29

Per fora, l’Espress Oh! era tan poc atractiu que costava de creure’s el cartell de l’aparador que assegurava que allà s’hi feia «el millor cafè de Londres». La Kelly va haver de fer tanta força per obrir la porta, que rascava al terra, que amb l’embranzida una mica més i hi entra fent un aterratge.

—Hi ha càmeres —va dir al Nick amb to triomfal apuntant a l’adhesiu de la paret que deia «Somriu, que t’estan gravant!».

Per dins era molt més espaiós del que semblava a primera vista. Uns rètols informaven els clients que al pis de dalt hi havia més taules. La Kelly va suposar que l’escala en espiral que baixava al soterrani devia portar als lavabos, a jutjar pel flux constant de gent. El nivell de soroll era considerable. Les converses s’havien de sobreposar al xiulet de la immensa cafetera que hi havia darrere la barra.

—Voldríem parlar amb l’encarregat, sisplau.

—Doncs que no us passi res —va fer la caixera, amb accent australià—. Si voleu posar una queixa tinc un formulari.

—¿Qui és el responsable del local, en aquest moment? —va preguntar la Kelly obrint la cartera i ensenyant-li la placa.

La noia no va semblar gaire impressionada. Al contrari, va escrutar tot el local amb una lentitud deliberada. Hi havia dos cambrers més, l’un fregant taules i l’altre amuntegant tasses en un rentaplats industrial amb tant d’ímpetu i tan ràpid que la Kelly se’n feia creus que no se li trenquessin totes.

—Doncs dec ser jo. Em dic Dana —va fer eixugant-se les mans al davantal—. Jase, posa’t un moment a la caixa. Podem anar a dalt.

El pis de dalt de l’Espress Oh! era ple de sofàs de pell que semblaven molt confortables però en realitat eren tan durs i tan lliscants que no convidaven a seure-hi gaire estona. La Dana va mirar expectant els dos policies.

—¿En què els puc ajudar?

—¿Teniu wifi? —va preguntar el Nick.

—Esclar. ¿Volen el codi?

—De moment encara no, gràcies. ¿L’accés és gratuït per a tots els clients?

La Dana va assentir.

—Se suposa que hem de canviar el codi periòdicament, però des que treballo aquí que és el mateix. Als clients habituals els va millor. Així no s’han de molestar a demanar-nos el codi, i per a nosaltres és menys feina.

—Necessitem rastrejar una persona que s’ha connectat a la vostra xarxa unes quantes vegades —va dir la Kelly—. Se la busca per un delicte molt greu.

La Dana va fer uns ulls com unes taronges.

—¿M’hauria de preocupar?

—No crec que vosaltres correu cap risc, aquí dins, però per a nosaltres és vital trobar aquesta persona com abans millor. Quan hem entrat ens hem fixat que teniu un circuit tancat de videovigilància. ¿Hi podríem fer un cop d’ull?

—Oi tant. És al despatx de l’encarregat, per aquí.

La van seguir fins a la porta que hi havia a l’altre cantó de la sala i van observar com introduïa amb dits àgils el codi de seguretat al teclat que hi havia collat al marc. La Dana els va fer passar a una habitació tan petita que més aviat semblava per desar-hi els estris de la neteja. Hi havia una taula amb un ordinador, una impressora plena de pols i una safata per a papers plena de factures i albarans. Al prestatge de sobre de l’ordinador, una pantalla en blanc i negre mostrava les imatges tremoloses que captaven les càmeres de seguretat. La Kelly va reconèixer la barra que havien vist al pis de baix i la rutilant cafetera.

—¿Quantes càmeres teniu? —va preguntar—. ¿Podem veure les altres?

—Només hi ha aquesta —va respondre la Dana.

Mentre eren allà, la Kelly va veure com el Jase, el noi a qui la Dana havia deixat a càrrec de la caixa, dipositava un cafè amb llet fumejant sobre una safata negra. Com a molt es podia veure una mica el perfil del client, però de seguida desapareixia.

—¿L’única càmera que hi ha és la que està enfocada cap a la caixa? —va preguntar la Kelly, per assegurar-se que ho havia entès bé.

