27

—Molt bé, companys, escolteu-me bé. Això és el brífing de l’operació FURNISS del dimarts 1 de desembre.

Allò era com El Dia de la Marmota, va pensar la Kelly. Cada matí i cada tarda, la mateixa gent reunida al mateix lloc. Molts feien cara de cansats, però el Nick tenia la mateixa energia de sempre. Ja feia dues setmanes que havien trobat el cadàver de la Tania Beckett i no hi havia hagut dia que no hagués sigut el primer d’arribar a la feina i l’últim de marxar. Durant aquelles dues setmanes l’operació Furniss havia registrat tres assassinats, sis agressions sexuals i més d’una dotzena de denúncies per assetjament, intents d’agressió i altres incidents sospitosos, tots relacionats amb trobalaquebusques.com.

—Felicitats a tots els que heu treballat en el cas de violació de Maidstone. Aquest Tillman és un malparit i gràcies al vostre esforç l’hem tret de la circulació. ¿Quines novetats hi ha pel que fa al seu ordinador? —va preguntar buscant la Kelly amb la mirada.

—Els de Delictes Informàtics diuen que no feia res per ocultar el seu rastre —va explicar la Kelly mentre consultava les notes que havia pres parlant amb l’Andrew Robinson feia un moment—. Es va baixar la informació de la seva víctima i se la va enviar a la seva pròpia adreça de correu electrònic, suposem que per tenir-la al mòbil, que és on l’hem trobat nosaltres.

—¿En va comprar d’altres?

—No, però se’n va mirar unes quantes. Tenint en compte els fitxers que tenia a la memòria cau, sembla que hagi mirat el perfil d’unes quinze dones, però l’única compra que va fer va ser la de la Kathryn Whitworth.

—¿Per una qüestió de preu?

—No crec que els diners fossin un problema, per a ell. Es va donar d’alta al setembre amb la tarifa plata i va pagar, aquesta és bona, amb la targeta de crèdit de l’empresa.

—Molt bonic.

—Entre els arxius eliminats hem trobat una carta de benvinguda idèntica a la que vam rebre nosaltres quan vam obrir el compte fals, però amb una contrasenya diferent. Es veu que els paràmetres de seguretat van canviant periòdicament. Com ens va dir el Harris, la nova contrasenya es publica camuflada sota el número de telèfon que surt als anuncis.

—I que tu vas tenir l’encert de desxifrar —va intervenir el Nick.

—El Tillman és un mandrós —va continuar la Kelly, com si estigués reflexionant en veu alta—. Ell va amb cotxe a la feina, i amb la majoria de perfils s’hauria hagut de desviar molt de la seva ruta. Jo crec que més aviat es dedicava a tafanejar pel web, potser fins i tot hi obtenia algun tipus de plaer sexual. Quan va veure que la Kathryn passava per Maidstone, on ell havia d’anar a un congrés, va decidir fer un cop de cap.

—Passeu la matrícula pel sistema de reconeixement, a veure si el seu cotxe va ser a prop de Maidstone durant els dies anteriors a la violació.

Mentre la Kelly s’ho anotava i ho subratllava al seu bloc, el Nick va continuar amb el brífing.

—Analitzant l’ordinador del Tillman, els de Delictes Informàtics han trobat una part del disc dur encriptada amb seixanta-set imatges de contingut sexual. La majoria es podrien inscriure a la secció 63 de la Llei sobre possessió d’imatges de pornografia extrema. De moment, doncs, es passarà una bona temporadeta a l’ombra.

Quan la Kelly va voler trucar a la Kathryn Whitworth personalment per explicar-li que havien imputat el Tillman per violació i per possessió de pornografia extrema, la Lucinda l’hi va treure del cap.

—Deixa-ho en mans de la Unitat de Delictes Sexuals. Ja tenen una relació amb ella.

—Però no saben res sobre el cas —va replicar la Kelly—. Jo en canvi puc respondre les seves preguntes, tranquil·litzar-la.

La Lucinda va ser inflexible.

—Kelly, para de fer la feina de tothom. Ja li donaran ells la informació que calgui. Tu ja vas prou atabalada.

Tot i que els investigadors d’homicidis solien fer broma a costa dels companys que no pertanyien al cos de policia, la Lucinda tenia tant de talent i experiència que s’havia guanyat el respecte de tots els detectius que treballaven amb ella. Incloent-hi la Kelly. Hauria de confiar que la persona que informés la Kathryn sabria fer-ho amb seny i empatia. Només era el principi d’un procés judicial molt llarg i molt dur.

El Nick continuava amb el brífing.

—Ja deveu saber que ahir la Kelly i jo vam detenir el Luke Harris, un altre usuari del web. Al principi ens va assegurar que només s’havia descarregat el perfil de la Zoe Walker, però quan es va veure sota arrest se’n va desdir.

