2
La Kelly Swift, dreta al mig del vagó de Central Line, es va inclinar cap a un costat per mantenir l’equilibri mentre el tren agafava un revolt. A Bond Street van pujar a empentes un parell de nanos —catorze o quinze anys com a molt— embrancats en una competició per veure qui deia més paraulotes que contrastava amb el seu accent de classe mitjana. Ja no eren hores per anar a cap extraescolar. A fora ja era fosc. La Kelly va pensar que tant de bo estiguessin anant cap a casa, i no de festa. No tenien l’edat.
—Com una puta cabra!
El noi que acabava de parlar va aixecar la vista, va veure la Kelly allà dreta, i l’arrogància es va convertir en empegueïment. La Kelly va adoptar la mateixa expressió severa que recordava haver vist a la seva mare moltes vegades i els dos adolescents van callar al mateix temps que se’ls encenia la cara i desviaven la vista cap a les portes, que s’estaven tancant. Devia ser prou gran per ser la seva mare, va pensar la Kelly amb recança, fent un compte enrere a partir de trenta i imaginant-se amb un noi de catorze. Tenia unes quantes antigues companyes de classe amb fills d’aquesta edat, més o menys. Cada dos per tres se li omplia la pàgina de Facebook de famílies posant orgulloses a la foto, i fins i tot havia tingut un parell de sol·licituds d’amistat d’algun dels nens. Allò sí que la feia sentir vella!
La Kelly va topar amb els ulls d’una dona amb un abric vermell que hi havia a l’altre cantó del vagó i que va assentir amb el cap en senyal d’aprovació per haver parat els peus als dos xavals.
La Kelly va correspondre amb un somriure i li va preguntar:
—¿Ha anat bé, el dia?
—Molt millor ara que ja s’ha acabat —va respondre la dona—. Ara, a pensar en el cap de setmana, ¿oi?
—Jo treballo. No tinc festa fins dimarts.
«I després sis dies més seguits treballant», es va lamentar la Kelly interiorment. La dona va fer cara d’horror.
—Algú ha de treballar, ¿oi? —va dir la Kelly arronsant-se d’espatlles.
—Sí, esclar.
Quan el comboi estava a punt d’arribar a Oxford Circus, la dona va començar a anar cap a la porta.
—Espero que siguin uns dies tranquils, almenys.
«Calli, no cridi el mal temps», va pensar la Kelly tot mirant-se el rellotge. Encara quedaven nou parades, per arribar a Stratford: deixar-ho tot, mitja volta, i cap al carrer un altre cop. Abans de les vuit a casa. O quarts de nou. I a les set del matí, sant tornem-hi. Va badallar obertament sense molestar-se a tapar-se la boca, tot preguntant-se si a casa hi devia haver alguna cosa per menjar. Vivia en un pis compartit a prop d’Elephant and Castle amb tres noies més. Sabia el nom complet de les seves companyes de pis pels talons que deixaven per pagar el lloguer cada mes enganxats amb una xinxeta al plafó del rebedor. La sala d’estar havia estat transformada en un altre dormitori per algun propietari delerós de maximitzar els beneficis, de manera que l’única zona comunitària era una cuina diminuta. Hi havia l’espai just per a dues cadires, però com que les companyes treballaven per torns i tenien uns horaris molt erràtics la Kelly es podia passar dies sense veure ningú. La de l’habitació més gran de totes, la Dawn, era infermera. Era més jove que ella però molt més casolana, i de tant en tant li deixava alguna cosa de menjar al costat del microones amb un Post-It de color rosa ben llampant desitjant-li «Bon profit!». Només de pensar en menjar va sentir un rum-rum a la panxa. Es va mirar el rellotge. La tarda havia sigut molt més moguda del que s’esperava. La setmana següent hauria de fer alguna hora extra, si es volia treure aquell munt de feina de sobre.
