33

La Melissa acaba d’aparèixer a la porta que hi ha entre la cuina i el rebedor. Veu la mirada d’horror de la Katie, el mapa desplegat que tinc a la mà, i a poc a poc se li esborra el somriure. Encara tinc esperances que ho negarà tot; que s’inventarà una explicació plausible per a la prova inculpatòria que tinc a les meves mans.

Però ni tan sols ho intenta. Es limita a sospirar fondo, com si tot el que fem fos insuportablement avorrit.

—És de molt mala educació remenar les pertinences personals d’algú altre —diu.

M’haig d’empassar les disculpes que sense adonar-me estan a punt de sortir-me de la boca. Travessa la cuina fent repicar els talons i em pren el mapa de les mans. M’adono que estic contenint la respiració i intento deixar anar l’aire, però no en surt res. Sento una opressió al pit, com si una mà invisible me l’estigués comprimint. Em quedo mirant com torna a plegar el mapa, fent espetegar la llengua contrariada quan un dels trossos es plega cap a l’altra banda, però gens atabalada ni espantada. Em desconcerta tant la seva sang freda que m’haig de recordar a mi mateixa que la prova és irrefutable. És la Melissa, qui hi ha darrere del web. Darrere dels anuncis del London Gazette. És ella, qui es dedica a caçar dones per tot Londres, venent informació dels trajectes que fan perquè els homes les puguin caçar també.

—¿Per què? —li pregunto.

No respon.

—Val més que segueu —es limita a dir, assenyalant la taula gran i blanca.

—No.

La Melissa deixa anar un sospir, exasperada.

—Zoe, no ho facis més complicat encara. Seu.

—No ens pots retenir aquí dins.

Es posa a riure. És una rialla forçada que dona a entendre que pot fer el que li doni la gana. Fa unes quantes passes cap al taulell de la cuina, una vasta extensió de marbre interrompuda només per la cafetera i un ganiveter al costat dels fogons. Hi deixa la mà suspesa un moment amb el dit índex estirat, com si per dins estigués cantant «pinyol madur, t’ha tocat a tu» i finalment estira un mànec blanc i en treu un ganivet d’uns quinze centímetres.

—¿Ah no? —replica.

Em deixo caure a poc a poc a la cadira que tinc més a prop. Li toco el braç a la Katie i al cap d’un moment m’imita.

—No te’n sortiràs, Melissa —li dic—. La policia arribarà d’un moment a l’altre.

—Ho dubto molt. Si hem de jutjar per tota la informació que has tingut l’amabilitat de compartir amb mi durant les últimes setmanes, la policia ha demostrat ser francament incompetent.

—Però li has dit a l’agent Swift on érem. Deu…

M’aturo abans i tot de veure l’expressió de menyspreu de la Melissa. Que imbècil que sóc. És evident que no ha trucat a la Kelly Swift. Quan me n’he adonat ha sigut com si em clavessin un cop de puny a l’estómac. M’he plegat en dos a la cadira, de cop i volta esgotada. La policia no està venint. La meva alarma antiagressions és a la bossa, a casa. Ningú sap on som.

—Estàs malalta —li etziba la Katie— o sonada. O totes dues coses.

No és només ràbia, el que traspua la seva veu. Penso en totes les hores que s’ha passat la Katie en aquesta cuina durant tots aquests anys, fent pastissos, o els deures, o parlant d’una manera que de vegades és impossible entre mare i filla, per més unides que estiguin. Intento imaginar-me com es deu sentir i m’adono que ho sé perfectament. Enganyada. Maltractada. Traïda.

—Ni una cosa ni l’altra. Vaig veure una oportunitat de negoci i la vaig aprofitar.

Ve cap a nosaltres amb el ganivet com si res en una mà. Podria semblar que l’hem interromput mentre feia el sopar.

—Això no és un negoci! —exclamo, tan indignada que m’embarbusso amb les paraules.

—Oi tant que ho és, i molt profitós. Al cap de quinze dies d’inaugurar el web ja tenia cinquanta clients, i cada dia se n’hi afegeixen més.

Sentint-la parlar sembla que estigui anunciant una franquícia; qualsevol diria que està cantant les meravelles de la seva cadena de cafeteries.

S’asseu davant nostre.

—Mira que arriben a ser imbècils, els usuaris del transport públic. Els veus allà cada dia, aliens a tot el que els envolta. Immersos en els seus iPods, amb la vista clavada a la pantalla del mòbil, llegint el diari… Fent el mateix trajecte cada dia, seient al mateix lloc, esperant al mateix punt de l’andana.

—Només estan anant a treballar —dic.

