10

No m’aixeco del llit en vint-i-quatre hores. Em passo més estones dormint que desperta. El dimecres a la tarda m’arrossego fins al metge perquè em digui el que ja sé: que tinc la grip i que no hi ha res a fer, a part de beure aigua, prendre antitèrmics i esperar que passi. El Simon és un sol. Cuina per a tots, em porta el menjar al llit —que no em menjo— i surt a comprar gelat cada cop que decideixo que és l’única cosa que em veig amb cor d’empassar. «Hauria sigut un bon futur pare», em dic a mi mateixa recordant l’embaràs del Justin i com enviava el Matthew, rondinant sota la neu, a buscar nachos i gominoles.

Faig un esforç per trucar a la feina i dir-li al Graham que estic malalta. Sorprenentment, es mostra comprensiu; fins que li dic que no hi aniré en tot el que queda de setmana.

—¿I no podria venir demà, almenys? La Jo no hi és i no hi haurà ningú per agafar el telèfon.

—Per poc que pugui vindré —li dic.

L’endemà li envio un missatge que diu «Em sap greu, encara no estic bé» i apago el mòbil. Fins a l’hora de dinar no em veig amb cor d’intentar menjar res. La Melissa em porta un caldo de pollastre de la cafeteria i quan començo a menjar m’adono que estic famèlica.

—Està boníssim!

Estem totes dues assegudes a la cuina, en una taula diminuta on amb prou feines hi caben dues persones.

—Perdona el desordre.

El rentaplats s’ha de buidar, cosa que vol dir que tots han fet com si no se n’adonessin i han deixat els plats de l’esmorzar amuntegats a la pica. La rotllana d’envasos buits que envolta la galleda de les escombraries permet deduir que també és plena fins dalt. La nevera està folrada de fotos de família enganxades amb imants. Ja és tradició portar-ne quan tornem de vacances, igual que la competició a veure qui troba el record més cursi. De moment la primera posició és per a l’imant que va comprar la Katie a Benidorm d’un mico amb un barret mexicà que fa que sí amb el cap i balla cada cop que algú obre la nevera.

—Fa casolà —respon la Melissa—. T’ho dic de debò —insisteix tota enriolada quan veu la meva cara d’escepticisme—. És càlid, i ple d’amor i de records… Com ha de ser una casa on hi viu una família.

Li escruto la cara buscant algun indici de recança, però no en detecto cap.

Quan ens vam conèixer, la Melissa tenia quaranta anys —encara era prou jove per tenir una família—, i un dia li vaig preguntar si tenien previst tenir criatures, amb el Neil.

—Ell no pot —però de seguida va rectificar—: No és just. El que vull dir és que no podem.

—Deu ser molt dur.

Feia tant de temps que era mare que no em sabia imaginar una vida sense fills.

—No et pensis. Ho he sabut des del primer dia: el Neil va tenir leucèmia de petit i la químio el va deixar infèrtil; així que no hi hem comptat mai, des que estem junts. Hem fet altres coses; hem tingut altres oportunitats.

Vaig suposar que es referia a la feina. Al negoci, a les vacances, a una casa maca…

—Al Neil se li feia més dur que a mi —em va dir—. S’enfadava molt: «¿Per què jo?», i aquestes coses. Però ara ja gairebé ni hi pensem.

—A mi, en canvi, m’agradaria tenir una casa com la teva —li dic jo—, amb les superfícies ben buides i sense mitjons bruts a la vista.

Somriu.

—Sempre volem el que no tenim, ¿oi? D’aquí a quatre dies la Katie i el Justin s’hauran independitzat i tu voltaràs histèrica per la casa buida desitjant que siguin aquí.

—Potser sí. Ara que ho dius, ¿què caram li has fet al meu fill?

De seguida veig que fa cara de preocupada i em penedeixo d’haver-li volgut fer una broma.

—El dimarts em va venir amb un sobre amb diners per pagar el lloguer. Sense que jo l’hi demanés. Tinc entès que li has donat un ascens.

—Ah! S’ho mereix… Està pencant de valent, i jo necessito un encarregat. Així que m’ha anat de primera.

Però encara hi ha alguna cosa que la neguiteja. Continuo mirant-la fins que desvia la mirada cap a la finestra i el nostre jardí infestat de males herbes.

—L’augment de sou… —diu finalment tornant a girar-se cap a mi— l’hi pago amb diners en efectiu.

Aixeco una cella. Sóc amiga seva, però també la seva comptable, i sospito que si jo no hagués tret a la conversa l’augment de sou del Justin no me n’hauria dit res.

