6

La Kelly ja sortia de la sala de reunions quan li va sonar el telèfon de la feina. «Número ocult». De la central, segur. Mentre aguantava el telèfon entre l’orella i l’espatlla dreta, es va apujar la cremallera de l’armilla antipunxades.

—Kelly Swift.

—¿Pot agafar una trucada d’una tal Sra. Zoe Walker? —li va preguntar una veu. La Kelly va sentir una remor de veus de fons: una dotzena de telefonistes més atenent trucades i distribuint-les—. Vol parlar amb vostè sobre un robatori a la Circle Line… Sobre no sé què que es va extraure d’una bossa, m’ha semblat entendre.

—L’haurà de passar amb la Divisió de Carteristes. Jo ja fa uns quants dies que vaig acabar la meva comissió de serveis allà. Ara ja torno a ser a l’Equip de Policia de Proximitat.

—Ja ho he intentat, però no m’agafen el telèfon, i com que el seu nom encara sortia vinculat al cas…

El telefonista no va acabar la frase i la Kelly va fer un sospir. El nom de Zoe Walker no li deia res, però en aquells tres mesos a la Divisió de Carteristes havia vist tantes víctimes de robatoris de carteres que era incapaç de recordar-les totes.

—Passi-me-la.

—Gràcies —va fer el telefonista, visiblement alleujat.

No era el primer cop que la Kelly s’alegrava de treballar a peu de carrer, i no tancada en una habitació sense finestres, agafant trucades de gent iracunda. Va sentir un clic gairebé imperceptible.

—¿Hola? ¿Hola? —va dir una altra veu, aquest cop femenina i impacient.

—Hola, sóc l’agent Swift. ¿En què la puc ajudar?

—Ja era hora! Ni que estigués intentant parlar amb l’M15!

—No, em temo que no és tan emocionant. Tinc entès que volia parlar amb mi sobre un furt al metro. ¿Què li han robat?

—A mi res —va dir la dona, com si a la Kelly li costés seguir el fil—. A la Cathy Tanning.

Aquesta mena de trucades eren molt habituals, quan sortia el nom d’algun agent a la premsa. Gent del carrer que volia parlar-hi, moltes vegades d’alguna cosa que no tenia res a veure amb l’article, com si pel simple fet que sabessin el teu nom i el teu número de placa tot s’hi valgués.

—Li van prendre les claus de la bossa quan es va quedar adormida al metro tornant a casa —va continuar la Sra. Walker—. Les claus i res més.

Havia sigut un d’aquells furts que se surten de la rutina. Abans de prendre-li declaració, la Kelly havia estat dubtant si ho havia de tractar com un furt, però la Cathy insistia que ella no havia perdut les claus.

—Les guardo en un compartiment separat —li va dir a la Kelly—. No em poden haver caigut.

Es tractava de la butxaca exterior d’una motxilla, amb una cremallera i una sivella que impedien que les claus li poguessin caure. Tant l’una com l’altra estaven obertes.

Les càmeres de seguretat havien gravat la Cathy entrant al metro a Shepherd’s Bush amb la sivella d’aquella butxaca aparentment ben tancada. Quan va sortir de l’estació d’Epping, la sivella estava oberta i la butxaca visiblement esbatanada.

Tenint en compte les circumstàncies, seria una feina fàcil. La Cathy era el testimoni ideal: sempre feia el mateix camí per tornar a casa de la feina, fins i tot triava sempre el mateix vagó de Circle Line i s’asseia —si podia ser— al mateix lloc. «Si tothom fos tan predictible com ella», recordava haver pensat la Kelly, «la meva feina seria molt més senzilla». Trobar la Cathy a les imatges gravades per les càmeres li havia costat només uns quants minuts, però no s’hi veia cap dels titulars habituals intentant arrambar amb el que pogués. En aquell moment els principals carteristes del metro eren els nanos Curtis, però buscaven carteres i iPhones, no claus.

En efecte, quan la Kelly va trobar la gravació del tren en què viatjava la Cathy en el moment del furt, una mica més i li passa per alt el culpable.

