23

—¿Aquest és el seu vehicle? —va preguntar la Kelly empenyent la fotografia d’un Lexus negre a través de la taula.

El Gordon Tillman va assentir.

—Que consti a la gravació que el sospitós fa que sí amb el cap.

La Kelly es va fixar en el Tillman, molt menys segur d’ell mateix ara que havia hagut de canviar el seu espectacular trajo per un xandall gris de detingut, però encara prou arrogant per desafiar els interrogadors amb la mirada. Segons la seva data de naixement, tenia quaranta-set anys, però se li veia la pell tan castigada pels excessos que n’aparentava deu més. ¿Drogues? ¿Alcohol? Segurament alcohol i dones. Moltes matinades fent ostentació de bitllets per atraure noies que altrament ni se l’haurien mirat. La Kelly intentava dissimular el fàstic que li feia aquell individu.

—¿Ahir cap a tres quarts de vuit del matí anava al volant d’aquest cotxe?

—Ja sap que sí.

Responia a les preguntes relaxat, amb els braços plegats sobre el pit. No havia sol·licitat cap advocat i la Kelly no tenia ni idea de com podia acabar l’interrogatori. ¿Amb una confessió plena? Semblava el més probable, però hi havia alguna cosa en la mirada d’aquell home que feia intuir que no seria tan fàcil. A la Kelly li va venir al cap una altra sala d’interrogatoris —amb un sospitós diferent però amb el mateix delicte— i va serrar els punys amb força per sota la taula. Allò havia sigut un fet aïllat. Aquell dia el sospitós li havia fet perdre les nervis, però era molt més jove i tenia menys experiència. No tornaria a passar.

Amb tot, sentia com la suor li regalimava espinada avall i li costava mantenir la concentració. Encara no havia aconseguit recordar les paraules que aquell home li havia xiuxiuejat a cau d’orella feia tants anys. Les paraules que li havien fet perdre el control d’aquella manera.

—¿Em podria explicar què va passar ahir entre dos quarts de nou i les deu, segons la seva versió?

—Tornava d’un congrés que s’havia acabat la nit anterior. Com que després hi havia un sopar, vaig fer nit a Maidstone. A aquella hora ja estava tornant cap a Oxfordshire. Tenia pensat treballar des de casa la resta del dia.

—¿On treballa?

Abans de respondre, el Tillman se la va quedar mirant i va abaixar un moment els ulls fins als seus pits, amb tota la intenció. Tot i que tenia el Nick al costat i per tant no el veia, la Kelly va notar que s’inclinava una mica endavant sense moure’s de la cadira. Tant de bo no digués res. No volia donar al Tillman la satisfacció de reconèixer que s’havia adonat de la seva mirada.

—A la City. Sóc gestor de patrimoni a NCJ Investors.

A la Kelly no li havia sorprès que l’inspector li digués que seria present a l’interrogatori. Li havia hagut de suplicar que l’hi deixés portar a ella, amb l’argument que havia treballat molt per arribar al final d’aquell cas i que s’hi sentia molt implicada. El Rampello s’havia pres el seu temps, abans de respondre.

—Entesos. Però jo també hi seré —havia dit finalment—. No tens prou experiència per fer-ho tu sola. A més, trepitjaria més d’un ull de poll entre la meva gent, que ja estan prou mosques.

L’altra raó era tàcita. El Rampello no confiava del tot en la capacitat d’autocontrol de la Kelly, i era comprensible. Ni ella mateixa hi confiava.

La suspensió havia sigut fulminant. I durant un temps, a més del càstig disciplinari, havia planat l’amenaça d’un procés penal.

—¿En què collons pensaves? —li va etzibar el Diggers després que l’arrosseguessin fora de la sala d’interrogatoris, amb la camisa estripada i un hematoma a la galta que li havia fet el detingut intentant defensar-se. L’adrenalina havia començat a baixar tan ràpid com havia pujat i la Kelly tremolava com una fulla.

—No pensava en res.

No era veritat. Pensava en la Lexi. En va ser conscient així que els va entrar el cas: una nena violada per un desconegut mentre tornava a casa de l’escola. «Me’l quedo jo», havia dit de seguida al sergent. Va tractar la víctima amb la compassió que hauria volgut per a la seva germana i s’havia quedat amb la sensació que el seu acompanyament l’havia ajudat.

