7

El Graham torna al despatx quan ja són gairebé les tres.

—Un dinar de feina —em fa saber, i pel posat relaxat que té dedueixo que el dinar ha anat acompanyat de com a mínim un parell de pintes.

—¿Li sembla bé que vagi un moment a correus, aprofitant que és aquí?

—Però no trigui. Tinc una visita d’aquí a una hora.

Ja ho tinc tot franquejat i ben endreçat en piles, cadascuna lligada amb la seva goma. M’ho aboco tot a la bossa i em poso l’abric mentre el Graham se’n va cap al seu despatx.

A fora fa tant de fred que em veig l’alè. Enfonso les mans a les butxaques i tanco ben fort els punys. Una lleugera vibració m’avisa que acabo de rebre un missatge, però el telèfon és en una butxaca interior. Pot esperar.

Un cop a la cua de correus m’abaixo la cremallera de l’abric i trec el mòbil. És un missatge de l’agent Kelly Swift.

¿Em podria enviar una foto seva tan aviat com pugui, sisplau?

¿Això vol dir que ha parlat amb la Cathy Tanning? ¿Que em creu? Així que l’acabo de llegir, m’apareix un altre missatge a la pantalla.

Sense ulleres.

Tinc sis persones davant i sis més al darrere. «Tan aviat com pugui», ha dit l’agent Swift. Em trec les ulleres i obro la càmera del mòbil. Trigo un parell de segons a recordar com girar-la cap a mi. Aleshores allargo el braç tant com puc però sense que es noti que m’estic fent una selfie. L’angle, agafat des de baix, em fa papada i bosses als ulls, però tot i així faig la foto i em moro de vergonya quan la càmera deixa anar un clic ben sonor. No sé on posar-me. ¿Qui es fa una foto a correus? L’hi envio a l’agent Swift i al cap d’un moment rebo la confirmació que l’ha vist. Me l’imagino confrontant-la amb la foto de l’anunci del London Gazette i em dic que aviat m’enviarà un missatge dient-me que són imaginacions meves, que no ens assemblem tant. Però el telèfon continua mut.

Li envio un missatge a la Katie per saber com li ha anat l’audició. Deu haver acabat fa hores, i sé que no m’ha donat senyals de vida per culpa del comentari que li he fet aquest matí. Em fico el mòbil a la butxaca.

Quan arribo al despatx em trobo el Graham inclinat damunt la meva taula, fent un cop d’ull al calaix de dalt. Quan obro la porta s’incorpora de cop, amb el coll desagradablement vermell. I no perquè li faci vergonya que l’hagi enxampat, sinó perquè li fa ràbia.

—¿Que busca alguna cosa?

Al calaix només hi ha sobres de diferents mides, bolis i gomes elàstiques. Em pregunto si els altres també me’ls deu haver obert. El del mig conté blocs de notes antics, ben ordenats per si necessito consultar-hi alguna cosa. El de sota de tot és l’abocador: un parell de vambes de quan se’m va acudir que podia anar caminant fins al riu i allà agafar el tren, mitges, maquillatge, tampons… Em venen ganes de dir-li que tregui les grapes dels meus objectes personals, però ja sé el que em dirà: que són la seva empresa, la seva taula i els seus calaixos. Si tingués llogaters, seria un d’aquells propietaris que se’t presenten a fer inspecció sense avisar.

—Les claus de Tenement House. A l’armari no hi són.

Vaig directa cap a l’armari, una caixa metàl·lica collada a la paret del passadís, al costat dels arxivadors.

Tenement House és un edifici d’oficines que forma part d’un complex més ampli anomenat City Exchange. Miro al ganxo de la lletra C i trobo les claus a la primera.

—Em pensava que l’Exchange el portava el Ronan!

El Ronan és l’últim d’una llarga llista d’agents immobiliaris. Sempre són homes —el Graham creu que les dones no són capaces de portar una negociació—. Són tan clavats entre ells que sembla que portin el mateix trajo i se’l vagin passant de l’un a l’altre. Pocs dies després que n’hagi desaparegut un, n’apareix un altre. No duren mai gaire; se’n van tan ràpid els bons com els dolents.

O bé el Graham no ha sentit la pregunta, o ha decidit ignorar-la. M’agafa les claus i em recorda que els nous llogaters de Churchill Place vindran a signar després. La campaneta de la porta dringa quan se’n va. No es refia del Ronan; aquest és el problema. No es refia de ningú de nosaltres; i això vol dir que, en lloc de ser al despatx, que és on hauria de ser, és al carrer controlant a tothom i ficant el nas a tot arreu.

L’estació de metro de Cannon Street és plena d’americanes i corbates. Avanço obrint-me pas entre la gentada que hi ha a l’andana fins que sóc gairebé al túnel. Al primer vagó sempre hi ha menys gent, i quan arribem a Whitechapel les portes s’obriran just davant de la sortida.