—Els amos es pensen que aquí tothom fica la mà a la caixa —va dir la Dana, avergonyida—. És igual amb tots els locals de la cadena. L’any passat vam tenir un problema amb uns gamberros i vam enfocar-la cap a la porta, però els amos una mica més i ens maten. Total, que ara no la toquem per res i menys problemes.

La Kelly i el Nick es van mirar, decebuts.

—Ens haurem d’emportar totes les imatges del mes passat —va dir la Kelly—. ¿Videovigilància? —va afegir, mirant l’inspector.

El Nick va fer que sí amb el cap.

—Estem investigant un crim molt greu —va dir a la Dana— i potser ens caldrà posar unes quantes càmeres més durant unes setmanes. En aquest cas, és importantíssim que els clients no en sàpiguen res, i això vol dir —va afegir mirant la Dana molt seriós— que com menys empleats ho sàpiguen, millor.

—Jo no ho diré a ningú! —va fer la noia, espantada.

—Gràcies, ens has ajudat moltíssim —va dir la Kelly, intentant dissimular la seva desil·lusió.

Cada cop que es pensaven que tenien una pista que els portaria fins al culpable, anaven a parar a un carreró sense sortida. Per més que analitzessin les imatges de la càmera de seguretat corresponents al dia i l’hora en què el seu sospitós s’havia connectat al wifi per ordenar la transferència de diners dels seus clients, mentre la caixa i els treballadors ocupessin el noranta per cent de la pantalla, poques esperances podien tenir d’identificar-lo.

Quan sortien del local a la Kelly li va sonar el mòbil.

—És un missatge de la Zoe Walker —va dir al Nick, mirant la pantalla—. De moment treballarà des de casa. Només és per fer-me saber que no la trobaré al telèfon del despatx.

El Nick se la va mirar amb severitat.

—Si t’ho pregunta, no hem fet cap progrés significatiu, ¿entesos?

La Kelly va sospirar i va intentar respondre amb tranquil·litat:

—Li vaig explicar com ho havia de fer per entrar al web perquè em va semblar que tenia dret a veure la informació que hi havia sobre ella.

El Nick va apressar el pas per arribar al cotxe, va girar el cap i li va etzibar per sobre de l’espatlla:

—Penses massa, agent Swift.

Un cop a Balfour Street, la Kelly va agafar el disc amb les imatges de la càmera de l’Espress Oh! i el va portar a l’agent encarregat de custodiar les proves. El Tony Broadstairs era un investigador bregat amb més de vint-i-cinc anys d’experiència a Investigació Criminal i Homicidis i li encantava donar-li consells, encara que la Kelly no els volgués sentir ni els necessités. En aquesta ocasió es va dedicar a subratllar la importància de respectar el protocol en la cadena de custòdia.

—Per això has de firmar conforme m’entregues aquesta prova —li va dir dibuixant un cercle a l’aire amb el bolígraf sobre la casella pertinent de l’etiqueta—; i jo també haig de firmar conforme l’he rebut.

—Ja ho entenc —va fer la Kelly, que feia nou anys que recollia proves i en signava el registre—. Gràcies.

—Perquè, si faltés alguna de les dues firmes, se’n va tot a fer punyetes. Ja pots tenir l’home més culpable del país, que si la defensa s’adona que hi ha una cagada en el procediment, tot el cas s’ensorra més ràpid que un suflé quan el treus abans d’hora del forn.

—Kelly.

Es va girar i va veure venir l’inspector en cap, encara amb l’abric posat.

—No sabia que era aquí, senyor —va dir el Tony—. Em pensava que encara estava recuperant dies de festa acumulats. ¿Avui no li venia de gust anar a jugar a golf?

—Creu-me, Tony. No he vingut per gust —va dir mirant la Kelly amb expressió seriosa—. Al meu despatx, immediatament. I tu també, Nick —va afegir més fort, perquè el sentís l’inspector.