Pocs dies després li van portar l’agressor. El seu ADN coincidia amb el d’un conegut delinqüent sexual que ja tenien fitxat. Assegut a la sala d’interrogatoris amb la roba de paper que els donaven als detinguts i un somriure de suficiència als llavis, el sospitós va rebutjar l’advocat d’ofici. «Sense comentaris». «Sense comentaris». «Sense comentaris». En un moment donat fins i tot va fer un badall, com si tot plegat li fes mandra, i la Kelly va notar que li començava a bullir la sang.

—O sigui que es dirigia a casa… —va intervenir el Nick veient que ella no deia res.

La Kelly es va esforçar per concentrar-se en la resposta del sospitós.

—Quan passava pel costat de l’estació vaig pensar que potser encara superava el límit pel que havia begut la nit anterior.

Els llavis del Tillman van dibuixar un somriure i la Kelly es va adonar que aquell home sabia perfectament que admetre això no comportaria en cap cas una persecució judicial. S’hi jugava la pensió que el Gordon Tillman conduïa begut sovint: el típic cabró arrogant que presumeix que condueix millor després de fotre’s unes quantes pintes.

—Vaig pensar que valia més que parés a prendre’m un cafè, o sigui que em vaig aturar i li vaig preguntar a una dona si hi havia algun bar per allà.

—¿Ens pot descriure aquesta dona?

—Uns trenta-cinc anys, cabells rossos. Un cos ben fet —va afegir amb un somriure—. Em va recomanar una cafeteria relativament a prop i la vaig convidar a venir amb mi.

—¿Va convidar una dona que no coneixia de res a prendre’s un cafè amb vostè? —va preguntar la Kelly, sense amagar la seva incredulitat.

—Ja sap què diuen —va respondre el Tillman amb el mateix somriure de suficiència—: un estrany només és un amic que encara no coneixes. A més, ella em va fer l’ullet, també.

—¿Ho fa gaire sovint, això de proposar anar a prendre un cafè a dones que no coneix de res? —va insistir la Kelly.

El Tillman es va prendre el seu temps abans de respondre, mentre tornava a repassar la Kelly de dalt a baix tot brandant lleugerament el cap.

—Vostè no s’amoïni, que només ho demano a les que són guapes —va dir.

—Sisplau, continuï explicant-nos la seva versió dels fets —el va interrompre el Nick.

Al Tillman no li va passar per alt l’èmfasi que havia fet el Nick en les paraules seva i versió, però va prosseguir:

—Va pujar al cotxe, vaig començar a anar cap a la cafeteria i llavors em va fer una oferta que no es podia rebutjar —va dir amb un somriure que a la Kelly li va fer pujar la bilis a la gola—. Em va dir que no havia fet mai una cosa així, però que sempre havia tingut la fantasia de tirar-se un desconegut… I esclar, ¿què li havia de dir, jo? ¿Que no? Em va dir que no em diria el seu nom i que tampoc no volia saber el meu, i em va guiar fins a una zona industrial dels afores de Maidstone.

—¿I allà què va passar?

—¿En vol tots els detalls? —va fer el Tillman, inclinant-se endavant i mirant de fit a fit la Kelly amb posat desafiant—. Hi ha un nom, per a la gent com vostè, ¿sap?

—Per a la gent com vostè també —va contraatacar la Kelly.

Va sentir una onada de ràbia, però es va esforçar per contenir-la.

—Em va fer una mamada —va continuar el Tillman després d’un silenci, amb el mateix posat provocador— i després me la vaig follar. En acabat em vaig oferir a portar-la on em digués, però em va dir que la deixés allà mateix. Part de la fantasia, suposo.

Mentre parlava, mirava la Kelly de fit a fit, com si pogués percebre que en el seu interior s’hi estava disputant un combat, que s’hi estava desfermant la ràbia que fins aleshores havia sabut contenir.

—Es veu que li anava el rotllo salvatge. N’hi ha moltes, d’aquestes, ¿oi? —va fer tornant a somriure—. I a aquesta, pels gemecs que feia, li va encantar.

Li va encantar.

El sospitós no li havia tret els ulls de sobre en tot l’interrogatori. Com que hi havia un company home, no s’havia atrevit a fer-li cap comentari provocatiu ni cap gest per intimidar-la. Però quan ja havien tancat la gravadora i la Kelly es disposava a tornar-lo a la cel·la tota sola, el sospitós es va inclinar cap a ella. La Kelly va notar l’escalfor del seu alè a la nuca i un tuf ranci d’olor corporal i tabac.

