34

La Kelly es va mirar el telèfon que tenia sobre la taula i es va armar de valor per marcar el número. Ja ho havia intentat unes quantes vegades, però sempre penjava abans que comencés a sonar. Una de les vegades, ja estaven despenjant. Abans de canviar d’opinió, va agafar el telèfon i va marcar. Mentre aguantava l’auricular entre l’espatlla i l’orella, va escoltar el to sense saber què s’estimava més, que li sortís la bústia de veu o acabar ja d’una vegada amb allò. El Nick volia tothom a la sala de reunions al cap de deu minuts, i segurament passaria molta estona abans de tornar a tenir l’oportunitat de fer una trucada personal.

—¿Sí?

Quan va sentir la veu de la Lexi es va quedar muda de cop i volta. Al seu voltant tothom s’estava preparant per anar cap al brífing, agafant quaderns de notes o llegint els correus electrònics d’última hora. Va estar a punt de penjar.

—¿Sí? ¿Digui? —va insistir la Lexi, una mica contrariada.

—Sóc jo.

—Ah! ¿I per què no deies res?

—Perdó, no sé què passava amb la línia. ¿Com estàs?

Va sentir l’avís que tenia un nou correu entrant i va desplaçar el ratolí per obrir-lo. Era de l’inspector: «¿Aquest soroll que se sent és del bullidor?». A través de la porta oberta de la sala de brífing la Kelly va veure el Nick amb la BlackBerry, que alçava el cap i li feia un somriure mentre amb la mà lliure feia com si s’acostés una tassa als llavis.

—Bé, ¿i tu?

—Bé.

La Kelly va assentir amb el cap a l’inspector mentre alçava el dit índex, demanant-li que li donés un minut. Però ja no la mirava.

Van continuar amb aquella conversa tan forçada fins que a la Kelly se li va acabar la paciència i va dir:

—De fet, et trucava per dir-te que espero que et vagi molt bé demà.

Es va fer un silenci.

—¿Demà?

—¿Que no és demà, la trobada? ¿A Durham?

¿Havia sonat prou entusiasta? Esperava que sí. Per més insuportable que se li fes imaginar-se la Lexi en aquell campus; per més que ella, al seu lloc, no en volgués ni sentir a parlar, havia d’acceptar el que la Lexi li estava dient des de feia anys. Que era la seva vida.

—Sí —va fer la Kelly, que no les tenia totes.

La Lexi no l’hi podia retreure.

—Bé, doncs això, que espero que t’ho passis molt bé. Segur que hi haurà molta gent que estarà igual. ¿Com es deia aquella noia que vivia amb tu a segon, aquella que s’alimentava només de salsitxes?

Parlava massa ràpid, com si les paraules tinguessin pressa per sortir. I és que volia que la seva germana sabés que li feia costat incondicionalment, que no passava res. Era el que hauria hagut de fer quan li va dir que pensava tornar a Durham.

—Gemma, em sembla.

—Això mateix, Gemma. Mira que era rareta!

—¿Què et passa, germaneta? ¿Per què em truques, en realitat?

—Per dir-te que ho sento. Que sento haver-me ficat en la teva vida i haver jutjat les teves decisions —va respirar fondo—. I sobretot, haver penjat el telèfon aquella nit.

La Lexi va fer un sorollet gairebé imperceptible, una mena de crit ofegat.

—No, Kelly, sisplau. No vull…

La Lexi semblava tan afectada que la Kelly va estar a punt de fer-se enrere, per no fer-li més mal. Però havia esperat massa temps per dir allò.

—Escolta’m un moment i et prometo que no te’n tornaré a parlar mai més.

Va interpretar el silenci de la seva germana com un sí.

—Em sap molt de greu haver penjat. Estaves espantada i jo no vaig saber estar al teu costat. No hi ha dia que no me’n senti culpable.

El silenci a l’altre extrem de la línia era tan dens que la Kelly es va pensar que la Lexi havia penjat. Però finalment va sentir que li deia:

—No va ser culpa teva, Kelly.

—Ja, però si hagués…

—Ni tu en vas tenir la culpa per haver penjat, ni jo per caminar pel bosc tota sola. Jo no te’n considero culpable. Ni a tu ni a la policia.

—S’haurien hagut de prendre les denúncies més seriosament.

—Kelly, si aquella nit em van violar va ser només per un motiu: perquè un home va decidir fer-ho. No sé si ja ho havia fet abans ni si ho ha tornat a fer després. Però, tant si està bé com si està malament, tant se me’n dona. Va ser una nit, una hora, de la meva vida. I n’he viscut milers i milers plenes de llum, de felicitat i d’alegria.