Tot i que en un primer moment la Kelly s’havia alegrat de no haver d’aguantar la lliçó magistral del Toni sobre el protocol de custòdia de proves, quan va veure la cara de l’inspector en cap li va caure l’ànima als peus. Es va afanyar a seguir-lo fins al seu despatx a través de la gran sala diàfana. El Diggers va obrir la porta d’una revolada i li va dir que s’assegués. La Kelly va obeir, cada cop més espantada. Va intentar pensar quina altra raó podia haver empès l’inspector en cap a convocar-la d’aquella manera tan abrupta al seu despatx, i encara més en un dia que se suposava que tenia lliure. Però només podia ser per un motiu.

Durham.

Aquest cop sí que havia begut oli.

—Me l’he jugat per tu, Kelly —va dir el Diggers encara dret, passejant-se amunt i avall del seu diminut despatx.

La Kelly no sabia si l’havia de seguir amb la mirada o continuar amb els ulls fixos a la paret del davant, com si estigués asseguda al banc dels acusats.

—Vaig acceptar la teva comissió de servei perquè tenia fe en tu, i perquè tu em vas convèncer que hi podia confiar. Hòstia, Kelly, vaig donar la cara per tu!

Sentia un nus a l’estómac de ràbia i vergonya. ¿Com podia haver sigut tan imbècil? L’última vegada havia anat d’un pèl que no acabés al carrer. El sospitós a qui havia agredit havia renunciat a denunciar-la gràcies a una visita del Diggers, que el va convèncer que no li convenia cridar gaire l’atenció. Fins i tot havia tingut una conversa discreta amb el superintendent perquè el procediment disciplinari acabés bé. «Circumstàncies atenuants a causa del seu historial familiar», deia l’informe. Però li havien deixat molt clar que no podria tornar a jugar aquella carta mai més.

—Ahir a la nit vaig rebre una trucada.

L’inspector en cap finalment es va asseure i es va inclinar endavant sobre la immensa taula fosca de roure.

—Un sergent de la comissaria de Durham, per dir-me que li havia arribat la notícia que estàvem investigant casos antics de violació i es preguntava si ens podia ajudar en res.

La Kelly era incapaç de mirar-lo. Notava que el Nick, a la seva esquerra, no li treia els ulls de sobre.

—No cal dir que em vaig quedar de pedra. Potser sí, que ja tinc un peu a la jubilació, Kelly, però m’agradaria pensar que encara sé en quins casos estem treballant. I no n’hi ha cap —va afegir, articulant més a poc a poc i aturant-se entre paraula i paraula per donar-hi més èmfasi— que estigui relacionat amb la Universitat de Durham. ¿Et sabria greu explicar-me què collons has estat fent?

La Kelly va aixecar el cap a poc a poc. La ràbia del Diggers semblava haver-se apaivagat i no semblava tan temible com al principi. Tot i així, a la Kelly li tremolava la veu i va haver d’empassar saliva per intentar sobreposar-se.

—Volia saber si hi havia hagut alguna novetat en el cas de la meva germana.

El Diggers va brandar el cap.

—Suposo que no cal que et digui que això que has fet és una falta greu. A part de ser una violació de la llei de protecció de dades, aprofitar-te de la teva posició com a agent de policia per obtenir-ne un benefici personal és motiu d’expulsió del cos.

—En sóc conscient, senyor.

—¿Doncs així, perquè collons…?

El Diggers es va interrompre, separant les mans en senyal de desesperació.

—¿I què? ¿Hi havia alguna novetat, en el cas de la teva germana? —va preguntar, més assossegat.

—De fet sí, però no la mena de novetat que jo m’esperava, senyor.

La Kelly va tornar a empassar saliva per intentar desfer el nus que tenia a la gola.

—La meva germana… s’ha desentès del cas. Ha donat instruccions explícites que no vol que se la informi de cap novetat o de si mai s’arriba a arrestar el culpable.

—Entenc que no en sabies res, ¿doncs?

La Kelly va assentir.

Es va fer un llarg silenci. Finalment, el Diggers va dir:

—Em sembla que ja sé la resposta, però igualment t’ho haig de preguntar: ¿hi havia algun motiu professional que justifiqués que demanessis aquesta informació a un altre cos policial?

—Li vaig demanar jo que ho fes —va dir el Nick.

La Kelly es va girar per mirar-lo, intentant dissimular la seva sorpresa.

