20

Quan se’n van els policies, la Melissa em porta una altra tassa de te sense dir res i agafa el bitllet de deu lliures que l’inspector Rampello ha deixat damunt la taula.

—¿Et trobes bé?

—Sí. No.

Em passo els dits pels cabells i em desfaig la cua, que de cop i volta em tiba.

—Creuen que estic en situació de perill.

No sé per què m’ha afectat tant, però. Vaig notar perfectament el perill ahir quan vaig descarregar els detalls del trajecte que faig per anar a treballar; o quan el Luke Friedland em va agafar pel braç perquè no caigués; de fet, el noto des del dia que vaig veure la meva foto al Gazette i que vaig deixar que la meva família em convencés que no era jo. Però quan he preguntat a l’inspector Rampello si creia que estava en una situació de perill, en realitat no era aquesta, la resposta que jo volia sentir. El que volia era que em tranquil·litzés. Que em digués que n’estava fent un gra massa, que eren paranoies meves, que m’estava fent jo la pel·lícula. Volia falses promeses i motius per ser optimista. Fa quatre dies em preocupava que la policia no se’m prengués seriosament, i ara el que em preocupa és que se’m prengui tan seriosament.

La Melissa s’asseu a la cadira que ha deixat lliure l’inspector Rampello, ignorant les tasses brutes de la taula del costat i la cua cada cop més llarga de la barra.

—¿I què pensen fer?

—Diu que em donaran una alarma que estarà directament connectada amb la seva sala de control. Per si m’ataquen.

—Carai tu, quina gran ajuda!

Quan em veu la cara de pànic, fa una ganyota i s’inclina per abraçar-me.

—Em sap greu, però el dia que ens van entrar a robar aquí mateix, va sonar l’alarma i la bòfia no va arribar fins al cap d’un quart d’hora. Els lladres feia estona que havien marxat. No serveixen per a res, les alarmes.

—¿I què faig? —pregunto, conscient que estic parlant amb un to una mica histèric.

Respiro fondo i ho torno a intentar.

—¿Què faig, Melissa?

—¿T’han dit què pensen fer ells, per atrapar la gent que hi ha darrere del web? Si volen que estiguis tranquil·la, el que han de fer és trobar aquesta gent i deixar-se estar d’alarmes.

—Només m’han dit que hi estan treballant.

—¿Que hi estan treballant? Déu meu! ¿I amb això se suposa que t’has de quedar tranquil·la? Han assassinat una dona…

—Dues. Com a mínim.

—¿I volen que et quedis aquí asseguda mentre ells es dediquen a «treballar-hi»? Hauries de saber què estan fent exactament. Amb qui parlen, com pensen seguir el rastre del web…

—Això no m’ho diran, Melissa. Se suposa que ni tan sols hauria de saber com entrar-hi. L’agent Swift em va donar a entendre que tindria problemes si els seus superiors s’assabentaven que m’ho havia explicat.

—Tens dret a saber en quin punt estan i què han descobert. Ets tu, qui els paga el salari. No te n’oblidis, d’això.

—Potser tens raó.

M’imagino entrant a comissaria i reclamant-los tot el material que tenen sobre el cas.

—Hi puc anar amb tu, si vols.

Poso els colzes a la taula i repenjo el cap sobre totes dues mans.

—Tot això em supera —dic tornant a aixecar el cap mentre sento com el neguit s’apodera de mi i se m’accelera el pols—. No sé què fer, Melissa.

—Doncs exigir a la poli que t’expliquin què estan fent! Cada pista nova, cada novetat important.

No sé si això em tranquil·litzaria o em terroritzaria encara més.

—Tinc la impressió que ja no controlo la meva pròpia vida: els anuncis, la Katie, els diners. Fa quatre dies ho tenia tot sota control, i ara…

—¿Quants diners deu el Simon?

—No ho sé, no m’ho vol dir. Però ha estat tirant de crèdit des de l’agost. Cada cop que ha anat a comprar menjar o ha pagat algun subministrament. Sopars, regals… Uns quants milers, suposo. Diu que és ell qui ens ha ficat en aquest merder i que ell ens en traurà.

—Doncs si no es vol deixar ajudar, hauràs de confiar en ell —fa agafant la tassa buida que ha deixat l’inspector Rampello.

Decideixo no dir-li que ara mateix em costa molt confiar en ningú.

Surto de la cafeteria que ja són les nou tocades, però decideixo anar a la feina passejant per la vora del riu. Només de pensar a agafar el metro —encara que sigui per fer un trajecte diferent del que surt al web—, se’m dispara el cor i em ve vertigen. Travesso l’Strand en direcció a Savoy Place i començo a caminar a poc a poc pel passeig que voreja el Tàmesi. No puc evitar mirar tothom. L’home que em ve de cara amb les mans a les butxaques, ¿coneix el web? ¿Hi té un compte? L’executiu amb la bufanda al coll per protegir-se del fred que parla per telèfon, ¿es dedica també a assetjar dones? ¿A violar-les? ¿A matar-les?

