25

La sala de control de les càmeres de seguretat del metro de Londres encara feia olor de moqueta nova i pintura fresca. Vint pantalles collades a la paret, amb una renglera de taules al davant on tres operadors anaven punxant hàbilment les diferents càmeres a través dels teclats i la palanca de control. A una cantonada, una porta que donava a la sala d’edició, on es feien les captures de les imatges i es netejaven abans de passar-les als investigadors. La Kelly va signar el registre i, sense apartar els ulls de les imatges del seguiment que estava fent un altre dels operadors a través de la càmera de King’s Cross, va anar cap a la taula del Craig, al final de tot.

—En aquest moment està passant per davant de Boots. Acaba de llençar alguna cosa a la paperera que hi ha sota el rellotge. Dessuadora verda amb caputxa, pantalons de xandall Adidas negres i vambes blanques.

Un agent d’uniforme va travessar corrent la pantalla, escurçant distàncies amb l’home del xandall, que ja estava a l’altura de Claire’s Acessories. Al seu voltant tot era gent amb maletes, maletins i bosses d’anar a comprar mirant les pantalles que tenien sobre els seus caps per informar-se sobre el número d’andana, l’horari o els retards. Aliena als delictes que es cometien al seu voltant cada dia.

—Hola, Kelly. ¿Com et va, per la Met?

A la Kelly li queia bé el Craig. Tenia vint-i-pocs anys i unes ganes increïbles d’ingressar al cos. Absorbia tot el que deien els agents i tenia més instint que la meitat dels polis amb qui havia treballat, però les proves físiques se li resistien.

—Molt bé, m’encanta. ¿I a tu com et van els entrenaments?

—M’he aprimat dos quilos en una setmana —va respondre tot orgullós tustant-se una panxa més que considerable—. I tot gràcies a Slimming World.

—Me n’alegro. ¿Em podries ajudar a trobar una persona?

Localitzar el Luke Friedland va ser bufar i fer ampolles. Sabien l’horari exacte de la Zoe Walker. L’andana de Whitechapel estava tan abarrotada de gent que la Kelly no podia veure bé la Zoe, però, un cop marxava el tren i s’enduia tota la gentada, es veia com es quedava a l’andana davant d’un home alt.

El Luke Friedland.

Suposant que fos el seu nom autèntic.

Si no hagués sabut res del context, la Kelly els hauria pres per una parella. Se’ls veia a gust. El Friedland fins i tot li tocava lleugerament el braç quan es deien adéu.

—Torna’m a posar aquest vídeo —va demanar al Craig.

Quan s’acostava el tren, es veia com s’alçava una mena d’onada silenciosa entre la gent, com si hi hagués una petita commoció. Però de seguida quedava escombrada pel moviment dels passatgers pujant al tren. La càmera era massa lluny per veure exactament per què la Zoe havia perdut l’equilibri.

El mòbil de la Kelly va vibrar sobre la taula. Era un missatge de la seva germana. Va girar el telèfon i el va ignorar. Que deixés un altre missatge a la bústia. No tenia ganes de parlar amb ella.

«No u entens», deia l’últim missatge de text de la Lexi.

En efecte, no ho entenia. ¿Quin sentit tenia la feina que feien ella i els seus companys? ¿O els fiscals i tot el sistema judicial i penitenciari en general? ¿Quin sentia lluitar per fer justícia si les víctimes, si la gent com la Lexi, no es volia prendre la molèstia d’involucrar-se en el procediment penal?

Va indicar al Craig la data i l’hora de la segona vegada. Dimarts 24 de novembre, pels volts de les 18.30. La segona topada de la Zoe amb el Friedland. En aquesta ocasió van baixar junts del metro a Crystal Palace, la va acompanyar fins a la sortida i allà la va convidar a una copa. ¿S’havia descarregat algun altre perfil del web? ¿Havia seguit la mateixa tàctica, amb les altres? L’Andrew Robinson semblava convençut que el seu Equip de Delictes Informàtics identificaria l’home que hi havia darrere del web, ¿però quant de temps trigarien? Mentrestant, la Kelly abordava el cas igual que si estigués intentant desmantellar una xarxa de tràfic de drogues: començant pel de baix de tot. El Gordon Tillman s’havia negat a respondre les seves preguntes, però potser el Luke Friedland tindria més ganes de parlar.