A Holborn van pujar un grapat d’executius i la Kelly va començar a examinar-los amb ulls experts. A primera vista semblaven tots idèntics, amb els cabells curts, el seu trajo fosc i la seva cartera. La clau eren els detalls, va pensar la Kelly. Va intentar detectar una ratlla diplomàtica una mica menys marcada, el títol d’algun llibre desat a dins d’una bossa, unes ulleres de muntura metàl·lica amb un sec en una barnilla, una corretja de rellotge de cuiro que treia el cap per sota de la màniga d’una camisa blanca de cotó… Les peculiaritats i tics visibles que ajudarien a identificar-los en una filera d’homes gairebé pastats entre ells. La Kelly se’ls mirava descaradament, impassible. Només estava practicant, va pensar sense immutar-se quan un d’ells va aixecar el cap i la va enxampar observant-lo fredament. La Kelly es va pensar que desviaria la mirada, però en lloc d’això li va fer l’ullet i va dibuixar un somriure confiat. A la Kelly se li’n van anar els ulls cap a la mà esquerra de l’home. Casat. Blanc, ben plantat, metre vuitanta aproximadament i amb una ombra a la barba que feia unes quantes hores no hi devia ser. La punta d’una etiqueta groga de la tintoreria oblidada al doblec dels pantalons. Anava amb l’esquena tan dreta que la Kelly s’hi jugava un pèsol que era exmilitar. En general tenia un aspecte anodí, però si se’l tornés a trobar, el reconeixeria.
Satisfeta, va traslladar l’atenció a l’última incorporació de passatgers, que havien pujat a l’estació de Bank i s’estaven escampant pel vagó a la recerca dels pocs seients que quedaven lliures. Gairebé tothom duia el mòbil a la mà. Jugaven, escoltaven música o simplement l’aferraven com si fos una extensió de la mà. A l’altre extrem del vagó algú va alçar el mòbil i la Kelly, instintivament, va girar el cap. Turistes que immortalitzaven el seu pas per l’emblemàtic metro de Londres per ensenyar-ho quan tornessin a casa, però se li feia estrany pensar que podia formar part del rerefons de l’escenari de les fotos de les vacances d’algú altre.
Li feia mal l’espatlla del cop que s’havia clavat contra una paret girant massa arran mentre corria escales avall cap a l’andana de Marble Arch. L’havia perdut per pocs segons. Quina ràbia que el blau que li estava sortint al braç no hagués servit de res. El pròxim cop seria més ràpida.
El comboi va entrar a l’estació de Liverpool Street. A l’andana hi havia una bona colla de gent esperant, impacient perquè s’obrissin les portes.
A la Kelly se li va accelerar el pols.
Entre la gentada, mig amagat dins d’uns texans tres talles grans, una dessuadora amb caputxa i una gorra de beisbol, hi havia el Carl. Inconfusible. Per més desesperada que estigués la Kelly per arribar a casa, no podia fer veure que no l’havia vist. Per la manera com intentava barrejar-se amb tota aquella munió de gent de l’andana, era evident que ell l’havia vist a ella una mil·lèsima de segon abans i que li havia fet la mateixa il·lusió. La Kelly s’hauria de moure amb rapidesa.
Va saltar del tren que les portes ja s’estaven tancant. Al principi es va pensar que l’havia perdut, però després va veure una gorra de beisbol uns deu metres més endavant. No corria, però anava avançant fent ziga-zagues entre els passatgers que s’allunyaven de l’andana.
Si hi havia una cosa que havia après la Kelly durant aquells últims deu anys al metro de Londres, era que amb educació no vas enlloc.
—Deixin passar! —va cridar arrencant a córrer i obrint-se pas entre dos avis turistes i les seves maletes—. Que passo!
Aquell matí l’havia perdut i s’havia endut una espatlla contusionada de propina, però aquest cop no el deixaria escapar. Va pensar un moment en el sopar que amb una mica de sort l’estava esperant a casa i va calcular que ara la jornada laboral se li allargaria almenys dues hores. Però el primer era el primer. Sempre podia comprar-se un kebab pel camí de tornada.
El Carl ja corria escales mecàniques amunt. Un error de principiant. La Kelly, que ho sabia, va pujar per les escales normals. Menys turistes per esquivar i més fàcil per a les cuixes que els moviments bruscos i impredictibles d’una escala mecànica. Tot i així, li cremaven els músculs mentre pujava en paral·lel al Carl. Quan van arribar a dalt va fer una llambregada per sobre de l’espatlla esquerra i va girar cap a la dreta. «La mare que t’ha parit, Carl», va pensar. «A aquesta hora ja hauria d’haver plegat».
Va fer un últim esprint i el va atrapar quan es disposava a saltar les portes automàtiques aferrant-li la jaqueta amb la mà esquerra i torçant-li el braç darrere l’esquena amb la dreta. El noi va intentar alliberar-se sense gaire convenciment, però va aconseguir que la Kelly perdés l’equilibri i el barret li anés a parar a terra. Va veure de reüll que algú el collia i va desitjar que no arrenqués a córrer amb el barret a la mà. La setmana anterior l’Stores ja li havia tocat el crostó per haver perdut la porra en una baralla… No li venia gens de gust un altre sermó.