La Cathy s’havia quedat adormida, repenjada a la paret del vagó, amb les cames encreuades i els braços plegats sobre la motxilla, per protegir-la. La Kelly estava tan concentrada buscant xavals amb caputxa i dones amb mocador al cap i un bebè als braços que anessin de dues en dues, que amb prou feines s’havia fixat en l’home que hi havia dret, prop de les cames de la Cathy. Realment, no encaixava amb el perfil del típic carterista. Alt, ben vestit, i amb una bufanda grisa embolicada amb dues voltes al coll que li tapava les orelles i la part inferior de la cara com si encara fos a l’aire lliure, lluitant contra els elements. Estava d’esquena a la càmera i amb el cap acotat, mirant a terra. Amb un moviment sobtat es va inclinar cap a la Cathy Tanning i de seguida es va tornar a incorporar, mentre la mà dreta desapareixia a dins de la butxaca de l’abric, massa ràpid perquè la Kelly pogués veure què hi tenia.

¿Potser es pensava que hi trobaria un moneder, en aquella butxaca exterior? ¿O un mòbil? ¿Un intent a l’atzar que havia acabat amb una desil·lusió, quan s’havia adonat que l’únic que hi havia era un manat de claus? Segur que després se les devia endur igualment —tornar-les era córrer un risc absurd— i les devia llençar a les escombraries de camí cap a casa.

La Kelly s’havia passat l’últim dia a la Divisió de Carteristes intentant trobar el rastre del lladre de la Cathy per tot el metro, però l’única foto que n’havia aconseguit tenia una resolució tan baixa que no valia la pena ni fer-la circular. Era asiàtic, aquesta era l’única certesa que tenia, i devia fer poc més de metre vuitanta. Les càmeres eren en color i d’una qualitat impressionant —fins i tot et podies imaginar que estaves veient imatges dels informatius de passatgers del metro—, però això no era cap garantia que es pogués fer una identificació. Calia que la càmera estigués enfocant en l’angle adequat, amb l’objectiu situat just davant de la persona, per obtenir-ne una imatge frontal completa. Sovint —com en aquell cas— el delicte tenia lloc a la perifèria del camp d’abast de la càmera. Com més zoom feia, més es pixelava la imatge, fins que tots els detalls importants es barrejaven formant una figura homogènia impossible d’identificar.

—¿Va presenciar el robatori? —va preguntar la Kelly, tornant amb la Zoe Walker.

El més probable era que, si hagués vist com es produïa el delicte, s’hagués manifestat abans. Se li va acudir que potser la Sra. Walker havia trobat les claus i que així les podrien enviar a la científica.

—Tinc una informació per a vostè —va dir la Zoe Walker.

Parlava amb un to formal, fins i tot abrupte, que fregava la descortesia, però al darrere s’hi endevinava una inseguretat que suggeria nerviosisme.

—L’escolto —va dir la Kelly amb suavitat.

En aquell moment va aparèixer el seu sergent, donant copets al rellotge. La Kelly li va assenyalar el telèfon i li va dir amb els llavis: «És només un minut».

—La víctima, la Cathy Tanning… La seva foto va sortir en un anunci de la secció de classificats del London Gazette just abans que li robessin les claus.

Era l’últim que s’esperava sentir la Kelly de la Zoe Walker.

Es va asseure.

—¿Quina mena d’anunci?

—No ho sé ben bé. A la mateixa pàgina hi ha altres anuncis de telèfons eròtics i d’acompanyants. Divendres en vaig veure un d’igual, amb l’única diferència que em sembla que la que sortia a la foto era jo.

—¿Que li sembla, diu? —va exclamar la Kelly sense poder dissimular un punt d’escepticisme en el to.

Va notar que la Zoe Walker vacil·lava.

—Bé, semblava jo. Però sense ulleres. Esclar que de vegades porto lentilles… Faig servir aquelles d’un dia que després es llencen, ¿sap què vull dir? —Va sospirar—. No em creu, ¿oi? Es deu pensar que sóc una mena de sonada.