—¿És aquest? —va fer el Craig prement el botó de pausa.

La Kelly va assentir.

Estaven arribant a les portes automàtiques. La Kelly havia reconegut l’impermeable vermell de la Zoe i l’abric de vestir que duia el Friedland al vídeo anterior. Tal com els havia explicat la Zoe a la seva declaració, quan van arribar a les portes ell la va deixar passar primer.

Quan va veure que el Friedland validava la seva targeta de transport, la Kelly va somriure.

—Ja et tinc —va dir entre dents mentre s’apuntava l’hora exacta que sortia a la pantalla.

Va agafar el telèfon i va marcar un número de memòria.

—Ei, Brian, ¿què t’expliques?

—Mira, aquí, pencant, com sempre —va respondre el Brian tot animat—. ¿I a tu com et van els nous aires?

—Molt bé.

—Digues, ¿què puc fer per tu?

—Dimarts vint-i-quatre de novembre, Crystal Palace, segona porta començant per l’esquerra, 18.37. Si t’ha d’ajudar, just abans t’ha de sortir una tal Zoe Walker.

—Un segon.

La Kelly va sentir que teclejava mentre cantussejava alguna cosa molt fluixet. De seguida va reconèixer la mateixa tornada desafinada que li sentia cantar des que el coneixia. Després de treballar durant trenta anys al cos de policia, el Brian havia agafat la jubilació i l’endemà mateix havia començat a treballar al metro de Londres.

—A casa m’avorriria —li va explicar quan un dia li va preguntar per què no es dedicava a gaudir de la jubilació.

Després de trenta anys treballant a Londres, no hi havia res que el Brian no sabés de la ciutat. El dia que es jubilés de debò seria difícil de substituir.

—¿Saps més o menys a qui busques, Kelly?

—Un home, és l’únic que sé del cert —va respondre—. Podria ser que es digués Luke Friedland.

Després d’un moment de silenci, el Brian va fer una rialleta gutural i enrogallada aconseguida a còpia d’anys funcionant a base de cafè i tabac.

—No es pot dir que tingui gaire imaginació, el teu amiguet. La targeta de transport la té a nom de Luke Harris. ¿I vols saber en quin carrer viu?

—¿Friedland Street?

—Sí senyora.

Quan va arribar a casa de la feina, ja l’estaven esperant. Van veure que s’aturava per introduir el codi i van sortir tots dos del cotxe.

—¿Podem parlar un moment? —va dir la Kelly ensenyant-li la placa i mirant-lo de fit a fit.

¿L’hi havia semblat a ella, o li havia vist una lluïssor de pànic als ulls?

—¿Sobre què?

—¿Què li sembla si pugem a dalt?

—És que avui no em va gens bé. Aquesta nit tinc molta feina. Potser em podrien deixar un número de telèfon…

—Si s’estima més que el portem a comissaria… —va intervenir el Nick, sortint de darrere la Kelly i posant-se al seu costat.

El Harris se’ls va mirar primer l’un i després l’altre.

—Val més que entrin a casa.

El Luke Harris vivia en un àtic al centre de Londres, a l’apartament més luxós d’un edifici de sis plantes. L’ascensor els va deixar directament en un espai diàfan, amb una cuina blanca i lluent que no feia pinta d’usar-se gaire.

—Que bonic —va dir el Nick travessant la sala d’estar per contemplar les vistes a la ciutat.

A la dreta, la torre BT, dominant tot el que hi havia al seu voltant. Més enllà la Kelly va identificar el Shard i la torre Heron. Al centre de l’habitació, dos sofàs increïblement flonjos, mirant-se l’un a l’altre i separats per una tauleta de centre de vidre amb tot de luxosos llibres de viatge apilats al damunt.

—¿Se’ls ha llegit tots?

El Harris estava nerviós. No parava de tocar-se la corbata i mirar alternativament els dos policies.

—¿De què va, tot això?

—¿Li diu res, el nom de Zoe Walker?

—Em temo que no.

—Doncs la setmana passada la va convidar a una copa davant de la sortida de Crystal Palace.