—Cada dia veus les mateixes cares. Un dia em mirava una dona maquillant-se a la Central Line. Ja l’havia vist altres vegades, i tenia sempre la mateixa rutina. Esperava fins a Holland Park i aleshores treia la bosseta amb els estris de maquillar-se i començava a empolvorar-se la cara. Primer el maquillatge en pols, després l’ombra d’ulls, el rímel i el pintallavis. Quan el tren començava a frenar a Marble Arch, ho tornava a guardar tot a la bossa. Aquell dia, mentre l’observava, vaig desviar un moment els ulls i vaig veure un home que tampoc li treia els ulls de sobre, però amb una expressió a la mirada que suggeria que no estava pensant només en la seva cara. Va ser llavors quan se’m va acudir la idea.

—¿I per què jo? —ara que em sento a mi mateixa fent-li aquesta pregunta em costa de creure que no l’hi hagi preguntat abans—. ¿Per què em vas posar a mi al web?

—Necessitava dones una mica més grans —fa arronsant-se d’espatlles—. Hi ha gustos per a tot.

—Però som amigues!

De seguida que ho dic m’odio a mi mateixa per ser tan patètica. Semblo una col·legiala barallant-se al pati sobre qui va amb qui.

La Melissa prem els llavis. S’aixeca d’una revolada, va cap a les portes de vidre i mira cap al jardí. No contesta fins al cap d’uns quants segons.

—No he conegut mai ningú que es queixi tant de la seva vida com tu.

Això no m’ho esperava. Potser que em retragués alguna indiscreció de feia ves a saber quant, però això no.

—«Vaig tenir els fills massa jove» —diu estrafent la veu.

—Jo no ho he dit mai, això —em defenso mirant la Katie—. No m’he lamentat mai d’haver-vos tingut. A cap dels dos.

—Deixes un marit modèlic, solvent, divertit, que t’ajuda amb la canalla, i el substitueixes per un altre igual de modèlic.

—Tu no tens ni idea de com era el meu matrimoni amb el Matt. Ni de com és la meva relació amb el Simon.

Quan penso en el Simon sento una onada de culpa. ¿Com he pogut pensar que era l’administrador d’aquell web? Recordo els noms i les amenaces que he trobat al seu despatx i per un instant dubto de mi mateixa. Fins que m’adono del que són: les notes que ha pres mentre es documentava per escriure. Ha fet servir la Moleskine precisament per al que se suposava que l’havia de fer servir: per planificar la seva novel·la. No puc evitar un somriure d’alleujament i la Melissa em fa una mirada carregada de verí.

—Tu sempre ho has tingut tot molt fàcil, ¿oi, Zoe? I tot i així no pares de queixar-te.

—¿Fàcil?

Em posaria a riure, si no fos que té un ganivet a la mà que reflecteix la llum de la claraboia i projecta per tota l’habitació els colors de l’arc de Sant Martí.

—Tot va ser instal·lar-te aquí al costat i començar amb la teva cantarella del «pobra de mi». La mare soltera que no arriba a finals de mes i es posa a plorar cada cinc minuts.

—Era una època difícil —dic per defensar-me, més perquè ho senti la meva filla que no pas la Melissa.

La Katie m’agafa la mà i em dóna el suport silenciós que necessito.

—T’he donat tot el que m’has demanat. Diners, feina, ajuda per cuidar els nens…

Fa mitja volta i sento com els talons esgarrapen les rajoles. Llavors s’inclina cap a mi, fregant-me els cabells amb els seus, i em xiuxiueja a l’orella, serrant molt fort les dents:

—¿I tu què m’has donat, a mi?

—Jo…

Em quedo en blanc. Alguna cosa dec haver fet! Però no em ve res al cap. La Melissa i el Neil no tenen fills, ni cap animal domèstic, ni plantes que s’hagin de regar quan estan de viatge. Però l’amistat és alguna cosa més, ¿no? No cal que l’equilibri sigui tan perfecte!

—Estàs gelosa.

Resulta una paraula tan insignificant, per justificar una cosa d’aquesta magnitud; per justificar aquest horror.

La Melissa em fa una mirada de fàstic.

—¿Gelosa? ¿De tu?

Però la idea pren cos, com si ho fes quadrar tot.

—Et penses que hauries sigut millor mare que jo.

—Hauria sigut una mare més agraïda, d’això en pots estar segura —replica.

—Jo estimo els meus fills.

No em puc creure que estigui posant en dubte una cosa així.