Un cop a dins del vagó agafo un London Gazette d’avui que hi ha abandonat en un racó ple de brutícia, darrere el meu seient. Me’n vaig directa cap a les pàgines del final, on hi ha els anuncis, i de seguida trobo l’anunci amb el número que no correspon a ningú: 87 842 834 368. La dona d’avui té els cabells foscos i un somriure d’orella a orella que mostra una renglera perfecta de dents blanques; a la part inferior de la foto s’endevinen uns pits generosos, i al voltant del coll hi porta una delicada cadena amb una petita creu de plata.

¿Deu saber que la seva foto surt als anuncis de contactes?

L’agent Swift no ha donat senyals de vida i em dic a mi mateixa que aquest silenci, més que no pas un motiu per alarmar-se, és un bon senyal. M’hauria trucat de seguida, si hi hagués algun motiu per inquietar-se. Com un metge, que et truca només si el resultat de la prova és preocupant. Com diuen, que no hi hagi notícies és una bona notícia. Tenia raó el Simon: la de la foto del diari no sóc jo.

A Whitechapel faig transbord per agafar el tren de superfície cap a Crystal Palace. Mentre vaig caminant sento passes darrere meu. No té res d’estrany. Al metro se senten passes a tot arreu. El so rebota a les parets, s’amplifica i s’expandeix fins que et sembla que hi ha desenes de persones caminant, corrent, batent el terra.

Però no puc evitar la sensació que aquestes passes tenen alguna cosa diferent.

Que m’estan seguint a mi.

Un dia, quan tenia divuit anys, poc després de quedar-me embarassada del Justin, tornant de comprar, em van començar a seguir. La imminent maternitat havia aguditzat el meu sentit del perill, que em semblava detectar a cada racó. Una esquerda de la vorera que em podia fer ensopegar, un ciclista que em podia envestir… Em sentia tan responsable de la criatura que duia dins meu que em semblava que travessar el carrer era posar-la en perill.

Havia sortit a comprar llet després d’assegurar-li a la mare del Matt que em convenia bellugar-me una mica, més que res per agrair-li que m’hagués acollit a casa seva. Era fosc i mentre tornava a casa em vaig adonar que em seguia algú. No era ni un soroll ni una sensació: era la certesa que hi havia algú darrere meu; i el pitjor de tot era que estava intentant no fer soroll.

Bé, doncs ara tinc la mateixa certesa que aquell dia.

No sabia què fer. Vaig travessar el carrer i la persona que em seguia també va travessar. Llavors sí que vaig sentir les seves passes; estava cada cop més a prop, ja no s’amoïnava per si el sentia. Em vaig girar i vaig veure un home —un noi— una mica més gran que el Matt. Duia una dessuadora amb caputxa, les mans enfonsades a la butxaca frontal i una bufanda que li tapava la meitat inferior de la cara.

Hi havia una drecera, per anar a casa del Matt, un carrer estret que passava per darrere d’una renglera de cases. Un carreró, més aviat. Vaig cometre l’error de pensar: «Així guanyaré temps». L’únic que volia era ser a casa, sana i estàlvia.

Així que vaig girar la cantonada i vaig arrencar a córrer, el noi que tenia al darrere també ho va fer. Vaig deixar anar la bossa de la compra; l’envàs de la llet es va rebentar i va deixar tot el paviment blanc. Al cap de pocs segons vaig caure jo també, picant amb els genolls a terra i protegint-me instintivament la panxa amb el braç.

Va passar tot molt ràpid. Es va inclinar a sobre meu —només se li veien els ulls—, va estirar la mà i em va escorcollar les butxaques sense contemplacions. Em va agafar el moneder, va arrencar a córrer i em va deixar tirada a terra.

Les passes s’acosten cada cop més.

Accelero el pas. Intento no córrer, però camino tan ràpid com puc. El ritme forçat em descompensa i fa que la bossa es vagi gronxant de banda a banda.

Veig un grup de noies al davant, a certa distància, i intento atrapar-les. «La unió fa la força», em dic a mi mateixa. Van fent el ximple, corrent, saltant i rient, però no són una amenaça. L’amenaça són les passes que ressonen al meu darrere, pesants, sorolloses i cada cop més a prop meu.

—Ei! —sento.

És una veu d’home. Aspra. Em poso la bossa al davant, amb el braç al damunt perquè no me la puguin obrir, però llavors se m’acut que si algú intenta arrencar-me-la m’arrossegarà a mi també i m’agafa por. Recordo el consell que dono sempre als meus fills: val més deixar-se robar que prendre mal. «No us hi resistiu», els dic sempre. «Us poden fer mal, i no val la pena».

Les passes s’acosten encara més. Es posen a córrer.

Jo també em poso a córrer, però la por fa que no coordini bé els moviments i em torço el turmell. Una mica més i caic. Torno a sentir la mateixa veu, que crida. Sento el batec de la meva pròpia sang tan fort que no entenc què diu. Només el sento a ell corrent i la meva pròpia respiració, entretallada, panteixant.

