36

—¿Quins números tenim de la Zoe Walker? —va preguntar el Nick.

La Lucinda va consultar els arxius:

—El del mòbil, el de la feina i el de casa.

—Truca a tots tres.

Però la Kelly ja havia marcat el del mòbil i feia que no amb el cap mentre escoltava la salutació de la bústia de veu.

—Zoe, ¿pot trucar aquí a Homicidis així que senti aquest missatge, sisplau?

—¿Què en sabem, de la filla? —va preguntar el Nick.

—Que es diu Katie —va respondre la Kelly, intentant recordar desesperadament tot el que li hagués pogut dir la Zoe Walker—. Vol ser actriu, però de moment treballa per hores en un restaurant de prop de Leicester Square, no sé exactament quin.

La Kelly va intentar recordar si la Zoe li havia dit alguna cosa més sobre els seus fills. Tenia un fill, això sí que ho sabia, i parella. Però pràcticament no havien parlat de res que no estigués relacionat amb el cas.

—Nick, la Zoe Walker no ha anat a la feina, avui —va dir la Lucinda mentre penjava el telèfon—. El seu cap la va enviar ahir a casa. Diu que no es podia concentrar en res que no fos «aquest coi d’assumpte», en paraules textuals seves. Li he demanat que si en sap res abans que nosaltres li digui que ens truqui.

—Truqueu-li a casa.

—No contesten.

—¿No tenim cap altre número?

El Nick havia començat a anar amunt i avall, com feia sempre que necessitava pensar.

—Ni de la Zoe ni de la Katie. Sí que tenim un número de mòbil antic del fill, el Justin. Té una advertència per conducta antisocial del 2006, per un furt en una botiga, i una altra per tinença de drogues de classe C l’any 2008. Des d’aleshores res, tot i que li han demanat la documentació dotze vegades.

—¿I què diu la Unitat de Telèfons?

—No hi ha cap mòbil registrat a nom de la Katie Walker amb l’adreça de casa seva. O té un mòbil amb targeta o el té inclòs al compte de la seva mare. Ja els he demanat que ho comprovin.

—¿Des d’on s’ha enviat el correu amb el perfil de la Katie Walker? —va preguntar el Nick de mala manera dirigint-se a l’Andrew, que se’l mirava impertèrrit tot i la seva brusquedat.

—Des de l’Espress Oh! no ha sigut, si és el que estaves pensant. És una IP diferent. Haig d’enviar una sol·licitud.

—¿I quanta estona es necessita? —va preguntar el Nick fent un cop d’ull al rellotge—. Per poc que trigui serà massa —va afegir de seguida sense esperar la resposta—. Els de Transport ja estan anant cap a Leicester Square, però no tenim garanties que trobin la Katie a temps, i mentrestant hi ha moltíssimes probabilitats que la Zoe estigui realment en perill.

—A casa no hi és —va dir la Lucinda mentre penjava el telèfon—. I el mòbil el té desconnectat.

—Vull que localitzin el seu mòbil. Esbrineu quan s’ha fet servir per última vegada i on. Kelly, així que la Lucinda tingui la ubicació, hi vull policies.

—Fet.

La Kelly es va asseure al costat de la Lucinda, que ja estava intentant localitzar-lo. El Nick tornava a anar amunt i avall, repartint instruccions gairebé sense respirar. Dins del cap de la Kelly s’havia començat a gestar alguna cosa. Tot era per algun comentari que acabava de fer no sabia exactament qui. La Kelly intentava identificar què era, però li fugia enmig del caos cada cop més gran de la sala de reunions.

—¿I a la factura de la Zoe Walker no hi podríem trobar el mòbil de la filla? —va preguntar el Nick.

—Podria ser —va replicar la Lucinda—. Però el procés seria llarg i a més no és cap ciència exacta. Hauria de mirar quins són els números on truca més habitualment i endevinar quins d’aquests números podrien correspondre a algun membre de la família.

—Doncs posa-t’hi. Sisplau —va afegir al cap d’un moment.

Era el primer cop que la Kelly veia l’inspector neguitós. Ja feia estona que duia la corbata fluixa, però ara se la va treure, la va llançar sobre la taula, es va descordar el botó de dalt de tot de la camisa i va estirar el coll primer cap a una banda i després cap a l’altra.

—Andrew, vigila el web i avisa’m així que hi hagi algun canvi. Fes tot el que puguis per esbrinar d’on ha sortit l’últim correu. Si no és l’Espress Oh!, potser és un altre local. Kelly, si és així, envia-hi de seguida agents perquè visionin les gravacions de les càmeres de seguretat i identifiquin els clients que hi havia en aquell moment.

Espress Oh!

Era això! La idea que li voltava pel cap a la Kelly acabava de prendre forma en aquell moment. La trobada amb la Zoe a Covent Garden. L’amiga que tenia una cadena de cafeteries. El local nou a Clerkenwell. La cambrera australiana de l’Espress Oh! i l’amo absent de la cadena de cafeteries.

—No és cap client! —va exclamar, de cop i volta molt segura de qui havien de buscar.

La persona que hi havia darrere del web; la persona que en aquells moments estava posant en perill la Katie, una noia de dinou anys, i que probablement estava retenint la Zoe com a ostatge.

El Nick se la mirava expectant. La Kelly va notar una pujada d’adrenalina.

—Hem de mirar el registre mercantil —va dir—. No és un client qui està fent servir el wifi de l’Espress Oh! per administrar el web. És la mestressa.