14

L’inspector en cap Digby no havia canviat gaire, d’ençà de l’última vegada que la Kelly l’havia vist, ja feia quatre anys. Potser tenia les temples més grises, però encara se’l veia jove per a l’edat que tenia i conservava aquella mirada aguda i intel·ligent que la Kelly li recordava. Portava un trajo ben entallat de ratlles grises molt discretes i les sabates perfectament enllustrades, conforme als criteris militars que tenia profundament arrelats.

—El golf —va dir en resposta al compliment de la Kelly—. Sempre havia jurat que no em passaria la jubilació en un camp de golf, però la Barbara em va dir que era això o una feina a temps parcial: no em vol darrere seu tot el dia. I mira, ara resulta que m’agrada i tot, tu.

—¿Quant li falta, per jubilar-se?

—Em retiro l’abril de l’any que ve. Primer vaig pensar d’allargar-ho, però veient com ens putegen últimament, estic content de marxar, si vols que et sigui sincer —li va confessar traient-se les ulleres i repenjant els colzes a la taula que els separava—. De tota manera, no em deus haver trucat per preguntar-me pels meus plans de jubilació, després de tant de temps. ¿Què passa?

—M’agradaria col·laborar en l’operació FURNISS —va dir la Kelly.

L’inspector en cap es va limitar a escrutar-la sense dir ni paraula, mentre ella es mantenia impertèrrita. El Diggers havia sigut el seu mentor quan va començar a fer de policia i l’havia contractat per a la Unitat de Delictes Sexuals, on aleshores ell feia d’inspector.

«Candidata notable», assegurava al seu expedient. «Una investigadora tenaç i perspicaç, amb molta empatia amb víctimes i amb un potencial claríssim per ascendir de rang».

—Senyor, ja sé que vaig ficar la pota —va començar.

—Vas agredir un detingut, Kelly. És més que ficar la pota. Són sis mesos tancada, compartint l’ala D amb narcotraficants i pederastes.

La Kelly va tornar a notar aquell nus a l’estómac. Era la mateixa pilota de vergonya i angoixa que l’havia seguit a tot arreu durant els últims tres anys.

—He canviat, senyor.

Havia rebut ajuda: sis mesos de classes de control de la ira que només havien servit per fer créixer la ràbia que tenia a dins. Esclar que igualment va superar l’examen sense escarrassar-s’hi gens. És fàcil donar les respostes correctes quan saps de què va la cosa. Si hagués dit la veritat, a la psicòloga del cos li hauria costat una mica més de pair. Per més que afirmés que ella no era allà per jutjar-la, el dia que li va preguntar «¿Com et vas sentir quan el vas pegar?» i ella va respondre «Molt bé», la dona va empal·lidir visiblement.

Des d’aleshores la Kelly havia decidit guardar-se la veritat per a ella sola. «¿Et penedeixes del que vas fer?». «En absolut». «¿Ho podries haver gestionat d’una altra manera?». «Potser sí, però no m’hauria quedat tan a gust». «¿Ho tornaries a fer?».

¿Ho tornaria a fer?

Encara no ho tenia clar.

—He estat dos anys apartada, senyor. He purgat els meus pecats —va dir al Diggers intentant apuntar un somriure, però l’inspector en cap no devia captar la broma o no li devia fer cap gràcia—. He estat tres mesos en comissió de serveis a la Divisió de Carteristes i ara m’agradaria adquirir experiència en una unitat d’homicidis.

—¿I per què no ho pots fer al teu propi cos, que també en té una?

—Jo crec que n’aprendria més a la Met —va replicar la Kelly, que s’havia preparat tan bé l’argumentari que les paraules li sortien gairebé soles—. I sé que vostè dirigeix un dels millors equips.

El Diggers va prémer lleugerament els llavis i la Kelly es va adonar que no l’estava engalipant.

—Ja he sol·licitat l’ingrés a l’Equip d’Investigació d’Homicidis de la Policia del Transport —va dir fluixet aixecant les mans—. I no em pensen bellugar d’on sóc.

Es va obligar a mantenir el contacte visual amb en Digby. No li volia mostrar fins a quin punt estava avergonyida i dolguda que els seus col·legues no confiessin en ella.

—Ah, ja —es va fer una pausa—. Segur que no és res personal contra tu.

La Kelly va assentir. Ella tenia la impressió que sí que ho era. Molts companys seus eren transferits a la Met o a la policia judicial quan calien recursos extres. Però ella, mai.

—Deuen pensar que no hi ha fum sense foc. O potser pateixen pel seu propi lloc de feina, per la seva reputació…

El Diggers va fer una pausa com si estigués sospesant si havia d’acabar la frase.

—I potser se senten culpables per associació. Perquè en aquesta feina —va dir inclinant-se endavant i abaixant tant la veu que la Kelly amb prou feines els sentia— no hi ha ni un sol home ni una sola dona que no hagi volgut fer almenys una vegada el que vas fer tu.

Van passar uns segons abans que el Diggers deixés de mirar-la intensament, es drecés a la cadira i tornés a adoptar un to de veu normal.

—¿I per què aquest cas, precisament? ¿Per què la Tania Beckett?