Em fa mal el turmell. No puc córrer. Deixo d’intentar-ho.

Em rendeixo. Em giro.

És molt jove: uns dinou o vint anys. Blanc, amb uns texans folgats i unes vambes que baten el terra de formigó a cada passa.

«Li donaré el telèfon… Segur que és el que busca. I diners. ¿Porto diners en efectiu?».

Intento passar-me la tira de la bossa per damunt del cap, però se m’enganxa amb la caputxa. Ara ja el tinc gairebé al damunt, fent una mitja rialla, com si s’ho estigués passant bé amb la meva por, com si s’ho estigués passant bé veient-me tremolar tant que no puc ni alliberar-me de la tira de pell de la meva pròpia bossa. Tanco els ulls molt fort. «Vinga, fes-ho. Sigui el que sigui, fes-ho ja».

Les vambes trepitgen el terra. Més ràpid, amb més força, més a prop.

I passen de llarg.

Obro els ulls.

—Ei! —torna a cridar, encara corrent—. Malparides!

El túnel fa un gir a l’esquerra i el noi desapareix, però l’eco fa que encara em sembli que el sento córrer cap a mi. Encara tremolo. El meu cos és incapaç de processar que el que a mi m’havia semblat inevitable no hagi arribat a passar.

Sento crits. Començo a caminar, amb un dolor punyent al turmell. Faig el gir a l’esquerra i el torno a veure. S’ha afegit a la colla de noies i li passa el braç pel darrere a una d’elles. Les altres somriuen. Parlen totes alhora en una xerrameca excitada que va pujant de volum en un crescendo de rialles estridents.

Camino a poc a poc. Pel turmell i perquè —tot i que ara ja veig que no hi ha cap perill— no vull avançar aquest grup de canalla que m’ha fet sentir tan ridícula.

«No totes les passes que sents et segueixen a tu», em dic a mi mateixa. «No tothom que corre t’està empaitant a tu».

Quan baixo del tren a Crystal Palace la Megan em diu alguna cosa, però trigo a reaccionar. Respiro alleujada de tornar a ser a l’aire lliure, tot i que estic molesta amb mi mateixa per haver perdut els papers per no res.

—Perdona —faig—. ¿Què deies?

—Només et deia que espero que hagis passat un bon dia.

L’estoig de la guitarra encara deu tenir una desena de monedes. Un dia em va explicar que n’anava traient les d’una lliura i cinquanta cèntims. «La gent no te’n dona, si li fa l’efecte que et van bé les coses», em va explicar.

—Sí, no ha anat pas malament —li responc—. Ens veiem demà al matí.

—Aquí em trobaràs —diu.

Em reconforta que hi hagi coses previsibles.

Un cop arribo al final d’Anerley Road, passo per davant de la porta oberta del jardí de casa i travesso el cancell pintat de casa de la Melissa. La porta s’obre de seguida. És la resposta al missatge de text que he enviat sortint de l’estació.

Tens temps per fer un te?

—Estic escalfant l’aigua —diu així que em veu.

A primera vista, la casa de la Melissa i el Neil és igual que casa meva. Un rebedor petit amb la porta de la sala a un costat i unes escales a l’altre. Però les similituds s’acaben aquí. A la part del darrere de casa de la Melissa, on hi hauria la porta de la meva diminuta cuina, s’obre un espai immens que s’eixampla cap a una ampliació lateral i agafa un tros de jardí. Dues claraboies gegants deixen que la llum inundi l’estança, i tot el frontal, de banda a banda de la casa, té unes portes de vidre plegables.

La segueixo cap a la cuina, on trobo el Nil assegut a la barra amb el portàtil al davant. La taula de la Melissa és a tocar de la finestra, i, tot i que el Neil té un despatx al pis de dalt, si no té feina fora de casa sol instal·lar-se aquí amb ella.

—Hola, Neil.

—Hola, Zoe. ¿Com va tot?

—Anar fent.

Dubto un moment. Dubto si els haig d’explicar el que està passant amb les fotos del London Gazette; dubto si sabré fer-ho. Potser parlar-ne m’anirà bé.

—Però ves quina cosa tan curiosa… Vaig veure una fotografia al London Gazette que semblava ben bé jo.

Faig una rialleta, però la Melissa deixa estar el te que està preparant i em clava la mirada. Passem tant de temps plegades que no li puc amagar res.

—¿Estàs bé?

—Sí, sí. Només era una foto. Un anunci d’un web de contactes. Però amb la meva foto. Vaja, almenys a mi em va semblar que ho era.

Ara és el Neil qui sembla desconcertat, i no m’estranya. El que acabo de dir no té ni cap ni peus. Em ve al cap el nano del metro, corrent per atrapar les seves amigues, i m’alegro que en aquell moment no hi hagués cap persona coneguda veient la meva reacció desmesurada. Em pregunto si no dec tenir una mena de crisi dels quaranta, amb atacs de pànic davant de perills invisibles.