—Quan els clients paguen en efectiu, de vegades no ho declarem. Tinc un fons per si van mal dades. Em cobreix les despeses domèstiques i així no haig d’agafar dividends del negoci.

—Ja.

Potser m’hauria d’estar barallant amb la meva consciència, en aquest moment, però trobo que no fa mal a ningú. No és un intermediari que treballi amb tot el món i es dediqui a evadir l’impost de societats obrint un compte en un paradís fiscal. És només una empresària local que intenta guanyar-se la vida, com tothom.

—No és només per una qüestió egoista —per la cara que fa, veig que es penedeix d’haver-m’ho dit; que pateix per si l’estic jutjant—. També vol dir que el Justin s’ho estalviarà amb Hisenda; així pot començar a fer una mica de racó.

Em commou que fins i tot hagi pensat en això.

—¿I també t’haig de donar a tu les gràcies que hagi dedicat una part de l’augment a pagar el lloguer?

—Alguna conversa vam tenir… —em diu adoptant una expressió innocent que em fa riure.

—Doncs moltes gràcies. M’alegra veure que va creixent de mica en mica. ¿I no et fa por que algú et denunciï a hisenda? —afegeixo, recuperant momentàniament el meu paper de comptable.

Ella no és l’única que hauria d’estar preocupada. Si l’enxampessin a ella, també rebria jo.

—Ets l’única persona que ho sap.

—¿Que sap què? —faig amb un somriure—. Val més que vagi a vestir-me… Dec fer pudor i tot.

Encara porto els pantalons de xandall i la samarreta amb què vaig dormir la nit passada i m’acaba venir una bafarada rància de malalt.

—D’aquí a una estona coneixeré el nou nòvio barra director de la Katie… Ve a buscar-la per portar-la a l’assaig.

—¿Nòvio?

—Dona, ella no en diu així, però conec la meva filla. Es van conèixer dilluns, però et prometo que des d’aleshores no he tingut ni una sola conversa amb ella que no me l’hagi esmentat. Que si l’Isaac per aquí, que si l’Isaac per allà… Aquest cop li ha agafat fort.

Sento cruixir les escales i callo just a temps, un moment abans que la Katie aparegui per la porta de la cuina.

—Ostres, ¿t’has vist?! —exclama la Melissa fent un salt per anar a abraçar-la.

La meva filla porta uns pantalons grisos tan cenyits que semblen pintats, i una dessuadora amb lluentons daurats que se li apuja quan aixeca els braços per estrènyer la Melissa.

—¿Aquest és el teu famós caldo de pollastre? ¿Que n’ha sobrat una mica?

—Litres. M’han parlat d’un tal Isaac —fa recalcant molt les vocals del nom.

La Katie em mira amb suspicàcia, però no obro la boca.

—És un gran director —diu la Katie, amb posat de noia formal.

Esperem que afegeixi alguna cosa, però no té ganes de parlar.

—¿I puc preguntar pel sou? —fa la Melissa, com a bona empresària—. Sé que la professió d’actriu no és la més lucrativa del món, ¿però almenys cobriràs despeses?

La meva filla fa un silenci que no pot ser més eloqüent. Necessito saber-ho.

—Ostres, Katie, em pensava que era una feina de debò!

—I ho és. Cobraré quan s’acabin les funcions, un cop tinguem tota la recaptació de les entrades i haguem pagat totes les despeses.

—O sigui, que us repartireu els beneficis —diu la Melissa.

—Això mateix.

—¿I si no n’hi ha, de beneficis? —pregunto.

La Katie es gira cap a mi:

—¿Ja hi tornem a ser, mama? ¿Per què no em dius que sóc una merda i ja està? ¿Que no em voldrà venir a veure ningú i que perdrem tots els diners…?

S’atura a mitja frase, però ja és massa tard.

—¿Quins diners? Que us repartiu els beneficis, mira…, encara… Fins a cert punt… Però, sisplau, no em diguis que li has donat diners a un paio que acabes de conèixer!

—Em sembla que val més que vagi passant —fa la Melissa posant-se dreta—. Felicitats pel paper, Katie.

Em fa una mirada com dient «No et passis gaire amb ella» i se’n va.

—¿Quins diners, Katie? —insisteixo mentre ella posa un bol de sopa al microones i prem el botó d’escalfar.

—Paguem a mitges el que costa l’espai on assagem i ja està. És una cooperativa.

—Una estafa; això és el que és.

—No tens ni idea de com funciona el món del teatre, mama!

