13

Els anuncis m’estan consumint. No me’ls puc treure del cap i m’estic tornant paranoica. Anit vaig somiar que veia la cara de la Katie als classificats. I al cap de pocs dies al Times: l’havien deixat abandonada, pensant-se que era morta, després d’agredir-la i violar-la. M’he despertat xopa de suor, incapaç de suportar ni tan sols els braços del Simon al meu voltant si abans no travessava el replà i anava a comprovar que la Katie dormia profundament.

Llanço la moneda de deu penics a la funda de la guitarra de la Megan, com cada dia.

—Que tinguis un bon dilluns! —em crida.

Em forço a tornar-li el somriure.

Amb el vent que bufa en aquella cantonada, m’admira que sigui capaç de tocar amb aquells dits blaus de fred. Em pregunto què diria el Simon si algun dia la portés a casa a sopar, o si la Melissa no li guardaria una mica de caldo de tant en tant. Mentre travesso les portes automàtiques, vaig pensant com convidar-la a un àpat calent procurant que no sembli caritat. No la voldria ofendre.

Estic tan sumida en les meves cabòries que no m’adono de l’home de l’abric. Ni tan sols sé si ja m’estava mirant abans que jo el veiés a ell. En qualsevol cas, és evident que en aquest moment m’està mirant. Quan el tren arriba, me’n vaig cap a l’altre extrem de l’andana, però quan pujo al vagó i m’assec, el torno a veure. És alt i ample d’espatlles, amb els cabells grisos i espessos i una barba a joc ben retallada. Es deu haver tallat afaitant-se, perquè se li veu una taqueta de sang al coll.

Com que no em treu els ulls de sobre, faig veure que estic mirant el plànol de la xarxa de metro que hi ha damunt del seu cap, però igualment noto que m’observa de dalt a baix. Em fa sentir tan incòmoda que abaixo el cap, sense saber on posar les mans. Deu vorejar la cinquantena, porta un trajo fet a mida i un abric per protegir-se del fred i de les primeres volves de neu, que no trigaran a caure. El seu somriure és massa familiar. Massa possessiu.

Avui no hi deu haver escola: els trens van menys plens que de costum. A Canada Water baixa prou gent per deixar buits els tres seients de davant meu. L’home de l’abric n’ocupa un. La gent sol mirar-se, al metro —jo mateixa ho faig—, però quan els interceptes la mirada de seguida desvien els ulls, incòmodes. En canvi, aquest home no. Quan el miro a la cara —cosa que no penso tornar a fer—, m’aguanta la mirada amb posat desafiant, com si trobés que haig de sentir-me afalagada per la seva atenció. Per un moment em pregunto si realment me’n sento, però el pessigolleig que noto a l’estómac és més d’angoixa que no pas d’eufòria.

La companyia de transports de Londres ha publicat un vídeo per fer una campanya amb el lema «Si tu ho denuncies es pot aturar» per conscienciar sobre l’assetjament sexual al metro. «Pots denunciar qualsevol cosa que t’incomodi», diu. M’imagino cridant un agent de policia en aquest moment. ¿Què li diria? ¿«Hi ha un desconegut que no em treu els ulls de sobre»?

Mirar no és delicte. Encara tinc molt present aquella colleta de Whitechapel i el nano de les vambes blanques que estava convençuda que em seguia. ¿I si aquell dia hagués trucat a la policia o hagués demanat auxili? Però, tot i la lògica d’aquest argument, no em puc treure aquest neguit de sobre.

No és només per culpa d’aquest paio arrogant que se’m menja amb els ulls. Ara no em posaré pas nerviosa per un home! És per tot plegat. La imatge de la Cathy Tanning adormida al metro mentre li roben la bossa. La de la Tania Beckett estrangulada en un parc. L’Isaac Gunn i l’aplom amb què ha irromput en la vida de la Katie i a casa meva. Anit, quan va marxar tothom, vaig xafardejar una mica al seu Facebook, però per desgràcia el té tan protegit que l’únic que es podia veure era la seva foto de perfil. Me la vaig quedar mirant. Aquell somriure autosuficient ensenyant unes dents blanquíssimes, aquells cabells negres ondulats que li queien estudiadament sobre un ull… Un físic d’estrella de cine, sí, però de les que fan tremolar, i no precisament d’emoció.