—¿I això quan va ser? —pregunta el Neil.

—Divendres a la tarda.

Faig un cop d’ull al meu voltant, però evidentment no hi ha cap London Gazette rondant per la cuina. A casa meva la galleda del reciclatge és sempre plena fins dalt de diaris i envasos de cartró; la de la Melissa, en canvi, està sempre ben amagada en un racó i algú la buida regularment.

—Va ser a la secció de contactes. Només hi sortia un número de telèfon, una adreça web i la foto.

—La teva foto —puntualitza la Melissa.

Dubto un moment.

—Bé, d’algú que s’assemblava a mi. El Simon diu que dec tenir una doble.

El Neil riu.

—Però se suposa que un mateix sí que es reconeix!

M’assec a la barra, al seu costat; tanca el portàtil i l’aparta del mig.

—Sí, esclar. Quan la vaig veure, tornant amb el metro, estava convençuda que era jo. Però un cop a casa, després d’ensenyar-la a tothom, ja no ho vaig veure tan clar. Vull dir… ¿per quin motiu havia de sortir allà?

—¿Hi has trucat? —pregunta la Melissa, tot repenjant-se a l’illa que hi ha davant nostre, sense pensar ja en el te.

—No funciona. I el web tampoc. L’adreça és troba la que busques punt com o alguna cosa així, però vas a parar a una pantalla completament buida, amb un sol requadre blanc al mig.

—¿Vols que hi faci un cop d’ull? —pregunta el Neil.

Treballa en alguna cosa relacionada amb les tecnologies de la informació. Mai no he sabut exactament en què, però un dia m’ho va explicar amb tots els ets i uts i ara em sap greu no recordar-me’n.

—No cal, de debò. Deus tenir feina més important.

—Massa i tot —fa la Melissa amb recança—. Demà és a Cardiff, i la resta de la setmana a les Cases del Parlament. Últimament, si el veig un cop a la setmana, encara gràcies.

—¿El Parlament? Caram! ¿I com és?

—Avorrit —es lamenta el Neil—. Almenys la mica que n’he vist. Hi estic instal·lant un nou tallafoc, així que no és gaire probable que hagi de tenir tractes amb el primer ministre.

—¿I tu ja tens tota la paperassa de l’octubre preparada? —pregunto a la Melissa, recordant de cop i volta per què havia de passar a veure-la.

Em fa que sí amb el cap.

—A l’escriptori, just a sobre de la carpeta d’anelles taronja.

L’escriptori de la Melissa és blanc i lluent, com tot el que hi ha a la seva cuina. Un iMac immens domina tota la superfície, i més amunt, en un prestatge flotant, descansen els arxivadors de les cafeteries. Sobre la taula hi ha un pot de llapis de fusta que va fer la Katie a escola.

—Ostres, encara el guardes!

—Tu diràs! Va ser tan maca de fer-me’l!

—Li van posar un notable —recordo.

Quan vam venir a viure a la casa del costat anàvem molt curts de diners. Era espantós. A Tesco m’oferien fer més torns, però els nens sortien d’escola a les tres de la tarda i no m’ho podia ni plantejar. Fins que se’n va fer càrrec la Melissa. En aquell moment només tenia un local i tancava després de l’hora de dinar. Em recollia els nens i se’ls emportava a casa seva, on miraven la tele mentre ella feia la comanda de menjar per a l’endemà. Ella feia pastissos amb la Katie, el Neil ensenyava el Justin a ampliar la ram d’una placa base i jo podia pagar la hipoteca.

Trobo la pila de rebuts sobre la carpeta taronja, sota un mapa del metro plegat i un bloc de notes ple de trossets de paper i Post-it amb la cal·ligrafia impecable de la Melissa.

—¿Més plans per dominar el món? —faig, de broma, assenyalant la llibreta, però de seguida intercepto una mirada entre el Neil i la Melissa—. Ostres, ho sento. No fa gràcia, ¿oi?

—És pel local nou. Al Neil no li fa tanta il·lusió com a mi.

—El local sí que me’n fa, d’il·lusió —replica el Neil—. El que no me’n fa tanta és la bancarrota.

La Melissa posa els ulls en blanc.

—El que passa és que tu tens aversió al risc.

—Ei, potser que deixem estar el te —faig tot agafant la paperassa de la Melilssa.

—No, queda’t! —exclama la Melissa—. Et prometo que no tindrem una discussió domèstica.

Em poso a riure:

—No, si no és per això —tot i que una mica sí—. És que avui el Simon em porta a sopar a fora.

—¿Entre setmana? ¿I què celebreu?

—No res —responc amb una mitja rialla—. Una simple vetllada romàntica de dilluns.