S’acostava tant al que estava pensant, que la Kelly va notar una fiblada de culpa.

—En absolut. Només estic intentant determinar els fets. ¿Em podria donar les dates dels anuncis que diu que ha vist?

Va esperar que la Zoe Walker consultés el calendari i en acabat es va anotar les dues dates que li va donar: dimarts 3 de novembre la fotografia de la Cathy Tanning i divendres 13 de novembre la de la Zoe.

—Ho comprovaré —li va prometre, tot i que no estava segura de quan trobaria el moment per fer-ho—. Deixi-ho a les meves mans.

—No —el Paul Powell era inflexible—. Ja et vas passar tres mesos voltant de paisana mentre nosaltres bregàvem per fer la feina; ja és hora que facis de poli de veritat.

La Kelly es va mossegar la llengua, conscient que no valia la pena posar-se el sergent Powell en contra.

—Només vull parlar amb la Cathy Tanning —va dir, odiant-se a ella mateixa pel to suplicant que li havia sortit—; després tornaré directa cap aquí, l’hi prometo.

No hi havia res més frustrant que deixar un cas amb tot de caps per lligar. Per més que la Zoe Walker li hagués semblat en el millor dels casos una mica excèntrica, hi havia alguna cosa que la neguitejava. ¿I si la foto de la Cathy havia sortit als anuncis de contactes? ¿I si no havia sigut la víctima casual d’un delicte, sinó un blanc minuciosament triat? ¿O fins i tot publicitat? Costava de creure.

—Ja no és cosa teva. S’ha d’obrir una investigació. Passa-ho a la Divisió de Carteristes. Si et falta feina, només has de dir la paraula…

La Kelly va alçar totes dues mans. Sabia quan havia arribat el moment de donar-se per vençuda.

La Cathy Tanning tenia una casa a Epping, no gaire lluny de l’estació de metro. Aparentment s’havia alegrat de sentir la Kelly; fins i tot li havia proposat que es trobessin en un bar de vins de Sefton Street quan plegués. La Kelly havia dit que sí de seguida, conscient que si volia estirar el fil d’una pista en un cas que oficialment ja no li corresponia, havia d’actuar pel seu compte.

—¿Així no l’heu trobat?

La Cathy tenia trenta-set anys; era metgessa de capçalera, passava consulta prop de Shepherd’s Bush i tenia una manera molt directa de parlar que la Kelly sospitava que devia treure de polleguera a alguns dels seus pacients. A ella més aviat li agradava.

—Ho sento.

—No passa res. Tampoc tenia esperances que el trobéssiu. Però estic intrigada amb allò de… de no sé què d’un anunci.

La recepcionista del Gazette havia sigut sorprenentment útil i li havia enviat una còpia en color de les dues pàgines de la secció d’anuncis de contactes del diari corresponents a les dates que la Zoe Walker li havia donat. La Kelly se les va mirar al metro i de seguida va trobar la foto on la Zoe havia identificat la Cathy. Tot just quatre dies enrere la Kelly l’havia estat observant mentre el fotògraf de Metro li feia un munt de fotos i s’havia fixat en el serrell de la Cathy, que tenia tendència a caure cap a la dreta, i en l’arrugueta que se li feia entre cella i cella. Efectivament, la noia de la foto se li assemblava moltíssim.

La Kelly va posar el retall de diari sobre la taula, davant de la Cathy, i va observar atentament la seva reacció. Sota la foto hi havia poca informació, però estava envoltada de números de serveis de companyia i telèfons eròtics, cosa que donava a entendre que oferia serveis d’aquest estil. ¿Una metgessa de capçalera pluriempleada com a operadora d’una línia eròtica? ¿O com a hostessa de luxe?

El primer que havia fet la Kelly després de rebre les còpies dels dos anuncis havia sigut teclejar l’adreça del web, www.trobalaquebusques.com, al cercador. L’URL l’havia portat fins a una pàgina en blanc. Al mig, un requadre de color blanc on aparentment s’havia d’entrar alguna mena de clau d’accés, però sense cap indicació de què era o com es podia obtenir.

