeriment. Jo no t’estic demanant que em paguis cap lloguer.

No ho faria mai. Tant m’és, si els altres pensen que sóc massa tova. No em convenceran pas. Per poca cosa que li cobrés per l’allotjament i el menjar, el deixaria pelat. ¿Com s’ha d’obrir pas a la vida? I ja no diguem fer un racó per al futur! Jo era més joveneta que la Katie, quan vaig marxar de casa amb només una maleta plena de roba, una panxa que no parava de créixer i els retrets dels meus pares ressonant-me a l’oïda. Vull que els meus fills tinguin alguna cosa millor.

Però el Simon no es rendeix:

—¿Estàs buscant feina? La cafeteria està molt bé, però si et vols comprar un cotxe i tenir casa teva hauràs de guanyar més del que la Melissa et pot pagar.

No entenc què li agafa. No som rics, però de moment anem tirant. No necessitem demanar diners als nens.

—El papa diu que em deixarà diners perquè em compri un cotxe quan em tregui el carnet.

Noto que el Simon s’ha picat, com passa sempre que algú esmenta el Matt. Hi ha vegades que aquesta reacció em posa negra, però normalment em reconforta. Jo crec que al Matt no li va passar mai pel cap que algú altre em pogués trobar atractiva, i m’agrada que el Simon n’estigui tant de mi que fins i tot es posa gelós.

—Ah, molt generós per part seva —dic de seguida, més que res per una qüestió de lleialtat amb el Justin; haig de dir alguna cosa a favor seu—. Potser algun dia et podries plantejar treure’t la llicència de taxista.

—No em penso passar tota la vida conduint un taxi, mama.

Quan era més jovenet estàvem tots dos molt units, però no m’ha perdonat mai que deixés el Matt. Suposo que si sabés tota la veritat em perdonaria, però no he volgut mai que els nens tinguessin un mal concepte del seu pare. No volia que se sentissin tan ferits com jo.

La dona amb qui el Matt es ficava al llit estava exactament a mig camí entre la Katie i jo, pel que fa a l’edat. És curiós, en quines coses es fixa un. No la vaig arribar a veure mai, però em torturava a mi mateixa imaginant-me quin aspecte devia tenir; imaginant-me les mans del meu marit recorrent el seu cos de vint-i-tres anys sense estries.

—¿I quin mal hi ha, si no trobes res més? —fa el Simon—. És una bona feina.

Me’l miro estranyada. Fins avui, sempre que ha tingut ocasió de fer-ho, ha criticat la falta d’ambició del Matt. Per una banda em sap greu que un ofici que en paraules textuals seves és una «feina escombraria» ara li sembli prou bo per al meu fill.

El Matt estava estudiant enginyeria a la universitat, però allò es va acabar el dia que em vaig adonar que la regla se m’estava retardant moltíssim i que només podia voler dir una cosa. Va deixar la carrera i aquell mateix dia va trobar feina. Era per fer de manobre en unes obres del barri, però pagaven prou bé. Després de casar-nos es va treure la llicència de taxista i com a regal de noces els pares ens van donar els diners per comprar el primer taxi.

—Per anar fent, la cafeteria ja està prou bé —dic—. Ja sortirà alguna cosa millor. N’estic segura.

El Justin deixa anar un gruny que no vol dir ni sí ni no i surt de l’habitació. Puja a dalt i sento que fa grinyolar el llit mentre adopta la seva posició preferida, estirat i amb el cap una mica aixecat per poder veure la pantalla del portàtil.

—A aquest pas, tindrà trenta anys i encara viurà aquí.

—Jo l’únic que vull és que sigui feliç.

—No, si de feliç n’és molt —replica el Simon—. Feliç vivint a costa teva.

Val més que calli el que li voldria dir. No seria just. Vaig ser jo, qui va dir al Simon que no volia que pagués lloguer. Fins i tot vam discutir per això, però jo no en vaig voler sentir a parlar. Les factures i el menjar els paguem a mitges, i cada dos per tres ell em paga sopars a fora o viatges… i als nens també. És massa generós i tot. Tenim un compte conjunt i mai no ens ha preocupat qui paga cada cosa.

Però la casa és meva.

Quan em vaig casar amb el Matt anàvem molt justos de calers. Ell treballava de nit i jo a Tesco de vuit a quatre. Fins que el Justin va començar a anar a escola, ens vam apanyar així. Quan va arribar la Katie les coses ja no estaven tan difícils. El Matt tenia més feina de la que podia assumir i de mica en mica vam començar a permetre’ns algun extra. Un dinar a fora de tant en tant, fins i tot unes vacances d’estiu…

Però quan el Matt i jo vam partir peres vaig haver de tornar a la casella de sortida. Ni ell ni jo ens podíem permetre mantenir la casa sols, i vaig trigar anys a estalviar prou per a l’entrada d’aquesta casa. Vaig jurar que no tornaria a unir el meu destí al d’un home.

Esclar que també vaig jurar que no em tornaria a enamorar, i mira el cas que n’he fet.

El Simon em fa un petó. Primer m’agafa la barbeta i després em passa la mà per darrere del clatell. Fins i tot a aquestes hores, i després d’un dia llarg, fa olor de net, d’escuma i loció d’afaitar. Sento aquella escalfor tan familiar que em puja per tot el cos mentre m’engrapa els cabells amb la mà i me’ls estira lleugerament perquè apugi el mentó i el meu coll quedi exposat als seus petons.

—¿I si anéssim a dormir d’hora? —murmura.

—De seguida pujo.

Recullo els plats i el London Gazette i ho porto tot cap a la cuina. Poso els plats al rentaplats i llenço el diari a la galleda de reciclar, des d’on la dona de l’anunci se’m queda mirant. Apago el llum de la cuina i faig que no amb el cap, dient-me a mi mateixa que sóc ximple. És evident que no sóc jo. ¿Què hi pinta, una foto meva en un diari?