—Sembleu un parell d’adolescents.

—Encara estan en ple apogeu amorós —diu el Neil—. Nosaltres també érem així, fa temps —diu fent l’ullet a la Melissa.

—¿Vols dir?

—Espera’t que els agafi la crisi dels set anys i es limitin a mirar la tele al llit i a discutir-se per qui ha deixat obert el tub de pasta de dents.

—Això també ho fem sovint —dic, rient—. Fins aviat.

Quan arribo a casa trobo la porta de davant oberta i la jaqueta del Simon llançada de qualsevol manera a la barana de l’últim tram d’escala. Pujo cap a les golfes i truco a la porta.

—¿Què hi fas, a casa, tan d’hora?

—Hola, preciosa, no t’he sentit arribar. ¿Com ha anat el dia? Al despatx em costava concentrar-me i m’he portat la feina a casa.

Es posa dret per fer-me un petó, vigilant de no picar amb el cap contra la biga del sostre. Els anteriors propietaris no s’hi van gastar gaires diners, per habilitar les golfes. Van deixar-hi les bigues originals i per això, tot i que l’estança és àmplia, només et pots posar dret del tot al centre.

Miro la pila de papers que tinc més a prop i veig una llista de noms escrits a màquina, aparentment cadascun amb la seva petita biografia a sota.

—Entrevistes per a un article que haig d’escriure —m’explica quan veu que me’ls estic mirant. Agafa els papers i els planta a l’altra punta de la taula, de manera que em quedi espai per asseure’m sobre el seu escriptori—. No hi ha manera de trobar-los, és un martiri.

—No sé com t’hi aclareixes.

Potser sí, que els calaixos de la feina els tinc fets un desastre, però la taula la tinc gairebé buida: una foto dels nens, una planta i, al costat, la safata. Abans de plegar ho deixo tot ben endreçat. Al final del dia em faig una llista de tot el que haig de fer l’endemà, encara que en alguns casos siguin coses d’aquelles que faig amb el pilot automàtic així que entro a treballar. Obrir el correu, respondre els missatges telefònics, fer te.

—És un caos organitzat.

S’asseu a la cadira giratòria que hi ha al davant i es dóna uns copets al genoll perquè m’assegui a la seva falda. Em poso a riure i obeeixo, passant-li el braç per darrere el coll per no perdre l’equilibri. Li faig un petó i deixo que el meu cos es relaxi un moment, acoblat al seu. Després me’n separo amb recança.

—He reservat una taula al Bella Donna.

—Perfecte.

No sóc una dona cara de mantenir. No sóc de llençar els diners en roba i productes de bellesa. I el dia del meu aniversari, si els nens se’n recorden de felicitar-me, ja estic contenta. El Matt no va ser mai un home d’aquells que et regala cors i flors; ni tan sols quan érem joves. Jo tampoc, però. El Simon se’n riu, d’aquest tarannà meu tan esquerp. Diu que de mica en mica està fent aflorar la meva part més tendra. Em porta en safata, i a mi això m’encanta. Després de tants anys lluitant per posar el menjar a taula, un àpat fora de casa evidentment és tot un luxe; però el millor regal és poder passar una estona junts. Ell i jo sols.

Em dutxo, em rento el cap i després em poso perfum als canells i me’ls frego l’un amb l’altre. La fragància impregna tot el meu voltant. Trio un vestit que fa temps que no em poso —comprovo alleujada que encara m’entra— i agafo un parell de sabates de taló de xarol negre de la part de baix de l’armari. Quan el Simon va venir a viure amb nosaltres vaig haver d’entatxonar totes les meves coses perquè ell pogués encabir-hi les seves, però tot i així ell ha de guardar algunes coses a les golfes. La casa té tres habitacions, però són totes tres diminutes. La del Justin és individual, i la Katie gairebé no té espai ni per fer la volta al llit de matrimoni.

El Simon m’està esperant a la sala. S’ha posat americana i corbata i em recorda el dia que el vaig veure entrar per primer cop a Hallow & Reed. Encara el veig responent el meu somriure de cortesia amb una altra cosa molt més càlida.

—Sóc del Telegraph —em va dir—. Estem fent un article sobre l’augment dels preus de lloguer: sobre els petits comerços que han de marxar dels carrers importants i aquestes coses. M’aniria molt bé que em parlés una mica de què tenen en cartera, en aquest moment.

Em parlava mirant-me als ulls. Per dissimular que m’havia fet posar vermella em vaig entretenir més del compte buscant una dotzena de casos a l’arxiu.

—Aquest li podria interessar —vaig fer seient darrere la taula, amb el paper entre ell i jo—. Hi havia una botiga d’objectes de regal, però el preu del lloguer va pujar moltíssim i ara ja fa sis mesos que és buit. El mes que ve s’hi instal·la la Fundació del Cor.

—¿Podria parlar amb el propietari?