En aquest moment ja estem parlant a crits, tan encaparrades a fer entendre a l’altra les nostres raons que no sentim el soroll del pany de la porta que anuncia que el Simon arriba més d’hora del normal, com ha fet cada dia durant aquesta setmana, des que estic malalta.

—¿Així ja et trobes millor? —pregunta quan m’adono que està repenjat a la porta, amb una expressió entre resignada i divertida.

—Una mica millor —dic jo, avergonyida.

La Katie es posa el bol de sopa en una safata per menjar-se-la a la seva habitació.

—¿A quina hora et ve a buscar, l’Isaac?

—A les cinc. Però no li diré que entri, si t’hi has de tirar a sobre per això d’anar a mitges en les despeses.

—No ho faré, t’ho prometo. El vull conèixer, simplement.

—T’he comprat una cosa —li diu el Simon mentre li allarga una bossa de plàstic amb una cosa petita i dura a dintre.

La Katie deixa la safata i l’obre. És una alarma antiagressions amb una mena de sirena antiaèria que es dispara quan li treus la clavilla.

—L’he trobat a la botiga d’aquí al costat. No sé si deuen ser gaire bones, però he pensat que estarà bé que la portis quan surtis del metro per venir cap a casa.

—Gràcies —dic jo.

Sé que l’ha comprat perquè jo estigui tranquil·la, més que no pas per a la Katie. Perquè no pateixi tant quan torna tard.

—¿Quan es posen a la venda les entrades de La nit de Reis? —pregunto, intentant fer-me perdonar l’exabrupte de fa un moment—. Perquè pensem ser a la primera fila, ¿oi, Simon?

—Tu diràs!

Ho diu de tot cor, i no només perquè hi surt la Katie. Al Simon li agrada la música clàssica, i el teatre, i els concerts de jazz de grups desconeguts en locals amagats. No es podia creure que no hagués anat a veure mai La ratera, i quan m’hi va portar no va parar de girar el cap en tota l’estona per veure si m’estava agradant. No em va desagradar, però m’agrada més Mamma Mia.

—No ho sé segur. Ja ho preguntaré. Gràcies.

Això últim l’hi diu al Simon, en qui em sembla que veu una mena d’ànima afí. Ahir a la nit repassaven plegats el que deia el seu personatge i van començar a discutir sobre el simbolisme del text.

—¿T’hi has fixat, com personifica l’engany i la maldat? —li deia el Simon.

—Sí! I ni tan sols al final queda clara la identitat de cadascú.

La mirada del Justin i la meva es van creuar un moment; un instant. Un dels poquíssims moments de complicitat entre ell i jo.

A la nostra primera cita el Simon em va dir que volia ser escriptor.

—¿Però que no ho ets, ja? —vaig preguntar desconcertada, perquè el dia que ens vam conèixer se’m va presentar com a periodista.

—Això no és escriure —va fer ell amb desdeny—; és només contingut. Jo vull escriure llibres.

—Doncs posa-t’hi.

—Algun dia —em va dir—. Quan tingui temps.

Aquell any per Nadal li vaig comprar una llibreta Moleskine amb un paper gruixut de color crema i tapes de pell tova.

—Per al teu llibre —li vaig dir tota cohibida.

Feia poques setmanes que sortíem i havia estat dies rumiant què li podia regalar. Em va mirar com si li hagués regalat la lluna.

—No va ser per la llibreta —em va dir al cap de més d’un any, quan ja vivíem junts i estava a mitges del primer esborrany del llibre—, sinó pel fet que creguessis en mi.

La Katie està nerviosa. Encara porta els texans arrapats i la dessuadora de lluentons —que li donen un aire informal i glamurós alhora—, però ara hi ha afegit un pintallavis vermell fosc i amb un eyeliner negre s’ha pintat una ratlla als ulls que s’enfila cap a l’extrem de la cella, com si fossin unes ales.

—Quinze minuts i marxem —em diu entre dents quan sona el timbre.

El Justin encara és a la cafeteria, i el Simon i jo som a la sala d’estar, que he endreçat a corre-cuita.

Sento un xiuxiueig al rebedor i em pregunto què li deu estar dient la Katie al seu nou nòvio barra director. «Perdona’m per tenir aquesta mare», segurament. Quan entren a la sala, el Simon es posa dret. De seguida entenc per què la Katie el troba tan atractiu. És alt, amb una pell de color d’oliva, un cutis perfecte i els cabells negres com l’atzabeja, més llargs per la part de dalt que per baix. Té els ulls d’un marró fosquíssim, i el coll en punta de la samarreta que porta sota la jaqueta de pell insinua un tors ben definit. Vaja, que és guapíssim.