—Ah, sí! Esclar! La Zoe. Em va dir que no.

La Kelly va detectar un puntet d’indignació que contrastava amb el gest d’indiferència que havien fet les seves espatlles.

—No deu ser gaire habitual, que una dona es resisteixi als seus encants, ¿oi? —va preguntar la Kelly amb to sarcàstic.

El Harris va tenir la decència de ruboritzar-se una mica.

—En absolut. El que passa és que m’havia fet la impressió que ens enteníem força bé, encara que ens acabéssim de conèixer. Ella era atractiva, però ja anava cap als quaranta i…

Va veure la mirada assassina de la Kelly i no es va atrevir a acabar la frase.

—I vostè troba que li hauria d’estar agraïda, ¿oi?

El Harris no va contestar.

—¿Com va conèixer la Zoe Walker? —va preguntar el Nick des del finestral que ocupava tota la paret, girant-se de cop i anant cap al centre de l’habitació.

Com que el Harris continuava dempeus i no els havia convidat a seure, la Kelly també continuava dreta. Però l’inspector no tenia tantes manies i es va enfonsar en un dels sofàs deixant-s’hi caure amb ganes. La Kelly el va imitar. A contracor, com si fins a aquell moment s’hagués pensat que seria una visita curta, el Harris es va asseure al sofà del davant.

—Dilluns al metro vam parlar un moment, i més tard vam tornar a coincidir i vam estar xerrant molt a gust —va fer tornant a arronsar les espatlles, en un gest que no semblava del tot natural—. Que jo sàpiga no és cap crim, demanar-li a algú si vol anar a prendre una copa, ¿oi?

—¿I la va conèixer al metro? —va preguntar la Kelly.

—Sí.

—¿Per casualitat?

El Harris va trigar un moment a contestar.

—Sí. Mirin, tot això és bastant absurd. Jo tinc feina, així que, si no els sap greu… —va fer mentre es posava dret.

—¿No va pagar per obtenir informació sobre el trajecte habitual de la Zoe Walker en un web que es diu troba la que busques? —va preguntar la Kelly com qui no vol la cosa mentre es delectava amb la transformació del rostre del seu interlocutor, que passava de la sorpresa a la por.

El Harris es va tornar a asseure. La Kelly va esperar que parlés ell. Es va fer un silenci llarguíssim.

—¿Em pensa detenir?

—¿Hauria de fer-ho?

Un altre silenci.

¿Havia comès algun delicte? No era cap crim, demanar-li a la Zoe Walker si volia fer una copa amb ell, però si l’havia estat seguint…

El Gordon Tillman s’enfrontava a una acusació de violació, estava detingut i dissabte al matí havia comparegut davant del jutge. Seguint els consells del seu advocat i malgrat que la Kelly li havia advertit que seria contraproduent per a ell, s’havia negat a contestar cap pregunta.

—¿Qui hi ha darrere del web, Gordon? —li havia tornat a preguntar la Kelly—. El tribunal serà molt més benvolent amb vostè si col·labora.

El Tillman s’havia limitat a mirar el seu advocat, que s’havia afanyat a respondre en nom del seu representat:

—Això és una promesa molt agosarada per part seva, agent Swift, perquè no li correspon a vostè fer-la. He aconsellat al meu client que no faci cap més comentari.

L’home havia fet un intent poc entusiasta de demanar llibertat sota fiança, al·legant la conducta irreprotxable del seu client, la seva posició social i l’impacte que la seva absència podia tenir en la seva carrera. Però el jutge ho havia rebutjat tan ràpid que semblava que portés la decisió ja presa.

No n’havien tret res, del Tillman, però potser el Luke Harris seria més comunicatiu. No s’hi jugava tantes coses: no estava acusat de violació, ni anava vestit amb l’uniforme de detingut, ni havia trepitjat una cel·la. Era qüestió d’anar amb peus de plom.

—El web —va repetir la Kelly.

El Luke va posar els colzes sobre els genolls i es va tapar la cara amb les mans, separant molt els dits.

—Em vaig donar d’alta fa poques setmanes —va dir com si parlés amb l’espessa catifa que hi havia sota la tauleta—. Me’l va recomanar una persona de la feina. El primer perfil que em vaig descarregar va ser el de la Zoe.