—No li puc donar les seves dades, però si em dona el seu número de telèfon l’hi faré arribar.

Tot i que era un suggeriment perfectament legítim, em vaig tornar a posar vermella. Hi havia una mena de química entre tots dos. Tenia molt clar que no eren imaginacions meves.

El Simon em va escriure el seu nom empetitint molt els ulls. Recordo que vaig pensar que potser portava ulleres i no se les havia posat per presumir; o per un descuit. Després vaig saber que era el gest que feia quan estava concentrat. Tenia els cabells grisos, tot i que no tan pobres com ara, quatre anys després. Era alt i esvelt, i seia amb un aire desimbolt, amb les cames encreuades a l’alçada dels turmells. Per sota de l’americana blau marí li sortien els punys de la camisa i uns botons de plata.

—Gràcies per la seva ajuda.

Ni ell semblava tenir gaire pressa per marxar ni jo volia que ho fes.

—I ara! Ha sigut un plaer coneixe’l.

—Bé! —va fer mirant-me fixament—. Ara que vostè ja té el meu número de telèfon, ¿jo no podria tenir el seu?

Parem un taxi a Anerley Road, tot i que no anem gaire lluny. Constato l’expressió d’alleujament del Simon quan el taxi s’atura a un costat i li veu la cara al taxista. Un dia, al principi de sortir junts, vam pujar a un taxi negre, amb la caputxa de l’abric posada per protegir-nos de la pluja. Quan finalment vam aixecar el cap, vam veure la cara del Matt al retrovisor. Per un moment vaig pensar que el Simon insistiria que baixéssim del taxi, però en lloc d’això es va quedar mirant per la finestra. Vam continuar asseguts en silenci. Ni tan sols el Matt, que parla pels descosits, va intentar donar-nos conversa.

Hi hem anat unes quantes vegades, en aquest restaurant, i quan arribem el propietari ens saluda pel nom. Ens guia fins a una taula molt recollida a tocar de la finestra i ens entrega la carta, que tant el Simon com jo ens sabem de memòria. Els marcs dels quadres i els llums estan decorats amb serrellets brillants.

Demanem el mateix de sempre —ell pizza i jo pasta amb marisc— i ens ho porten tan ràpid que és impossible que sigui fet al moment.

—Aquest matí m’he mirat els anuncis del London Gazette. El Graham en tenia una pila al seu despatx.

—¿I què? ¿Encara no t’han ascendit a la pàgina tres?

Fa un tall a la pizza. Els ingredients que hi ha sobre la massa regalimen una mica d’oli, que s’escola fins al plat.

Em poso a riure.

—Em temo que no tinc els atributs necessaris. El cas és que he reconegut la dona de l’anunci.

—¿Que l’has reconegut? ¿Vols dir que la coneixes?

Faig que no amb el cap.

—Havia vist la seva foto en un altre diari… Sortia en un article sobre criminalitat al metro. Ho he dit a la policia —intento no fer-ne un drama, però se m’esquerda la veu—. Tinc por, Simon. ¿I si efectivament era jo, la de la foto del diari de divendres?

—No eres tu, Zoe.

Ho diu amb cara d’amoïnat; no perquè algú hagi publicat una foto meva al diari, sinó perquè em veu convençuda que és així.

—No són imaginacions meves.

—¿Estàs estressada per la feina? ¿És pel Graham?

Es pensa que m’estic tornant boja i començo a creure que potser té raó.

—És que era clavada a mi —dic fluixet.

—Ja ho sé —fa, deixant el ganivet i la forquilla a la taula—. A veure, suposem que la de la foto ets tu —afegeix.

Així és com el Simon enfoca els problemes, reduint-los a la seva essència. Fa un parell d’anys van entrar a robar a una casa del nostre carrer. La Katie estava tan convençuda que entrarien també a casa nostra que no podia aclucar l’ull. Si finalment aconseguia adormir-se, tenia malsons i es despertava cridant que hi havia algú a la seva habitació. Jo ja estava desesperada. Ho havia intentat tot, fins i tot quedar-me asseguda al seu costat fins que s’adormia, com si tornés a ser una nena petita. El Simon ho va enfocar des d’un punt de vista més pràctic. Va agafar la Katie, se la va endur al B&Q^[002] i van comprar tanques per a les finestres, una alarma antirobatori i una tanca extra per a la porta del jardí. Van instal·lar mesures de seguretat per tota la casa. Fins i tot van arribar a pintar els tubs de desguàs amb una pintura antiescalada. Els malsons es van acabar de cop.

—D’acord —faig jo, curiosament animada davant d’aquell joc—. Posem que la de la foto fos jo.

—¿D’on la van treure?

—Ni idea. És la mateixa pregunta que m’he estat fent jo.

—Si algú t’hagués fet una foto te n’hauries adonat, ¿no creus?

—Potser me la van fer amb un zoom —replico, conscient que sona ridícul.