—Li va encantar —va sentir que li xiuxiuejava.

Va ser com una experiència extracorpòria, va pensar després la Kelly. Com si la persona que es va girar, li va clavar un cop de puny al nas i li va esgarrapar tota la cara no fos ella, sinó algú altre fora de control. El seu company se la va endur arrossegant-la, però ja era massa tard.

La Kelly es va preguntar quan devia haver escrit la Lexi aquella carta a la policia de Durham; si en aquell moment ja li importava menys que a ella com acabés tot plegat; si havia estat a punt de perdre la feina per res.

—¿Això és tot? —va preguntar la Kelly, apartant la imatge—. ¿Aquesta és la seva versió?

—És el que va passar.

El Tillman va tornar a plegar els braços i es va reclinar amb tanta força al respatller que el plàstic de la cadira va fer un crec.

—No m’ho digui, a veure si ho endevino —va afegir de seguida—. Ara se sent culpable, o el nòvio ho ha descobert i diu que la vaig violar. ¿Sí o no?

La Kelly n’havia après molt, en els darrers anys. Hi havia maneres més efectives de tractar malparits com aquell que posant-se nerviós. Es va reclinar enrere com havia fet ell però aixecant les mans en senyal de rendició, i va esperar que el Tillman li fes un altre d’aquells somriures arrogants.

I llavors va dir:

—Parli’m de trobalaquebusques.com.

El canvi va ser immediat. Pels ulls del detingut va passar una lluïssor de pànic i se li va tensar tot el cos.

—¿Què vol dir?

—¿Quan fa que n’és usuari?

—No sé de què m’està parlant.

Ara li tocava somriure a la Kelly.

—¿Ah, no? ¿M’està dient que quan li escorcollem la casa, cosa que estem fent en aquest moment, mentre vostè és aquí retingut, i entrem al seu ordinador, no trobarem cap registre de les seves visites a aquest web?

La suor li començava a perlejar el front.

—¿Que no hi trobarem la descripció del trajecte que fa la víctima cada dia, una informació per la qual vostè va pagar abans de descarregar-se-la?

El Tillman es va passar la mà per la cara i es va eixugar el palmell als pantalons del xandall, on va deixar una taca fosca de suor a la cuixa dreta.

—¿Quina modalitat de subscripció va triar? Platí, ¿oi? Una persona com vostè ha de tenir sempre el millor.

—S’ha acabat l’interrogatori —va dir el Tillman—. He canviat d’idea. Vull un advocat.

A la Kelly no li va estranyar que el Gordon Tillman preferís el seu propi advocat, i no un advocat d’ofici. Tampoc li treia la son que s’hagués d’esperar tres hores per obtenir aquest privilegi. Mentrestant la policia d’Oxfordshire li va decomissar del portàtil, juntament amb els calçotets que portava el dia de la violació (i que havia llançat al cistell de la bugada del lavabo amb tan poca punteria que havien quedat mig enfora). Uns agents de la Met s’havien presentat al seu despatx i se n’havien endut l’ordinador i tot el que hi havia als calaixos. La Kelly va pensar que almenys ara, independentment de si el tribunal l’acabava declarant culpable o no, hauria de dir adéu a la seva carrera.

—¿Quant de temps necessites, per analitzar el portàtil? —va preguntar el Nick a l’Andrew quan van tornar a Homicidis, mentre esperaven que el Tillman es reunís amb el seu advocat.

—Entre tres i cinc dies si és una urgència. I vint-i-quatre hores si tens el pressupost.

—El tindré. Vull el seu historial de cerca dels darrers sis mesos amb la prova de cada vegada que ha entrat al web. Vull saber quins perfils consultava, què es descarregava i si geolocalitzava les víctimes per Google Earth. Rastregeu-li el disc dur per veure si hi té pornografia. Segur que sí. Només que li trobis alguna cosa que entri ni que sigui un mil·límetre dins de la il·legalitat, et juro que el fill de puta ha begut oli.

—Veig que el Tillman no li ha venut la moto —va dir la Kelly quan l’Andrew es va tornar a ficar al seu cubicle—. I això que és encantador —va fer amb un somriure—. ¿Què creu que sap?

