8

La Kelly sentia una mà que li tapava la boca. Notava la seva pressió a la cara, sentia el gust de suor dels dits que se li ficaven per entre els llavis. Se li va abraonar a sobre alguna cosa molt pesant i un genoll li va separar les cames. Va intentar cridar, però el so se li va quedar encallat a la gola i va sentir que l’envaïa el pànic. Va intentar recordar els entrenaments a l’acadèmia de policia, els moviments d’autodefensa que els havien ensenyat, però tenia la ment en blanc i el cos completament garratibat.

La mà va afluixar la pressió, però només momentàniament. De seguida la va substituir una boca, una llengua que s’obria camí a dins seu.

La Kelly sentia la seva respiració, asmàtica, excitada, i uns cops rítmics.

—¿Kelly?

Els cops van augmentar de volum.

—¿Kelly? ¿Estàs bé?

Es va obrir la porta de l’habitació i el pes que li comprimia el pit va desaparèixer. Va agafar una glopada d’aire.

—Has tornat a tenir un malson.

La Kelly havia d’esforçar-se per controlar la respiració. L’habitació era a les fosques. A la porta, contra la llum del passadís, es retallava una silueta.

—¿Quina hora és?

—Quarts de tres.

—Ostres, em sap greu. ¿T’he despertat?

—Acabo d’arribar. Tenia guàrdia. ¿Ja et trobes millor?

—Sí, gràcies.

La porta es va tornar a tancar i la Kelly es va quedar estirada a les fosques, amb els pits xops de suor. Havien passat deu anys, des d’aquell dia que havia agafat la mà a la Lexi mentre escoltava com explicava a un policia el que havia passat. També havia estat present durant la seva declaració, gravada en vídeo. Havia vist a la pantalla com la seva germana plorava mentre n’explicava fins a l’últim detall, fins a l’últim humiliant i dolorós detall.

—No vull que els pares ho sentin, tot això —havia dit la Lexi.

Una vegada, al cap dels anys, la Kelly li havia preguntat si tenia malsons. L’hi va dir com qui no diu res, com si fos una cosa que li havia passat pel cap en aquell moment. Com si ella mateixa no es despertés amb el pes d’un home pressionant-li el pit, amb els dits d’un home dintre seu.

—Em va passar una vegada —va respondre la Lexi—. Pocs dies després. Però no m’ha tornat a passar mai més.

La Kelly va llançar a terra el coixí amarat de suor i va posar el cap directament sobre el llençol de sota. Aquell dia no treballava. Aniria a visitar la Lexi; potser soparia amb els nens. Però abans havia de fer una cosa.

Les oficines del London Gazette eren a Shepherd’s Bush, en un edifici enorme però sense cap gràcia que allotjava uns quants diaris més. La Kelly va ensenyar la seva placa a la recepcionista i es va asseure a esperar en una butaca molt vertical i molt menys còmoda del que semblava. Va fer veure que no notava el nus d’angoixa a l’estómac… No era cap crim, fer hores extres sense cobrar!

Però no aconseguia convence’s ni a ella mateixa. Ja no li pertocava a ella, investigar qui li havia posat la mà a la bossa a la Cathy Tanning, i la Kelly hauria hagut de passar les últimes novetats del cas al sergent de la Divisió de Carteristes des del primer moment.

I ho pensava fer així que tingués alguna cosa concreta de què informar-lo. Però la Divisió de Carteristes anava tan curta de recursos com qualsevol altre departament. Si no hi havia cap element concret del qual estirar el fil, podien passar dies abans que algú agafés el cas de la Cathy. I algú l’havia de tractar com una prioritat.

Tres mesos abans que l’agredissin, la Lexi havia anat a demanar consell a la policia. Algú li havia deixat flors a la porta de la seva habitació de la residència d’estudiants i es trobava notes al caseller amb comentaris sobre la roba que portava el dia abans.

—Pel que es veu t’ha sortit un admirador —li va dir l’agent que la va atendre.

Tot plegat començava a incomodar-la, li havia dit la Lexi. Tenia tanta por que no gosava obrir les cortines, per si hi havia algú observant-la.

Quan va denunciar que havia trobat a faltar objectes personals de la seva habitació, li van enviar algú. Ho van tractar com un robatori. ¿Estava segura que havia tancat amb clau? No hi havia cap indici que haguessin forçat la porta. ¿Què li feia pensar que ho havia fet la mateixa persona que li havia deixat les notes i les flors? No hi havia res que apuntés que totes dues coses estiguessin relacionades.