—Però si amb prou feines els veies! Eren una nosa que m’encolomaves cada cop que te’ls volies treure de sobre. ¿Qui va ensenyar la Katie a cuinar? ¿Qui va aconseguir que el Justin deixés d’anar amb els més gamberros de l’escola? Si no fos per mi hauria acabat a la presó.

—Però tu deies que t’agradava tenir-los!

—Perquè em necessitaven! ¿Quina altra cosa tenien? ¿Una mare que sempre estava treballant, o rondinant, o plorant?

—Això no és just, Melissa.

—És la veritat, tant si t’agrada com si no.

La Katie continua callada al meu costat. Me la miro i veig que està tremolant, lívida. La Melissa es posa dreta, se’n va cap a la cadira amb rodes de davant del seu escriptori i posa l’ordinador en marxa.

—Deixa’ns marxar, Melissa.

Es posa a riure.

—Vinga, Zoe. No et facis la tonta. Sabeu això del web, sabeu el que he fet. No us puc deixar anar com si res.

—Doncs deixa’ns aquí! —dic fent un crit, veient de cop i volta que hi ha una altra sortida—. Ves-te’n ara mateix. Deixa’ns aquí dins tancades. No sabrem on ets ni direm a la policia res del que ens acabes d’explicar. Pots esborrar tot el que hi ha al teu ordinador!

Sóc conscient que semblo una histèrica. Em poso dreta, sense saber ben bé què faré a continuació.

—Seu.

—Les cames no em responen, però estan avançant cap a la Melissa amb el pilot automàtic.

—Que seguis!

—Mama!

Passa tot tan ràpid que no tinc temps de reaccionar. La Melissa s’aixeca i m’envesteix. Caiem totes dues a terra, ella sobre meu, immobilitzant-me. M’agafa els cabells amb la mà esquerra i m’obliga a aixecar la barbeta mentre amb l’altra mà em posa el ganivet al coll.

—Ja me n’estic cansant, Zoe.

—Deixa-la anar! —crida la Katie, estirant-li la jaqueta i clavant-li un cop de peu a la boca de l’estómac.

La Melissa amb prou feines el nota. Sento el tall del ganivet contra la pell.

—Katie —dic amb un fil de veu—. Para.

Dubta un moment i finalment recula. Tremola tant que sento com li peten les dents. Noto una cremor al coll.

—Mama, et surt sang.

Sento com el líquid s’escola pel coll.

—¿Penses creure, sí o no?

Faig que sí amb el cap en un moviment gairebé imperceptible però que fa brollar un altre regalim de sang de la ferida.

—Així m’agrada.

Es posa dreta, s’espolsa els genolls, es treu un mocador de la butxaca i eixuga el tall del ganivet amb molt de compte.

—Va, ara ves a seure.

Obeeixo i se’n torna cap al seu escriptori. Tecleja alguna cosa i veig el fons de pantalla del web de trobalaquebusques. La Melissa introdueix un nom d’usuari i la contrasenya, però el web sembla diferent. M’adono que hi ha entrat com a administradora. Minimitza la finestra i n’obre una de nova teclejant alguna cosa amb dits àgils. Veig una andana del metro. No hi ha gaire gent. Tot just una dotzena de persones dretes i una dona amb un carretó d’anar a comprar asseguda en un banc. Al principi em penso que és una foto fixa, però llavors la dona del carretó es posa dreta i comença a caminar per l’andana.

—¿És una càmera de seguretat?

—Sí. No puc presumir d’haver-les posat jo. Només de piratejar-les. Em vaig arribar a plantejar posar-ne de meves, però llavors m’hauria hagut de limitar a un parell de línies de metro. En canvi, així podem veure tota la xarxa. Aquesta en concret és la Jubilee Line.

Un altre moviment de dits ràpid pel teclat i la imatge canvia a una altra andana, amb un grapat de persones que esperen el tren.

—L’únic emprenyador és que no puc veure totes les imatges ni controlar l’orientació de les càmeres… M’haig de conformar amb el mateix que veuen els operadors. Però almenys em facilita la feina; i també la fa més interessant, esclar.

—¿Què vols dir?

—Abans de tenir accés al circuit no sabia mai què passava, amb les dones. Les havia de treure del web un cop el seu perfil ja estava venut o anar vigilant que no canviessin de feina o de rutina. De vegades trigava dies a adonar-me que una d’elles portava un abric nou. I no és bo per al negoci. Amb les càmeres de seguretat les puc mirar quan vulgui. I també saber el que els passa.

Comença a teclejar un altre cop i pitja l’enter amb una fúria desmesurada. Es gira cap a nosaltres dibuixant lentament un somriure.

—¿I si juguéssim una estoneta?