—¿Li vas demanar que es posés en contacte amb Durham per demanar informació sobre un cas antic de violació que afectava la seva germana?

—Sí.

El Diggers es va mirar el Nick fixament. La Kelly hauria jurat que tenia els ulls enriolats, però els llavis crispats la van convèncer que eren imaginacions seves.

—¿Et sabria greu explicar-me per què?

—L’operació FURNISS ha resultat ser molt més extensa del que ens pensàvem en un principi, senyor. El cas de violació de Maidstone demostra que els delictes no se circumscriuen només a la regió del Gran Londres. És veritat que els anuncis no van començar a publicar-se fins al setembre, però l’abast encara no està clar. Fins ara ens hem centrat molt en el principal culpable, i se’m va acudir que potser seria bona idea eixamplar una mica el radi i fixar-nos en altres casos de violació on hi hagués hagut un assetjament previ. Vaig pensar que potser aquest mateix patró s’havia reproduït en altres ciutats.

—¿I te’n vas anar deu anys enrere?

—Sí, senyor.

El Diggers es va treure les ulleres i va observar tot pensatiu primer el Nick i després la Kelly.

—¿I per què no m’ho deies d’entrada?

—No… No ho sé, senyor.

—Entenc que no heu trobat cap element que relacioni l’operació FURNISS amb Durham, ¿oi?

Tot i que la pregunta anava dirigida a la Kelly, qui va respondre va ser el Nick.

—No, finalment ho he acabat descartant —va afirmar, sense vacil·lar.

—Ja m’ho semblava.

El Diggers es va mirar la Kelly i el Nick alternativament. La Kelly va contenir la respiració.

—¿I si donéssim per tancada aquesta possibilitat i deixéssim d’investigar delictes antics?

—Em sembla bé, senyor.

—Vinga, ja podeu tornar a la feina.

Quan ja eren a la porta, el Diggers va cridar la Kelly.

—Una altra cosa…

—¿Senyor?

—Delinqüents, polis, testimonis, víctimes… tots tenen una cosa en comú, Kelly, i és que no n’hi ha dos d’iguals. Cada víctima intenta superar el que li ha passat a la seva manera. N’hi ha que només pensen en la revenja; d’altres volen que es faci justícia; algunes només aspiren a tancar aquell episodi de la seva vida; i hi ha qui l’únic que vol —va dir, finalment, mirant-la de dret als ulls— és girar full.

La Kelly va pensar en la Lexi i en el desig de la Cathy Tanning de tornar a començar en una casa nova, sabent que ningú més en tenia les claus.

—Sí, senyor.

—No t’obsessionis amb les víctimes que no busquen el mateix desenllaç que nosaltres. Això no vol dir que estiguin equivocades. Focalitza tota aquesta energia i aquest talent que tens en el cas com un tot. Allà a fora hi ha un criminal en sèrie i per culpa seva desenes de dones han sigut violades, assassinades o assetjades. Troba’l.

Quan t’atrapen és perquè has abaixat la guàrdia.

El meu nom no el trobareu pas, seguint el rastre de trobalaquebusques.com. He utilitzat sempre noms d’altres persones, furtats d’una cartera o de la butxaca d’un abric.

El James Stanford, que ni s’imaginava que tenia un apartat de correus a Old Gloucester Road i una targeta de crèdit amb la qual havia pagat els anuncis del London Gazette. El Mai Suo Li, l’estudiant xinès que va estar encantat de cedir-me el seu compte bancari britànic a canvi d’uns quants bitllets a la mà per pagar-se el vol de tornada al seu país.

Sempre noms d’altres persones. Mai el meu.

Però això del tiquet va ser una badada.

El codi d’una porta, gargotejat imprudentment al primer paper que vaig trobar, sense pensar que allò podia ser el principi de la fi. Cada cop que hi penso, cada cop que em pregunto com vaig poder badar d’aquella manera, em bull la sang. Que imbècil. Si no fos per aquest tiquet, seria tot perfecte. Impossible de detectar.

De tota manera, la partida encara no s’ha acabat. Quan et trobes entre l’espasa i la paret, només pots fer una cosa.

Morir lluitant.