Una setmana després, mentre tornava caminant després d’una classe que acabava tard, va sentir unes passes massa calculades, massa properes per ser casuals. No en va dir res. ¿De què hauria servit?

Quan va tornar a passar el mateix, al cap d’una setmana, va decidir que aniria a la policia. Quan se li van eriçar els pèls dels braços i se li va tallar la respiració per culpa de la por que l’anava envaint per moments, va comprendre que no eren imaginacions seves. L’estaven empaitant.

Però ja era massa tard. Ja el tenia a sobre.

La Kelly va pensar en totes les iniciatives per prevenir la criminalitat que havia vist durant els nou anys al cos: pòsters, follets, alarmes antiagressions, programes de conscienciació… Quan en realitat tot plegat era ben senzill: només calia escoltar les víctimes. Donar-los crèdit.

—¿Detectiu Swift? —li va preguntar una dona que venia caminant cap a ella tot decantant el cap.

La Kelly no va corregir l’error. Anava vestida de paisà. Era lògic que hagués deduït que era una detectiu.

—Em dic Tamir Barron, responsable de publicitat. ¿Li sembla bé que pugem a dalt?

Les parets de la sisena planta estaven empaperades de marcs de roure massís amb anuncis dels últims cent anys. Mentre la Tamir li feia travessar el passadís emmoquetat que portava al seu despatx, la Kelly va veure passar anuncis de sabó Pears, gomina per als cabells Brylcreem i sucs Sunny Delight.

—Ja tinc la informació que em va demanar —va anunciar-li així que van estar totes dues assegudes—, tot i que no veig quina relació pot tenir tot plegat amb… ¿Què em va dir que estava investigant? ¿Un atracament?

No hi havia hagut violència i, per tant, el robatori de les claus de la Cathy no havia sigut un atracament, sinó un furt, però la Kelly va decidir passar per alt aquest matís, per si les ganes de cooperar de la Tamir resultaven directament proporcionals a la gravetat del delicte. A més, si la Cathy tenia raó i el lladre l’havia seguit fins a casa seva i estava utilitzant les claus per accedir-hi, la cosa era molt més seriosa. La idea que algú pogués voltar d’amagat per dins de casa de la Cathy li va fer venir una esgarrifança. ¿Què devia fer? ¿Remenar-li el maquillatge? ¿Endur-se-li la roba interior? La Cathy deia que li semblava que hi havia entrat algú mentre era a la feina, ¿però i si no era la primera vegada? Es va imaginar un intrús bellugant-se sense fer soroll per la cuina de la Cathy a mitja nit, pujant les escales de puntetes i acostant-se al llit per mirar com dormia.

—En aquell moment la víctima viatjava amb la Central Line —va dir a la Tamir—. El lladre li va prendre les claus de casa i creiem que des d’aleshores les ha estat fent servir per accedir al seu domicili. Dos dies abans de l’incident va aparèixer una foto de la víctima a la secció de contactes del seu diari.

Esperava que la Cathy ja hagués canviat el pany de la porta del darrere. ¿Però amb això n’hi havia prou perquè es pogués sentir segura? No ho tenia tan clar.

—Ja. Només hi ha un petit problema —la Tamir continuava somrient, però havia abaixat els ulls cap a la taula i s’havia regirat lleugerament a la cadira—. S’ha de seguir un protocol molt estricte, amb els anuncis de contactes: l’empresa ha de tenir la llicència corresponent i abans de publicar cap anunci ha de comunicar a l’anunciant, en aquest cas nosaltres, el seu número de llicència. Però, si li haig de ser sincera, no es pot dir que els anem al darrere, a aquesta mena d’anunciants. Ja veu que la secció és força reduïda. Són el que en diríem un mal necessari.

—¿Per què necessari? —va preguntar la Kelly.

La Tamir se la va mirar com si la resposta fos òbvia.

—Perquè paguen bé. Avui en dia gairebé tota la publicitat d’aquesta mena de serveis, línies eròtiques, acompanyants, agències de cites, etc., es fa per internet, però nosaltres encara tenim molts lectors en paper, i tot això es paga amb la publicitat. Com ja es deu imaginar, la indústria del sexe és susceptible de tota mena d’abusos, i les nostres mesures garanteixen que no hi hagi cap anunciant que no tingui la seva llicència i per tant estigui sotmès a una regulació —va fer tornant a abaixar els ulls cap a la taula.