L’home de l’abric s’aixeca per deixar seure una dona embarassada. És alt, i no s’ha d’esforçar gaire per agafar la nansa que penja del sostre. Se la passa fins al canell i l’aguanta per la part de dalt, a tocar del sostre. Ja no em mira, però el dec tenir a quinze centímetres com a molt i instintivament aferro la bossa que fins fa un moment tenia entre els peus, pensant en la Cathy Tanning i el seu carterista. L’home consulta el rellotge un moment i en acabat aparta la vista i es queda mirant amb aire desmenjat algun punt del final de tot del vagó. Algun altre passatger es mou i l’home es veu obligat a apartar-se una mica. Sento claríssimament el contacte amb la seva cama i faig un salt cap a un costat, com si m’acabés d’escaldar. Me n’aparto tant com puc, adoptant una posició forçada.

—Perdó —diu, mirant-me als ulls.

—No passa res —sento que diu la meva veu.

Però el cor em va a mil i em noto el pols a l’orella, com si acabés de córrer els cent metres llisos.

A Whitechapel m’aixeco del seient. És obvi que la meva intenció és baixar, però l’home no es mou i l’haig d’esquivar com puc per poder passar. Durant un instant els nostres cossos queden molt junts i noto que alguna cosa em toca a la cuixa, però el contacte és tan lleu que no estic segura d’haver-lo sentit. El vagó és ple de gent, em dic a mi mateixa. No pot passar res. Però amb les presses per baixar del vagó gairebé ensopego. Quan ja s’estan tancant les portes giro el cap per mirar a dins, una mica més tranquil·la ara que he deixat enrere aquell home, i no el veig.

No és al tren.

Potser està assegut. Potser ha quedat algun seient lliure. Però no hi ha cap home amb barba en tot el vagó. Ni amb un abric gris fosc.

L’andana es va buidant mentre els passatgers s’afanyen a fer transbord i els turistes ensopeguen els uns amb els altres, més pendents del plànol que del que tenen al voltant. Jo em quedo clavada a terra enmig de la riuada de gent apressada que intenta esquivar-me.

I llavors el veig.

Dret, immòbil, també, a uns deu metres de distància, interposant-se entre la sortida i jo. No em veu, està mirant al mòbil. Intento mantenir la calma. He de prendre una decisió. Si passo pel seu costat i continuo fent el meu camí, em podria seguir. Però si m’entretinc esperant que marxi ell primer, potser no es mou. L’andana és pràcticament buida. D’aquí a un moment quedarem només ell i jo. M’he de decidir ja.

Començo a caminar. La mirada endavant. Amb pas decidit, però sense córrer. «No corris. Que no noti que tens por». Està aturat ben bé al mig de l’andana i al darrere hi té un banc. Per tant, hauré de passar per davant seu. Sento els seus ulls clavats en mi a mesura que m’hi acosto.

Un metre.

Mig metre.

Dos pams.

No ho puc evitar; arrenco a córrer cap a la sortida amb la bossa fuetejant-me un cantó del cos, sense preocupar-me per la impressió que dec està donant. Estic convençuda que em seguirà, però quan arribo al túnel que porta a District Line, em tombo i el veig encara a l’andana, mirant-me.

Intento concentrar-me en la feina, però no tinc el cap per a res. Em sorprenc amb la mirada buida davant la pantalla, intentant recordar la clau de pas per entrar a la cartera de clients. Entra un home demanant informació sobre despatxos de lloguer i li encolomo tot de prospectes de locals en venda. Quan torna per protestar, no puc evitar posar-me a plorar.

—No s’acaba pas el món —em diu l’home tot comprensiu quan finalment obté el que havia vingut a buscar, tot mirant al seu voltant buscant mocadors de paper.

Li dic que estic bé i que em pot deixar sola i sembla que es treu un pes de sobre.

Quan la porta s’obre fent dringar la campaneta, faig un bot i el Graham em mira intrigat.

—¿Es troba bé?