La Kelly sentia les rialles dels nebots de rerefons. Unes rialles encomanadisses, incontrolables, que li omplien el cor.

—No va ser culpa de ningú altre, Kelly.

—D’acord.

La Kelly no es veia amb cor de dir res més. Tenia por d’arrencar a plorar. Es va penedir de no haver fet la trucada des del mòbil. Almenys així no s’hauria hagut de quedar collada a la taula, on tothom la podia veure. Va tancar els ulls i es va posar una mà al front. El Fergus i l’Alfie continuaven jugant i rient, ara amb algun crit indignat que reclamava la propietat d’alguna joguina. La Kelly es va imaginar la Lexi dreta a la cuina, amb els nanos plens d’energia per més que s’haguessin passat tot el dia a escola, escampant tot de peces de Lego als seus peus. No hi havia res a la vida de la Lexi que depengués del passat. La Lexi vivia el present. I havia arribat el moment que la Kelly fes com ella. Quan es va sobreposar, van començar a parlar totes dues alhora.

—¿Què et sembla que em posi?

—¿Què et posaràs?

La Kelly va somriure, recordant els temps en què l’una acabava les frases de l’altra, quan anaven a escola. La Lexi sempre deia que tenien poders especials de bessones, però en realitat l’explicació era ben senzilla: es passaven el dia juntes. Com si fossin amigues íntimes.

—T’haig de deixar —va dir la Kelly quan va veure que el Nick repetia la mímica del cafè—. Haig d’entrar en una reunió. Ja m’explicaràs com t’ha anat. I si la Gemma ja menja alguna cosa que no siguin salsitxes.

La Lexi es va posar a riure.

—Gràcies per trucar. T’estimo, ja ho saps.

—Jo també t’estimo.

La Kelly va entrar a recules a la sala de reunions obrint la porta amb el cul mentre intentava que no li caigués la safata, que s’inclinava pel pes i trontollava a cada pas que feia.

—Lucinda, anem justos de bossetes de te i t’he fet una tisana de les teves, ¿et va bé?

L’analista no va respondre. De fet, ningú va alçar la vista.

—Ha passat alguna cosa, ¿oi?

—El de Delictes Informàtics acaben de rebre una notificació d’un nou perfil —va dir el Nick tot bellugant la cadira per fer espai a la Kelly, mentre l’Andrew Robinson li assenyalava el portàtil que tenia davant.

—Quan el compte del Nick va quedar anul·lat en vam obrir un de nou, seguint instruccions seves —va dir l’Andrew—. I fa quinze minuts ha rebut això.

Era un correu electrònic molt breu. Una ratlla de text dalt de tot, amb una fotografia de la mida del dit gros d’una dona rossa.

Perfil nou: GRATIS només avui.

—¿N’hi havia hagut algun altre, de gratis? —va preguntar la Kelly.

—Només per als abonats a la fórmula platí. Fins ara no hi havia hagut cap perfil que valgués menys de 200 lliures, i és el primer cop que rebo una notificació d’una alta. Que ens consti a nosaltres, fins ara sempre es feia a través d’un anunci al Gazette.

La Kelly va llegir la descripció:

—Ho han rebut tots els subscriptors —va dir l’Andrew, bellugant el cursor fins a la ratlla dels destinataris, on apareixia aquesta informació.

Es va fer un silenci mentre tots els presents s’imaginaven la llista sencera d’abonats —per llarga que fos— fent clic al perfil d’aquella dona i baixant-se els detalls del seu trajecte. ¿Quants n’hi devia haver ja en aquell moment asseguts davant de l’ordinador, o mirant la pantalla del mòbil, llegint exactament el mateix que acabava de llegir la Kelly? I després de llegir-ho, quan sabessin que estaria travessant Londres sense saber que l’observaven, ¿quants d’ells farien un pas més enllà?

—¿Pots ampliar la foto? —va preguntar la Kelly.

L’Andrew va fer el que li demanava i la foto diminuta que acabaven de veure va omplir tota la pantalla. Era una selfie d’una adolescent fent una ganyota a la càmera. La cabellera rossa amb metxes li tapava parcialment els ulls. La imatge estava una mica difuminada, com si l’haguessin agafat d’Instagram o l’haguessin retocat per penjar-la en alguna altra xarxa social.

La Kelly no coneixia aquella noia, però li sonava la seva cara. L’havia vist en una altra foto que li havien ensenyat per demostrar-li com se’n podia treure una imatge més reduïda. La Kelly s’havia llegit fins al més mínim detall de l’operació FURNISS. Sabia d’on tenia vista aquella noia. Els mateixos cabells rossos, la mateixa ganyota…

—Jo sé qui és, aquesta noia —va exclamar girant-se cap al Nick—. És la filla de la Zoe Walker.