—Fa de mal de dir. Prou per callar com un mort quan li preguntes pel web, això està clar. Però no sé si deu tenir idea de qui hi ha al darrere. Si el seu advocat té dos dits de cervell, li aconsellarà que no respongui a cap pregunta i esperi a veure què troben els de la científica. ¿Ja ens han enviat l’informe, per cert?

—Abans de començar l’interrogatori he parlat amb els de Delictes Sexuals de Kent i ens han enviat l’informe sencer per fax. Hi ha proves evidents de relacions sexuals; esclar que ell això no ho ha negat en cap moment.

Va allargar els documents al Nick perquè pogués llegir-ne el contingut.

—¿La víctima no presentava cap lesió que suggereixi que va intentar resistir-se? ¿Cap senyal de violència?

—Però això no vol dir res.

La Lexi tampoc tenia lesions. Segons va explicar a la Kelly, s’havia quedat glaçada. Si es culpava d’alguna cosa, era precisament d’això, de no haver-s’hi resistit.

—Potser no, però ens costarà molt més demostrar que no hi va haver consentiment. És crucial trobar proves de la relació entre el Gordon Tillman i el perfil de la víctima al web. Un cop les trobem, la història que es van conèixer per casualitat al carrer no s’aguantarà per enlloc.

—¿I si no ho aconseguim? —va preguntar la Kelly.

—Ho aconseguirem. ¿On és, la Lucinda?

—En una reunió per coordinar les tasques.

—Vull que comenci a identificar les víctimes potencials al web. Potser no sabem com es diuen, però tenim la seva foto i sabem exactament quin trajecte fan entre casa i la feina. Un cop identificades, vull que les portin aquí i els informin de la situació.

—Fet.

El Nick va fer una pausa.

—Ha estat un interrogatori difícil. Has fet molt bona feina, Kelly. Estic impressionat.

—Gràcies.

—Vinga, tornem amb el Tillman. No crec que s’allargui gaire.

* * *

L’inspector no s’equivocava. Assessorat pel seu advocat —un tipus prim, d’aspecte nerviós i amb ulleres de muntura metàl·lica blanca—, el Gordon Tillman es va negar a respondre cap pregunta.

—Suposo que deixaran el meu client en llibertat sota fiança —va dir l’advocat quan ja havien baixat el detingut a la cel·la.

—No és el que tenim en ment, em temo —li va dir la Kelly—. Estem davant d’un cas molt greu i els forenses encara tenen molta feina. Més val que el seu client s’hi posi còmode.

El feedback positiu del Nick li havia donat confiança i durant la segona part de l’interrogatori s’havia retrobat amb el seu antic jo. Amb la investigadora que havia sigut fins que un dia ho va engegar tot a rodar.

Podien retenir el Tillman com a màxim vint-i-quatre hores, però el Nick ja estava fent gestions amb el superintendent per aconseguir una pròrroga. Tot i així, tenint en compte el temps que necessitava l’Andrew, ni tan sols amb les dotze hores addicionals que podia autoritzar el superintendent n’hi hauria prou. Sense l’autorització d’un jutge no podrien mantenir el Tillman entre reixes més temps.

La Kelly es va posar a repassar tota la documentació del cas mentre s’esperava per informar el sergent encarregat de la custòdia del detingut. La declaració de la víctima feia posar els pèls de punta. El Lexus negre s’havia aturat al seu costat i l’home que anava a dins li havia demanat indicacions mentre obria la porta del copilot perquè segons ell no li anava bé la finestra.

—Ho vaig trobar estrany —va dir durant la seva declaració—, tenint en compte que el cotxe semblava molt nou, però tampoc em va semblar sospitós.

La Kathryn es va inclinar cap a l’interior del cotxe per parlar amb el conductor, que deia que buscava l’M20. Segons ella, l’home tenia una actitud amistosa i no semblava gens amenaçador.

—Es va excusar per entretenir-me —va dir la víctima— i em va donar les gràcies per les meves indicacions.

Però quan la Kathyrn es va tornar a ajupir per repetir-li les instruccions —ja que, segons li va dir ell, tenia una memòria de peix—, les veritables intencions del Gordon Tillman van quedar clares.

—De sobte es va estirar i em va agafar. Em va engrapar un xal gris que duia per darrere l’espatlla dreta i em va arrossegar a dins del cotxe. Va anar tot tan ràpid que no vaig ni tenir temps de cridar. Quan va arrencar jo encara tenia els peus a fora. M’empenyia la cara contra la seva falda. Notava el volant a la nuca. Llavors, amb la mà que li quedava lliure, em va amorrar a la seva bragueta.