Noto que tinc la respiració accelerada i m’aturo un moment a mirar el riu mentre intento controlar-la. Una dotzena de figures amb vestits de neoprè escolten les instruccions d’una monitora de surf de rem, una rossa àgil que va vestida amb un trajo de neoprè fúcsia fosforescent de cos sencer. Tot i la temperatura, riuen. Més enllà, al mig del riu, una golondrina dibuixa un solc d’escuma a les aigües grises del Tàmesi mentre un grapat de turistes matiners tremolen de fred a coberta.

Algú em toca el braç.

—¿Es troba bé?

Faig un bot, com si m’acabés d’escaldar. És un jove. Deu tenir si fa o no fa l’edat del Justin, però porta trajo i corbata i parla amb la confiança de qui té una bona formació, una bona feina o totes dues coses.

—M’havia semblat que estava a punt de desmaiar-se.

El cor em batega amb tanta força que em fa mal el pit i sóc incapaç de trobar les paraules per dir-li que estic bé i que no em toqui. En lloc d’això, reculo fent que no amb el cap mentre ell aixeca les mans ostensiblement per donar-me a entendre que no m’està fent res i que no vol saber res de mi.

—Com una puta cabra!

Quan és a deu passes o més, torna a girar el cap i es tusta la templa amb el dit índex. «Estàs sonada», llegeixo que diuen els seus llavis. I no li falta raó.

Són gairebé les deu quan arribo a l’oficina. La caminada m’ha anat bé i, encara que els peus em fan mal, em sento més forta, revigoritzada. El Graham està parlant amb una dona que porta unes sabates de taló vermelles i un trajo jaqueta negre. Té a la mà un feix de fulls d’informació de propietats en venda i el Graham li està parlant de les oficines d’Eastern Avenue, amb banys separats per als visitants i una cuina acabada de renovar ideal per als descansos del personal. M’assec discretament a la meva taula, intentant desconnectar de la propaganda apresa de memòria que he sentit tantes vegades, i de seguida noto que el Graham està furiós amb mi.

Gairebé no espera ni que la dona hagi tancat la porta per tirar-me la cavalleria per sobre. Les reticències d’ella a concretar una hora de visita abans de marxar l’han fet enrabiar encara més.

—Gràcies per dignar-se a venir, Zoe.

—Em sap greu. No tornarà a passar.

—Ja, però és que no és la primera vegada que passa. Últimament arriba tard cada matí!

—He hagut de modificar el trajecte per venir a treballar i em costa calcular el temps.

No em pregunta per què. No li interessa.

—Doncs surti de casa abans. No pot presentar-se pràcticament a les deu i no demanar ni tan sols perdó.

Ja he demanat perdó, i no penso tornar-ho a fer.

—Estava amb la policia.

Em pensava que el Graham faria com si sentís ploure, però calla de cop.

—¿Per què? ¿Què ha passat?

Dubto un moment, no sé si l’hi puc explicar. Penso en el web, amb tots aquells perfils de dones per triar i remenar, i se m’acut que el Graham Hallow encaixaria perfectament amb el perfil de client preferent. Segur que si l’hi explico no es podrà estar d’entrar-hi, i em sento amb l’obligació de protegir totes aquelles dones. No vull que la gent es miri les seves fotos i per on van o deixen d’anar com si fossin simples objectes. ¿I després què? Això és el que se’m fa més difícil de pair: dones agredides, assassinades, perquè algú ha venut la informació exacta de quin camí fan per anar a treballar. És grotesc. Sembla una cosa de ciència-ficció.

—M’han estat seguint —em limito a dir.

No està tan lluny de la veritat. Em sembla detectar certa inquietud en l’expressió del Graham, però és tan poc habitual que jo mateixa em dic que no pot ser.

—Diu que em donaran una alarma personal.

—¿I saben qui és? —m’etziba amb to acusatori, com si no sabés parlar de cap altra manera.

—No.

I de cop i volta em comencen a brollar les llàgrimes que m’he estat aguantant tots aquests dies. «Amb la quantitat de gent que hi ha al món —em dic a mi mateixa mentre el Graham em mira com un estaquirot—, i m’haig de posar a plorar davant d’aquest home». Em furgo les butxaques buscant un mocador i finalment en trobo un d’entatxonat a la màniga. Em moco el nas amb força, però no puc aturar el devessall de llàgrimes. Necessitava tant desfogar-me que no puc parar de sanglotar, com si em faltés l’aire.

—Em sap… em sap greu —aconsegueixo dir finalment, després d’uns quants intents—. Tot plegat… Tot plegat em supera.

El Graham continua dempeus al costat de la meva taula, mirant-me. De cop i volta se’n va cap a la porta tot decidit i per un moment penso que se’n va i em deixa allà somicant, però en lloc d’això tanca amb clau, posa el cartell de «Tancat», se’n va cap a on tenim el te i les tasses i posa aigua a escalfar. Estic tan sorpresa per aquesta mostra de compassió que paro de plorar i els meus sanglots es muden en un singlot desigual. Em torno a mocar el nas.

