26

Dilluns a la tarda em truca l’agent Swift.

—Hem arrestat l’home amb qui va parlar a Whitechapel.

—¿El Luke Friedland?

—En realitat es diu Luke Harris. —Fa una pausa prou llarga perquè tingui temps de preguntar-me per què em devia donar un nom fals, però la resposta arriba de seguida—: Ha reconegut que la va empènyer. Està detingut per un intent d’homicidi.

Sort que estic asseguda, perquè em comença a rodar el cap. Allargo la mà per agafar el comandament i apago el so de la tele. El Justin es gira per protestar, però quan em veu la cara calla. Es mira un moment el Simon i m’assenyala amb un gest del cap.

—¿Intent d’homicidi? —aconsegueixo dir.

El Justin fa uns ulls com unes taronges, mentre el Simon allarga la mà i em toca l’única part del meu cos que té a l’abast, els peus, que tinc arraulits sobre el sofà. A la tele s’enduen corrents pel passadís un nen de nou anys que s’acaba de trencar el fèmur a 24 hores a urgències.

—No crec que l’acusació tiri endavant, però —diu l’agent Swift—. Per imputar-lo necessitaríem demostrar que va intentar matar-la —només de sentir-ho em falta l’aire—, i ell diu que no ho va fer amb aquesta intenció.

—¿I vostè se’l creu?

Intent d’homicidi, intent d’homicidi, no paro de repetir-me. Si hagués acceptat la copa, ¿m’hauria matat?

—Sí, me’l crec. No és el primer cop que fa servir aquesta tècnica per abordar una dona. Es pensava… Es pensava que vostè seria més receptiva si creia que ell li havia salvat la vida.

No tinc paraules per expressar el fàstic que em fa que algú pugui pensar una cosa així. Arronso encara més els peus i m’hi assec a sobre perquè el Simon no em pugui tocar el turmell. En aquest moment no vull que em toqui ningú.

—¿Què li passarà, ara?

Sento que l’agent Swift sospira.

—Doncs em fa vergonya i tot, dir-li això, però probablement res. Passarem el cas a la fiscalia i el deixaran anar sota fiança amb la prohibició d’acostar-se a vostè. Però jo crec que no l’imputaran. Miri, això no l’hi hauria de dir —fa després d’una pausa—, però l’hem detingut sobretot perquè es posés una mica nerviós i veure si així aconseguíem treure-li alguna cosa que ens ajudés a identificar la persona que mou els fils.

—¿I ho han aconseguit? —pregunto, tot i que ja sé la resposta.

—Em temo que no. Ho sento.

Després de penjar continuo una estona amb l’auricular a l’orella, intentant ajornar el moment d’explicar al meu home i el meu fill que a la comissaria nord de Londres hi ha un home detingut acusat d’haver-me empès a les vies del metro.

El Justin de seguida s’esvera, quan els ho explico, però el Simon sembla tan perplex que no és ni capaç de processar la informació.

—¿I es pensava que si t’empenyia sortiries amb ell?

—Es veu que se’n diu la síndrome del cavaller blanc, m’ha dit l’agent Swift —faig amb un fil de veu.

Em sento com si ho estigués somiant, com si tot això li estigués passant a algú altre.

—Es dediquen a empaitar els pobres nanos que volten pel carrer, i són incapaços de detenir una persona que reconeix que va intentar matar-ne una altra. Té collons!

—Sisplau, Justin. Tenen les mans lligades.

—Una pedra al coll, els haurien de lligar. I llançar-los al Tàmesi!

Surt de l’habitació i sento que puja les escales fent molt de soroll. El Simon encara sembla en estat de xoc.

—¿Però no hi vas anar, oi, a prendre una copa?

—¿Estàs de conya o què? —faig, agafant-li la mà—. Però si és un sonat, és evident!

—¿I si ho torna a intentar?

—No ho farà. La policia l’hi impediria.

Tot i que no n’estic tan segura. ¿Com l’aturarien? I, encara que l’aturessin a ell, al Luke Friedland —o Harris, em corregeixo a mi mateixa—, ¿quants homes més es deuen haver descarregat la meva ruta pel transport públic? ¿Quants homes més em poden estar esperant a l’andana del metro?

—Demà al matí t’acompanyaré a la feina.

—Però si a quarts de nou has de ser a Olympia.