Va aturar un moment el cotxe per estirar el braç per damunt de la víctima i tancar la porta, però en cap moment va afluixar la pressió que li impedia separar el cap del seu entrecuix. Conduïa tota l’estona amb una marxa curta.

—Jo intentava aixecar el cap, però ell no em deixava —va explicar la Kathryn al policia de Kent que li havia pres declaració—. Em mantenia la cara amorrada al seu penis. Quan vaig notar que el tenia cada cop més dur, vaig saber que em violaria.

L’agent que havia assistit a la declaració hi havia anotat que la víctima tenia dos nens. El petit, de només divuit mesos. Treballava a jornada completa com a consultora de selecció de personal i feia onze anys que estava casada.

«Dono ple suport a la instrucció del cas i estic disposada a declarar davant d’un tribunal, si escau».

I és clar que sí. ¿Per què no ho havia de fer?

¿Per què no ho podia fer també la Lexi?

—Necessito aire fresc —va dir al Nick, que amb prou feines va aixecar una mica el cap de l’escriptori.

La Kelly va sortir d’Homicidis corrent escales avall i va sortir al pati tancat que hi havia al darrere. Es va adonar que tenia els punys tan tancats que semblaven dues pilotes i es va obligar a afluixar els dits i respirar fondo.

Quan ja es pensava que li saltaria la bústia de veu, la Lexi va despenjar el telèfon.

—¿Per què vas dir a la policia de Durham que no declararies davant d’un tribunal, Lexi?

La seva germana va fer un sospir.

—Un moment, no pengis.

Es va sentir una conversa apagada. La Kelly va reconèixer la veu del marit de la Lexi i la d’una criatura. Del Fergus, probablement. I després, una porta que es tancava.

—¿Com ho saps, això? —li va preguntar finalment la seva germana, serena però amb to sever.

—¿Per què els vas dir que no declararies en cas que hi hagués un judici, Lexi?

—Perquè no pensava declarar.

—No ho entenc. ¿Com pots pretendre que la cosa més important que t’ha passat mai no ha passat?

—És que resulta que no és la cosa més important que m’ha passat mai! La cosa més important que m’ha passat mai és el meu home. I el Fergus i l’Alfie. I tu, i els pares… Tot això és molt més important que el va passar a Durham ara fa una eternitat.

—¿I què passa amb la resta de la gent? ¿Com et sentiries si aquell malparit tornés a violar algú perquè no el van condemnar després de violar-te a tu?

La Lexi va sospirar.

—Doncs malament, esclar. Però se’n diu instint de supervivència, Kelly. No ho hauria pogut suportar, hauria acabat petant. ¿I de què els serviria als nens una mare ensorrada?

—No entenc per què tot ha de ser o blanc o negre. Potser no l’haurien atrapat fins al cap de molts anys. Això si l’atrapaven mai! I quan passés potser ho veuries tot d’una altra manera.

—¿Però que no veus que és exactament això, el que ho feia tan dur? —va dir la Lexi amb la veu trencada.

A la Kelly també se li va fer un nus a la gola.

—No sabia mai quan em podia arribar la notícia. No sabia mai si aquell dia em sonaria el telèfon i em dirien que havien detingut algú, o que tenien alguna dada nova. ¿I si em passava abans d’una entrevista de feina? ¿O durant l’aniversari d’un dels nanos? Sóc feliç, Kelly. Visc bé, amb una família que estimo, i el que va passar a Durham va passar fa un milió d’anys. No vull desenterrar-ho.

La Kelly no va dir res.

—Hauries de ser capaç d’entendre-ho, Kelly. Hauries de ser capaç d’entendre per què ho vaig fer.

—No. No ho entenc gens ni mica. I tampoc que no m’informessis de la teva decisió.

—Per això mateix no te’n vaig dir res, Kelly! Perquè tu no m’hauries permès deixar-ho enrere, encara que fos el que jo volia. Tu ets policia. Us passeu la vida excavant en el passat, buscant respostes. Però de vegades no hi ha cap resposta. De vegades passen coses que són una merda, i ho has de portar tan bé com pots.

—No crec que la negació sigui la millor manera de…

—Tu viu la teva vida, Kelly. Que jo viuré la meva.

Es va tallar la línia i la Kelly es va quedar dreta al mig del pati glaçat, mig amagada entre les ombres.