La Kelly va pensar que era molta casualitat, però va decidir deixar-ho estar. De moment.

—¿I per què no ens ho ha dit des del principi?

El Harris va aixecar el cap.

—Perquè tot plegat es porta amb molt de secretisme. Et diuen que siguis discret.

—¿Qui t’ho diu? —va preguntar el Nick—. ¿Qui porta el web, Luke?

—No ho sé —va fer tornant a aixecar la vista—. No ho sé. És com si em preguntés qui és el propietari de la Viquipèdia o de Google Earth. Sóc usuari del web, però no tinc ni idea de qui el porta.

—¿I com el va conèixer?

—Ja l’hi he dit, a través d’una persona de la feina.

—¿Qui?

—No me’n recordo.

La bateria de preguntes del Nick l’estava posant cada cop més nerviós.

—Intenti-ho.

—Érem tota una colla —va fer fregant-se el front—. Vam anar al pub després de plegar, vam començar a xerrar i la cosa va anar pujant de to. N’hi havia uns quants que aquell cap de setmana havien anat a un club de striptease. Vam començar a fer conya amb això. Ja sap com som els tios, quan ens ajuntem —va dir mirant només al Nick, que es va quedar impassible—. Algú va esmentar el web. Em van dir que per obrir-hi un compte es necessitava una contrasenya que estava amagada al número de telèfon que sortia en un anunci del London Gazette. Una mena de codi secret només per a iniciats. Al final va poder més la curiositat i vaig…

Es va interrompre tot mirant alternativament els dos policies.

—No vaig fer res mal fet.

—Això ja ho decidirem nosaltres —va replicar el Nick—. Resumint, que es va baixar la informació de la Zoe Walker i la va seguir.

—No la vaig seguir! No sóc cap pervertit! Només buscava la manera de coincidir amb ella i ja està. Miri, tot això —va fer dibuixant amb el braç un cercle a l’aire que englobava tot el pis— és molt maco, però s’ha de pencar moltíssim per aconseguir-ho. Treballo set dies a la setmana, cada vespre tinc teleconferència amb els Estats Units… No em queda gaire temps per conèixer dones. Aquest web m’assegura el tret, simplement.

«Més que un tret et deu assegurar un clau», va pensar la Kelly mentre la seva mirada topava amb la del Nick.

—Expliqui’m què va passar a l’andana de Whitechapel el primer cop que va parlar amb la Zoe Walker.

Un altre cop aquella mirada esquiva, aquell moviment ràpid dels ulls cap a l’esquerra.

—¿Què vol dir?

—Tenim una declaració firmada per la Zoe —el va advertir la Kelly, tirant-se a la piscina—. Ens ho ha explicat tot.

El Harris va tancar els ulls un moment. Quan els va tornar a obrir va evitar el contacte visual amb els dos policies i va deixar la vista clavada en una guia il·lustrada d’Itàlia que hi havia sobre la taula.

—Aquell matí havia intentat encetar-hi conversa, però va passar de mi. L’havia trobat al metro, just on el seu perfil deia que seria. Vaig pensar que potser si podia ajudar-la d’alguna manera seria més fàcil trencar el gel. Cedir-li el seient, portar-li la compra, el que fos. Però no se’m va presentar l’ocasió. Allà a Whitchapel la tenia just al davant, a tocar de les vies, i…

Es va interrompre. Encara no havia apartat els ulls del llibre que tenia al davant.

—Continuï.

—La vaig empènyer.

La Kelly va agafar aire. Va notar que el Nick es dreçava al seu costat. A partir d’ara ja no calia anar amb peus de plom.

—De seguida la vaig agafar perquè no caigués. No va córrer perill en cap moment. A les dones els agrada que les salvin, ¿oi?

La Kelly es va mossegar la llengua per no replicar. Va mirar un moment el Nick, que li va fer que sí amb el cap, i es va posar dreta:

—Luke Harris, queda detingut per l’intent d’homicidi de la Sra. Zoe Walker. Té dret a guardar silenci, però això podria perjudicar la seva defensa si quan l’interroguin no diu alguna cosa que més endavant potser li convindrà invocar davant d’un tribunal.