—Sí, perfectament. ¿On era? A l’agenda no hi té res.

—No tinc res a l’agenda del despatx —puntualitza mentre es treu l’abric i el penja a l’armari del racó—. Però la meva agenda personal sempre està molt plena —afegeix allisant-se l’americana sobre la panxa.

Avui porta la jaqueta de tweed i l’armilla de color verd, que contrasta amb els pantalons vermells. Tot plegat sembla un model d’alguna revista tipus Country Living però en versió atrotinada.

—Em faria un gran favor si em portés un cafè, Zoe. ¿Ha llegit el diari?

Serro les dents i tiro cap a la cuina. Quan torno me’l trobo amb els peus sobre la taula, llegint el Telegraph. No sé si és per l’adrenalina d’aquest matí o perquè m’adono que aparentment sóc l’única que penca una mica a Hallow & Reed, però les paraules em surten sense passar abans pel filtre.

—¿Per què era, la pila de London Gazzette que tenia a la taula? N’hi havia com a mínim vint.

En Graham m’ignora, per bé que les celles arrufades indiquin que m’ha sentit.

—¿On són, ara? —insisteixo.

Baixa els peus a terra i es dreça a la cadira tot deixant anar un sospir, com si el meu interrogatori resultés més tediós que no pas ofensiu.

—Doncs convertits en pasta de paper, suposo. ¿No acaben així, normalment, els diaris? ¿No acaben tots convertits en paper de vàter a la prestatgeria d’algun supermercat barat?

—¿I per a què els volia?

No em puc treure aquesta pregunta de la ment. Tinc una veueta dins del cap que no para de recordar-me que vaig veure una pila de diaris sobre la seva taula. Em ve a la memòria el moment en què vaig veure la foto de la Cathy Tanning i l’instant en què vaig posar nom a la seva cara.

El Graham torna a sospirar.

—Som una agència immobiliària, Zoe. Ens dediquem a vendre i llogar. Oficines, superfícies comercials, magatzems… ¿Com es pensa que la gent s’assabenta del que oferim, Zoe?

He suposat que es tractava d’una pregunta retòrica, però el Graham sembla estar esperant la meva resposta. No es conforma a tractar-me amb aquest to condescendent, que ara em vol fer quedar com una idiota.

—Al diari —faig recalcant molt cada paraula.

—¿A quin diari?

—Al Gazette —faig serrant els punys.

—¿I on diries que s’anuncia, la competència?

—Ja està bé, Graham, ja ho he entès.

—¿Ah, sí, Zoe? Em preocupa una mica que no acabi d’entendre com funciona aquest negoci. Perquè si tant li costa entendre-ho, estic segur que sabria trobar una altra secretària amb nocions de comptabilitat.

Escac i mat.

—D’acord, Graham.

Els seus llavis dibuixen un somriure. No em puc permetre perdre la feina i ho sap.

Anant cap a casa em compro una revista, decidida a no tocar el London Gazette. L’estació és plena a vessar: els abrics d’hivern fan que tothom sembli el doble de gran. Avanço com puc per l’andana fins al meu lloc de sempre. Costa d’arribar-hi, però paga la pena. Així seré més a prop de la sortida quan hagi de fer transbord per agafar el tren de superfície. Noto sota els peus el terra rugós dissenyat per ajudar els invidents. Dec tenir les puntes dels peus trepitjant una mica la línia groga que marca el caire de l’andana i els tiro una mica enrere, tant com m’ho permet la riuada de passatgers. Faig un cop d’ull a la portada de la revista, atapeïda de titulars surrealistes.

Així és l’àvia que ha enganyat la mort… tres cops!

M’he casat amb la dona del meu fill!

El meu nadó de deu mesos ha intentat matar-me!

Noto a la cara el corrent d’aire calent que anuncia l’arribada imminent del tren. A dins del túnel s’alça un estrèpit cada cop més fort i els cabells em venen a la cara. Quan aixeco una mà per apartar-me’ls, dono un cop amb el braç a la dona del meu costat i li demano disculpes. Una nova tongada de passatgers envaeix l’andana. Els cossos del meu voltant s’estrenyen encara més. Faig un pas endavant, més per força que per voluntat pròpia.