I té trenta anys com a mínim.

M’adono que m’he quedat amb la boca oberta i converteixo el gest en un «hola».

—Molt de gust, senyora Walker. Té una filla amb molt de talent.

—La meva mare creu que hauria de treballar de secretària.

Li faig una mirada assassina.

—Et vaig suggerir que fessis un curs de secretària —em defenso— només perquè tinguessis una alternativa per si de cas.

—Un consell molt savi —diu l’Isaac.

—¿Tu creus? —fa la Katie, incrèdula.

—És un món molt dur, i ara amb les retallades encara ho serà més.

—Bé, potser hi rumiaré.

Estossego per dissimular l’exclamació de sorpresa que estava a punt de sortir-me de la boca. Ara és la Katie qui em mira com si em volgués matar.

El Simon li dona la mà i li ofereix una cervesa. L’Isaac declina l’oferiment amb l’excusa que ha de conduir. Em dic entre mi que almenys això és un punt a favor seu. S’asseu amb la Katie al sofà, separats per una distància prudencial, i intento detectar algun senyal que indiqui que durant el breu període de temps que ha passat des que es van conèixer han sigut alguna cosa més que director i actriu. Però no hi ha cap contacte pretesament accidental, i fins i tot em pregunto si la veneració que sent la Katie per ell deu ser realment un sentiment compartit. Espero que no li faci mal.

—Quan la vaig veure allà a l’agència de seguida vaig saber que era perfecta per fer de Viola —diu l’Isaac—. Fins i tot li vaig enviar corrents una foto al paio que fa de Sebastian per veure què en pensava ell.

—¿Em vas fer una foto? Això no m’ho havies dit! Que traïdor!

—Amb el mòbil. Em va contestar de seguida dient que eres ideal. Jo ja t’havia sentit parlar… Estaves parlant amb la noia del teu costat, ¿te’n recordes? I vaig tenir el pressentiment que eres la protagonista shakespeariana que estava buscant.

—Tot va bé si acaba bé —fa el Simon amb una mitja rialla.

—Sí senyor! —exclama l’Isaac.

Riuen tots tres i la Katie es mira el rellotge.

—Potser que fem un pensament.

—Jo mateix la portaré a casa després de l’assaig, Sra. Walker. Entenc que no li faci gaire gràcia que agafi el metro tan tard.

—És tot un detall per part teva.

—I ara! Londres no és la ciutat més segura del món per a una dona sola.

No m’agrada.

El Matt sempre se’n reia, de les meves conclusions a primera vista sobre la gent, però la primera impressió és molt important. Mentre recorren els cent metres de carrer que els separen del lloc on han aparcat, els observo per la finestra de la sala. Quan arriben al cotxe ell li posa una mà per sota de la cintura i s’inclina per obrir-li la porta del costat del copilot. No sabria dir ben bé què és el que no m’agrada; simplement m’ho diu el meu sisè sentit.

No fa ni quatre dies que vaig prometre que li donaria més suport en això de fer d’actriu. Si ara li dic alguna cosa de l’Isaac, s’ho prendrà un altre cop com un atac a la seva elecció professional. No en trauré res de bo. Això sí, almenys avui no tornarà a casa sola. Aquest matí he sentit una notícia a la ràdio sobre una agressió sexual i no he pogut evitar preguntar-me si la foto de la víctima devia haver sortit abans a la secció de classificats. El Simon sol portar el London Gazette, quan torna de la feina, però aquesta setmana ha vingut cada dia amb les mans buides. Sé que és perquè no pensi més en els anuncis. Però hi penso. No ho puc evitar.

El divendres el Simon m’acompanya a la feina.

—No fos cas que t’agafés una mica de mareig —m’ha dit quan ens hem llevat.

M’agafa la mà durant tot el camí. A District Line veig un exemplar abandonat del London Gazette i decideixo ignorar-lo tot repenjant-me en el Simon, amb la cara ben arrapada a la seva camisa. Deixo anar l’agafador on m’estava aguantant fins ara i m’aferro a la seva cintura, deixant que aguanti l’equilibri per tots dos cada cop que el tren frena en una estació. No parlem, però sento com li batega el cor contra la meva cara. Amb batecs forts i regulars.

Quan arribem a la porta de Hallow & Reed em fa un petó.

—T’he fet arribar tard a la feina —li dic.

—No pateixis.

—¿No et diran res?