L’expressió de sorpresa de la Cathy era autèntica. Un moment de silenci i a continuació una rialleta incòmoda. Va agafar l’anunci i se’l va mirar de més a prop.

—Podrien haver triat un angle una mica més afavoridor, ¿no trobes?

—¿Així doncs ets tu?

—És el meu abric.

La foto estava retallada de molt a prop, i el fons era fosc i no s’hi podia distingir cap detall. Semblava un interior, va pensar la Kelly, tot i que no sabia dir per què. La Cathy mirava cap a l’objectiu, però no directament; tenia la mirada perduda, com si tingués el pensament molt lluny d’allà. Es podien veure les espatlles d’un abric marró fosc i una caputxa folrada de pell per darrere del seu cap.

—¿L’havies vist algun cop, aquesta foto?

La Cathy va fer que no amb el cap. Tot i que era una dona segura d’ella mateixa, la Kelly li va notar el neguit.

—Per tant, suposo que no l’has posat tu, aquest anunci.

—Dona, la sanitat pública és dura, però de moment no em sento preparada per canviar de carrera.

—¿Estàs registrada en alguna web de contactes? —la Cathy se la va mirar enriolada—. Em sap greu haver-t’ho de preguntar, però potser són fotos extretes d’algun web autoritzat.

—No estic a cap web de contactes —va respondre la Cathy—. Vaig sortir fa poc d’una relació seriosa i, francament, el que menys de gust em ve en aquest moment és embolicar-me en una altra —va deixar la fotocòpia sobre la taula, va fer un glopet de vi i va alçar el cap cap a la Kelly—. Sigues franca amb mi: ¿hauria d’estar amoïnada?

—No ho sé —va respondre la Kelly, sense subterfugis—. Aquest anunci va aparèixer dos dies abans que et robessin les claus, però ho acabo de descobrir fa poques hores. La dona que el va veure, la Zoe Walker, creu que ha vist la seva pròpia foto al London Gazette de divendres.

—¿I a ella també li han robat alguna cosa?

—No. Però, com és comprensible, la inquieta que la seva foto sortís al diari.

—I a mi —la Cathy va fer una pausa, com si estigués sospesant si havia de continuar parlant o no—. El cas és, Kelly, que aquests dies he estat a punt de trucar-te.

—¿I per què no ho has fet?

La Cathy la va mirar de fit a fit:

—Sóc metgessa. Treballo amb fets, no amb suposicions; com tu, suposo. Et volia trucar, però… No n’estava segura.

—¿Segura de què?

Una altra pausa.

—Crec que algú va entrar a casa meva mentre era a la feina.

La Kelly no va dir res, esperant que la Cathy continués.

—No ho puc saber del cert. És més aviat una… una sensació —va continuar la Cathy posant els ulls en blanc—. Ja ho sé, que davant d’un jutge no s’aguantaria per enlloc. Per això no te’n vaig dir res. Però el cas és que l’altre dia, quan vaig arribar a casa de la feina, hauria jurat que el rebedor feia olor de loció d’afaitar. Després vaig pujar a dalt a canviar-me i em vaig trobar la tapa de la cistella de la roba bruta oberta.

—¿Podria ser que te l’haguessis deixat oberta tu mateixa?

—Sí, podria ser, però no és gaire probable. És un d’aquells gestos que fas automàticament, ¿saps què vull dir? —va fer una pausa—. A més, em sembla que em falta alguna peça de roba interior.

—Però vas canviar el pany, ¿oi? —va preguntar la Kelly—. Quan vas trucar per fer la denúncia estaves esperant que arribés el manyà.

—Vaig canviar el de la porta principal. Però el de la porta del darrere no —va respondre, una mica avergonyida—. M’haurien clavat cent lliures més i, la veritat, no hi veia gaire sentit. Les claus no duien la meva adreça, i en aquell moment em va semblar una despesa innecessària.

—¿I ara…? —va fer la Kelly, deixant que la pregunta quedés suspesa en el silenci que s’havia fet entre totes dues.

—Ara em penedeixo de no haver-los canviat tots dos.