—Però en aquest cas aquest protocol no es va seguir, ¿oi?

—Em temo que no. El client es va posar en contacte amb nosaltres per primer cop a finals de setembre. Volia publicar un anunci diàriament durant tot el mes d’octubre. Poc abans de finals de mes va presentar una segona tongada d’anuncis, i al novembre igual. El compte d’aquest client el va portar un col·laborador que s’acabava d’incorporar al nostre equip, el Ben Clarke, i ho va tramitar tot sense el número de llicència.

—¿I això està prohibit?

—Prohibidíssim.

—¿Puc parlar amb aquest tal Ben?

—Ara demano les seves dades a Recursos Humans. Va marxar fa un parell de setmanes… Per desgràcia hi ha molt de moviment de personal.

—¿Com va pagar, el client? —va preguntar la Kelly.

—Amb targeta de crèdit —va respondre la Tamir després de consultar el seu bloc de notes—. N’hi podem donar tots els detalls, i també l’adreça del client, esclar. Però necessito que em porti un document d’exempció de la llei de protecció de dades.

—Esclar.

Merda! La Tamir Barron s’havia avingut a trobar-se amb ella tan fàcilment que la Kelly tenia esperances que li entregués el dossier com si res. Una exempció de la llei de protecció de dades requeria la firma d’un inspector, i per aconseguir-la la Kelly hauria de confessar que havia estat investigant fora d’hores de feina.

—Mentrestant, potser em podria donar còpia dels anuncis. Dels que ja s’han publicat i dels que encara no han vist la llum —va afegir aguantant-li la mirada amb tota la seguretat que va poder aplegar.

—L’exempció de la llei de protecció de dades…

—Sí, ja entenc que és imprescindible quan es tracta de dades personals, com ara adreces i informació bancària —la va interrompre la Kelly—. Però aquests anuncis no contenen dades personals, ¿oi que no? I podríem estar davant d’una cadena de crims en sèrie…

A la Kelly li bategava el cor tan fort que es feia creus que la Tamir no el sentís. ¿Necessitava l’exempció de dades, per als anuncis? No se’n recordava, i va encreuar els dits mentalment perquè la Tamir tampoc ho sabés.

—¿En sèrie? ¿Que hi ha hagut més robatoris?

—Em sap greu però no n’hi puc donar més detalls.

«Protecció de dades», li venien ganes d’afegir.

Es va fer una pausa.

—Ara demanaré que em facin còpia de tots els anuncis i els hi deixin a recepció. ¿Li sap greu esperar-se allà?

—Gràcies.

—No cal que li digui que hem parlat amb tot l’equip sobre la importància de respectar els protocols.

—L’hi agraeixo. Suposo que cancel·larà la resta d’anuncis, ¿oi?

—¿Cancel·lar-los?

—Els anuncis que encara no han sortit. No els pot publicar! Contribuirien a facilitar delictes contra altres dones!

—Entenc la seva postura, detectiu Swift, però…, amb tots els respectes…, protegir la gent és feina seva, no meva. La meva és fer diaris.

—¿I no podria interrompre’n la publicació uns quants dies? No dic cancel·lar-la, però…

Conscient que el que acabava de dir no quedava gaire professional, la Kelly va deixar la frase en suspens. Necessitava proves concretes que els anuncis estaven relacionats amb una activitat criminal. La connexió entre les claus de la Cathy Tanning i l’anunci era clara, però la Zoe Walker no havia sigut víctima de cap acte criminal. No n’hi havia prou.

—Em temo que no. El client ha pagat per endavant. Li hauré de demanar permís al meu cap, si vull cancel·lar el contracte. Excepte si ens porten una ordre judicial, esclar.

L’expressió de la cara de la Tamir era neutra, però la Kelly li va veure tanta determinació a la mirada que va decidir no tibar la corda. En lloc d’això, va imitar el somriure educat de la seva interlocutora.

—No, no tinc cap ordre judicial. De moment.

Encara tenia el dit al timbre que ja se sentien els xiscles d’emoció dels seus nebots, que venien corrents a saludar-la. L’Alfie, de cinc anys, portava una disfressa de Spiderman i un casc víking de plàstic; i el seu germà de tres, el Fergus, va aparèixer corrents cap a ella amb les seves cametes rodanxones a l’aire i una samarreta dels seus adorats Minions.

