39
Hi ha sang per tot arreu. Brolla a raig del coll de la Melissa. Inunda la taula i li tenyeix la camisa de vermell. Afluixa els dits de la mà esquerra i el ganivet cau a terra amb un estrèpit metàl·lic.
Començo a tremolar. Abaixo els ulls i m’adono que jo també vaig plena de sang. La meva mà dreta encara aferra el ganivet, però la pujada d’adrenalina que he sentit mentre l’apunyalava s’ha esvaït i m’ha deixat atordida, desorientada. Si ara se’m tirés a sobre, penso, no podria aturar-la. Ja no tinc esma. M’inclino i em desenganxo amb la mà lliure la cinta americana que em lliga els turmells. Amb les presses per allunyar-me de la Melissa faig caure la cadira d’un cop de peu.
No calia amoïnar-se. S’agafa el coll amb totes dues mans, en un intent va de contenir el doll de sang que se li escola entre els dits i li cobreix les mans. Obre la boca però no en surt cap so, tret d’un borbolleig ronc que li omple l’interior dels llavis d’una escuma vermella. Es posa dreta, però les cames no l’aguanten i vacil·la com si estigués borratxa.
Em tapo la cara amb les mans i al cap d’un moment m’adono que les tenia empastifades de sang i que ara també hi tinc les galtes. Em fa una mena de taca somorta gairebé als límits del meu camp de visió i m’omple els narius d’una fortor metàl·lica que em fa venir basques.
No dic res. ¿Què hauria de dir?
¿Que em sap greu?
No me’n sap. Estic plena d’odi.
Prou odi per apunyalar la dona que em pensava que era la meva amiga. Prou odi per quedar-me mirant com s’ofega sense immutar-me. Prou odi per no fer res mentre els llavis se li tenyeixen de blau i els batecs accelerats del seu cor es van alentint fins a fer-se gairebé impercentibles. La sang que fins fa un moment brollava a doll ara raja tranquil·lament, com si ja no tingués pressa. Té la pell grisa; els ulls ja són l’única cosa viva en una clova inert. Hi busco penediment, o ràbia, però no hi veig res. Ja és morta.
No cau de genolls. No trontolla, ni s’aferra a l’escriptori que té al davant, com a les pel·lícules, o allarga la mà per agafar-me i fer-me caure amb ella. Cau d’esquena, com un arbre abatut, i es clava un cop al cap que per un moment, encara que sigui absurd, em fa esgarrifar pensant en el mal que es deu haver fet.
I es queda quieta, amb els braços separats del cos i els ulls esbatanats com si volguessin sortir d’aquella cara del color de la cendra.
L’he matat.
Ara és quan m’assalta el remordiment. No pel crim que acabo de cometre ni pel que acabo de veure: una dona ofegant-se en la seva pròpia sang. Sinó perquè no haurà de respondre mai dels seus crims davant d’un tribunal. Al final ha guanyat ella.
Em deixo caure a terra amb la sensació que estic buida per dintre, que jo també m’he dessagnat. La clau de la porta és a la butxaca de la Melissa, però no vull tocar el seu cadàver. Encara que no hi quedi cap indici de vida —el seu pit està immòbil i dels seus pulmons ja no en surt cap ranera—, em fa por que s’aixequi de cop i m’engrapi els canells amb les seves mans ensangonades. Està estirada entre l’escriptori i jo, i decideixo seure i esperar que el meu cos deixi de tremolar. Després hauré de passar pel seu costat amb compte de no trepitjar-la, marcar el 999 i explicar el que acabo de fer.
La Katie. Els haig de parlar de la Katie. Han d’anar cap a Leicester Square. Necessito saber que encara és viva i ella necessita saber que estic bé, que no l’he deixat tirada… M’aixeco tan ràpid que em rellisca el peu al bassal de sang que sembla cobrir tot el terra. Una franja de sang parteix la pantalla de l’ordinador en dos, però encara s’hi veu la imatge de la càmera de seguretat, amb la porta de l’habitació de manteniment obstinadament tancada.