En estat de xoc en veure’s acusat d’homicidi en grau de temptativa, el Harris havia llençat la tovallola. Els havia dit les contrasenyes de tots els seus comptes i havia confessat que s’havia baixat quatre perfils més de trobalaquebusques.com. En tots els casos havia fet servir la mateixa tàctica del cavaller blanc per trencar el gel, empenyent les dones aprofitant l’aglomeració de gent i després fent veure que les salvava. De moment no havia tingut gaire èxit, amb aquesta tècnica. Un cafè en senyal d’agraïment per part d’una de les dones que havia acabat amb una cita per sopar que no s’havia materialitzat mai.

—El Harris continua afirmant que ell no va fer res mal fet —va explicar el Nick al seu equip—. Que no va tenir mai la intenció de fer mal a cap de les dones que va seguir i que el seu únic propòsit era propiciar un inici de relació amb elles.

—¿I quin mal hi ha a fer servir uniforme punt com, com fem tots nosaltres? —va cridar algú.

El Nick va esperar que s’acabessin les rialles.

—Pel que es veu, els webs de cites fan «tuf de gent desesperada» —va dir el Nick citant paraules textuals del Harris—. Sembla que a ell el motivava més l’adrenalina del caçador. Sospito que a partir d’ara ja no el motivarà tant.

A la Kelly li va sonar el mòbil. Va mirar la pantalla convençuda que hi veuria el nom de la seva germana, però era la Cathy Tanning.

—Una testimoni —va dir al Nick brandant el telèfon a mode d’explicació—. Disculpeu-me.

Va sortir de la sala de reunions i mentre anava cap a la seva taula va respondre a la trucada.

—Hola, Cathy, ¿tot bé?

—Sí, sí, estic bé, gràcies. Només trucava per dir-te que ja no visc a Epping.

—¿T’has canviat de casa? Caram, ha sigut d’un dia per l’altre, ¿oi?

—No ben bé. Ja feia molt de temps que em rondava la idea de marxar de Londres, vaig trobar això a Romford, que tampoc és tan lluny… Mira, a casa ja no estava a gust, per més que hagués canviat els panys.

—¿I quan fas el trasllat?

—Ja l’he fet. En principi havia d’avisar amb un mes d’antelació, però el propietari volia fer reformes abans de tornar-la a llogar i m’ha deixat marxar abans. Ha anat tot rodat.

—Me n’alegro.

—Però de fet no et trucava només per això —va dir la Cathy, amb to vacil·lant—. Vull retirar la denúncia.

—¿Algú t’ha estat fent la punyeta? ¿Has tingut algun problema per aquell article a la revista del metro? Perquè si has rebut amenaces…

—No, no és res d’això. Simplement tinc ganes de deixar-ho enrere —va sospirar—. Em sento una mica malament… Sé que t’has esforçat molt per descobrir qui em va robar les claus i et vas portar molt bé quan et vaig explicar que creia que m’havia entrat algú a casa.

—Estem a punt de trobar la persona que hi ha darrere del web —la va interrompre la Kelly—. Necessitarem el teu testimoni per imputar-la.

—Però en teniu d’altres, ¿no? ¿No dius que hi ha hagut altres delictes? Aquelles pobres noies assassinades sí que són importants. El meu cas no ho és.

—Tots ho són, Cathy. Si no ho creguéssim no els investigaríem.

—Gràcies. Si em semblés que el meu testimoni podria canviar alguna cosa, et prometo que aniria a testificar. Però no és així, ¿oi que no?

La Kelly no va respondre.

—Tinc una amiga que va fer de testimoni en un cas l’any passat —va continuar la Cathy— i la família del culpable li va fer la vida impossible durant mesos. No em vull complicar la vida. Se m’ha presentat l’oportunitat de començar de nou, en una casa nova de la qual ningú té les claus. Ha sigut un ensurt, però en realitat no m’ha passat res. Ara l’únic que vull és oblidar-ho.

—¿Et sap greu si et truco quan imputem algú, per si has canviat d’opinió?

Es va fer un llarg silenci.

—Com vulguis. Però no canviaré d’idea, Kelly. Sé que s’ha de posar aquesta persona entre reixes, però crec que també és important tenir en compte com ho visc jo.

L’important era la víctima sempre, va pensar la Kelly, molesta per la insinuació que de vegades no ho semblava. Tenia la Cathy per un dels testimonis més fiables d’aquell cas, i l’havia decebut comprovar que estava equivocada. Quan ja estava a punt d’obrir la boca per advertir la seva interlocutora que podia ser que l’obliguessin a declarar en cas que se celebrés un judici i que si s’hi negava fins i tot la podien acusar de desacatament, es va contenir.