—¿Què és això? —va fer la Kelly fingint sorpresa tot mirant-se el Fergus de cintura en avall—. ¿Calçotets de nen gran?

El nano va somriure i es va aixecar la samarreta perquè se li veiessin bé.

—Són els primers dies —va dir la Lexi tot apareixent darrere els nens, agafant a coll el Fergus alhora que feia un petó a la Kelly amb un moviment fluid—. Vigila on poses els peus.

La Lexi i el seu marit, l’Stuart, vivien a St. Albans, en una zona plena de mares sexis amb cotxet. Després de marxar de Durham, la Lexi havia fet un màster en formació de professorat de secundària i havia trobat feina com a professora d’història a l’institut local. Allà havia conegut l’Stuart, el subdirector, i des d’aleshores que estaven junts.

—¿On és l’Stu?

—Reunió de pares. Jo ja hi vaig passar ahir, per sort. Vinga, nois, el pijama. Au!

—Però volem jugar amb la tieta Kelly! —va protestar l’Alfie.

La Kelly es va agenollar i el va abraçar.

—Fem una cosa: us poseu el pijama i us renteu les dents a tota pastilla i després juguem a fer pessigolles. ¿Sí?

—Sí!

Van sortir tots dos disparats escales amunt mentre la Kelly somreia.

—Està tirat, això de fer de mare.

—Si haguessis estat aquí fa mitja hora no diries el mateix. Quina olla de grills! Com que ara els nens ja han sopat, he pensat que els podem ficar al llit i sopar tranquil·lament quan ja dormin. He fet un risotto de bolets.

—Em sembla molt bé.

Li va fer un senyal el mòbil i va fer un cop d’ull a la pantalla tot arrufant les celles.

—¿Que passa res?

—Perdó, és de la feina. Haig de respondre.

Va teclejar un missatge i en acabat va aixecar la vista i es va trobar amb la cara de desaprovació de la Lexi.

—Vius enganxada a aquesta cosa. És el problema dels mòbils… És com si portessis l’oficina sencera a la butxaca. No desconnectes mai.

La Lexi es negava a comprar-se un iPhone i exalçava les virtuts del seu Nokia, de la mida d’un totxo i amb una bateria que durava tres dies.

—Jo no tinc una feina de nou a cinc com tu, que a les tres ja has plegat i tens tot l’estiu lliure.

La seva germana no va picar. La Kelly va llegir el missatge de text que acabava de rebre i hi va respondre. Havia sigut la primera d’arribar al lloc dels fets per contenir una baralla molt lletja que s’havia produït al vestíbul de Liverpool Street i, un cop detinguts els esvalotadors, li havia tocat prendre declaració als testimonis. Una dona gran s’havia trobat enmig de l’escaramussa i ara la Kelly estava en contacte amb la filla, que volia que la seva mare estigués al corrent de com evolucionava el cas.

—El que realment vol és que li digui que estan entre reixes —va dir la Kelly després d’explicar la situació a la Lexi—. La filla diu que la pobra dona té tanta por que no vol sortir al carrer per si se’ls torna a trobar.

—¿I estan entre reixes?

La Kelly va fer que no amb el cap.

—Són nanos sense antecedents. Els faran fer servei a la comunitat o els clavaran un sermó, en el millor dels casos. No representen cap amenaça, per a la dona, tot i que ella no ho veu així.

—Però no és pas feina teva, donar consell a aquesta dona i a la seva filla, ¿oi? ¿No hi ha gent que s’encarrega del suport a les víctimes, en aquesta mena de casos?

La Kelly va sospirar ostensiblement.

—Jo no et dic com has de fer la teva feina, Lex… —va començar a dir, però la seva germana es va afanyar a aixecar totes dues mans.

—Entesos, entesos. No m’hi fico. Però, sisplau, per una vegada a la vida, ¿podries apagar el mòbil i ser la meva germana, i no una poli? —va replicar mirant-se-la amb ulls suplicants.

A la Kelly li va agafar mala consciència.

—Esclar —però quan estava a punt de deixar el mòbil en un racó es va il·luminar la pantalla amb el número de la Cathy Tanning. Es va mirar la Lexi i va dir—: Perdó, és…

—Feina. Sí, sí, ho entenc.

Però no ho entenia, va pensar la Kelly tot anant cap a la sala d’estar per respondre a la trucada de la Cathy. No ho havia entès mai.