Quan el frontal del tren ja es dibuixa al túnel, enrotllo la revista i intento ficar-me-la a la bossa, però llavors perdo l’equilibri i noto que me’n vaig cap al caire de l’andana. Sento una forma dura entre els omòplats: un colze, un maletí, potser una mà. Noto els bonys del paviment de l’andana sota els peus mentre m’entrebanco endavant, veig la pols que s’aixeca de les vies quan entra el tren. Sento una estranya sensació d’ingravidesa quan el pes del meu propi cos m’empeny més endavant encara i els meus peus perden el contacte amb el terra. Veig perfectament el maquinista i l’horror pintat al seu rostre. Tots dos tenim la mateixa certesa.

Que no podrà frenar a temps.

Algú deixa anar un xiscle. Un home crida. Acluco els ulls amb força. Un grinyol metàl·lic que em perfora l’oïda. Sento un dolor agut a l’espatlla quan algú m’estira enrere d’una estrebada i el meu cos es gira.

—¿Es troba bé?

Obro els ulls. Al meu voltant tot són cares de preocupació, però les portes del tren s’han obert i els que surten tenen pressa. Comencen a dispersar-se i quan el tren acaba d’engolir els nous passatgers es torna a posar en marxa.

L’home repeteix la pregunta, aquesta vegada amb un to més peremptori.

—¿Es troba bé?

Té els cabells grisos i espessos i du una barba ben retallada. És prou alt perquè li pugui veure una taqueta de sang seca a l’esquerra de la nou del coll. Faig un pas involuntari enrere i m’agafa pel braç.

—Vigili! No sé si sóc capaç de fer dos rescats en un dia!

—¿Rescat?

Encara estic intentant processar el que acaba de passar.

—Té raó, parlar de rescat probablement sigui una exageració… —diu amb un somriure irònic.

—És vostè —dic, com una ximple, mentre ell em mira amb cara inexpressiva—. A District Line, aquest matí…

—Ah! —exclama somrient educadament—. Oi tant, em sap greu, no…

Això sí que no m’ho esperava. Aquest matí estava tan convençuda que m’estava seguint! Però es veu que ni tan sols em veia. Ni tan sols es recorda de mi.

—No, esclar, és normal que no se’n recordi —em sento estúpida—. Li he fet perdre el tren; ho sento.

—En ve un altre d’aquí a un minut.

Mentre parlem, l’andana es torna a omplir de gent que intenta agafar posicions i comencen a formar-se petites concentracions al voltant dels passatgers experts que saben anticipar on s’obriran les portes.

—L’important és que vostè es trobi bé —diu el desconegut.

Però tot seguit sembla dubtar un moment i afegeix:

—Si necessita ajuda, hi ha gent que la pot escoltar… El telèfon de l’esperança, potser…

Al principi estic tan confusa que no entenc què m’està dient, fins que finalment hi caic:

—No m’he volgut pas suïcidar!

No sembla gaire convençut.

—D’acord, d’acord. En qualsevol cas, aquesta gent hi són per ajudar. Només si vostè els necessita, esclar.

Una nova ràfega d’aire calent. El fragor d’un nou tren que s’acosta.

—Bé, potser que… —diu l’home, fent un gest vague cap a les vies.

—Esclar. Em sap greu haver-lo entretingut. I gràcies un altre cop. Em sembla que val més que surti a caminar una mica i que em toqui l’aire.

—Molt de gust de conèixer-la… —diu en to interrogatiu.

—Zoe. Zoe Walker.

—Luke Friedland.

M’allarga una mà. Dubto un moment però finalment li dono la meva. Puja al tren. Somriu educadament mentre les portes es tanquen i el tren arrenca. Abans que el vagó desaparegui dins del túnel, em sembla percebre l’ombra d’un somriure.

En lloc de sortir a caminar em quedo esperant el pròxim tren, procurant no acostar-me gaire al caire de l’andana. El neguit difús que em rondava pel cap de cop i volta pren forma.

¿He ensopegat?

¿O més aviat m’han clavat una empenta?