¿I què més? ¿Paparazzi a la porta de casa? ¿Motos passant a tota velocitat pel meu costat, amb un fotògraf de paquet abocat enfora per veure si aconsegueix la foto perfecta per il·lustrar no sé quina notícia bomba en una revista del cor? El Simon no riu, però quan reconec amb un somriure torbat que el que acabo de dir és absurd, em correspon amb un mig somriure.

—Te la podrien haver robat —diu, ara més seriós.

—És veritat! —això ja sembla més probable.

—Molt bé: doncs suposem que algú ha fet servir la teva foto per fer publicitat de la seva empresa —el fet de parlar-ne d’aquesta manera, tan racional i desapassionada, fa que de mica en mica es vagi esvaint aquell neguit, que és el que ell volia—. Això seria usurpació d’identitat, ¿estem d’acord?

Faig que sí amb el cap. El fet de posar-hi un nom —un nom tan familiar, a més a més— de seguida fa que no em senti interpel·lada tan personalment. Cada dia hi ha centenars —per no dir milers— de casos de suplantació d’identitat. A Hallow & Reed hem d’anar amb molt de compte, comprovar molt bé els documents d’identitat i acceptar només originals o fotocòpies compulsades. És tan fàcil fer una foto a algú i dir que ets tu, que fa esgarrifar i tot!

El Simon continua intentant trobar una explicació racional al que ha passat.

—El que t’has de preguntar és: ¿realment et perjudicaria molt? ¿Més que, posem per cas, que algú obrís un compte bancari fent servir el teu nom o clonés la teva targeta de crèdit?

—Però això fa molta més por.

El Simon estira els braços per sobre de la taula i posa els palmells sobre el dors de les meves mans.

—¿Te’n recordes quan la Katie va tenir aquell problema a escola amb una colla de noies?

Faig que sí amb el cap. Només de sentir-ne parlar noto com em puja la mateixa ràbia d’aleshores. Quan tenia quinze anys li van fer bullying tres noies del seu curs. Van obrir un compte d’Instagram a nom de la Katie i hi van penjar fotos de la seva cara retocades amb Photoshop i on havien afegit imatges de tota mena: dones despullades, homes despullats, personatges de dibuixos animats… Tot molt infantil, coses de canalla, i abans que acabés el trimestre ja no se’n recordava ningú, però la Katie estava destrossada.

—¿I tu què li vas dir?

«No ofèn qui vol, sinó qui pot», li vaig dir. «Ignora-les. No deixis que t’afecti el que facin o deixin de fer».

—Tal com ho veig jo —diu el Simon—, només hi ha dues opcions. O bé és una foto d’algú que s’assembla moltíssim a tu, tot i que tu ets molt més guapa —el compliment és una mica pobre, però igualment faig un mig somriure—, o bé es tracta d’una usurpació d’identitat, i això —per més emprenyador que sigui— no et comportarà cap perjudici.

La lògica del que diu és innegable. Però llavors em ve al cap la Cathy Tanning i trec la seva carta com qui treu el comodí:

—La dona que vaig veure en aquell article de diari… li havien robat les claus al metro.

El Simon es queda callat com si esperés un aclariment, fent cara de desconcert.

—Va ser després que aparegués la seva foto en aquell anunci. Igual que la meva. Bé, aquella foto que semblo jo —rectifico.

—Quina casualitat! ¿Quanta gent coneixes que li han pispat alguna cosa al metro? A mi mateix m’ha passat. Passa dia sí i dia també, Zoe.

—Suposo que sí.

Sé el que està pensant. Vol proves. És periodista, treballa amb fets, no amb suposicions i paranoies.

—¿Tu creus que el diari ho investigaria?

—¿Quin diari? —veu la cara que faig i afegeix—: ¿El meu diari? ¿El Telegraph? Ostres, Zoe, no ho crec.

—¿I per què no?

—Perquè no hi ha tema, Zoe. Vull dir que ja sé que estàs amoïnada i realment és una cosa molt curiosa, però no és un fet noticiable, ¿entens què vull dir? Això de la suplantació d’identitat ja està una mica vist, francament…

—Però potser podries proposar tu el tema… Investigar qui hi ha al darrere.

—No.

La negativa és tan brusca que posa punt final a la conversa i fa que em penedeixi d’haver tret el tema. He fet una muntanya de no res i de passada m’he tornat mig boja. Menjo un tros de pa d’all i em serveixo més vi per omplir la copa que m’he acabat sense adonar-me’n. Em dic a mi mateixa que potser hauria de fer alguna cosa amb el meu nivell d’ansietat. Meditació. Ioga. M’estic tornant neurastènica, i l’última cosa que vull és que això afecti la meva relació amb el Simon.

—¿La Katie t’ha explicat com li ha anat l’audició? —pregunta.

M’alegro que hagi canviat de tema i que ho hagi dit amb un to de veu que fa pensar que no em té en compte les meves paranoies.