Demà té una entrevista de feina amb una revista especialitzada en no sé quin ram. Fins i tot jo veig que és una feina molt per sota del seu currículum, per a principiants, però no deixa de ser una feina.

—L’anul·laré.

—No la pots anul·lar! No em passarà res. Et trucaré des de Whitechapel abans d’agafar el metro, i de seguida que surti. Sisplau, no l’anul·lis.

Com que veig que no acaba de veure-ho clar, tot i que sé que no està bé, burxo una mica en la ferida:

—Necessites aquesta feina. Necessitem els diners.

L’endemà al matí anem junts a l’estació. Llanço la moneda a la funda de la guitarra de la Megan i busco la mà del Simon. Insisteix que em vol deixar al metro abans d’anar a buscar el tren cap al Clapham i m’adono que no para de mirar al seu voltant.

—¿Què busques?

—Homes —diu tot compungit.

Estem envoltats d’homes amb trajo fosc, com si fossin fitxes de dòmino ben arrenglerades. No n’hi ha cap que m’estigui mirant, i em pregunto si deu ser perquè vaig amb el Simon. Com era d’esperar, un cop ens separem i m’assec al vagó, veig que l’home que seu davant meu em mira. Li intercepto la mirada i aparta els ulls, però poc després hi torna.

—¿Que el puc ajudar en res? —dic en veu alta.

Noto que la dona del meu costat es regira al seient i es recull la faldilla perquè no em toqui. L’home es posa vermell i es mira els peus. Al fons del vagó, dues noies riuen per sota del nas. M’he tornat com una d’aquelles boges del metro que la gent evita. L’home baixa a la parada següent sense mirar-me.

Cada cop em costa més concentrar-me, a la feina. Començo a actualitzar el web de l’empresa i al cap d’un moment m’adono que he entrat el mateix immoble tres vegades. A les cinc el Graham surt del seu despatx i s’asseu a la cadira que hi ha davant la meva taula perquè els clients puguin seure mentre esperen que els doni la informació. M’allarga sense dir res l’anunci imprès que he picat aquest matí.

Aquestes oficines de luxe ofereixen sales de reunió, connexió a internet d’alta velocitat i personal de recepció qualificat.

M’ho miro dos cops, però no veig on hi ha el problema.

—¿A 900 lliures al mes?

—Hòstia, m’he deixat un zero. Ho sento.

Em connecto ràpidament per corregir l’error, però el Graham m’atura.

—No és només aquest error d’avui, Zoe. Ahir igual!

—Ha sigut un mes molt dur, li asseguro que…

—I pel que fa al que va passar al cotxe l’altre dia, suposo que no cal que li digui que la seva reacció em va semblar extremament fora de lloc, per no dir ofensiva.

—Vaig interpretar malament la situació —dic, amb la cara encesa—. Em vaig despertar, era tot fosc i…

—Deixem-ho estar —fa, gairebé tan incòmode com jo—. Miri, em sap greu, però no pot ser que vingui a treballar amb el cap en una altra banda.

Me’l miro consternada. No em pot despatxar. En aquest moment no. Amb el Simon a l’atur, no!

—Em sembla que s’hauria d’agafar uns dies lliures —fa sense mirar-me.

—Estic bé, de debò, només és que…

—Direm que està sotmesa a un fort estrès —m’interromp.

No estic segura d’haver-ho sentit bé.

—¿No m’està despatxant?

—¿Que ho hauria de fer? —pregunta, posant-se dret.

—No, és que… Gràcies. Li estic molt agraïda.

Es posa una mica vermell, però no fa cap comentari sobre la meva gratitud. És una part del Graham Hallow que no havia vist mai, i em fa l’efecte que a ell li resulta tan estranya com a mi. Com era d’esperar, al cap d’un moment l’home de negocis s’imposa al compassiu i agafa una pila de rebuts i factures del seu despatx i me’ls fica en una bossa de plàstic.

—Això ho pot fer des de casa. L’IVA s’ha de calcular a part. Truqui’m si hi ha alguna cosa que no entén.

Li dono les gràcies, arreplego les meves coses, em poso l’abric, em penjo la bossa en bandolera i surto cap a l’estació. Ara que sé que m’he tret una preocupació del cap, em sembla que camino més lleugera.