—Això és cosa meva. ¿Va bé, si et deixo aquí? Em puc quedar per aquí, si vols —fa assenyalant la cafeteria que hi ha a l’altra banda del carrer.

No puc evitar somriure imaginant-me el Simon esperant-me tot el sant dia, com si jo fos una famosa i ell el meu guardaespatlles.

—No cal. Ens truquem després.

Ens tornem a fer un petó. S’espera fins que em veu ben asseguda a la meva taula i llavors em fa adéu amb la mà i comença a caminar cap al metro.

Així que el Graham surt per anar a fer una visita, tanco la llista de Rightmove^[003] que estava actualitzant i obro el Google. Teclejo «Crim a Londres» i clico el primer enllaç que veig: un web que es diu London 24 i que promet informació actualitzada al minut dels crims que es cometen a la capital.

Un adolescent ferit de bala a West Dulwich.

Trobat a Finsbury Park un home en estat crític amb unes cremades misterioses.

Per això no llegeixo els diaris. Almenys regularment. Sé que aquestes coses passen constantment, però no hi vull pensar. No vull pensar que el Justin i la Kate viuen en un lloc en què un apunyalament deixa tothom com si res.

Un exjugador de la Premier League reconeix haver conduït begut a Islington.

«Repugnant» agressió a una pensionista de 84 anys a Enfield.

Quan veig la foto de l’octogenària Margaret Price, que va sortir de casa per anar a cobrar la pensió i no va tornar mai més, un calfred em recorre l’espinada. Busco la Tania Beckett. Un dels articles de premsa esmenta una pàgina d’homenatge de Facebook i clico per entrar-hi. Tania Beckett RIP, es diu, i és plena de missatges emotius de la família i els amics. En alguns el nom de la Tania està subratllat, i veig que són etiquetes que enllacen amb el seu perfil de Facebook. Sense pensar-hi, clico sobre el nom. Quan la pàgina del perfil apareix davant meu, sospiro inconscientment. Hi ha una actualització d’estat darrere l’altra.

«Només 135 dies!», diu l’última, publicada el matí mateix de la seva mort.

¿135 dies per a què?

La resposta es troba un parell d’actualitzacions més avall, en un post que diu «¿Què tal això, noies?». La foto és una captura de pantalla on es veu el percentatge de bateria restant anunciat a la part superior. Hi ha la imatge d’un vestit de dama d’honor baixada d’internet, amb tres noms etiquetats damunt.

La Tania Beckett va morir quan només li faltaven cent trenta-cinc dies per casar-se.

Em miro la llista d’amigues de la Tania, tot retrats en miniatura de noies que semblen fabricades amb el mateix motllo: cabellera rossa i dents blanques. Em crida l’atenció la foto d’una dona més gran amb el mateix cognom.

La pàgina de l’Alison Beckett és tan oberta com la de la Tania, i entenc de seguida que les fotos que estic mirant són de la mare de la Tania. La darrera actualització és de fa dos dies.

«El cel ha rebut un nou àngel. DEP, petitona meva. Feliços somnis».

Em començo a sentir com una intrusa i decideixo sortir del Facebook. Penso en l’Alison i en la Tania Beckett. Me les imagino organitzant el casament, anant a comprar els vestits, enviant les invitacions. Veig l’Alison a casa, asseguda al mateix sofà vermell fosc de la foto de perfil, despenjant el telèfon i escoltant l’explicació de la policia sense entendre el que li estan dient. La seva filla no; la Tania no. Sento una punxada al pit i tot d’una començo a plorar, sense saber si és per aquesta noia que no he conegut mai o perquè és massa fàcil canviar el seu nom pel de la meva filla.

La meva mirada topa amb la targeta de presentació agafada amb un clip en un extrem del meu tauler d’anuncis.

Agent Kelly Swift, Policia del British Transport.

Almenys ella sí que em va escoltar.

Em moco, respiro fondo i agafo el telèfon.

—Agent Swift.

Se sent el brogit del trànsit al fons i el so d’una sirena d’ambulància que es va esmorteint.

—Sóc la Zoe Walker. La dels anuncis del London Gazette, ¿se’n recorda?

—Sí, esclar. De moment no he avançat gaire, em temo, tot i que…

—Jo sí —la tallo—. Han assassinat una de les noies dels anuncis. I aparentment a ningú li interessa gaire saber qui serà la següent.

Es fa un silenci.

—A mi sí —replica finalment l’agent Swift, amb to ferm—. A mi sí que m’interessa. Expliqui’m tot el que sàpiga.