¿La cerca de la justícia justificava que de vegades la víctima fos tractada igual que si estigués asseguda al banc dels acusats? No va poder evitar pensar en la Lexi. Va respirar fondo i va dir:

—El més important és com ho viu la víctima. Gràcies per trucar, Cathy.

La Kelly va penjar, es va recolzar a la paret i va tancar els ulls. Fins que no va estar segura que seria capaç de mantenir les emocions a ratlla no va tornar a entrar a la sala de reunions. El brífig ja s’havia acabat i l’activitat tornava a ser intensa. Va anar cap a l’Andrew Robinson i el Nick, va agafar una cadira d’una taula del costat i es va asseure amb ells.

—¿Què? ¿Seguint els diners, encara? —va preguntar, recordant la frase que els havia dit l’investigador de Delictes Informàtics l’últim cop que s’havien vist.

—Sí. He rastrejat els pagaments fets amb les targetes de crèdit de l’inspector, el Gordon Tillman i el Luke Harris. Tots han pagat a través de PayPal, així.

L’Andrew va agafar un paper en blanc de la impressora i va escriure-hi tres noms: Rampello, Tillman, Harris.

—Els diners surten d’aquestes tres fonts —va explicar dibuixant una fletxa a sota de cada nom— passen per aquí —va continuar, dibuixant un requadre al voltant de la paraula «PayPal»— i arriben fins aquí.

Aquest cop va dibuixar una fletxa que desembocava en un altre requadre on hi deia «compte bancari».

—Que és el compte bancari del presumpte culpable, ¿oi?

—Això mateix.

—¿I podem aconseguir-ne les dades?

—Ja les tenim —va fer l’Andrew mentre la Kelly se’l mirava expectant—. És un compte per a estudiants a nom de Mai Suo Li. Tinc còpia dels documents d’identitat que es van fer servir per obrir-lo, i són autèntics. Els del control de passaports m’han confirmat que Mai Suo Li va marxar del Regne Unit el deu de juliol d’enguany en direcció a la Xina i encara no n’ha tornat.

—¿Podria estar operant des d’allà?

—Podria ser, però ja us dic ara d’entrada que amb les autoritats xineses no anirem enlloc.

La Kelly començava a tenir mal de cap.

—El que sí que us puc dir mentrestant és que el vostre home fa servir un dispositiu Samsung per transferir fons des de PayPal fins al compte bancari. No sé si és un telèfon, una tauleta o un portàtil, però m’hi jugo el coll que és un dispositiu mòbil.

—¿Com ho saps? —va preguntar la Kelly.

—Quan tens el telèfon engegat envia senyals buscant un wifi o un Bluetooth. Si operés des d’un ordinador fix, ens donaria sempre la mateixa ubicació, però pels resultats que hem obtingut tot sembla indicar que intenta evitar que el puguem localitzar.

L’Andrew va allargar un paper al Nick, que va acostar una mica la cadira a la de la Kelly perquè també pogués mirar.

—Si tingués la connexió wifi sempre activada ens sortirien centenars de localitzacions, però, com podeu veure, ens en surten poques i bastant espaiades. Això fa pensar que només el connecta per algun objectiu concret, molt probablement transferir diners des de PayPal fins al compte. Jo diria que és un telèfon de prepagament, i no el que fa servir normalment.

Al full hi sortien unes quantes adreces impreses. La primera estava subratllada.

Espress Oh!

—¿Què és això?

—Una cafeteria que hi ha a prop de Leicester Square, i la ubicació preferida del nostre home per fer servir el mòbil de prepagament. Durant l’últim mes ha fet servir el seu wifi en tres ocasions per transferir diners del PayPal al seu compte bancari. Aquí sota hi teniu la data i l’hora de cadascuna.

—Molt bona feina —va dir el Nick.

—Em temo que a partir d’aquest punt haureu de recórrer als mètodes policials de tota la vida.

L’Andrew semblava satisfet d’ell mateix, i amb raó. Almenys ara l’inspector i la Kelly sabien on posaven els peus. Una cafeteria en un lloc tan concorregut com Leicester Square devia tenir càmeres de seguretat, i potser fins i tot algun treballador especialment diligent capaç de recordar un client en particular d’una data concreta. Si n’aconseguien alguna imatge decent gràcies als vídeos de les càmeres, tractant-se d’un cas tan greu segur que podrien comptar amb una cobertura d’abast estatal.

—Senyor! —va cridar algú des de l’altra punta de la sala—. Acaba de sortir una patrulla cap a Crystal Palace. S’ha activat l’alarma de la Zoe Walker.

—Som-hi —va fer el Nick mirant la Kelly amb la jaqueta ja a la mà.