—Em sap molt de greu.

—Està clar que ha estat sotmesa a una gran tensió, Zoe. ¿Quant temps fa que dura, això?

Li explico tot el que puc sense revelar el nom del web ni com funciona. Li dic que fa temps que m’estan seguint, i que la policia ha començat a vincular el meu cas amb l’assassinat de dues dones i les agressions a unes quantes més.

—¿I què faran, per protegir-la?

—Donar-me aquesta alarma personal. He hagut de prestar declaració aquest matí, per això he fet tard.

En Graham branda el cap mentre els plecs de la sotabarba li tremolen amb el moviment.

—Va, no s’hi amoïni més, per això. ¿I tenen alguna idea de qui hi ha darrere d’aquestes agressions?

Em sento commoguda —i sorpresa— pel seu interès.

—No ho crec. Encara no han fet cap detenció per l’assassinat de la Tania Beckett i pel que es veu és impossible rastrejar el web.

El Graham fa cara d’estar rumiant.

—Avui tinc reunions a fora tot el dia. Tenia previst marxar directament a casa després de l’última, que és a les cinc, però si no li importa plegar una mica més tard, passaré per aquí a recollir-la i la portaré a casa.

El Graham ve des d’Essex cada dia. Normalment va amb tren, però de vegades agafa el cotxe i l’aparca en un pàrquing caríssim que hi ha a la cantonada del despatx.

—Hauria de fer no sé quants quilòmetres de volta! No, de debò, no cal. Tornaré a casa per un camí diferent i li diré al Justin que em vingui a buscar a Crystal Palace…

—Que no, que la porto jo a casa —insisteix, tossut—. Així potser m’arribaré fins a Sevenoaks a veure el meu germà i la seva dona. Ara, si em permet que li sigui franc, em sorprèn que el seu home no vingui a buscar-la…

—No el vull amoïnar.

El Graham em mira encuriosit.

—¿No l’hi ha explicat?

—Sap això del web, però no… No li he dit que estic en situació de perill. Últimament les coses no ens van gaire bé. El Simon ha perdut la feina —aclareixo quan veig la cara que fa, perquè no m’interpreti malament—. Reestructuració de plantilla. Vaja, que no estem passant el nostre millor moment i no vull donar-li més raons per amoïnar-se.

—D’acord, d’acord. Però aquesta tarda la porto jo a casa i no se’n parli més —sentencia fent cara de satisfet.

Si fos un home de les cavernes, s’estaria clavant cops al pit.

—Molt bé —dic—. Gràcies.

Mitja hora més tard, el Graham surt cap a la reunió.

—No obri la porta —m’indica— fins que no vegi qui és.

La porta de l’oficina és de vidre; de fet, ho és tot el frontal. Però no sé com se suposa que he de decidir si un desconegut que em truca a la porta ha vingut per violar-me o matar-me o només per preguntar per la botiga de mòbils de Lombard Street que està a punt de tancar.

—De tota manera, tenim un circuit tancat de televisió —em diu.

Em deixa tan parada la notícia que m’acaba de donar amb un peu ja a fora, que no se m’acut ni dir-li que un cop sigui morta no sé pas què en trauré de tenir-ho tot gravat en vídeo.

—¿Des de quan tenim càmeres? —pregunto mirant al meu voltant.

El Graham es mira el rellotge, aparentment incòmode.

—Deu fer un parell d’anys. Estan camuflades als ruixadors automàtics. Coses de l’asseguradora. La qüestió és que mentre sigui aquí dins no ha de patir per res. Passaré a buscar-la abans de les sis.

I dit això, marxa acompanyat pel dring de la campaneta de la porta. Abans de seure torno a posar el cartell d’«Obert» i tanco amb clau. És la primera notícia que tinc que el Graham hagi instal·lat càmeres. ¿No se suposa que hauria d’informar els seus empleats —i clients, ja que hi som— que estan sota vigilància? Miro amunt, cap al sostre.

Un parell d’anys…

Un parell d’anys pensant-me que si el Graham tenia la porta tancada no em veia ningú i em podia menjar un entrepà, fer una trucada, posar-me bé el sostenidor… ¿Em devia estar observant? És una sensació tan inquietant que quan sona el telèfon salto de la cadira.

A dos quarts de sis poso el cartell de «Tancat». No hi ha hagut gaire moviment: un nou inquilí que havia de signar el contracte i un grapat de consultes telefòniques sobre el nou bloc d’oficines. Res sospitós, cap predador. Fins i tot he començat a pensar que n’estava fent un gra massa. Però ara que a fora és fosc i els llums encesos del despatx m’exposen a tots els vianants, torno a estar neguitosa.

Quan veig arribar el Graham, brandant les claus del cotxe i demanant-me el codi postal per programar el navegador, respiro alleujada. Estic contenta de no haver agafat el metro. De no haver-me de preocupar per si algú em trepitja els talons o per si acabaré assassinada en un parc com la pobra Tania Beckett.

Aquesta nit, com a mínim, no correré cap perill.