Començo a caminar per Walbrook Street i, quan giro per agafar Cannon Street, noto alguna cosa.

Una mena d’esgarrifança que em recorre l’espinada. Tinc la sensació que m’estan observant.

Em giro per mirar, però la vorera és plena de gent. N’hi ha per tot arreu. No hi ha ningú que sembli especialment sospitós. Quan arribo a la cantonada, m’aturo tot resistint-me a la temptació de mirar endarrere, per més que senti una escalfor al clatell, com si m’estiguessin observant uns ulls invisibles. Travessem el carrer atapeïts com un ramat d’ovelles i quan arribem a l’altra banda no puc evitar examinar tothom buscant el llop.

No em mira ningú.

M’ho he fet tot jo sola, com aquest matí, amb aquell home del metro. Com aquell dia que em pensava que em perseguia aquell noi de les vambes, que segurament ni tan sols m’havia vist. Aquell web m’està fent tornar paranoica.

M’haig d’asserenar. Baixo el primer tram d’escales a pas lleuger, fregant el passamà metàl·lic al mateix ritme que l’horda d’homes encorbatats. La gent s’afanya a acabar la trucada.

«Estic entrant a l’estació».

«Ara potser et perdo».

«Et truco deu minuts abans d’arribar».

Agafo el mòbil i li envio un missatge al Simon. «Estic venint. Tot bé». Després del segon tram d’escales m’endinso en les entranyes del metro. Aquí les petjades sonen diferent. Ressonen contra les parets de formigó. Tinc tots els sentits en alerta. Sóc capaç d’identificar les passes que sento al meu darrere. Unes sabates de taló que sonen cada cop més fort, fins que m’avancen. La sola tova d’unes ballarines. El so antic d’unes xapes d’acer per protegir les soles d’una sabata d’home. Aquest deu ser més gran que jo, penso mentre m’entretinc a imaginar-me quin aspecte deu tenir. Trajo i sabates a mida. Cabells grisos. Botons de puny cars. No m’està seguint. Simplement està tornant a Costwolds, a casa seva, amb la dona i el gos.

Però el formigueig al clatell no afluixa. Trec la targeta de transport i quan arribo a les portes automàtiques m’aparto i em quedo aturada davant del plànol de la xarxa de metro. Les portes contenen la riuada de viatgers, que han d’alentir tant el pas que continuen bellugant els peus sense moure’s de lloc, com si no poguessin suportar estar aturats. De tant en tant el flux s’interromp per culpa d’algú que no coneix les regles, que no porta la targeta preparada i l’ha de buscar per totes les butxaques o a dins d’una bossa. Els altres viatgers fan petar la llengua, contrariats, fins que la màquina expulsa la targeta i la fila torna a avançar. Ningú es fixa en mi. «T’ho fas tot tu», em dic a mi mateixa una vegada i una altra, amb l’esperança que el meu cos es convenci del que li diu el meu cap.

—Perdoni, ¿que puc?

M’aparto perquè una dona amb un nen petit pugui mirar el plànol. Haig de tornar a casa. Valido la targeta i travesso les portes automàtiques, tot avançant amb el pilot automàtic cap a District Line. Un cop a l’andana segueixo caminant cap al final per situar-me al punt on sé que s’obriran les portes del primer vagó, però llavors recordo el consell de l’agent Swift: «Canviï de lloc. No faci el mateix de sempre». I just quan giro cua per tornar enrere, veig alguna cosa que es mou a la perifèria del meu camp de visió. Més que alguna cosa, algú. ¿Algú que s’amaga? ¿Algú que no vol que el vegi? Repasso les cares que tinc al voltant. No reconec ningú, però tinc la sensació que he vist alguna cosa que em resulta familiar. ¿I si fos el Luke Friedland? Luke Harris, em dic a mi mateixa. El Luke Harris, en llibertat condicional, saltant-se l’ordre d’allunyament.

Noto que se m’accelera la respiració i intento exhalar l’aire per la boca per asserenar-me. Encara que fos el Luke Harris, ¿què em podria fer, en una andana abarrotada de gent? Sigui com sigui, quan veig que arriba el metro, em separo una mica més de les vies.