Mentre recupero l’equilibri sento l’udol llunyà d’una sirena. Espero que s’esvaeixi, però cada cop sona més fort, més insistent, fins que m’ensordeix. Sento crits i en acabat un soroll de trencadissa que ressona per tota la casa.
—Policia! —se sent—. No es mogui!
Em quedo quieta. No seria capaç de moure’m ni que volgués.
Se sent un terrabastall al rebedor i a continuació la porta de la cuina s’obre de cop i rebot amb violència contra la paret.
—Mans enlaire! —crida una veu.
Penso que és ridícul demanar-li a la Melissa que faci una cosa així en el seu estat, fins que m’adono que m’ho diuen a mi. Alço les mans a poc a poc. La sang de les mans m’ha anat regalimant pels braços i tinc tota la roba tacada de vermell fosc.
Els policies porten granotes fosques, cascos amb el visor abaixat i la inscripció POLICIA en un lateral. Primer n’entren dos i de seguida els segueixen un parell més, responent a l’odre rotunda dels primers.
—Reforços!
Els dos primers se m’acosten fins que només ens separen uns quants centímetres. Els altres dos es desplacen ràpidament per l’habitació cridant-se instruccions l’un a l’altre. Sento més policies movent-se per altres llocs de la casa. Entre el so de petjades ràpides se sent de tant en tant algú que crida «Habitació buida!».
—Un metge! —exclama una veu.
Entren dos agents més i s’obren pas fins a la Melissa. Un d’ells li prem el tall del coll amb les mans. No entenc per què intenten salvar-li la vida. ¿Que no ho saben? ¿Que no saben el que ha fet? De tota manera és un esforç inútil. Ja fa estona que és morta.
—¿Zoe Walker?
Un dels agents que tinc al davant ha pronunciat el meu nom, però com que porten casc no sé quin dels dos ha sigut. Me’ls miro un moment, primer l’un i després l’altre. Els deu separar una distància de dos metres, de manera que un d’ells em queda a les deu i l’altre a les dues. És com si l’un fos el reflex de l’altre: un peu lleugerament avançat i les mans obertes per sobre de la cintura, en una posició que no resulta amenaçadora però preparats per reaccionar. Al seu darrere veig els metges agenollats al costat de la Melissa. Li han posat una mascareta de plàstic transparent a la cara i un d’ells li està fent el boca a boca.
—Sí —dic finalment.
—Deixi anar l’arma.
No entenen res. Era la Melissa, qui tenia el ganivet. És ella, qui m’ha premut el tall al coll fins que n’ha començat a rajar sang. Faig un pas endavant.
—Deixi anar l’arma!
Aquest cop ho diu més fort. Segueixo la direcció de la seva mirada, a la meva dreta, i veig el tall platejat que brilla sota una capa de sang. Els meus dits s’afluixen sols, com si de cop i volta s’acabessin d’adonar de la mena d’objecte que estaven agafant, i el ganivet llisca pel terra. Un dels dos agents l’aparta d’un cop de peu i a continuació s’apuja el visor del casc. Sembla gairebé tan jove com els meus fills.
De cop i volta em torna la veu.
—La meva filla està en perill. Haig d’anar a Leicester Square. ¿M’hi poden portar?
Em peten tant les dents que em mossego la llengua. Més sang. Aquest cop, meva. L’agent es mira el seu company, que també s’apuja el visor. És molt més gran, amb una barba ben cuidada i uns ulls càlids que se li arruguen mentre intenta tranquil·litzar-me.
—La Katie està bé. L’ha interceptat un dels nostres agents.
Em comença a tremolar tot el cos.
—Ja ve l’ambulància. La portaran a l’hospital perquè la curin, ¿entesos?
Es mira el seu company més jove i diu:
—És el xoc.
Però no és cap xoc. És alleujament.
Darrere dels dos agents encara hi ha un metge agenollat al costat de la Melissa, però ja no li fa res. Està escrivint alguna cosa.
—¿És morta?
No vull sortir d’aquesta habitació fins a estar-ne segura. El metge aixeca els ulls.
—Sí.
—Gràcies a Déu.