Aquí, la Kelly anava a cop segur.

—El cas està lligat a un robatori del qual em vaig encarregar quan era a la Divisió de Carteristes. Ara ja conec la víctima i m’agradaria arribar fins al fons. Si no hagués estat per la meva aportació, encara no hauríem detectat que es tracta d’un cas de crims en sèrie.

—¿Què vols dir, amb això?

La Kelly va tenir un moment de dubte. No sabia com era la relació entre l’inspector en cap i el Nick Rampello i, encara que no hagués connectat gens amb l’inspector, tampoc volia deixar un col·lega en evidència.

El Diggers va agafar la tassa de cafè, va fer una glopada llarga i sorollosa i la va tornar a deixar sobre la taula.

—Kelly, si tens alguna cosa a dir, buida al pap. Si el que m’has d’explicar fos cent per cent reglamentari, hauries vingut al despatx a dir-m’ho, en lloc de trucar-me al mòbil després de quatre anys de no saber res de tu per parlar-ne en aquest establiment tan… tan selecte —va dir fent un cop d’ull a la barra desmarxada i els pòsters esgrogueïts de les parets.

Només una elevació gairebé imperceptible a la comissura dels llavis mitigava una mica la duresa de les seves paraules. La Kelly va respirar fondo.

—Una dona que es diu Zoe Walker va contactar amb mi per dir-me que als classificats del London Gazette havia aparegut una foto de la Cathy Tanning, i que pocs dies abans ella mateixa hi havia vist la seva pròpia foto.

—Això ja ho sé. ¿A on vols anar a parar, Kelly?

—No era la primera vegada que parlava amb la policia. La Zoe Walker havia trucat a Homicidis el mateix dia en què havia sortit la notícia de l’assassinat de la Tania Beckett —va fer la Kelly vigilant molt de no esmentar l’inspector Rampello—. Es van limitar a investigar la Tania buscant-hi alguna connexió amb la indústria del sexe, però no van tenir en compte el fet que la foto de la Sra. Walker hagués aparegut en un anunci similar sense el seu consentiment i sense que ella hagués tingut mai cap relació amb cap línia eròtica ni cap web de contactes. Els va costar molt admetre que es podia tractar d’un cas de crims en sèrie. Hi vaig haver d’insistir molt.

El Diggers no va obrir la boca i la Kelly va pensar que potser s’havia passat de la ratlla. Esperava no haver forçat massa la màquina.

—Quan dius que els va costar molt d’admetre, ¿a qui et refereixes, exactament? —va preguntar finalment.

—No sé amb qui va parlar la Zoe Walker —va respondre la Kelly fent un glop de cafè per no haver de mirar-lo als ulls.

—¿Quant de temps necessitaries? —va fer finalment el Diggers, després de rumiar una estona.

La Kelly va intentar dissimular l’eufòria.

—El temps que calgui.

—Això podrien ser mesos, Kelly. Anys, fins i tot. Sigues realista.

—Tres mesos, doncs. Hi puc aportar valor afegit, senyor, no seré cap llast. Puc fer-me càrrec de la coordinació amb els de Transport, de tot el que tingui a veure amb el metro…

—¿I els de Transport ja voldran prescindir de tu durant tant de temps?

La Kelly es podia imaginar com reaccionaria el sergent Powell davant una sol·licitud d’aquesta mena.

—No ho sé, no hi he parlat. Espero que si se’ls planteja de la manera adequada, entre comandaments… —va replicar, deixant la frase en suspens quan va veure la cara que li feia el Diggers.

—Vaja, que m’estàs demanant que autoritzi la teva incorporació al meu equip i que a més a més entabani el teu superintendent.

—És que em fa moltíssima il·lusió, senyor.

L’inspector en cap se la mirava amb tanta intensitat que la Kelly va haver d’abaixar els ulls.

—¿Ja te’n sortiràs bé?

—Sé que puc.

—Tinc un bon equip, al carrer Balfour. Estan molt cohesionats i són tots investigadors experimentats. Tots són capaços de treballar de manera autònoma i suportar la pressió quan cal.

—Sóc una bona poli, senyor.

—Són capaços de gestionar casos emocionalment complicats —va continuar, amb un èmfasi que a la Kelly no li va passar per alt.

—No tornarà a passar. N’hi dono la meva paraula.

El Diggers es va acabar el cafè.

—Mira, no et puc prometre res. Però faré unes quantes trucades i si els de Transport accedeixen a deixar-te anar, et demanaré en comissió de serveis de tres mesos.

—Gràcies. No li fallaré, senyor. Seré…

—Amb dues condicions.

—El que vulgui.

—Primera: no treballaràs sola.

La Kelly va obrir la boca per protestar. No necessitava pas un cangur! Però el Diggers la va tallar.

—No és negociable, Kelly. Sí, ets una agent amb experiència i una bona investigadora, però si vens al meu equip, hauràs de passar per un període de prova. ¿Ho has entès?

La Kelly va assentir.

—¿I la segona condició?

—La segona és que al primer indici que estiguis a punt de perdre el control, al minut u no et vull amb nosaltres. Ja et vaig salvar la pell una vegada, Kelly. No te la penso tornar a salvar.