Al cinquè vagó declino el seient lliure que m’ofereixen i m’obro pas fins al final de tot, des d’on puc veure tot el vagó. Encara queda algun lloc per seure, però hi deu haver una dotzena de passatgers drets com jo. Al davant hi ha un home, d’esquena a mi. Porta abric i barret, però me’l tapen i no el veig bé. De cop i volta em torna a envair el mateix desassossec de fa un moment. Busco les claus a dins de la bossa. El clauer és una zeta de fusta que em va fer el Justin a escola. L’estrenyo amb força tot deixant que la part dentada de les claus surti entre els dits per fer un puny americà improvisat i em poso la mà a la butxaca.

Quan arribem a Whitechapel em preparo per baixar molt abans que el tren comenci a frenar i premo amb impaciència el botó que obre les portes abans no s’hagi encès. Arrenco a córrer com si perdés el tren, obrint-me pas entre tot de gent a qui tant se li’n dona el que faci, mentre no els entretingui a ells. Paro l’orella intentant sentir petjades accelerades darrere meu, però només sento els meus propis peus, batent el terra al ritme de la meva respiració irregular.

Arribo a l’andana just quan entra el tren i hi pujo just abans que es tanquin les portes. Se’m comença a alentir la respiració. El vagó és pràcticament buit i la gent que hi ha no em sembla una amenaça: dues noies carregades amb bosses d’anar a comprar, un home que carreteja una tele en una bossa vella de l’Ikea i una noia d’uns vint anys que no aixeca el cap de l’iPhone. Quan arribem a Crystal Palace ja he deixat anar el clauer i sento que es comença a dissipar aquella sensació d’opressió al pit.

Però així que poso un peu a l’andana reapareix. Aquesta vegada no són imaginacions meves. Hi ha algú espiant-me. Perseguint-me. Mentre avanço cap a la sortida tinc la certesa —ho sé i prou— que del vagó del costat ha baixat algú i m’està seguint en aquest moment. No em giro. No puc. Torno a agafar les claus que porto a la butxaca i me les fico entre els dits. Començo a caminar més ràpid, fins que decideixo deixar de fer veure que no passa res i arrenco a córrer com si m’hi anés la vida. Perquè potser m’hi va. Em falta l’aire. Cada cop que inspiro noto una fiblada al pit. Sento petjades darrere meu. També corren. Soles de pell contra formigó. Apressades, dures.

M’obro pas per entremig d’una parella que està a punt de dir-se adéu i m’escridassa indignada. Ja veig la sortida. Un tros de cel que es comença a enfosquir, retallat per la porta de l’estació. Corro més ràpid encara mentre em pregunto per què ningú crida, per què ningú no fa res, i m’adono que ni tan sols són conscients que està passant alguna cosa.

Veig davant meu la Megan. Em mira i se li congela el somriure a la cara. Continuo corrent, amb els ulls a terra, impulsant-me amb els braços. La Megan deixa de tocar. Em diu alguna cosa però no la sento. No em puc aturar. No paro ni mentre obro la bossa i començo a remenar tot el que porto buscant l’alarma que em va donar la policia. Em maleeixo a mi mateixa per no dur-la a la butxaca o lligada a la roba, com em va suggerir la Kelly Swift. Quan per fi la trobo, premo les dues fenedures que té a banda i banda. Si ha funcionat, en aquest moment ja es deu haver comunicat amb el meu mòbil, que deu estar trucant al 999.

Sento crits darrere meu. Un cop, un xiscle i un enrenou de gent. Finalment em giro, preparada per tornar a arrencar a córrer si és necessari. Ara que sé que la policia —almenys així ho espero— està escoltant i que gràcies al GPS que porta incorporat el dispositiu ja deu haver-hi un cotxe patrulla venint cap aquí, em sento una mica menys vulnerable.

Però el que veuen els meus ulls em deixa petrificada.

La Megan s’ha abraonat sobre un home amb abric i barret que ha quedat estirat al seu costat, sobre l’estoig de la guitarra, que, com sempre, tenia sota el passamans, i les monedes han quedat escampades pel paviment.

—M’has fet entrebancar expressament! —sento que protesta l’home mentre torno a entrar a l’estació.

—¿Estàs bé? —em pregunta la Megan.

Però sóc incapaç d’apartar els ulls de l’home que hi ha a terra, que en aquest moment s’acaba d’aixecar i s’està espolsant els pantalons.

—¿Ets tu? —dic—. ¿Què coi hi fas, aquí?