—Hi ha una resolució judicial amb el teu nom que diu «en cerca i captura per no compareixença» —va dir esbufegant entre paraula i paraula mentre intentava recuperar l’alè, tot i el poc marge que li deixava l’armilla antibales.
Va allargar la mà cap al cinturó, va agafar les manilles, les hi va posar al voltant dels canells i va comprovar que no li ballessin.
—Estàs detingut.
T’estic veient. Però tu a mi no. Tu estàs concentrada en el teu llibre. Una edició de butxaca amb una noia a la coberta que porta un vestit vermell. El títol no el veig, des d’aquí, però tant és. Són tots iguals. Si no és noi que coneix noia, és noi que assetja noia. Noi que mata noia.
Sí, sóc conscient de la ironia.
A la parada següent aprofito que s’omple de gent per acostar-me a tu. Vas agafada a la barra del mig del vagó, llegint amb una sola mà. Passant pàgina destrament amb el dit gros. Ara estem tan a prop que els nostres abrics es toquen i puc ensumar la base de vainilla del teu perfum. Una fragància que a l’hora de plegar ja farà estona que s’haurà evaporat. Hi ha dones que a l’hora de dinar es tanquen al lavabo, es retoquen el maquillatge i es tornen a posar perfum. Tu no. Quan et vegi després de plegar, el maquillatge gris fosc de les parpelles se t’haurà escorregut fins a formar dues ombres de cansament sota els ulls, i el color del teu pintallavis haurà quedat estampat en vés a saber quantes tasses de cafè.
Però tot i així, tot i que ja és el final d’un llarg dia, estàs guapa. I això té mèrit. No tot és bellesa física. De vegades és un aire exòtic, o uns pits voluptuosos, o unes cames llargues… De vegades és qüestió de classe, d’elegància —uns pantalons blau marí ben tallats i unes sabates de taló de color canyella—, i de vegades el que et crida l’atenció és un estil cridaner i barat. Com de puta, fins i tot. La varietat és important. Fins i tot el filet més exquisit s’arriba a fer avorrit, si en menges cada dia.
Portes una bossa més gran que la majoria de dones. Normalment la dus penjada a l’espatlla, però si el tren va molt ple —com passa en aquest tros del trajecte que fas cada dia— la deixes a terra, entre les cames. Com que no està tancada del tot he pogut veure el que hi ha a dins. Un moneder —de pell de vedella amb tanca daurada—, un raspall amb tot de cabells rossos entortolligats a les pues, una bossa d’anar a comprar reutilitzable molt ben plegada formant una pilota, un parell de guants de pell i dos o tres sobres marrons oberts i tornats a ficar a dins la bossa. És el correu que has agafat a corre-cuita de sota l’estora de la porta de casa just després d’esmorzar i que has obert a l’andana mentre esperaves el primer tren del dia. Estiro el coll per llegir les lletres impreses al sobre de dalt de tot.
I ara ja sé com et dius.
Tot i que això tant és: en la mena de relació que tindrem tu i jo no calen noms.
Trec el mòbil i hi faig lliscar el dit per obrir la càmera. La giro cap a tu i amb el polze i l’índex faig zoom fins que només hi surt la teva cara. Si en aquest moment algú es fixés en mi, es pensaria que estic penjant a Instagram o a Twitter una foto del meu trajecte a la feina. Hashtag selfie.
Un clic silenciós i ja ets meva.
El tren agafa un revolt i et deixes anar de la barra del sostre i t’inclines per agafar la bossa, sense apartar els ulls del llibre. Si no et conegués tan bé, pensaria que m’has enxampat mirant-te i que estàs apartant les teves pertinences de la meva vista, però no és això. Aquest últim revolt de la via és el senyal que estem a punt d’arribar a la teva parada.
T’agrada, aquest llibre. Normalment deixes de llegir molt abans: quan arribes al final d’un capítol, poses entre dues pàgines la postal que fas servir de punt de llibre. Avui el tren ja ha arribat a l’estació i tu encara estàs llegint. I fins i tot mentre t’obres pas a cops d’espatlla cap a la porta dient «Perdó» i «Disculpi» a tort i a dret. Continues llegint fins i tot mentre camines cap a la sortida, alçant de tant en tant els ulls per assegurar-te que no ensopegues amb ningú.
Tu continues llegint.
I jo continuo observant-te.