—Ha ignorat tots els meus missatges. Aquest matí li he dit una cosa que no li hauria hagut de dir.

El Simon arqueja una cella, però no n’hi dono més detalls.

—¿A quina hora hi has parlat? —li pregunto, intentant que no soni mordaç; el silenci de la Katie només és culpa meva.

—M’ha enviat un missatge.

Ara l’he fet sentir incòmode i de seguida intento esmenar-ho.

—Que bé que hagi tingut ganes d’explicar-t’ho. De debò, trobo que és fantàstic.

Ho dic amb el cor a la mà. Abans que el Simon vingués a viure amb nosaltres, quan ja es veia que la nostra relació era seriosa, sempre m’empescava alguna excusa per deixar-lo sol amb els nens. Pujava a dalt a buscar alguna cosa que m’havia deixat o anava al lavabo encara que no en tingués ganes, amb l’esperança que quan tornés a baixar me’ls trobaria xerrant animadament. Em sap greu que la Katie no m’hagi escrit cap missatge, però m’alegro que hagi tingut ganes d’explicar-ho al Simon.

—¿De què va, la feina?

—No ho sé gaire. Els de l’agència li han dit que no la volien representar, però ha fet un contacte important i sembla que hi hagi algun paper en perspectiva.

—Que bé!

M’agafen ganes de treure el telèfon i enviar-li un missatge, dir-li com n’estic d’orgullosa, però em continc. Val més que la feliciti en persona. Li parlo al Simon de la nova cafeteria de la Melissa i del contracte del Neil amb les Cases del Parlament. Quan arriben les postres ja hem demanat una segona ampolla de vi i jo no puc parar de riure amb les històries que explica el Simon de la seva època de reporter novell.

Paga ell el compte i deixa una propina generosa. Quan està a punt de cridar un taxi, l’aturo.

—Anem caminant.

—No ens costarà ni deu lliures.

—Em ve de gust.

Comencem a caminar agafats de bracet. Tant se m’en dona el que costi el taxi per tornar a casa. L’únic que vull és que aquest vespre duri més estona. Quan arribem a la cruïlla em fa un petó que s’allarga tant que no ens adonem que s’ha encès l’homenet verd i hem de tornar a picar el botó.

La ressaca em desperta a les sis. Baixo a baix a buscar aigua i una aspirina. Poso l’Sky News, omplo un got amb aigua de l’aixeta i me’l bec amb avidesa. Quan me l’acabo el torno a omplir i continuo bevent, aferrada a la pica perquè em balla una mica el cap. Per això no bec mai entre setmana.

La bossa de la Katie és damunt la taula. Ahir a la nit ja dormia, quan vam arribar el Simon i jo intentant contenir el riure mentre pujàvem les escales de puntetes per no despertar els nois. Al costat del bullidor hi ha un full de paper plegat per la meitat. A sobre hi diu «Mama». L’obro amb els ulls mig tancats encara per culpa del mal de cap.

La meva primera feina d’actriu! Em moro de ganes d’explicar-t’ho. T’estimo. Ptns.

Tot i la ressaca, no puc evitar somriure. M’ha perdonat. Em faig el propòsit de mostrar-me superentusiasta quan m’expliqui en què consisteix la feina. No diré res de cap curs de secretària ni de cap cicle formatiu com a alternativa per si de cas. Em pregunto què deu ser, si una feineta d’extra o un paper de veritat. Teatre, suposo, tot i que em permeto el luxe d’imaginar-me que ha trobat feina a la tele; un paper en alguna d’aquestes telenovel·les que no s’acaben mai i que la farà famosa.

La Rachel Lovelock, la reportera de l’Sky News, està informant d’un crim: la víctima és una dona de Muswell Hill. Potser la Katie podria ser presentadora, em dic. Té presència per fer-ho. D’un informatiu potser no, però en alguna cadena musical, ves a saber; o en algun d’aquells magazins com ara Loose Women o The One Show. M’omplo un altre got d’aigua i em repenjo al marbre per continuar mirant la tele.

Connecten amb l’exterior. En lloc de la Rachel Lovelock ara surt una dona amb un abric molt gruixut, parlant al micròfon amb posat greu. Mentre ella parla, apareix a la pantalla una foto de la víctima. Es deia Tania Beckett i, tot i que segons la crònica tenia vint-i-cinc anys, no sembla gaire més gran que la Katie. La veu d’alarma la va donar el nòvio veient que no tornava a casa de la feina. Ahir a la nit la van trobar en un parc, a menys de cent metres de casa seva.

Potser és per la ressaca, o perquè encara estic mig adormida, però no hi caic fins que fa un minut que estic mirant la foto. De mica en mica començo a processar els cabells foscos, la cara somrient, les corbes generoses. Veig el collaret, amb la creu de plata lluent.

I llavors me n’adono.

És la dona de l’anunci d’ahir.